Addis Abeba, la nova flor

  • Segon article de la sèrie de Xavier Montanyà sobre Etiòpia

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Xavier Montanyà (Text i fotos)
06.01.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La capital, Addis Abeba –‘la nova flor’, en amhàric–, és a 2.500 metres d’altitud, sota les altes muntanyes d’Entotto, entapissades d’eucaliptus, pins i avets. Té més de tres milions d’habitants. És una ciutat molt jove. Tot un món. La va fundar el rei Menelik II el 1887 i, d’aleshores ençà, ha estat en construcció permanent. Ho va remarcar Evelyn Waugh, l’any 1930, convidat a la coronació de Haile Selassie. També Ryszard Kapuscinski, el 1963, quan va assistir a la fundació de l’OUA. Ho pot constatar, avui, qualsevol visitant. Tot ho trobes cap per avall. Les empreses constructores xineses, fidels aliades de l’estat, s’han proposat de refer-la de nou. Grans avingudes, rotondes, centres comercials, places, edificis, grues, buldòzers, piconadores, carrers aixecats, asfalt, ciment, rocs, reixes i exèrcits de treballadors xinesos, que donen ordres als africans.

Addis Abeba, seguint el model vietnamita, vol ser el tigre d’Àfrica. Què en faran, dels milions de ciutadans que no entren en el projecte?

És l’exemple viu del gresol d’èpoques històriques del país. Nens pastors descalços, vestits pobrament, guien els ramats per les grans avingudes, entre moderns Range Rovers, autobusos, taxis Lada, velomotors, tartanetes de cavalls i corrues d’ases de càrrega. Nenes amb uniforme escolar. Llampants executius amb maletí. Gernacions de captaires, escrofulosos, raquítics, cecs, nans, capgrossos, mutilats, poliomielítics, boigs i nens salvatges. Capellans ortodoxos. Catedràtics togats. Velles devotes, sota un vel blanc. Noies ultramodernes, de suplement dominical. Gossos, gats, cabres, micos, voltors, esquirols, llangardaixos, rates, puces i els pispes més fins del món. Barris de barraques de llauna ondada, al costat de gratacels de vidre. I molts edificis en construcció, tots cosits de rudimentàries bastides fetes amb  pals d’eucaliptus. La visió és explosiva, brutal. La vida, enèrgica, estrepitosa, delirant. A la nit se sent l’udol i la fortor de les hienes, que baixen dels caus muntanyencs per menjar carronya.

És època de pluja. Cada dia plou, a bots i barrals. Minuts abans del xàfec, és com si un gegant trepitgés un formiguer. Les multituds miren el cel, assenyalen els núvols; corren, corren, i xoquen, xoquen, nervioses; cerquen aixopluc, tapant-se com poden, amb plàstics, mantes, túniques i para-sols. Enmig de la foscor, tot són ulls esbatanats i interjeccions incomprensibles en amhàric: ‘Hihihi… Hihihi…’ Quan surt el sol, es relaxen com els caragols. Torna la vida. Avui és diumenge. Passejo. És una imatge bíblica. Legions de captaires s’arrengleren disciplinadament entorn de les esglésies, per rebre l’almoina setmanal. Alguns semblen mig morts. N’hi ha un d’estès de bocaterrossa. La gent li tira monedes, bitllets i medecines.

Hi ha terrasses de cafès dedicades a la lectura de diaris. Els nens, en comptes de vendre’ls, els lloguen. Tots els oficis han ressuscitat: cirabotes, mecànics de paraigües, els de la bàscula, la senyora del cafè, vigilants d’aparcament, netejacotxes, lladres, diaques, pigalls de cecs, lectors de la Bíblia, acròbates, venedors ambulants de joies, de novel·letes, DVD, diccionaris, escombres, fregalls, pintes, targetes de mòbil, paper de vàter… de tot allò que us pugueu imaginar. Al barri del Merkato, un dels mercats a cel obert més grans del continent, les putes cobren mig dòlar.

Un senyor distingit, molt alt, elegant, es passeja entre les paradetes de llibres vells. Ahir no hi era. Vinc a cercar uns llibres que vaig demanar a un musulmà barbut. No els té. El senyor elegant se m’acosta. ‘Què cerqueu? Us puc ajudar?’ Llibres vells d’història i de política. ‘Algun en concret?’ No, en general…, dic, per si de cas. Em dóna quatre indicacions de llibreries. Quan me’n vaig, apunta al cel amb el paraigua, i diu: ‘Els millors no els trobareu mai. Recordeu que hi ha molta censura.’

Cap al tard, el cel és de color violat. Sento uns crits salvatges, inquietants. Surten de la profunditat. No se si és una persona o una bèstia. Segueixo el so. Una dona embogida fa voltes i voltes a una església. Té la mirada a tres quarts de quinze. Més enllà de la realitat. Està histèrica, excitada. De tant en tant, queda com garratibada, s’agenolla, brama, gemega, clava cops de cap epilèptics a terra i a les parets. ‘Està endimoniada’, m’explica un noi que ven missals i estampetes. ‘Cada diumenge la família la porta aquí per guarir-la. Aquest església té una força espiritual exorcista. Foragita qualsevol dimoni. L’aigua beneita també és miraculosa. Sana la sida i el càncer. A la meva dona li ha guarit un càncer d’ossos. És la fe. A aquest do, hi podem accedir, si Déu vol.’ Se senya tres vegades i fa un petó molt dolç als barrots de la reixa del carrer. Amén.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any