Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  13.01.2014  06:00

Autor/s: Roger Cassany

Toni Cucarella: 'L'única manera que tenim de fer justícia és a través de la literatura'

Entrevista a l'escriptor de Xàtiva sobre la seva darrera novel·la, 'Dones d'aigua, hòmens de fang' · Ens en llegeix un fragment en la sèrie Escriptors TV

Men?ame
 

'Els vencedors es comporten de manera cruel amb els vençuts'. D'aquesta idea parteix la darrera novel·la de l'escriptor de Xàtiva Toni Cucarella, 'Dones d'aigua, hòmens de fang'. Hi parla de la crueltat dels vencedors de la guerra del 36-39, a Xàtiva, 'tot i que podria parlar de qualsevol guerra'. I hi incorpora, com una rondalla, elements de la nostra mitologia, les dones d'aigua, dones màgiques que viuen en un món paral·lel, un món que serveix a la protagonista, Aurora, per a fugir de la duresa de la guerra i de les humiliacions que han de suportar els vençuts. En aquesta entrevista, Cucarella parla de la novel·la, que fou inicialment pensada com a text teatral, i també de Xàtiva, de la cultura popular, que de mica en mica anem perdent, i dels crims que mai no han estat condemnats. 'L'única manera que tenim de fer justícia és a través de la literatura', diu. I remarca que al País Valencià cal un projecte comú per a un canvi polític profund. Mentrestant, diu, 'som tots dones d'aigua i aguantem com podem aquesta situació'.

Parleu de la crueltat dels vencedors…
—Dissortadament, en la guerra, els vencedors i els vençuts tenen el seu paper, cadascú ben assignat, i sovint els vencedors es comporten d'una manera cruel amb els vençuts. I el vençut no té cap més opció que resistir mentre no li arriba l'hora. La novel·la parla d'això.

En concret, de la guerra del 36-39...
—Sí, és una novel·la sobre la guerra, la nostra guerra, perquè és la que tenim més documentada, la que hem patit i de la qual tenim més informació, però podria parlar de qualsevol guerra. En el nostre cas, la nostra història ha estat molt amagada. I quan és explicada pels historiadors, sovint hi ha una capa de superfície en la història que impedeix d'entrar en les històries particulars de fons. Però quan s'entra en profunditat i es coneixen les versions i les vivències de cadascú, apareix de seguida aquesta crueltat brutal que han sofert famílies, persones, i que avui dia encara no s'ha explicat del tot.

Hi havia una Aurora, la protagonista, i un falangista Miserachs, a Xàtiva, en la postguerra, com a la novel·la?
—Parle de Xàtiva, però cada vegada que toque aquest tema corrobore que la guerra s'ha viscut amb la mateixa crueltat a molts altres llocs, on hi han passat més o menys les mateixes coses. Parlem de la guerra a Xàtiva, però és un tema universal. Aquella guerra que en diem 'civil', just abans del franquisme, és molt propera. A més, a Xàtiva tenim dos casos que han marcat molt la guerra i la postguerra. Són els afusellaments de la Casa Blanca, que és una alqueria que hi ha a un parell de quilòmetres de Xàtiva, on van afusellar setanta-tres persones, a banda els afusellaments de les presons de València i de Paterna. I després el bombardeig, a les acaballes de la guerra, que va ser una matança gratuïta, perquè la guerra ja s'havia acabat pràcticament. I va matar més de cent persones. Una quants centenars més van ser ferides. La gent ho recorda amb horror i curiosament l'actual alcalde Xàtiva, el senyor Alfonso Rus, sempre ha negat els homenatges a aquelles víctimes. Les setanta-tres afusellades a la Casa Blanca estan perdudes en el més absolut oblit. Entre els vencedors encara és una qüestió polèmica. I entre el vençuts indigna la injustícia i l'oblit. Per què avui encara hem de justificar que vulguem recuperar la memòria d'aquesta gent? Indigna. La novel·la, en part, les vol recordar també.

És una manera de reivindicar justícia?
—És que, vist el temps que ha passat sobre aquells crims, l'única manera que tenim de fer justícia és a través de la literatura. Gairebé ni els historiadors no ho poden explicar. Ha passat tant de temps que des de la història s'explica com una cosa llunyana que no ens afecta. En canvi, la literatura, a través dels sentiments, ens aproxima aquelles desgràcies, aquella realitat tan dramàtica, i ens la fa reviure, ens la fa més pròxima. L'única opció de justícia actualment és reviure tot allò a través de la literatura, del cinema o de les arts en general.

D'on neix la idea d'incorporar-hi un element màgic com les dones d'aigua?
—La novel·la no fou pensada com a novel·la, sinó que prové d'un text teatral. Bé, tampoc d'un text teatral en si, sinó que vaig preparar un text per a un grup de teatre que treballa amb unes característiques molt singulars perquè a escena només hi ha una sola actriu i un grup de músics. I necessitaven una història que s'adaptara a les seues característiques. Vaig escriure una rondalla a mode de monòleg. És una rondalla també segons la definició de la teoria literària. És a dir, amb elements reals i fantàstics, amb totes dues coses, i recuperant un element de la nostra mitologia popular, que són les dones d'aigua, les encantades, per a construir la història. La idea ix de les converses que tenia amb l'actriu i el grup de teatre. Parlàvem de les fosses comunes, però no volíem que quedara com 'una altra història sobre la guerra', sinó que volíem ser creatius i fer alguna cosa diferent. No volíem repetir esquemes.


