Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  01.03.2015  06:00

Autor/s: Andreu Barnils

Ferran Torrent: 'Quan la carretera s'acaba, l'idiota continua caminant'

Entrevista amb l'escriptor, que presenta la novel·la 'Un dinar un dia qualsevol' sobre la corrupció al País Valencià

Men?ame
 

L'escriptor Ferran Torrent (1951) va pujar Barcelona a presentar la seva darrera novel·la, 'Un dinar un dia qualsevol' (Columna). L'obra tracta sobre un tema que Torrent domina com pocs: la corrupció al País Valencià. El protagonista és un periodista veterà, Marc Sendra. Obligat a reconvertir-se en freelance comença un article sobre la crisi del València CF i la venda dels terrenys de Mestalla, i acaba descobrint un rerefons més tèrbol. Com en tantes novel·les seves, molta gent la llegirà en clau. Saber si aquest personatge és Zaplana, Cotino, o Rita Barberà. D'altres noms no cal imaginar-los: es fan servir els reals. Torrent va presentar el llibre al restaurant la Camarga, per sopar va preferir el restaurant de Fermí Puig i, entremig, va tenir temps de rebre'ns al seu hotel per a fer aquesta entrevista.

—D'on surt la idea de la novel·la?
—Jo vaig començar un assaig sobre la corrupció al País Valencià. Tenia cinquanta fulls, i molt bons informadors. Però la meitat no es podia publicar. Com explico que X ha subornat amb una bossa de 500.000 euros al Corte Inglés ? Envio els cinquanta fulls a l'editorial, perquè havia de ser en català i en castellà, que ho volien per a tot Espanya. I em diuen que no es pot fer. I aleshores faig la novel·la. Amb material trobat, i amb material creat de nou. He escrit una novel·la, no un assaig, quedi clar. Ara, perquè es diu 'Un dinar un dia qualsevol' ? Doncs perquè amb cada informador dinava en un restaurant diferent.

—Per què us reben els informadors amb tanta facilitat?
—Per què tinc l'estatus a València de l'escriptor. Com si no n'hi haguera un altre! Però xiquet, així és com em tracten: l'escriptor. Conec militars d'alta graduació, madames de cases de putes, notaris importants. Conec els despatxos que porten els papers de Zaplana a València. Tota l'especulació de València ha passat per allí. A m'interessa parlar amb tots. I fer servir elements en la novel·la. Les portes les tinc obertes. Per què ? Perquè jo no sóc com aquells que diuen 'Ai, com és fatxa, no parlo amb ell'. 'Com no parla català, no parlo amb ell'. Doncs no. Jo parlo amb tots. I em queixo que la gent encara veu els policies com a fatxes. I n'hi ha que són demòcrates demòcrates. Però demòcrates demòcrates. Gent per sota dels quaranta anys que Franco ni l'ha viscut, ni els agrada, ni res. Ara, no traeixo ningú. Els demano què puc explicar, què puc explicar deformat, i què no puc explicar.

—Expliqueu, si us plau, i sense noms, algun dinar real.
—Un soci d'una gran empresa, un polític conservador i jo. Divertit divertit. Mengem en un menjador particular dins l'empresa menjant i parlant, en valencià, mentre un cambrer ens serveix a nosaltres. Va coix. Hi ha una cosa més bonica que els diners, diu el polític? Dic, no, t'he de donar la raó. Perquè amb diners jo he he ajudat hospitals. Ferran, tu tens cap malaltia? No, però estic per tindre'n, i així me la cures. I al final pregunta al cambrer: Què et passa? Un esquinç ací. I el polític crida allà mateix al director de l'hospital per telèfon  i li diu que demà tracti un amic seu. El cambrer va i respon: 'Per això et vote sempre. Per això te vote sempre!' Després, als postres, va venir la querida del polític... L'empresari, he de dir, és un home collonut que ara ha tancat l'empresa. Doncs no ho ha fet fins que ha tingut tots els treballadors col·locats. D'aquests també n'hi ha. Molt bona persona. I a partir d'aquest material, més tota la part de ficció, perquè no tot està basat en casos reals, surt la novel·la

—Ara us passo frases de la novel·la i la comentem: 'L'horòscop. És igual el mes en què vas néixer si ets valencià'
—Si ets valencià t'ha tocat la rita. Ho dic per els últims vint, vint-i-cinc anys. Ens ha tocat viure el pitjor de la història del País Valencià. Jo crec que vosaltres no sou conscients del que s'ha robat a València. És una cosa espectacular. Aquí almenys encara teniu un circ on us ho expliquen tot. Però al País Valencià ningú dóna explicacions. Fins que no arriba la Justícia, no sabem res. Aquí, agarreu un, i al Parlament. Explica.

