Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  13.09.2012  06:00

Autor/s: Assumpció Maresma

'Moralment hem de dir prou al desmantellament de l'escola pública'

Anna Maria Fontelles, mestra, parla de la vaga de l'ensenyament convocada per la Coordinadora d'Interzones

Men?ame
 

'Més alumnes, menys mestres' és la frase que defineix el curs 2012-13. La Consellera Rigau la pot pronunciar com si no passés res greu, com si la situació fos normal i es pogués digerir sense fer mal. Però no, no té res de normal i hi ha gent disposada a lluitar per capgirar-la.

La coordinadora Interzones començarà el curs fent vaga en solidaritat amb els mestres interins que s'han quedat al carrer. No és una vaga multitudinària, però és present als centres per deixar clar que aquesta situació ha de ser reversible. Anna Maria Fontelles ho explica en aquesta entrevista: moralment hem dir prou al desmantellament del nostre ideal d'escola pública.

—El curs comença amb més alumnes i menys mestres...
—L’augment d’alumnes i la reducció de mestres és una de les múltiples agressions que l’escola pública estrenarà aquest curs 2012-13. I molt eloqüent perquè és quantificable, però no pas més greu que moltes altres mesures, potser menys espectaculars a l’hora d’ocupar titulars de premsa, però igualment desastroses per al futur de l’educació del nostre país. Com ara, la no-cobertura de les baixes dels professors (que condemna els alumnes a poder passar deu dies sense el professor especialista d’una matèria, sense tutor…); l'augment de càrrega lectiva i presencial dels professors (que redueix el temps de la jornada destinat a la preparació de classes, correcció…); l'amuntegament d’alumnes a l'aula; la reducció de sou i jornada dels professors substituts (que produirà una fractura en els equips de mestres perquè estableix dedicacions i condicions laborals diferenciades entre companys que, fins ara feien les mateixes funcions i tenien les mateixes responsabilitats)...

—Una llista molt llarga per a un començament de curs normal.
—Doncs encara ho és més. Per tant, no és creïble que la consellera vulgui fer veure que el curs comença amb normalitat. Més aviat vol ocultar el desgavell resultant de les seves mesures... I aquí cal assenyalar la dificilíssima situació econòmica en què es troben una gran part de les famílies de classe treballadora a què pertanyen els nostres alumnes, sense recursos per a satisfer coses tan bàsiques com el pagament dels llibres dels fills i cada vegada amb menys ajut social...

És impossible la normalitat en unes condicions com les actuals?
—Tan sols hi haurà normalitat a l’educació quan hi haurà equilibri social i igualtat d’oportunitats reals per a tots els infants del país, independentment del barri i de la situació social i econòmica en què hagin tingut la sort o la desgràcia de néixer. És evident que, ara com ara, i cada vegada més, som molt lluny d’acostar-nos a aquest ideal, que és on, crec, un govern preocupat pel benestar del seu país hauria de buscar la 'normalitat' social.

—Entrem una mica en detall. Com afectarà aquesta reducció de places d'interins?
—Aquest curs, la plantilla de professors s’ha reduït de tres mil places. Segons les dades del Departament d'Ensenyament, més de la meitat d’aquestes places corresponen a professors jubilats que no són substituïts, i la resta a eliminació de plantilla. L’augment de la càrrega horària dels professors que continuem treballant permet d'absorbir una part del còmput horari perdut per la retallada de personal i l’augment dels trenta mil alumnes més que entren al sistema. Tot i així, també hi ha l’eliminació de professors de reforç, nombre d'alumnes per classe més elevats, pèrdua de línies... Aquests tres mil treballadors que allargaran les llistes de la desocupació restaran a l'espera d'alguna baixa laboral, però sense garanties d’obtenir feina perquè les tres mil places que ocupaven ja no hi són, i segons la nova normativa relativa a la cobertura de baixes, tan solament es cobriran en casos de llarga durada. Com ja fa temps que veiem en uns altres àmbits del sector públic, la reducció injustificada de personal (injustificada perquè hi ha un augment de feina: trenta mil alumnes nous!) ha arribat també als serveis essencials d’atenció directa.

—La vostra resposta és de fer vaga. Què preteneu?
—Moralment, no podem fer res sinó dir prou al desmantellament del nostre ideal d’escola pública de qualitat, garantia de cohesió social i d'igualtat d’oportunitats, i de la perspectiva d’un futur cada vegada més proper en què l’educació pública esdevingui un servei de caràcter assistencial per als fills de les classes més precaritzades. La convocatòria de vaga del primer dia lectiu del curs neix de la voluntat expressada pels professors organitzats en assemblea i dels resultats d’un procés de consulta d'uns quatre mil docents fet els darrers mesos del curs passat. 

—Per què la vaga comença el primer dia de curs?
—El simbolisme de la data reflecteix el sentiment que el nou curs comença en unes condicions profundament injustes i negatives per a la nostra tasca, que repercutiran finalment en el punt més feble de la cadena: l'alumne, en especial el més necessitat d’atenció individual. En el nostre col·lectiu, per molt que ho puguin negar malintencionadament alguns sectors, preval encara un profund compromís majoritari amb la nostra tasca, i preocupen el present i el futur dels nostres alumnes, les seves condicions de vida i la qualitat de l’atenció que els donem.

