Una enhorabona i set avisos després de l’aprovació del pressupost

  • «Avise que els vuit mesos que ens queden seran emocionants en termes polítics, però durs. Perquè l'estat ja no pot fer res més sinó jugar a la desesperada»

Vicent Partal
28.01.2017 - 18:00
Actualització: 29.01.2017 - 02:20
VilaWeb

Per a arribar al 28 de gener de 2017 han calgut un munt d’esforços, una perseverança còsmica, una fermesa molt remarcable en allò en què es creu i una capacitat de diàleg, de no trencar mai la corda del tot, realment espectacular. De molta gent.

L’11 de setembre de 2012 la revolució prenia els carrers de Barcelona i s’escrivia un full de ruta per a aquell moviment que havia esclatat d’indignació el juny del 2010 arran el colp d’estat del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatut. El 9 de novembre de 2014, partint de l’experiència de les consultes populars engegades a Arenys de Munt anys abans, el país es va demostrar a ell mateix que podia ser l’amo del seu destí i va ser l’amo del seu destí per primera vegada en gairebé un segle. El 27 de setembre de 2015 s’aconseguia finalment la cosa més difícil de totes: tenir un parlament de majoria independentista, un govern independentista i un president independentista. El camí havia de ser directe a partir d’aleshores, però encara es va topar amb el relleu forçat de Mas, que es va salvar amb la presidència de Puigdemont; i amb l’obstacle del pressupost, l’última barrera, que no s’ha esquivat fins avui, després d’una moció de confiança, d’un debat a fons dins la CUP i d’una intensa feina negociadora entre la CUP i el govern.

Ara ja hi ha el camí perfectament definit. El pressupost ja només depèn dels tràmits administratius i de la votació del parlament. La llei de transitorietat, que equival a la DUI, ja és al calaix, pactada i signada, tot esperant només el moment favorable per a votar-la. I el referèndum, que es farà a tot estirar al setembre, ja és al punt d’arrencada. Ens esperen uns mesos increïbles que posaran a prova el país com mai. No serà pas senzill, però hem de ser conscients que tenim a les mans elements de sobres per a fer possible una victòria que molta gent ha anat construït amb paciència des del no-res, sobretot aquests últims cinc anys.

Avise que els vuit mesos que ens queden seran emocionants en termes polítics, però durs. Perquè l’estat ja no pot fer res més sinó jugar a la desesperada. La inacció que ha demostrat aquests anys, el menysteniment per la situació de Catalunya i la incapacitat crònica de veure la realitat, la manca de diàleg, l’ha deixat tant fora de joc que ara no sembla factible cap reacció satisfactòria abans del setembre. La Generalitat ja ha dit que vol pactar i que no es mourà de la taula fins a l’últim minut i ho ha de fer. Però també cal que tinguem clar que poden passar moltes coses d’ací al setembre i que haurem de calcular bé cada reacció.

Algunes d’aquestes coses –crec que les més importants– seran:

1. Intentaran el linxament civil de tanta gent com siga possible, mirant de cremar els sectors més actius de l’independentisme. Darrerament ja ho hem vist en els casos de Sol Daurella i Santi Vidal. És evident que l’independentisme, i encara menys el govern, no poden permetre’s equivocacions greus en el nostre camp. Fa mesos que em vaig pronunciar en aquest editorial sobre la inconsistència de la constitució que impulsava Santiago Vidal, amb poc ressò. Però tampoc no podem afegir-nos, com si no fossen intencionats, als linxaments organitzats per aquells mitjans que sempre han apuntat uns segons abans que l’estat disparàs. Llegiu l’editorial d’El País d’avui, que criminalitza tota l’Esquerra Republicana, i recordeu l’actuació d’aquest diari el 1992 i tantes altres vegades abans i després.

2. El conflicte judicial, la repressió, atiarà molt la tensió i per això s’ha de mantenir el cap molt fred. Cal, evidentment, un suport multitudinari a les persones portades a judici i cal denunciar sense defallir el sistema judicial espanyol, la seua dependència política. Però, per més greus que siguen les circumstàncies, i ho seran sobretot amb la presidenta Forcadell, no hem de deixar mai que l’estat ens marque el calendari. La independència l’hem de proclamar quan ens interesse a nosaltres, no quan els interesse a ells. I forçar aquesta proclamació abans d’hora, avise, podria ser una manera de menar-la al fracàs. Ara no és el moment de les emocions, sinó de la intel·ligència.

