Vam arribar a Xile el passat 16 de febrer, tot i que la sensació és que fa mesos que estem aquí.

Sempre ens ha agradat viatjar i conèixer món, a Xile hi vam veure una oportunitat. Intentarem barrejar-ho una mica tot.

A la ciutat de Valdívia a la regió catorzena, anomenada la regió dels Rius.

L’epicentre del terratrèmol es trobava a Cobquecura a 90 km de la ciutat de Concepción (segona ciutat més important desprès de Santiago) situat a la vuitena regió. Ens trobàvem a uns 540 km de l’epicentre tot i que aquí va ser prou fort. Si l’epicentre ha tingut un 8.8 a l’escala de Richter a Valdivia ha estat de 6.

Eren les 3:34 de la matinada i just acabàvem d’arribar a casa desprès d’un concert. Per sort no estàvem dormint i encara estàvem desperts. Jo (Maria) estava al bany i de cop vaig veure que marxava la intensitat de la llum fins a marxar del tot. El Jordi es trobava a la cuina i li va passar el mateix. Per sort en aquests moments, no vivim sols, i els nostres companys de casa estaven amb nosaltres. Un d’ells va cridar, “s’està movent, anem ràpid, a fora”, i ens vam reunir el passadís i vam sortir corrent al jardí. Vivim a una casa que té tres pisos i estàvem al segon. Vam baixar les escales exteriors i recordem que es movien molt fort, d’un cantó a l’altre, i ens vam abraçar tots quatre sota l’araucària del jardí. Es movia tot, el terra era com tenir una alfombra que es mou constantment d’un cantó a l’altre, sota els teus peus. Tot estava fosc i els ocells i gossos cridaven molt fort. Només es veien com llampecs al cel, que imaginem que eren els curtcircuits dels cables elèctrics. Devia passar menys d’un minut però era una eternitat. No hi podíem fer res, només esperar que passés i entendre que desprès vindrien rèpliques.

Mai a la vida havíem estat sobre un terra que es mou. Els xilens estan acostumats als sismes, viuen en una zona altament sísmica amb presencia també volcànica. Degut a la seva situació geogràfica tot el país es troba entre uns 15 i 20 Km de la subducció de la placa de Nazca amb la placa Sudamericana dins de l’oceà pacífic. Ens havien parlat de què de vegades el terra tremolava una mica, però just passat el terratrèmol deien que mai havien viscut una situació igual. Habitualment diuen que aquí els moviments que produeix el terratrèmol son verticals, però aquest cop eren horitzontals, anàvem d’un costat a l’altra, com una sensació de navegar en un mar molt mogut.

Estàvem molt espantats, vam sentir que la força de la naturalesa pot amb nosaltres i semblava que hagués de caure la casa i que el terra s’hagués d’obrir per la meitat. Per moments penses perquè has vingut a viure a un país com aquest, odies la situació. Tremolàvem i eren uns moments de desconcert general. Igualment sembla que el terra es continuï movent, però el teu cos no està en equilibri i l’estat d’ansietat fa sentir-te que el terra encara belluga. El què era més important per nosaltres en aquell moment era poder contactar la nostra família i avisar que estàvem bé. Sabíem que possiblement ja ho haurien vist per les notícies perquè tenim una diferència horària de 4 hores enrere sobre la vostra, però no hi havia llum, ni connexió per cap mitjà i menys cap a Catalunya. Sobre les 12h del matí vam poder contactar per Internet amb la família i això és molt més tranquil·litzador.

