29.05.2010 - 06:00
Josèp Romanilha és considerat l’artífex de la renaixença de les lletres occitanes. Mestre i descobridor de Frederic Mistral, va ser el fundador del felibritge provençal (moviment cultural dedicat a la llengua i la cultura occitanes). Adesiara acaba de publicar un recull de seixanta narracions de Romanilha, ‘Contes de Provença‘, triats i traduïts per l’escriptor i occitanista Manel Zabala. Us oferim dos contes (pdf): ‘A l’altra món‘ i ‘La barba‘. El llibre també inclou un pròleg de Jaume Figueras i Trull. Zabala ha parlat amb VilaWeb de Romanilha.
Segons que ha explicat Manel Zabala a VilaWeb, Josèp Romanilha (Sant Romieg, 1818 – Avinyó, 1891) era ‘ultraconservador, ultracatòlic, impulsor de la grafia felibrenca… No és el meu tipus de persona. En canvi va ser el descobridor de Frederic Mistral, i va ser un dels aglutinadors del felibritge. Però, sobretot, va ser l’autor d’una interessantíssima obra en prosa. L’obra en vers, d’un virtuós que enfarfega, no em sembla tan interessant’.
Exerceix una influència que val la pena destacar pel què fa al mestratge que li fa a Frederic Mistral? Respon Zabala: ‘Sí. Romanilha va descobrir Mistral quan Mistral tenia 15 anys, va ser Romanilha qui el va encaminar al felibritge. A les antípodes ideològiques, es van respectar tota la vida. Eren amics. És més que probable que de no ser per Romanilha no haguéssim tingut Mistral. O qui sap, potser Mistral hauria estat un poeta en francès.’
Zabala destaca la narrativa de la literatura de Romanilha, que diu, ‘per això l’he traduïda. En destaco l’estil, el llenguatge, el ritme, l’humor… En destaco la mala llet. Romanilha avui en dia és políticament incorrecte. ‘no sabeu per què l’home pega a la dona?”, “Mal llamp fulmini la República i la seva moneda de paper!’. Sí, Romaniha era un ultraconservador-ultracatòlic. Però llavors allò volia dir anar la contra. Era, com si diguéssim… un maulet’.
Les narracions que ara es publiquen la majoria van aparèixer als almanacs que Romanilha publicava cada any. Li preguntem a Zabala per les virtuds d’aquests contes. Diu: ‘La qualitat de la llengua, l’autenticitat, l’humor… Quan dic autenticitat, parlo d’un autor que s’amaga darrere la veu del poble, per mostrar les històries que conta el poble, amb les frases fetes del poble, amb la llengua del poble… L’escriptor amaga la seva intenció literària, la seva aposta estètica, per mostrar-nos el poble: Provença. El retrat sembla autèntic. Agradarà l’humor ‘del poble’, un humor cruel, de vegades, de vegades vitriòlic.’