3. Prepareu-vos per escoltar autèntiques barbaritats, que pretendran suscitar situacions de tensió màxima. I entreneu-vos a no creure-us-les. L’extrema dreta unionista ja prova de justificar una (impossible) operació militar a base de definir el procés d’independència com un colp d’estat. Hi insistirà molt. Alhora, creixerà el ‘no és possible’ com a argument suposadament definitiu. I per fer pressió en aquest terreny posaran tota la carn a la graella a fi d’aconseguir declaracions solemnes en l’escena internacional contra el procés d’independència. I n’obtindran, no dubteu pas gens que n’obtindran. Simplement compteu-hi i recordeu sempre que això mateix va passar a Eslovènia, a Croàcia, a Lituània i a tants i tants estats avui reconeguts. Recordeu-ho, però recordeu també una cosa més senzilla d’entendre i d’explicar: que les amenaces al 27-S eren enormes i no se n’ha complert cap. O ja hem oblidat el comunicat de tots els bancs amenaçant d’anar-se’n de Catalunya si hi havia una victòria independentista?

4. Ho faran tot per trencar la unitat independentista i cal anar amb molta cura. No hem de caure en el parany. La intel·ligència de l’independentisme ha estat durament posada a prova aquests mesos i el test s’ha superat amb nota. Tant la CUP com Junts pel Sí han après molt de la lliçó del pressupost anterior i el resultat és ben palès. Però això no els deturarà. Saben que la unitat d’acció del PDECat, Esquerra i la CUP (i també de l’ANC i Òmnium) és el principal problema que tenen i per tant furgaran on siga per trencar-la. Mireu, si no, aquest article d’avui mateix de López Burniol a La Vanguardia. Hi afirma que la solució són eleccions, que cal que les guanye Esquerra (Puigdemont ara és el gran enemic a abatre) i arriba a assegurar que Junqueras pactaria amb els comuns i acceptaria un diàleg amb Espanya per a barrar el pas a la independència en canvi d’unes quantes reformes que ni tan sols demanarien de canviar la constitució. Encara estic bocabadat…

5. Estiraran com un xiclet la seua pròpia legalitat. Tant que ens quedarem astorats i molt indignats. Alguns voldran aprofitar-ho per trencar abans d’hora, però ara precisament cal molt rigor jurídic. Hem de fer servir els seus tribunals i el seu estat fins al darrer dia i no hem d’exigir a ningú que salte la llei. La llei de transitorietat ja crearà la nova legalitat en el moment oportú i exacte. La paciència és una de les armes més poderoses que tenim.

6. Cercaran com siga que cometem un error. O, directament, el provocaran ells. El paper dels infiltrats serà ara més important que mai i és possible que miren de provocar un nou Cas Scala com el que va liquidar la CNT durant la transició. Contra això, només podem fer dues coses i cal que les fem bé: estar molt amatents i, si mai passa res, reaccionar tots units com una roca.

7. Oblideu els hiperventilats que no tenen cap més feina que declarar-se independentistes i dir alhora que tot això és un bluf i que en realitat ningú no vol proclamar la independència. Conscientment o no, no fan res més que desmobilitzar i deprimir. Els hem aguantat les brometes i la displicència durant molt temps sense fer-ne qüestió, però ara ja n’hi ha prou. La mobilització popular ha estat exemplar, però els partits polítics també han fet un esforç enorme per dur-nos allà on som avui i això cal reconèixer-ho. Parlar de ‘processisme’ i fer el graciós quan ja som al bell mig del xoc de trens, em sembla molt gratuït i injust. Les crítiques, que vinguen totes i que siguen tan fortes com calga, però el vedetisme derrotista ja començar a ser hora que s’acabe.

Per cert, Burniol, en l’article d’avui, també diu que els independentistes ens pensem que les coses passaran perquè volem que passen. Ell ho diu despectivament, però avui, precisament avui, hem tingut la prova que, efectivament, és així. Enhorabona a tots i gaudim dels mesos vinents. Amb el cap clar i el gas a fons.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep
Josep
28.01.2017  ·  18:55

Els vuit mesos que resten, són com el temps de descompte d’un partit de futbol que anem guanyant. Ells enviaran tot l’equip a rematar. I el que cal és, justament, tindre el control de la pilota. Obligar-los a fer faltes evitables i deixar que passe el temps sense que puguen tindre cap oportunitat. En diran de grosses i faran el que podran; però n”hem de ser conscients que és això, el que fan: jugar desesperats. Saben que han perdut i saben que nosaltres ho sabem, però no ho admetran fins que arribe el moment precís i es xiule el final del partit. Pel que fa als qui no s’ho creuen, no cal patir. Fa molts anys, a la postguerra, els llibres de religió catòlica que s’usaven al batxillerat, insistien en que “novedad, noverdad”. I mireu si han canviat, les coses. Avui, a celebrar la victòria. I demà, a continuar treballant.
Josep Usó

Josep Joan Aguilera
Josep Joan Aguilera
28.01.2017  ·  20:38

Completament d’acord.
Estem preparats per a aguantar el que sigui,
no defallim que la llibertat s’atansa .
Honorem a tots els que han precedit.
Ara és l’hora segadors.