N'hi ha, encara, de dones d'aigua?
—La història de les dones d'aigua serveix per a traslladar la realitat a un pla a través del qual siga més fàcil de resistir. Aurora es trasllada a un món màgic amb personatges d'un món sobrenatural, per poder aguantar. Ara, la dona d'aigua com a tal, és viva mentre es manté la llengua. Tot allò que forma part de la nostra tradició oral, des de les històries fins als personatges que les habiten, ja siguen part de la nostra història real o de la nostra mitologia, viuen en la mesura que la llengua es manté en unes condicions dignes. I realment, tal com es troba avui la llengua, les pressions que té i les contaminacions que suporta, les dones d'aigua, igual com bona part del nostre imaginari col·lectiu màgic, s'afebleix i desapareix amb la llengua. Fa uns quants anys no hi havia cap més literatura sinó la que contava la gent. I aquesta cultura popular s'ha mantingut mentre s'ha mantingut la llengua. Si la llengua es mor, els personatges també es moren.

Bé, per això també està bé de reivindicar-les a través d'aquesta novel·la, no?
—Sí, però cal conèixer-les! El problema que tenim és que la gent jove ja no les coneix. Un cas concret: tenim una frase feta que és 'acabar com Camot', que vol dir acabar malament. Doncs bé, la gent la deia sense saber qui era Camot. I un dia, a través d'una història trobada fa poc i que parlava de Xàtiva i d'aquest roder, un bandoler de mitjan segle XIX, hem pogut arribar al personatge real, gràcies a l'historiador Manel Arcos, que ha anat descabdellant el personatge i tot un món del País Valencià i dels roders del segle XIX que era desconegut. És una història realment extraordinària, a través d'un personatge que s'havia mantingut fossilitzat en la llengua en una frase feta. Si la gent continua utilitzant tota aquesta cultura popular és possible que tot això puga sobreviure, però crec que la llengua catalana està molt ferida. En el cas del País Valencià rep moltíssimes agressions i ja pràcticament la gent ha passat la primera etapa del procés de desaparició de la llengua que descriuen els sociolingüistes i que és l'aculturació. Ara ja som en la segona etapa, la hibridació, amb molta gent que parla mig valencià i mig castellà. Aquest pas al País Valencià s'ha fet a final del segle XX. Hem abandonat els elements culturals que viuen dins de la llengua.

Justament a Xàtiva hi teniu gent com el Botifarra que recuperen molts d'aquests elements culturals…
— Sí, ell i jo hem anat a la mateixa universitat, a l'escola dels cagons del carrer de Vera! Pep ha fet una recuperació extraordinària. Encara que ha fet l'esclafit fa poc, els que el coneixem sabem que fa molts anys que va amb la registradora, recuperant coses, i cantant-les. Sí, bona part de la tradició popular valenciana existeix gràcies a una persona com Pep, que ha tingut la santa paciència d'anar recuperant cultura i d'anar-la posant en les orelles de la gent.

Per una altra banda, a Xàtiva darrerament hi ha hagut mobilitzacions importants en favor de la llengua: escridassada a Fabra, fins i tot els nens des del pati de l'escola...
—Home, és que a vegades hi ha persones que passen els límits d'allò que sembla raonable i democràtic. Aleshores es fa soroll, però a llarg termini això no passa tant. La gent no surt al carrer per a exigir canvis de veritat. Sóc bastant escèptic. Les coses canviaran, però per a un canvi en profunditat encara ens falta molt. Vivim molts anys de caciquisme i encara hi ha molt de vot captiu.

Voleu dir que no ha tocat fons, això?
—Jo crec que si haguera tocat fons les coses funcionarien d'una altra manera. Sí que és cert que hi ha molta por per part del Partit Popular, perquè veu que les coses li fugen de les mans. A cada puntilló que pega li ix un nou cas de corrupció. Però jo crec que aguantaran més que no ens pensem. És una lluita de resistència i guanyarà qui aguanti més. Confie que podrem aguantar, però francament no sé si resistirem prou perquè hi haja un canvi real.

Trobo que ho veieu molt negre…
—Bé, és que pense que tampoc no tenim gaire clar què farem sense el PP. Tenim un enemic comú, però poc de projecte comú. I això sí que crec que fa mal. A mi em fa por l'exemple de les Illes: el PP perd i hi ha un govern progressista que dura exactament quatre mesos i acaben tots a galtades. I ara tenen una llarga temporada de PP fent totes les salvatjades que li dóna la gana. Això fa por, perquè ja estem un poc escalivats. No es tracta de fer-los fora per fer un parèntesi i que tornen després. Es tracta de fer un canvi social de veritat. I això costa més. És a dir, cal una alternativa que siga capaç no sols d'eliminar el gos malalt sinó de vacunar-nos a tots de la ràbia. Cal assegurar-se que no tornen a reviscolar. I, per tant, cal un projecte que impedesca que el PP torne a renàixer amb l'argument que no s'han fet les coses com tocava.

La cultura és la clau fonamental per a aquesta resistència?
—Dissortadament, la cultura ocupa un espai molt marginal en aquest debat al País Valencià. Curiosament la música sí que existeix, però la literatura no. El cas de la música ha estat extraordinari perquè els nostres jóvens consumeixen els nostres músics. Però la cultura viu una baixada d'interès per part de les noves generacions. Hem perdut molt d'espai, sobretot la literatura. Però aguantarem.

Mentrestant potser haurem de fer com l'Aurora i viure en un món paral·lel?
—Home, ja vivim en un món paral·lel! La manera d'aguantar tot açò és viure en un món paral·lel i dir-nos que, malgrat tot, aguantarem. No és broma. Realment ens hem construït un món paral·lel en què pensem que un dia tot açò s'acabarà i que nosaltres som d'una pasta especial que ens fa resistir, com els gals, enfront de tota aquesta gent que ve a saquejar-nos. Si no, ja ens hauríem extingit. No ens han pogut vèncer, tot i això. Som tots dones d'aigua i aguantem com podem aquesta situació.

Men?ame