Closcadelletra (CDXX): Els ulls veuen allò que no existeix

Bellugadissos, silenciosos, malabaristes, feridors, salvatges, nerviosos, ulls empeltats de connexions elèctriques que empenyen les visions cap a territoris inexplorats en què l’entendre’t és no entendre’t i sense entendre’t trobar el coratge per reconèixer la troballa.

Tenc la vista entelada.

Em digueres: no escoltis els cants de sirena dels que t’amollen que el teu estil és massa espès i mal d’assumir; sembla que has oblidat, et repeteixen els enemics, que escrius a l’època postindustrial, del sorgiment de la robòtica, del ChatGPT i els softwares d’intel·ligència artificial, de les xarxes asocials i de les plataformes vulgaritzadores.

Em digueres: aquests lectors diagonalers, amb  comprensió minsa i amb l’atenció sota zero, no es temen que la dificultat lectora és una manera d’eixamplar les llibertats expressives i de fer més aguts els sentits; i també, tan bé, d’eixamplar el temps, dilatar-lo, de perllongar la relació amb l’escrit com si fossin les accions i les mogudes d’un amor ben carnal a fi de deixondir i d’alçurar-se les fondàries més serenes de l’ànima.

Crec-crec! No sabia com ho havia de fer. Crec-crec! Puc foradar amb la barrina les paraules? Crec-crec! Volia ser alhora banyarriquer i papallona, fura i virus, ullal i agulló, corc i arna, perquè els mots que volia fer malbé es convertissin en un muntet de pols sense forma, sense sentit. Crec-crec!

Estripa la cançó! Cus amb cura cadascun dels platallons a les ales de la ratapinyada, pots vessar tota la llet damunt les armolles incandescents, si fa no fa rega amb esma els planters d’odi mentre la ràbia encén el dolor, tapa amb cotons amarats del iode estantís els blaus de la pell maçolada de mala manera, no tenguis pena com qui se’n fot de tanta destra i de tanta merda, fes ganyotes sense aturall al malapler amb els crits ofegats ben verinosos i  eixuga’t les mans amb el davantal ple de sang de tanta i de tanta guerra. Només si fas això sabràs el caminoi cap a l’horitzó de l’infinit.

Cal aprofitar tots els moments!

Ateny l’energia més gran de vida quan llegesc dempeus davant la finestra oberta damunt el bosc.

Tres núvols esfilagassats parlen i no diuen res.

Era com si em trobàs davant la font de l’escriptura.

La noció de natura em sembla reductora perquè només acull el domini de les coses físiques visibles. M’estim molt més el concepte de phusis dels primers grecs que aplega el conjunt de fenòmens visibles i invisibles que governen el nostre món, fenòmens concrets o abstractes, el real i els mots.

Tall una frase fins que no en queda res, i aquest no-res canta com les fulles de l’espígol quan l’agaf amb els dits per bufar-hi damunt.

Hi ha llocs en què et sents inexplicablement estimat.

Les mans damunt un llibre de paper són mans vives. La seva carn toca els batecs del verb.

Per escriure’t aprenc les llengües estrangeres de la pluja i dels rosers.

Els poetes moren en combat fins i tot quan moren a un llit. No s’aturen de lliurar batalles tota la vida.

Passa un segle entre una expiració i la inspiració següent.

Recull els indicis més fins, em despert amb el tremolor més subtil, responc a qualsevol resplendor lateral tot col·locant-me en l’il·limitat del present.

De cada cop més som sensible a un anomenable milfulls de silencis, a una comunicació que hi ha davall el signe de l’impossible.

Cal no oblidar que l’esperit és un treball d’un mateix sobre un mateix, fins i tot es fa quan dorms.

Sé que la poesia no em protegeix, m’exposa.

Els dies passen, s’escriuen, s’esborren, es viuen, es moren. No esper res, o bé com el nin darrere els vidres esper la pluja.

Els poemes són paranys que posam en la selva del llenguatge i que tapam de silenci. De tant en tant els vigilam per veure si hem caçat algun lector: només en el moment que hem caigut en el parany d’un poeta és quan la nostra llibertat comença.

Només cerc l’aire de vida, no ho sabies?