—És una vaga diferent? Dieu que es fa des de baix. Com us organitzeu?
—Aquesta vaga és una demanda dels treballadors de l’educació pública, tips de viure passivament una situació que no fa sinó empitjorar. Des de fa un quant temps, les zones es van començar a organitzar assembleàriament per tal de portar a terme protestes que fessin veure el conflicte del sector arran de les retallades dels serveis públics. Així van començar a sorgir plataformes, assemblees, grups de base de tipus horitzontal, en alguns casos també amb famílies, AMPA, etc., i a realitzar-se petites mobilitzacions de protesta: concentracions a les cases de la vila en defensa de l’educació pública, xiulades, tallades de trànsit... A mesura que va anar augmentant la pressió del govern sobre el sector educatiu (retallada pressupostària i de recursos, de condicions laborals, etc.), una part important de la gent implicada en aquesta lluita de baixa intensitat va sentir la necessitat de fer un pas endavant, de buscar la unitat d’acció amb els companys organitzats de cada zona i de presentar una lluita seriosa amb objectius concrets per mirar d’aturar el procés. D’aquesta manera, com a punt d'aplec, de debat, de participació i de decisió dels professors implicats en els moviments sorgits a municipis i zones, va néixer la Coordinadora Interzones, que és un òrgan horitzontal, assembleari i obert a la participació del docent.

—Qui ho organitza?
—No som cap sindicat ni organització estructurada, som treballadors organitzats en assemblees que prenem decisions a partir del debat. Una vegada preses, busquem el suport dels sindicats per a enfortir la lluita, però malauradament aquest suport ens ha estat negat en un moment que considerem vital. Els grans sindicats de l’ensenyament van participar en tot el procés inicial d'Interzones, assistint activament a les assemblees, fins al moment d'aprovar democràticament de tirar endavant una vaga (indefinida discontínua) que coincidís amb el començament d’aquest curs que, per coherència i compromís amb la nostra feina, creiem que no podem permetre que comenci com si no passés res. Des d’aquest moment els tres sindicats majoritaris (UGT, Comissions Obreres i USTEC) es van desvincular del procés i van deixar de fer costat a les seves pròpies bases, perquè molts dels treballadors implicats en la Interzones som (o érem) afiliats d’aquests sindicats. Només la CGT va mantenir el suport i va oferir els seus recursos per tal de poder tirar endavant la vaga segons la legalitat establerta.

—Per què els sindicats majoritaris es desvinculen?

—USTEC, com Comissions Obreres i UGT, es va deslligar del procés adduint que no era el moment adequat i que calia continuar amb accions simbòliques com les que va proposar per a aquest començament de curs, per tal d’escalfar de primer l'ambient: xiulades a la porta de les escoles, murals als centres, etc. Nosaltres els demanem que reconsiderin aquesta posició des de l'òptica dels nostres tres mil companys que no tenen perspectives de tornar a treballar dignament, i que ens diguin quan pensen que arribarà el moment adequat per a engegar accions veritablement combatives. Potser quan decideixin que ha arribat, si és que arriba, ja serà massa tard per a molts d’aquests companys acomiadats, per als alumnes als quals no haurem pogut donar l’atenció adequada, per als qui hauran hagut de desistir de fer un cicle formatiu perquè no poden pagar una matrícula de quatre-cents euros (sí, això passa!) o perquè no hi ha prou places per a cobrir la demanda creixent de formació dels joves i no tan joves sense feina, i cada dia més. En tot cas, des de la Coordinadora Interzones continuem fent una crida a tots els sindicats a sumar-se a la vaga que vam començar ahir.

—Us tenen tapats?
—Que es tracti d’una convocatòria de vaga poc habitual, feta des de les bases i no pas des de les cúpules sindicals, representa obstacles importants, especialment per manca de mitjans i recursos de difusió i organització, però també desvetlla esperances en molta gent que creiem necessari un canvi de dinàmica sindical i de la manera d’entendre la participació directa de la gent en les lluites socials. L’allunyament dels grans sindicats de les bases, la prepotència amb què volen imposar les seves decisions als treballadors, ha desmobilitzat molta gent aquestes últimes dècades i ha portat a un clima d’immobilisme i de passivitat que ens pesa com una llosa ara que tenim una necessitat urgent de reactivar la lluita social per a defensar els nostres drets socials i laborals bàsics. L’intent d'alguns sectors sindicals de desacreditar la Coordinadora Interzones per mirar de fer fracassar un procés que ja implica per se una gran dificultat per als qui la tirem endavant sense més mitjans que una voluntat ferma i uns ideals, és del tot injustificada i incomprensible, especialment tenint en compte que no som ni pretenem ser sinó treballadors compromesos que dediquem el nostre temps, més enllà de la feina, a lluitar per una societat més justa.

—De dies de vaga durant el curs, que sovint no porten enlloc, ja n'hi sol haver uns quants, convocats pels grans sindicats. La vostra estratègia és diferent?
—Una vaga d’una jornada en un sector com el de l’educació, o la sanitat, té un caràcter simbòlic. Pretén ser una demostració de força per a negociar amb l’administració, per a donar entenent que, en cas que les negociacions no arribin a bon port, la vaga pot deixar de ser simbòlica i convertir-se en una situació real i duradora amb implicacions complexes en el manteniment de l’ordre social i per al prestigi del govern en funcions. En un moment com el que tenim ara, aquesta manera de fer ha deixat de ser vàlida, perquè la negociació entre els sindicats i el Departament d’Ensenyament fa temps que no és sinó un pur manteniment de formes. A més, sembla com si hi hagués l’entesa tàcita que les vagues no han de traspassar tampoc aquests límits de la formalitat i del simbolisme, motiu pel qual han perdut capacitat real de pressió. Pensem que cal trencar aquesta dinàmica, adequada a situacions històriques de pau social, ben diferents de la situació d'ara.

Creieu que us faran cas?
—Tant si aconseguim allò que demanem com si no, ja haurem avançat en molts terrenys: el de la dignitat, l’esperança, la unió, l'autoorganització, l’autonomia... El camí haurà pagat la pena i ens donarà forces per a continuar.

Men?ame