Ets sents molt desconcertat perquè aquestes coses no es poden predir. Estàs en estàs de xoc i en alerta perquè desprès d’un terratrèmol com aquest venen les rèpliques, primer molt fortes i cada cop menys. Segons els mitjans es diu que en 30 hores i va haver 118 rèpliques, però en segueixen venint tot i que ara gairebé no les notem. Sembla que és bo que hi hagin rèpliques perquè significa que la terra torna al seu lloc, però et provoca un estat d’alerta constant. No pots descansar, has de dormir vestit i amb les sabates apunt, la motxilla feta i estar pendent. El fet d’estar en estat d’alerta et provoca ansietat. Tot i això ho vam viure units de la gent que vivim, intentant passar tot el dissabte junts i intentant relaxar-nos. L’estat d’alerta per els valdvians és important. Fa just 50 anys, va passar exactament el mateix que aquest cop: primer terratrèmol a la zona del Bio Bio i l’endemà a les 3 de la tarda, terratrèmol acompanyat de tsunami a Valdívia. Va destruir la ciutat i es classifica com el terratrèmol més intens dels que es coneixien fins llavors a l’escala de Richer. Per això la gent coneix bé el què s’ha de fer, estan informats i prefereixen prevenir. Per sort, aquest cop no ha estat el mateix, tot i que a altres lloc del país (Illa de Juan Fernandez i altres) si que ha acabat en tsunami.

Les primeres conseqüències les vam veure quan vam pujar a casa. Moltes coses de la casa (llibres, quadres, objectes, plats, gots, ampolles,...) estaven el terra, trencades i escampades per tot arreu. Valdívia comparat les impactants imatges que estem veient, ha patit moltes poques destrosses i desperfectes. Algun edifici amb vidres trencats i forats, moltes esquerdes al carrer, paviment aixecat, i un tros de moll ensorrat. Xile i concretament Valdívia saben molt bé com afrontar una situació igual. Tot i no tenir plans de contingència saben com s’ha d’actuar i prevenir. L’experiència dels anys 60 és molt notable encara que altres parts del país sembla que l’avenç en infrastructures no han estat eficaços per la magnitud del sisme.

Passades ja unes 35 hores, estem tranquils. Ho hem viscut ben acompanyats i al costat de gent que ha patit situacions iguals fa anys. Han estat moltes hores d’alerta, pendents de la ràdio, televisió i internet i és cansat perquè els mitjans, desgraciadament com a tot arreu, són molt sensacionalistes i van repetint imatges dures i difícils que l’únic que fan és fer créixer l’ansietat de la gent. El millor que pots fer apagar la televisió i continuar la teva vida. La casa respira calma perquè els familiars i amics dels nostres companys d’aquí estan bé i això relaxa molt.

La gent del país està força desesperada. Hi ha molta gent que no sap res de familiars seus i que no hi poden contactar. A les zones més afectades hi ha desconcert general i estan saquejant els supermercats i col·lapsant les gasolineres. No ens podem imaginar el què està vivint la gent què s’ha quedat sense casa, sense família i sense saber res ni on poder anar. Hi ha moltes zones que segueixen incomunicades. Ara toca veure com el govern sol.luciona els principals problemes: arribada d’aigua i llum a les zones devastades i habilitar passos per carretera en llocs que no es pot transitar. S’ha decretat l’estat de catàstrofe en dues regions i això potser farà que l’ajuda arribi més ràpid.

Per moments estàs tan espantat que penses que te’n aniràs de seguida, són sentiments irracionals dintre moments de por. Encara que volguéssim ara no podríem des de Santiago perquè l’aeroport de està destrossat, però evidentment ara que la cosa està tranquil·la a Valdivia, l’únic que volem és passar pàgina, recordar-ho com una experiència, i continuar experimentant en aquest país que apart de la catàstrofe és preciós i ple contrastos, amb gent molt agradable i culturalment molt interessant.

No sabem que hi hagin altres lluçanesos aquí però si que sabem de xilens que viuen a Catalunya i que estan intentant localitzar les seves famílies. També sabem que el lloc que ocupem nosaltres a la casa , fa un any era ocupat per gent de Gironella amb família a Prats de Lluçanès, cosa curiosa.

Ara el què ens toca és valorar el què hem viscut i col·laborar tan com puguem al país que estem vivint, ja que realment es necessita l’ajuda de tothom. La experiència que hem viscut és difícil d’explicar perquè són sensacions estranyes i mai viscudes, però ara on estem nosaltres tot va tornant a la tranquil·litat i és moment de continuar descobrint.