Joan Antoni Melé: ‘Un banc és una entitat privada. Si va malament, que s’ensorri’

Joan Antoni Melé (Barcelona, 1951) va abandonar la banca convencional després de fer-hi feina prop de 30 anys. A l’edat que molts treballadors de caixes d’estalvi es plantegen la prejubilació, ell va decidir començar un projecte nou. Des del 2005 és el subdirector general de Triodos Bank, una entitat financera que es defineix com a ‘ètica i transparent’ i presumeix de tenir sucursals a Holanda, Regne Unit, Bèlgica, Alemanya i Espanya. Encara que sembli estrany, Melé és capaç de dir en una sola frase les paraules ‘economia’, ‘sostenibilitat’ i ‘riquesa’ i que tot plegat soni creïble. Potser per això, el seu missatge arriba cada vegada a més gent.

A dia d’avui, les entitats financeres semblen sospitoses de moltes coses que no tenen rés a veure amb l’ètica. Vostès, en canvi, es defineixen amb aquesta paraula. Els podem creure?

La banca ètica és possible quan la gent vol això per sobre dels beneficis. És molt fàcil atacar la banca, dir: ‘Els bancs són això, són allò’. Però jo he estat en una banca convencional, i allà la gent no em va demanar mai què fèiem amb els seus diners. L’únic que em preguntaven era ‘quan em donaràs?’. La responsabilitat és de tots. Quan només busquem beneficis, la banca és la que és. Quan la gent cerca ètica, fa que la banca ètica sigui possible. 

El problema de la crisi és que sobren diners en el món. I en comptes d’invertir-los en projectes que portin riquesa, tot va a especulació. Aquesta és la malaltia greu que estem patint.

Segons diu, doncs, els bancs són els principals responsables de la situació econòmica actual?

De cap manera. La responsabilitat és de tots: dels bancs, dels polítics i de la gent que ha volgut basar la civilització només en els consum. La gent pensava que sense fer res es podia guanyar un 20 per cent. Especulant pots inflar un globus, però tard o d’hora et rebentarà. És massa fàcil dir que la culpa és dels banquers. És de tots. Jo tenia clients que em deien ‘si no em pagues més, me’n vaig a un altre banc’. Aquesta societat està ancorada en la innocència. I no som innocents.

I amb el panorama actual, creix el seu model?

Més que mai. La gent veu que una banca com la nostra té sentit perquè ajudem a crear llocs de feina, i és més segur, ja que no especulem amb els doblers,  no els juguem en borsa. De fet, tenim una ràtio de solvència molt elevada i una morositat molt per davall de la mitjana. En tenim un 2 per cent, davant el 8 per cent de la banca convencional.

La relació entre economia i política ha ocupat moltes portades de diaris durant les darreres setmanes: ajudes a entitats financeres amb doblers públics, creació de bancs ‘dolents’ per donar sortida a l’estoc de béns immobles… què li semblen aquestes intervencions?

Doncs no les entenc. Quan hi ha un problema se soluciona amb doblers públics perquè els bancs quedin sanejats? Un banc és una entitat privada, si va malament, que s’ensorri. Si tu tens una empresa amb problemes, l’Estat no t’ajudarà. Perquè a un banc sí? Els hi estem donant milers de milions d’euros. I si va bé, guanyen diners. Si no, ho paguem els demés. Jo no ho entenc. Prefereixo que ajudin a entitats socials.

Però és possible un ‘divorci’ entre els poders econòmics i la classe política?

Nosaltres som independents, no volem relació amb els polítics. Ni els financem, ni volem que ens ajudin. La política i l’economia han de ser independents, cosa que en aquest país no succeeix. Els partits polítics tenen préstecs de molts milions d’euros, depenen dels bancs, i aquesta barreja provoca el ‘tu m’ajudes a mi i jo t’ajudo a tu’. Això no és sa.

En canvi, sí que han tingut contactes amb el moviment del 15-M i els indignats. Com va anar la cosa?

No hem fet conferències públiques conjuntes, perquè ens semblava massa oportunista, però sí que hem fet trobades amb cinc o sis persones d’aquest moviment per poder parlar amb ells i donar-los idees. Una d’elles, seria tirar endavant una Llei de Transparència. Si tothom hagués de dir, fins a l’últim cèntim, què està fent i on, seria suficient.  

Transparència, ètica, 15-M… està clar que la seva manera de fer i pensar els allunya, a priori, de la resta de bancs. Se senten sols?

De moment estem sols però estem bé així. Amb els polítics tenim una relació cordial, però no volem rés més: ni que ens ajudin ni que ens posin impediments. Pel que fa l’altra banca, jo crec que de moment, no ens fa massa cas. Ja ens comencen a conèixer, potser alguns a estar preocupats i per això ens copien la publicitat: que si són molt bons, que si es dediquen a la sostenibilitat… a nosaltres ens és igual. Fem el nostre camí.

I des d’aquesta perspectiva, quina és la seva ‘recepta anticrisi’?

Fer economia real. Fer circular els doblers. I treure lleis. Per exemple: prohibir l’especulació, com a mínim, amb els doblers de la gent. I segona, transparència. Només amb això, canviarien moltes coses. Després falta una mica d’il·lusió, entusiasme i imaginació. Estem paralitzats per la por! La gent només es queixa en compte d’aportar solucions.

Alemanya, després de la Guerra Mundial, va quedar arrasada. Doncs bé, la gent treballava 3, 4 o 5 hores de manera voluntària per aixecar el país. No dic que aquí haguem de fer el mateix, però falta empenta. L’Estat no ho pot arreglar tot.  Hem de tenir idees, tenir iniciatives. Un treu el millor de sí quan ajuda als altres. Pensar només en un mateix és pobresa! És molt fàcil dir ‘els polítics han de canviar, els banquers han de canviar’, però tu, per quan et deixes? Quan comença el teu canvi?

Text / Foto: Maria Antònia Serra