—'La carretera s'acaba. L'idiota continua caminant'.
—És una frase que no sé qui la va dir. Cap famós. Potser la sents en un tramvia. Un idiota va per una carretera. La carretera s'acaba i l'idiota continua caminant. Açò és un poc la societat valenciana. Han abandonat la carretera, però nosaltres continuem caminant cap al no res. Et pots imaginar que el PP guanyarà les eleccions? Ho diuen les enquestes. Estic molt emprenyant amb la societat valenciana. És molt dura, molt 'heavy'. Tu has vist una alcaldessa que faci el que va fer i no passa res? No hi ha problema. La gent no se sent avergonyida, d'això. Ens en sentim avergonyits un sector, un petit percentatge de valencians, ens en sentim avergonyits. En una societat normal, on la societat civil funciona, s'ajunten tots i demanen la dimissió allà mateix. I el mateix partit la fulmina perquè és perjudicial. Estic molt cabrejat, hòstia. Al final em donen ganes de dir coses: la democràcia dóna molt pel cul, a vegades. Jo prohibiria les majories absolutes. Si CiU tingués majoria absoluta, tu no tindries els convergents desfilant pel Parlament. Al País Valencià ha passat això que ha passat per la impunitat que dóna la majoria absoluta. I perquè no hi ha tradició democràtica.


—'Marisqueries, notaris i cases de putes. Els llocs on es veu si el diner corre'.
—No és conya. No és un frase enginyosa del llibre. Les cases de putes de luxe, per exemple Marisa, tenien llista d'espera. Més que amb la Sanitat ara. El notari més important de València, el conec, i l'anava a veure. I el seu despatx semblava un hotel, ple de gent anant i venint. A les marisqueries abans hi havia un tio a la porta. Sin reserva, no hay. I ara, en canvi, oiga, tenemos gambes. Doncs ara te la poses al cul, fill de puta, la gamba i la cigala. Ara les marisqueries s'han recuperat una miqueta. Les altres dues, no ho sé...

—'Tenim un problema amb el sistema capitalista. No sols és cruel, sinó molt ruc'
—Sí. I et diré perquè. Perquè baixeu els sous, idiotes, si baixeu els sous no consumiran. És molt burro, això. Tu no hi estaràs d'acord, però jo t'ho explico. Per a mi el sistema capitalista és inevitable. Com el sistema democràtic. No hi ha alternativa. Ara, hem de buscar els correctors. Canviem des de dins perquè sigui un sistema de capitalisme de rostre humà. Com en deien del socialisme. Ara és el puto egoisme. El capitalisme anava bé fins que van arribar el Reagan i la Thatcher i desregulen el sistema financer. Jo mai condemnaré un empresari que té 200 treballadors i dona feina. Mai contra ell. El problema és quan agarres 100 milions aquí, el poses allà. Quan et lleves estan tots trontollant. Això no m'interessa a mi. Ara contra el capitalisme productiu no estaré. Sempre i quan hi haja seguretat social, escola on puga portar els fills. Noruega, Finlàndia, Suècia. Aquí ara teniu una oportunitat magnífica. Podeu enviar a fer la mà als espanyols i muntar un sistema més humà

—La Magda és la parella del periodista. És metgessa però treballa en una botiga de roba. Cobra 700 euros. Basat en cas real, suposo.
—Homes, dones, enginyers, arquitectes. Gent molt decebuda. Molt. O estan desanimats i passen de tot o estan molt radicalitzats. Com si esperaren una mena de venjança per tot el que els ha passat a la vida. I creuen en bona part que Podemos seria la venjança.