Jaume Singla
Jaume Singla
28.01.2017  ·  20:39

L’Estat Espanyol no solament te molt poder, sinó que no dubta en utilitzar-lo -sovint saltant-se la llei- de forma sesgada, sempre que sigui contra els valors democràtics i/o nacionals de Catalunya.
Per això en aquests mesos que venen, cal que tinguem el cap molt fret i les idees molt clares. No caure en cap tipus de provocació i mantenir sempre la serenor.
No ens refiem de l’actitut que ha mantingut l’Estat els darrers anys. Amb la seva “pose” de no fer res, Rajoy ha demostrat ser un home sense cap mena d’escrupol ni respecte democràtic.

Octavi Monsonís
Octavi Monsonís
28.01.2017  ·  20:39

Doncs això, el camí desbrossat i la directa posada. No pot aturar ningú l’independentisme, si aquest continua ferm i unit en la defensa i realització del Referèndum i en la proclamació de l’estat català independent cas de guanyar el Sí.
Endavant les atxes.

Concepció Gaya
Concepció Gaya
28.01.2017  ·  20:40

Molt bones reflexions. Jo també m’he quedat bocabadada amb l’article del López Burniol. No llegeixo habitualment La Vanguardia, però casualment avui sí, a la pelu, ves per on…
El problema és: quants López Burniols hi ha? I quanta gent el segueix? I quants s’atreviran a votar un canvi tan gran?
Em fa por que molts, massa.

Xavi Roman
Xavi Roman
28.01.2017  ·  20:40

I un de vuitè: no ens deixem la pressió que una part important del sector negocis convergent (ui, perdó, PDECat) farà per que tot rebenti…

Jordi Miralda
Jordi Miralda
28.01.2017  ·  20:41

Estic molt d’acord amb aquest editorial. Així ho hem de fer a partir d’ara, efectivament, però hi ha una cosa que no penso fer: llegir l’editorial de El País, en què pel que dius critiquen ERC. Llegir els editorials o les opinions de la claca espanyola del PPSOEC’s ja només serveix per posar-se nerviós i enfadar-se, en comptes d’informar-se d’alguna cosa útil. Ja fa temps que no els llegeixo, ja s’ho faran. Amb els mitjans catalans i els internacionals en tinc prou per saber el que passa que és important.

I és que crec que hem d’estar d’acord que Santiago Vidal no ha actuat bé i ha comès un error; però, i què? Que potser l’error d’una persona vol dir que tot un moviment popular ara s’ha d’aturar? Simplement, aquesta persona demana perdó, dimiteix, i tots continuem endavant!

Josep-Anton
Josep-Anton
28.01.2017  ·  20:52

Gràcies pel seu seny i claredat, Vicent. Només afegiria que trobo molt criticable que ERC no hagi aturat el bocamoll d’en Santi Vidal abans. Ni ERC ni cap dels assistents a les conferències s’adonava del mal que feia dient aquestes coses?. Que no tenim tots ben clar que hi ha un exèrcit de voluntaris i professionals recollint dades per explorat-les de la pitjor manera?. No entenc que se li hagi permès això. Pot passar una vegada però immediatament algú dels assistents (o organitzadors) de la conferència, ho haurien hagut de posar en coneixement d’ERC i tallar l’assumpte de soca-arrel. Francament una gran cagada que, pel que he sentit de gent pròxima, ha provocat molta decepció i escepticisme en qui el considerava un dels dirigent de la nova República.

Pel Tema del notari Burniol no em preocuparia massa. És molt representatiu de la RetaGuàrdia espanyolista i no deuen creure que siguin tanta majoria quan posen totes les pegues que poden al referèndum. Ara sí que ja només depèn de nosaltres… i d’evitar més astracanades com les del jutge sense criteri.

ANTONI
ANTONI
28.01.2017  ·  20:57

Company Jordi Miralda, una petita discrepancia, pensó que si que cal llegar el que diu El País, i d’altres bastant pitjors, cal saber que pensa y diu “l’enemic”, mes que res per respondre si cal en les seves propies pàgines.

Com dona a entendre el Sr. Partal, si ho fem bé tenim moltes possibilitats de que aixó acabi be.

