10.01.2014 - 06:00
El ‘Red Terror Martyrs Memorial Museum’, d’Addis Abeba, és una edifici nou, anodí, situat a la plaça de Meskel, un ermot, un no-lloc, que, de segur, deu haver viscut temps millors. Bona part de la plaça són grades mot amples, esglaonades, per als banys de masses als quals eren tan afeccionats els governants etíops, bé a l’època del Negus, bé a la de Mengistu. Avui, l’herba hi creix pertot arreu. Hi volen plàstics i papers. Les parelles hi festegen, els nens hi corren, hi juguen a futbol, i les cabres i els vedells pasturen per on poden, allà on no hi ha taxis, ases ni tartanes aparcades.
A l’entrada del memorial, hi ha una escultura de tres dones tristes. ‘Never ever again.’ Una placa informa que va ser inaugurat l’any 2010 per Kebebushe Admasu, una mare, a qui van assassinar els fills en un dia. ‘As if I bore them all in one night, they slew them in a single night.’ A l’entrada, una frase d’Albert Camus: ‘In order to exist once in the world, it is necessary never again to exist.’ S’hi respira solemnitat, dolor i molt de respecte. Es calcula que, entre 300.000 persones i 500.000 van ser assassinades, a Etiòpia i Eritrea, del 74 al 91, durant el règim comunista del Derg.
En el règim de Mengistu, la tortura, la repressió i l’assassinat van ser habituals. Entre les víctimes inicials, hi ha Haile Selassie i seixanta funcionaris, ministres i membres de la família reial, afusellats públicament. L’any 1994, Mengistu i els seus col·laboradors van ser acusats de la mort de prop de 2.000 persones durant l’anomenat ‘terror roig’, entre el 1977 i el 1978. Després d’un judici interminable, l’any 2006, els tribunals etíops havien condemnat 1.018 persones. 6.426 més continuaven pendents de judici. Més de 3.000 eren a l’exili, com Mengistu, condemnat a mort ‘in absentia’ per genocidi. És difícil, però, que la sentència arribi mai a complir-se. No sembla que Mengistu vulgui abandonar Zimbabwe. Ni que Mugabe estigui disposat a concedir-ne l’extradició.
Sens dubte, al règim de Mengistu hi va haver terror, que no hauria de fer oblidar el terror anterior, el del Negus, ni el posterior, l’actual, més democràtic. Mengistu i els seus han estat jutjats i investigats. Menelik, Selassie o els governants d’avui, no. Recorro les sales del museu. L’exposició dels aparells del terror, porres, tenalles, ferros diversos, cadenes, fuets, manilles, mètodes de propaganda, de tortura i més monstruositats. És colpidorament pedagògic. Com el Museu d’Auschwitz.
És colpidora la darrera foto de Haile Selassie, detingut, entrant en un Wolkswagen escarabat. Simbol dels nous temps i de la decadència imperial. També, la de Mengistu, amb una ampolla d’un líquid vermell a la mà, com si fos un còctel molotov de sang. Es veu que en un míting en va llançar uns quants a les masses, advertint de les massacres que patirien. Hi ha AK-47s, vietnamites, armes, localitzacions de presons, urnes farcides de roba, pintes, dentadures, carteres, rellotges, sandàlies i més pertinences dels afusellats. Una vitrina amb el jersei foradat de bala d’una víctima (donat per la mare), murals gegants amb fotos de morts i desapareguts, fotos d’escorcolls policíacs, de confessions públiques, d’eines de tortura, algunes amb el maniquí corresponent, per a entendre’n el funcionament. En lloc destacat, uns peus esculpits en fang, trencats, amb taques de sang, que il·lustren sobre els efectes més específics del terror roig en determinades parts del cos dels opositors.
Un rètol explica que quan una família reclamava el cos d’un mort els militars els feien pagar la bala.
I, finalment, els cementiris clandestins. 725 a tot el país. S’hi han identificat les restes de 4.855 morts, que han estat dipositades en llocs religiosos. Alguns, però, són al museu. Impressionant. Tot de nínxols de vidre, amb els ossos, les fotos de les víctimes, les cordes que els lligaven i els objectes personals, més íntims, de molts éssers assassinats i soterrats, d’amagat, en les fosses comunes.
