28.01.2017 - 18:00
|
Actualització: 29.01.2017 - 02:20
Per a arribar al 28 de gener de 2017 han calgut un munt d’esforços, una perseverança còsmica, una fermesa molt remarcable en allò en què es creu i una capacitat de diàleg, de no trencar mai la corda del tot, realment espectacular. De molta gent.
L’11 de setembre de 2012 la revolució prenia els carrers de Barcelona i s’escrivia un full de ruta per a aquell moviment que havia esclatat d’indignació el juny del 2010 arran el colp d’estat del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatut. El 9 de novembre de 2014, partint de l’experiència de les consultes populars engegades a Arenys de Munt anys abans, el país es va demostrar a ell mateix que podia ser l’amo del seu destí i va ser l’amo del seu destí per primera vegada en gairebé un segle. El 27 de setembre de 2015 s’aconseguia finalment la cosa més difícil de totes: tenir un parlament de majoria independentista, un govern independentista i un president independentista. El camí havia de ser directe a partir d’aleshores, però encara es va topar amb el relleu forçat de Mas, que es va salvar amb la presidència de Puigdemont; i amb l’obstacle del pressupost, l’última barrera, que no s’ha esquivat fins avui, després d’una moció de confiança, d’un debat a fons dins la CUP i d’una intensa feina negociadora entre la CUP i el govern.
Ara ja hi ha el camí perfectament definit. El pressupost ja només depèn dels tràmits administratius i de la votació del parlament. La llei de transitorietat, que equival a la DUI, ja és al calaix, pactada i signada, tot esperant només el moment favorable per a votar-la. I el referèndum, que es farà a tot estirar al setembre, ja és al punt d’arrencada. Ens esperen uns mesos increïbles que posaran a prova el país com mai. No serà pas senzill, però hem de ser conscients que tenim a les mans elements de sobres per a fer possible una victòria que molta gent ha anat construït amb paciència des del no-res, sobretot aquests últims cinc anys.
Avise que els vuit mesos que ens queden seran emocionants en termes polítics, però durs. Perquè l’estat ja no pot fer res més sinó jugar a la desesperada. La inacció que ha demostrat aquests anys, el menysteniment per la situació de Catalunya i la incapacitat crònica de veure la realitat, la manca de diàleg, l’ha deixat tant fora de joc que ara no sembla factible cap reacció satisfactòria abans del setembre. La Generalitat ja ha dit que vol pactar i que no es mourà de la taula fins a l’últim minut i ho ha de fer. Però també cal que tinguem clar que poden passar moltes coses d’ací al setembre i que haurem de calcular bé cada reacció.
Algunes d’aquestes coses –crec que les més importants– seran:
1. Intentaran el linxament civil de tanta gent com siga possible, mirant de cremar els sectors més actius de l’independentisme. Darrerament ja ho hem vist en els casos de Sol Daurella i Santi Vidal. És evident que l’independentisme, i encara menys el govern, no poden permetre’s equivocacions greus en el nostre camp. Fa mesos que em vaig pronunciar en aquest editorial sobre la inconsistència de la constitució que impulsava Santiago Vidal, amb poc ressò. Però tampoc no podem afegir-nos, com si no fossen intencionats, als linxaments organitzats per aquells mitjans que sempre han apuntat uns segons abans que l’estat disparàs. Llegiu l’editorial d’El País d’avui, que criminalitza tota l’Esquerra Republicana, i recordeu l’actuació d’aquest diari el 1992 i tantes altres vegades abans i després.
2. El conflicte judicial, la repressió, atiarà molt la tensió i per això s’ha de mantenir el cap molt fred. Cal, evidentment, un suport multitudinari a les persones portades a judici i cal denunciar sense defallir el sistema judicial espanyol, la seua dependència política. Però, per més greus que siguen les circumstàncies, i ho seran sobretot amb la presidenta Forcadell, no hem de deixar mai que l’estat ens marque el calendari. La independència l’hem de proclamar quan ens interesse a nosaltres, no quan els interesse a ells. I forçar aquesta proclamació abans d’hora, avise, podria ser una manera de menar-la al fracàs. Ara no és el moment de les emocions, sinó de la intel·ligència.