Francesc
Francesc
28.01.2017  ·  21:06

Xavi, com no, fas el típic comentari d’un quintacolumnista. D’aquests ja n’he llegit molts i més que en vindran i ja me’n sento vacunat. Entres dins el setè punt, vés.

Pep
Pep
28.01.2017  ·  21:54

Els pressupostos ja són anècdota. Em preocupa molt les conseqüències de les declaracions d’en Vidal. Fins el punt de posar en perill l estratègia del govern. Sembla fet pels enemics del procés. No vull donar arguments, però hem d’estar molt atents a els propers dies. Pep Agulló

jaume
jaume
28.01.2017  ·  22:01

Al 100 % d’acord.
La “tropa” seguirem si els “generals” són justos, coratjosos, persistents, llestos.

ENRIC
ENRIC
28.01.2017  ·  22:42

El perill més gros que tenim es la credulitat i la innocència de tanta gent que la vida només la veia i vivía per la tele i ara serà imprescindible que en algún moment o en alguna situació es mulli (no precisament de pipí). Quan hom està mig adormit, es difícil que reaccioni amb prestesa i encert, si no hi està habituat. S’hauría de fer una mica de pedagogía sobre les imprudències i les improcedències que no s’han de cometre.

Daniel
Daniel
28.01.2017  ·  23:32

Amic Antoni, no ens interessa la opinió ni lo que digui el (com tu dius) “enemic” i, molt menys, intentar rebatre els seus arguments i menys en el seu terreny. Si s’ha de fer, ja hi haurà qui ho faci amb coneixement de causa. No hi tenim res a guanyar i tenim molt a perdre. Ens buscaran la boca com l’han buscat (i trobat) en el jutge Vidal, jutge i, per tant, avesat a la polèmica. Es molt fàcil caure, com ell, en aquestos paranys. Per la boca mor el peix i… calladets estem més macos.

Daniel
Daniel
28.01.2017  ·  23:44

La tranquil·litat d’ànim i el silenci també son armes i de les més poderoses que podem brandar ara. Els que s’han de posar nerviosos son ells. Per aixo, calladets i… a veure-les vindre.

Joan Ortí
Joan Ortí
29.01.2017  ·  02:18

Ni una bandera, ni un himne, ni un escut, ni una llengua, ni una cultura, ni una historia de cap poble, son símbols per utilitzar-los per crear confusió, populisme, demagògia ni molt menys menyspreu.
Soc ciutadà del mon, perquè tinc un esperit universal, vet aquí una frase feta i hem pregunto, com es pot ser ciutadà del mon i universal sense haver passat abans per ser un ciutadà d’un lloc local i concret; hem après a ser ciutadans del mon a casa nostra, al poble, ciutat o país de cadascú, per això la globalització te sentit perquè ens reconeixem que hem viscut i compartim els mateixos sentiments apressos en els nostres àmbits locals.
Hi han pobles que del seu nacionalisme sempre n’han fet un porta d’acollida i aquests ho tenen mes fàcil per entendre el mon, d’altres en canvi, n’han fet sempre una porta tancada.
Els mesetaris recalcitrants carpetovetònics i franquistes, no son nacionalistes, perquè tracten al seu poble d’una manera miserable. I no coneixen cap globalització perquè només entenen el mon amb el seu pensament únic i feixista.
M’agrada molt de la teva editorial d’avui Vicent, els set advertiments que expliques que poden passar, jo els entenc com la tasca final d’un procés de molts i molts anys, que molta gent patriòtica que ens ha precedit i que ens ha deixat en el camí amb l’anhel de veure Catalunya independent. Nosaltres els que tenim la sort de poder viure aquests moments històrics no els podem fallar.
Crec que per sobre de tot, l’impuls definitiu per a conquerir la independència, serà la força d’estimació al nostre país i l’esperit fidel i patriòtic, però sobretot, el desig de viure a casa nostra, d’una santa vegada, com en un país normal i democràtic.

Dolors
Dolors
29.01.2017  ·  02:23

Com molt bé diu en Vicent Partal caldrà estar molt alerta i no oblidar-nos en cap moment que ara més que mai cal fer pinya. S’han acabat els mal rotllos i les crítiques, ara cal donar pas a l’embranzida final. I per això hem de estar tots molt units. Ens hi juguem tot, absolutament tot. Així doncs, com deien els ‘mosqueters’ Una per a tots i tots per a una! Visca Catalunya!!!

Josep Maria
Josep Maria
29.01.2017  ·  17:49

L’embranzida final, que cal, no arribarà a tots els racons si no es fa en les dues llengües principals mentre que el “gobierno” hi arriba tranquil·lament perquè, a més, és molt directe i visceral amb pocs raonaments.
Posem-nos les piles sense perdre temps.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes