Un piulet de l'ex-blau-grana Marc Crossas va desfermar un cafarnaüm ahir. Crossas va escriure parlant de la final de la pròxima copa de futbol: 'Tornarem a xiular (l'himne), tornarem a gaudir, tornarem a vèncer!!' Una frase que alguns mitjans espanyols es van prendre com una greu ofensa, fet que ha convertit el piulet en tema dominant a tot l'estat.

Crec que xiular --a un polític, a un himne o a què siga-- és, fet i fet, una forma d'expressió política, i com a tal s'ha d'entendre. Com ho és cremar una bandera, per posar un altre exemple. (I abans que els llestos de torn vinguen amb explicacions recaragolades els recordaré que el 2007 vaig defensar públicament uns catalans de Reus, seguidors del Madrid, que havien cremat senyeres.)

La gent que va al camp xiula perquè amb els xiulits vol expressar sonorament que no estima 'allò' que els representen a la cara. En aquest cas, una manera d'entendre Espanya (quanta gent xiularia l'himne de Riego?) o Espanya directament. Simplement, els afeccionats volen deixar clara una opció personal. Que aquesta opció agrade o no, que siga més elegant o menys, més sensata o menys, això es pot discutir. Però és evident que una societat va molt malament quan, en una discussió política, solament pensa a tapar la discrepància, a amagar-la.

I ahir una part de l'opinió pública espanyola deixava ben clar que, a parer seu, no es podia xiular. I demanava, en conseqüència, de fer com fos per evitar-ho.

No puc estar-hi més en desacord. I ho dic recordant un text de Joan Fuster, en què l'homenot de Sueca deia que un món sense visques, banderes, ni himnes seria molt millor. Bo i afegint, ràpidament, que 'provisionalment' no ens tocarà més remei que tenir-ne, si més no mentre ells tinguen els seus visques, banderes o himnes i els facen servir contra nosaltres.

Per això, exactament per això, la nit de la final, si més no, serem dos. A xiular.

director@vilaweb.cat

La gent que va al camp xiula perquè amb els xiulits vol expressar sonorament que no estima 'allò' que els representen a la cara.