29.11.2012 - 08:00
Hi ha moltes maneres de viure una guerra. En la població civil el patiment sempre hi és present, però la majoria busca protegir-se’n o fugir-ne. Són molt pocs els qui s’atreveixen a explicar-lo. Aquest és el cas de Nenad Pejic, Bru Rovira o Ana Alba, tres periodistes que van viure i veure diferents fases del conflicte a Bòsnia. Ara, 20 anys després, ens ajuden a comprendre’n les causes principals i ens n’aporten la seva visió particular.
En primera persona
Nenad Pejic, cap de programació de la televisió de Sarajevo durant l’inici del setge a la ciutat, vivia amb preocupació el clima de preguerra i va veure complerts els seus pitjors pronòstics. Els mitjans –diu– “preparaven la gent per creure mentides” i relata un cas que va presenciar: era a Belgrad a casa d’uns amics quan va aparèixer una notícia a la televisió sèrbia que titulava així: “Aquí tenen els dos serbis assassinats per les forces croates. La comissió d’identificació començarà a treballar demà”. Els amics serbis de Pejic, indignats, van exclamar: “Veus què ens estan fent?” Ell, contrariat, va respondre: “Com poden saber que les dues víctimes són sèrbies si la comissió d’identificació comença demà?” Cap d’ells hi havia pensat.
L’impacte de la mort és el que més destaca per Bru Rovira, enviat especial a la zona durant la guerra per La Vanguardia. Aquesta experiència, però, el va “trencar emocionalment” més endavant, quan ja es trobava a Kosovo. Un pagès kosovar va arribar al seu poble i va trobar la seva casa totalment derruïda per l’exèrcit serbi. No n’havia quedat res. De sobte, però, va veure una vaca i se li va il·luminar el rostre: com a mínim tindria menjar per sobreviure un temps! Quan s’hi va apropar, la vaca va explotar i va causar la mort d’aquell home. Hi havia una mina.
Ana Alba, voluntària en camps de refugiats bosnians i croats entre els anys 1993 i 1995 i reportera a Bòsnia-Hercegovina durant la postguerra, explica que va trobar un país completament destruït i amb unes enormes ferides. Però un fet la va sorprendre: no hi havia odi en les víctimes. “No oblidem –recorda que deien- però perdonem.” I els qui no eren capaços de perdonar, no odiaven, assegura. “Hi havia pobles de Bòsnia en què els serbis tornaven després de tot i els seus veïns bosnians els rebien amb abraçades”.
Entendre els orígens de la guerra
El dels Balcans és un dels escenaris més difícils d’explicar de la història europea del segle passat. La diagnosi, no obstant, és clara i coincident per als nostres tres periodistes pel que fa a les causes llunyanes: després de la Segona Guerra Mundial, Josip Broz (‘Tito’) va aconseguir unificar les diferents nacions occidentals de la Península balcànica sota la República Socialista Federativa de Iugoslàvia. L’any 1980, però, amb la mort del dictador, el poder federal es va anar debilitant i les repúbliques de les diferents nacions van augmentar les seves reivindicacions.
Amb la caiguda de la Unió Soviètica a finals dels anys 80, el socialisme es va ensorrar i Eslovènia i Croàcia van iniciar el procés cap a la independència. Sèrbia, però, capitanejada per Slobodan Milosevic, no acceptava la voluntat secessionista d’aquests països i va decidir intervenir-hi militarment per donar suport a les minories sèrbies de les dues zones. Així va començar l’anomenada Guerra dels Balcans.
Com recorda Ana Alba, el discurs ultranacionalista serbi assegurava que qualsevol terra “on visqués o hi hagués enterrat un sol serbi, era Sèrbia”. Bòsnia es va sumar a Eslovènia i Croàcia i va declarar la seva independència l’abril de 1992. Aquesta acció va comportar l’inici immediat del setge a la capital per part de les forces sèrbies i l’esclat d’una guerra sagnant.
Nenad Pejic, no dubta a atribuir tota la culpa de la guerra a Sèrbia i explica que els polítics van convertir un conflicte entre democràcia i dictadura en un conflicte entre ètnies. En canvi, Bru Rovira, enviat especial a la zona durant la guerra per La Vanguardia, des d’una posició externa, fa especial incís en el xoc d’ètnies i en el “paper fluix i lamentable d’Europa”. En la línia de Pejic, Alba apunta que es va tractar clarament d’una agressió des de Belgrad i que el component religiós no va ser gens determinant.
La guerra va durar tres anys i va acabar amb la derrota sèrbia. El balanç aproximat és de 102.000 morts i 1.325.000 desplaçats.
Enllaços
Array