—'En temps difícils, els bancs tenen els diaris'.
—Això no ho puc provar. Però un informador em va dir que hi havia grans marques, no bancs en aquest cas, que donaven molts diners als diaris. Diner negre. I em contà coses que en un assaig no pots publicar. Però en una novel·la, sí. Ara, la realitat és que El País va dedicar a Emilio Botín deu fulls quan es va morir. Deu. No vaig perdre el temps llegint aquelles coses. On em vens a dir que Botín era un gran personatge? Passa, va.

—'Estralejar'.
—Discutir! Hombre, m'encanta que la comentis. Això ho deia ma mare. Ja està bé d'estralejar ! O calla Morral ! Saps qui era Morral? L'anarquista Morral, el que va tirar una bomba al rei d'Espanya. Era de Sabadell o de Terrassa. Que no matà al rei, al final. Va matar al cavall. La meva àvia deia 'Calla Morral !' volent dir mala persona.

—'Ma mare em parlava en valencià fins que arribava a la ciutat i es passava al castellà'
—Això és cert. Ho feien moltes mares. Jo et diré perquè. Perquè tenien el complex de ser de poble. I la ciutat era molt hostil. A mi la meva mare em parlava en valencià sempre. Però a la ciutat, si estàvem en grup, se't dirigia en castellà davant dels altres. Oye Fernandito. El meu fill, com saps, el vaig adoptar quan tenia deu anys i mig, i era castellanoparlant. I que no se'n assabenti l'Albert Rivera, però el vaig sotmetre a una immersió lingüística asfixiant. Ha ha! Tot el context que tenia era valencianoparlant i per a ell va ser fàcil passar-se al valencià.

—El cas Pujol, és novel·lable?
—No. És massa legal tot. Van al Parlament i ho diuen tot. A mi m'interessa el que em diuen a mi, que només ho sé jo. Aquest té una concessió, l'altre és pederasta. D'això d'ara ja no en pots fer novel·la. Està molt explicat tot. Tot el que està molt explicitat, et deixa sense espai a tu.

—Són més importants les eleccions de València, que les de Catalunya.
—Són més importants les d'aquí. Vosaltres viviu un procés històric. Nosaltres vivim unes eleccions. No diré unes eleccions més, perquè s'ha de tombar un govern que porta vint, vint-i-cinc anys i és la icona de la corrupció a Europa. Però vosaltres esteu vivint un procés que pot donar la volta a tot.

—És la fi de Rita Barberà.
—Fa un any estava claríssim que Rita Barberà perdia les eleccions. Claríssim. Però ara hi ha dos elements que han irromput. Podemos i Ciutadans. Com a UPyD no els surt, ara promocionen a Ciutadans. Podemos no crec que donés el poder al PP. Però també és veritat que ara mateix és una incògnita. No sabem què fara Podemos. No es mullen per a res. Però Ciutadans segur. Segur que podria recolzar el PP. I ara que els promocionen tant, xiquet, no sabem què farà el públic valencià. Açò és un misteri. Les últimes eleccions tothom sabia que estos robaven. I van guanyar per majoria absoluta. En un país normal aquests serien extraparlamentaris.

—Us heu posat a estudiar francès. Per què?
—Perquè la meva parella sap anglès i francès perfectament i es defensa en alemany i italià. I em fa molta ràbia. Anem fora, i ella és molt humil, però sempre la que soluciona tots els problemes lingüístics. A mi el francès m'agrada molt. Molt. Té un accent preciós. I ara el parlo perquè m'entenguin.

—Per escriure Hemingway escrivia dret, Garcia Márquez amb flors grogues, Thomas Mann feina reunions familiars. I  Ferran Torrent?

Escriure sempre al matí. I t'explicaré. Tu et poses a escriure ara i estàs cansat de tot el dia. I no rutlles com al matí. Al matí t'alces més açò. Però has de portar una vida molt austera. De monestir. Enclaustrat. El tòpic de l'escriptor que es droga...Potser algun sí que ho faci drogat. Però és al revés. Has d'estar molt bé de cap.



Men?ame