22.04.2015 - 06:00
La Mediterrània s’ha empassat més de mil vides en menys d’una setmana. L’any passat més de cinc-cents emigrants van ser assassinats deliberadament a la mar i el 2013 més de 360 es van ofegar quan l’embarcació on anaven es va incendiar i enfonsar davant la costa de Lampedusa. Hem volgut saber si hi ha mesures que puguin frenar aquesta tragèdia, i per això hem parlat amb David Moya, expert en polítiques d’immigració (legislació, regularitzacions, expulsions i integració social); David Minoves, ex-director de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i ex-director general de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària de la Generalitat de Catalunya; i Miquel Ramos, activista de drets socials i periodista.
El nombre d’homes i dones que perden la vida en l’intent de tocar terra europea ha crescut d’ençà que la missió de recerca i rescat Mare Nostrum es va suspendre i reemplaçar per un nou model. Mare Nostrum s’havia començat a encarregar d’aquestes tasques després de l’enfonsament a Lampedusa, l’octubre del 2013, i era finançada per la Comissió Europea amb prop de trenta milions d’euros. Però la magnitud de la feina de recerca i rescat s’ha anat reduint des del novembre del 2014, quan es canvià el model per la missió Tritó, coordinada per Frontex, com explica Heaven Crawley (Universitat de Coventry) en un article sobre l’abolició del programa de rescat en alta mar de la Unió Europea. Aquest canvi de tarannà implica que la UE no treballi per a aturar els fluxos migratoris, sinó que se centri a intensificar el control fronterer i blindar-lo.
El paper de la UE
Segons David Moya, les actuacions de la Unió Europea (UE) són millorables però cada vegada que hi ha hagut una crisi hi ha hagut una resposta. De totes maneres, Moya creu s’ha de reforçar la capacitat de recollida d’informació i, en definitiva, reforçar Frontex. Recorda que la UE va reformant el reglament de funcionament de Frontex (el que s’anomena Frontex 2) perquè sigui més que una agència d’intel·ligència i pugui fer actuacions operatives. També recorda que l’any passat es va activar un nou sistema de vigilància exterior, el centre d’operacions Eurosur, en què es barreja tota la informació que produeixen diverses fonts i que coordinen els estats membres. Tot plegat, diu, són actuacions que costen diners i demanen recursos. Moya creu que, malgrat que tot és millorable com ha demostrat la tragèdia, hi ha un vessant de la responsabilitat que és incontrolable, i que no pot recaure tota sobre la UE. Considera, tanmateix, que cal repensar globalment l’estratègia d’impermeabilització de les fronteres perquè mena a situacions encara més perilloses. Fan falta, diu, mecanismes més innovadors. Segons ell, aquest blindatge de fronteres ha fet que el negoci sigui encara més lucratiu: ‘Arribar a Europa costa més diners i és més arriscat. Hem de trencar aquesta dinàmica.’
Per una altra banda, David Minoves considera que la UE és totalment responsable de les morts que hi ha hagut a la Mediterrània: ‘La UE ha decidit de passar del salvament i el rescat a provar de limitar el flux sense treballar alternatives per a les persones que busquen refugi i asil, i que només troben més patiment.’ Coincideix amb Heaven Crawley i atribueix l’augment del nombre de morts a l’operació Tritó. Diu que l’actuació de la UE és ineficaç i ineficient. ‘Ineficaç perquè no és capaç d’aturar el flux migratori –que no s’atura amb mecanismes de control sinó estudiant i treballant sobre les causes que el motiven– i ineficient perquè implica una despesa de recursos molt més gran i, a més, produeix més morts.’ Minoves preveu que els conflictes que hi ha al continent africà i al Pròxim Orient aniran creixent. En aquestes circumstàncies, si es redueix la política de cooperació o desenvolupament per augmentar les partides de seguretat vinculades als sistemes de control, no únicament no s’aturarà el flux sinó que creixeran les morts i la indignitat. El dret d’asil i el de refugi són drets humans i universals, diu Minoves, i no es poden vulnerar sistemàticament com ho fa la UE.
Per l’activista de drets socials Miquel Ramos, el principal problema és el sistema actual: ‘El neoliberalisme s’ha dissenyat per fer créixer la desigualtat.’ Ramos reivindica una remodelació del sistema de dalt a baix, perquè, en un sistema ‘pervers’ cal canviar radicalment les coses, en lloc de posar-hi pedaços. La responsabilitat, doncs, és transversal, segons Ramos, perquè el problema és estructural. Tant recau en les empreses que treuen profit de la desfeta de Líbia o l’explotació de països com Mali o el Senegal, com en els governs que permeten la corrupció en aquests països i que perpetuen les desigualtats, o en tots els còmplices que, amb el seu vot, deixen via lliure als partits que fan possibles aquestes situacions.
Els països que actuen sols
Els països que actuen tots sols tenen poca cosa a fer, segons Mayo i Minoves. Hi ha fets que superen la capacitat d’un país, explica Mayo, que entén que necessiten suport. També opina que han de ser supervisats: ‘Els estats no sempre respecten els compromisos internacionals o els drets humans, de manera que cal una instància internacional que supervisi la gestió que fan de les fronteres.’
Per Minoves els països han hagut de treballar amb una lògica diferent i el principal problema és que tenen molts menys recursos. Per això demana a la UE que repensi l’actitud que té i critica el creixement d’una opció ideològica que s’ha anat instaurant a Europa, d’ençà de les darreres eleccions europees: ‘Les propostes i posicions xenòfobes que han influït en les polítiques inexistents d’immigració i que han limitat les polítiques de veïnatge i refugi, entre d’altres.’
La cooperació amb els països d’origen i trànsit
La cooperació i col·laboració amb els països d’origen i trànsit és bàsica, segons els tres experts consultats. Mayo entén que la col·laboració amb aquests països ha de ser, per una banda, operativa (recollir informació, fer estudis de prevenció…) i, per una altra, justa (que pugui preveure la possibilitat de persecució dels traficants per la comissió de possibles delictes).
David Minoves coincideix amb Moya pel que fa a la cooperació amb els països d’origen i trànsit. Però, com Ramos, entén que canviar la relació amb aquests territoris encara és més transcendental. Minoves diu que una de les dades que menys es comenta, per exemple, és que l’estat espanyol és un dels estats on més ha crescut l’exportació d’armament. Un armament que acaba a les mans de les autoritats de països com Líbia, que té una forta descomposició interna. La UE, diu, hauria de mirar d’impedir aquests mecanismes perquè l’armament es ven a països veïns en conflicte i dels quals surten immigrants que cerquen asil i refugi i que acaben perdent la vida al mig del mar. ‘S’ha de procurar una situació d’estabilitat, de defensa dels drets humans, de reivindicació de sistemes democràtics garantistes i de desenvolupament.’
Ramos se centra en la necessitat d’un canvi de la societat de dalt a baix, perquè occident, explica, no ha de provocar conflicte als països d’origen i trànsit per beneficiar-se’n. Reclama que la societat sigui crítica i solidària i que entengui que darrere de cada xifra (400 morts, 700 morts…) hi ha una història, hi ha persones que han d’anar-se’n de casa per sobreviure. I demana als governs, als representants polítics i a les empreses que no provoquin una guerra i després ‘se’n rentin les mans’.
‘Ara el vent mou els arbres i es cala foc a coberta, mentre floreixen les flors’, canta Mishima. Parla de Lampedusa i crida si és ‘que no sents com truquen a la porta?’, si és ‘que no sents que truquen a la porta?’.
