20.02.2012 - 06:00
Una petita joia: ‘La femme visible‘ de Salvador Dalí, que ha recuperat Edicions i propostes culturals Andana, amb una edició que inclou una reproducció de la versió original francesa i la traducció d’Enric Casasses. La presentacio i les notes són de l’especialista dalinià Vicent Santamaria de Mingo. L’obra va sortir a París el 1930, quan Dalí tenia vint-i-sis anys. Era el primer llibre que publicava.
L’obra va fer un gran efecte al grup de surrealistes parisencs. Consta de tres textos i del poema ‘El gran masturbador’, que amb els anys s’han publicant separadament, però mai no s’havien reeditat en un sol volum.
VilaWeb ha demanat la mirada del poeta Enric Casasses sobre el llibre i sobre Dalí, ja que Casasses és l’autor de la traducció al català dels textos. D’entrada, destaca el gran coneixement que té Vicent Santamaria de Mingo de Dalí, autor de ‘El pensament de Salvador Dalí en el llindar dels anys trenta‘, publicat per la Universitat Jaume I de Castelló. Del jove Dalí del 1930, Casasses en comenta que volia impressionar els surrealistes: ‘Va arribar a París amb la targetaa de presentació de ‘Un chien andalou’, que Dalí va fer amb Luis Buñuel.
A ‘La femme visible’ hi van col·laborar de manera important tant Paul Éluard com André Breton mateix, que van ajudar a posar en solfa aquests textos al francès. El llibre és dedicat a la Gala, que també va tenir un paper important perquè el llibre s’arribés a publicar.
Casasses recorda que Dalí incorpora per primera vegada la paraula ‘paranoicocrític’ en aquest libre. Perquè ‘La femme visible’ és la gestació de les seves idees que després desenvolupa en uns altres llibres. És un Dalí que es va fent. A París l’artista recomença amb l’entrada al grup surrealista.
En el text de presentació del llibre, Vicent Santamaria de Mingo explica que ‘La dona visible’ ‘representa el programa fundacional del nou ideari surrealista de Dalí i marca un punt d’inflexió definitiu en el seu pensament. Les idees que el pintor hi destil·la seran els eixos vertebradors de tota la seva obra posterior.’ Es mostra un nou Dalí, ‘més contumaç i transgressor que acaba de trencar amb la família i amb la vida cultural del país mentre es disposa a seguir, al peu de la lletra, els principals postulat de surrealisme, fins al punt d’arribar a encarnar-los millor que ningú.’
Santamaria de Mingo explica que el llibre presenta una estructura que es podria dividir en dos parts: els dos primers textos, ‘L’ase podrit’ i ‘La cabra sanitària’ són els primers que va escriure i formen una unitat. Hi desplega una una crítica demolidora contra l’art modern i exposa la seva contribució a la teoria artística del surrealisme. Els altres dos textos , ‘El gran masturbador’ i ‘L’amor’ posen l’erotisme en un primer pla ja des del títol, i donen un valor especial a les perversions sexuals com a conseqüència directa de les teories freudianes.
Casasses diu que Dalí cerca la paranoia conscient, que és la seva, i que és una estratègia diferent de la que utilitzen els surrealistes. I sobre l’estil, comenta: ‘El jove Dalí utilitza termes complicats i ho fa d’una manera hermètica. En canvi, després l’estil de Dalí serà més clar, gairebé obvi, amb frase llarga, a l’estil de Francesc Pujols. A mi m’agrada més.’
Diu Casasses que Dalí avui encara es veu com un personatge entre el franquista i el poca-solta, que encara no se’l pot mirar tranquil. ‘Potser ara la visió de Dalí és pitjor que als anys setanta. Perquè als anys setanta jo no vaig tenir mai la sensació que fos un franquista. Recordo que és l’únic personatge que he sentit parlar en català al No-Do. I, és clar, avui la percepció negativa de Dalí s’agreuja, perquè es viu una línia de puritanisme polític, inquisitorial fins i tot, que fa que no s’entengui la ironia, el doble joc… Dalí va fer la puta i la ramoneta.’
Casasses regala a VilaWeb una anècdota final: ‘Una vegada fa anys anava amb la meva germana en tren cap a L’Escala i vam parar a Figueres, on havíem d’esperar-nos un parell d’hores. A Figueres ens vam trobar una processó on Dalí i Gala anaven vestits com si fossin uns reis d’opereta i a prop d’ells hi havia fent de comparses personalitats franquistes com Pio Cabanillas. Aquell dia s’inaugurava el seu Museu Dalí. L’endemà li vaig escriure una carta on li deia: amb tot el que treus d’aquest paisatge, t’has de fer amb aquests noms (referint-se a les autoritats franquistes)? En aquella època també li vaig dedicar dos sonets i els ho vaig enviar. No vaig tenir cap mena de resposta.’
Què valora Casasses de Salvador Dalí? ‘Al llarg de la seva vida va tocar tots els temes d’interès humà, filosòfic, de qui és l’home i de la funció de l’art. I totes les coses que va dir són interessants i personals. És un pensador de primera, rient, rient.’