3. Prepareu-vos per escoltar autèntiques barbaritats, que pretendran suscitar situacions de tensió màxima. I entreneu-vos a no creure-us-les. L’extrema dreta unionista ja prova de justificar una (impossible) operació militar a base de definir el procés d’independència com un colp d’estat. Hi insistirà molt. Alhora, creixerà el ‘no és possible’ com a argument suposadament definitiu. I per fer pressió en aquest terreny posaran tota la carn a la graella a fi d’aconseguir declaracions solemnes en l’escena internacional contra el procés d’independència. I n’obtindran, no dubteu pas gens que n’obtindran. Simplement compteu-hi i recordeu sempre que això mateix va passar a Eslovènia, a Croàcia, a Lituània i a tants i tants estats avui reconeguts. Recordeu-ho, però recordeu també una cosa més senzilla d’entendre i d’explicar: que les amenaces al 27-S eren enormes i no se n’ha complert cap. O ja hem oblidat el comunicat de tots els bancs amenaçant d’anar-se’n de Catalunya si hi havia una victòria independentista?
4. Ho faran tot per trencar la unitat independentista i cal anar amb molta cura. No hem de caure en el parany. La intel·ligència de l’independentisme ha estat durament posada a prova aquests mesos i el test s’ha superat amb nota. Tant la CUP com Junts pel Sí han après molt de la lliçó del pressupost anterior i el resultat és ben palès. Però això no els deturarà. Saben que la unitat d’acció del PDECat, Esquerra i la CUP (i també de l’ANC i Òmnium) és el principal problema que tenen i per tant furgaran on siga per trencar-la. Mireu, si no, aquest article d’avui mateix de López Burniol a La Vanguardia. Hi afirma que la solució són eleccions, que cal que les guanye Esquerra (Puigdemont ara és el gran enemic a abatre) i arriba a assegurar que Junqueras pactaria amb els comuns i acceptaria un diàleg amb Espanya per a barrar el pas a la independència en canvi d’unes quantes reformes que ni tan sols demanarien de canviar la constitució. Encara estic bocabadat…
5. Estiraran com un xiclet la seua pròpia legalitat. Tant que ens quedarem astorats i molt indignats. Alguns voldran aprofitar-ho per trencar abans d’hora, però ara precisament cal molt rigor jurídic. Hem de fer servir els seus tribunals i el seu estat fins al darrer dia i no hem d’exigir a ningú que salte la llei. La llei de transitorietat ja crearà la nova legalitat en el moment oportú i exacte. La paciència és una de les armes més poderoses que tenim.
6. Cercaran com siga que cometem un error. O, directament, el provocaran ells. El paper dels infiltrats serà ara més important que mai i és possible que miren de provocar un nou Cas Scala com el que va liquidar la CNT durant la transició. Contra això, només podem fer dues coses i cal que les fem bé: estar molt amatents i, si mai passa res, reaccionar tots units com una roca.
7. Oblideu els hiperventilats que no tenen cap més feina que declarar-se independentistes i dir alhora que tot això és un bluf i que en realitat ningú no vol proclamar la independència. Conscientment o no, no fan res més que desmobilitzar i deprimir. Els hem aguantat les brometes i la displicència durant molt temps sense fer-ne qüestió, però ara ja n’hi ha prou. La mobilització popular ha estat exemplar, però els partits polítics també han fet un esforç enorme per dur-nos allà on som avui i això cal reconèixer-ho. Parlar de ‘processisme’ i fer el graciós quan ja som al bell mig del xoc de trens, em sembla molt gratuït i injust. Les crítiques, que vinguen totes i que siguen tan fortes com calga, però el vedetisme derrotista ja començar a ser hora que s’acabe.
Per cert, Burniol, en l’article d’avui, també diu que els independentistes ens pensem que les coses passaran perquè volem que passen. Ell ho diu despectivament, però avui, precisament avui, hem tingut la prova que, efectivament, és així. Enhorabona a tots i gaudim dels mesos vinents. Amb el cap clar i el gas a fons.
Els vuit mesos que resten, són com el temps de descompte d’un partit de futbol que anem guanyant. Ells enviaran tot l’equip a rematar. I el que cal és, justament, tindre el control de la pilota. Obligar-los a fer faltes evitables i deixar que passe el temps sense que puguen tindre cap oportunitat. En diran de grosses i faran el que podran; però n”hem de ser conscients que és això, el que fan: jugar desesperats. Saben que han perdut i saben que nosaltres ho sabem, però no ho admetran fins que arribe el moment precís i es xiule el final del partit. Pel que fa als qui no s’ho creuen, no cal patir. Fa molts anys, a la postguerra, els llibres de religió catòlica que s’usaven al batxillerat, insistien en que “novedad, noverdad”. I mireu si han canviat, les coses. Avui, a celebrar la victòria. I demà, a continuar treballant.
Josep Usó