Tapar-se amb Catalunya no guareix el coronavirus

  • Quantes vegades, durant la pandèmia, el govern i els mitjans espanyols han atacat de manera demagògica qualsevol gest del govern de la Generalitat per quinze dies després adoptar allò que el govern català havia dit però sempre sense reconéixer-ho?

Vicent Partal
02.08.2020 - 21:50
Actualització: 03.08.2020 - 10:10
VilaWeb

Els voluntariosos lectors de La Vanguardia es van despertar ahir amb aquest titular: ‘Madrid, Andalusia i València ja tenen més hospitalitzats que Catalunya’. A portada, la notícia ocupava el racó de més avall de tot, amb un titular encara molt més dissimulat, del qual desapareixia qualsevol referència al Principat. Però ‘Madrid, València i Andalusia disparen la xifra d’hospitalitzats’. El diari del comte de Godó, després de setmanes d’atacs constants a la gestió del govern de la Generalitat, sembla que de sobte ha entés que la realitat no és pas exactament la que ells havien explicat fins el dia abans. A Madrid el nombre d’hospitalitzats ha estat superior al de Catalunya gairebé sempre, però aquest indicador, sens dubte el més constatable i neutre de tots, ha estat sistemàticament menystingut i substituït per una campanya d’assetjament a la Generalitat amb molt poques fissures.

Entenem-nos: que la gestió informativa d’una pandèmia és especialment difícil i complicada, això ho hem aprés tots. Però també hem aprés que es poden fer trampes, moltes trampes. Sobretot perquè estem davant una situació difícil i complicada: quin és, per exemple, el paràmetre per a entendre què passa quan les úniques dades estan en mans d’unes autoritats que és evident que no tenen gens d’interès a deixar clar què passa?

Per no saber, cal reconéixer que no sabem ni tan sols quanta gent ha mort a l’estat espanyol. Podem fer-ne estimacions basades en diversos paràmetres, però totes són insuficients. Oficialment el govern espanyol afirma que han faltat 28.445 persones. Però cal recordar que en l’estadística oficial només es tenen en compte aquells malalts als qui es va fer la prova de la covid-19 i van morir –cosa que explica circumstàncies tan curioses com que a Madrid rebaixen la xifra de morts que a Barcelona dóna la Generalitat. Curiosament, però, en més d’una ocasió, per atacar políticament la gestió del govern català el govern espanyol ha fet servir les xifres que, estadísticament, es nega a admetre quan es tracta d’explicar la seua pròpia. Un despropòsit autèntic. Un cafarnaüm indignant.

Enmig de l’intencionat caos de xifres, però, hi ha diversos grups d’investigadors que han elevat la xifra fins a 45.000 morts comptant les persones que les comunitats autònomes de manera oficial han declarat com a mortes per covid-19 o sospitoses d’haver mort per aquesta malaltia. Tanmateix encara no sabem si això és suficient. El càlcul de la diferència estadística entre els morts d’aquest any i els dels anys anteriors en el conjunt de l’actual estat espanyol marca un diferencial encara de 45.000 més per sobre de la mitjana. Mai abans, d’ençà que hi ha estadístiques homologables a les actuals, s’havien mort més de 12.000 persones en una setmana, però en les tres setmanes que van del 23 de març al 12 d’abril van morir, en cadascuna de les tres, més de 18.000 persones a la setmana per totes les causes –no tan sols per la covid-19.

Les dades, per tant, són sospitoses i preocupants. Tant com per a reclamar, com hem reclamat des de VilaWeb de manera repetida, un esforç de claredat i transparència, la fi de l’actual esforç d’ocultació. Però el govern espanyol insisteix a posar tants bastons a les rodes de les dades com poden. Volen generar una confusió intencionada que busca fer-nos desistir i causant que estiguem obligats a fer complicats exercicis per mirar d’entendre on és la veritat –per exemple aquest article d’ara fa quinze dies. En contrast, el govern de la Generalitat de Catalunya després dels dubtes inicials va optar per donar unes dades que clarament el perjudicaven, si pensem en termes de comparació i, sobretot, si aquesta comparació és interessada, però que són molt més correctes i més respectuoses amb el deure d’informar a la ciutadania. I aquest contrast a Madrid l’han aprofitat malèvolament.

Vivim els temps que vivim. Sobre això no cal que ens enganyem. Tot l’espectre del nacionalisme espanyol té com a obsessió tombar l’impuls independentista català al preu que siga i de la manera que siga. I aprofitant-se de tot allò que calga. Per això el president Torra ha estat deshumanitzat des del primer minut, atacant-lo amb tota mena de manipulacions informatives. Contra ell i contra el seu govern tot val. Perquè, per una banda, així intenten de convéncer la societat catalana que l’independentisme és un desastre i, per una altra, intenten de convéncer la societat espanyola que l’independentisme és un perill que cal extirpar –justificant així la repressió.

I ho fan siga quina siga la realitat i per més greu que aquesta siga. Quantes vegades, durant la pandèmia, el govern i els mitjans espanyols han atacat de manera demagògica qualsevol gest del govern de la Generalitat per quinze dies després adoptar allò que el govern català havia dit, però sempre sense reconéixer-ho? Quantes vegades les seues dades parcials i inconnexes, que presentaven una Catalunya fora de control, no han estat presentades amb un somriure de suficiència, com si s’alegraren i tot que fos així? És evident que el govern català no ho ha fet tot bé i la gestió de les residències i del brot de Lleida en són proves clares, com també ho és la mala gestió informativa de la crisi, amb repercussions greus, per exemple, quant al turisme. Però també és evident que la realitat no és pas això que alguns han volgut exagerar políticament cada dia. La taxa de reproducció està controlada al Principat, i això que el govern ha hagut d’enfrontar-se als jutges i tot a l’hora de prendre mesures. Ho està en més llocs?

En política tot funciona per un poc temps, però no tot val ni tot funciona a llarg termini. I la realitat concreta és que avui, dilluns 3 d’agost, la pandèmia, per desgràcia per a tots, sembla créixer de nou, descontrolada, a l’estat espanyol i no ho fa precisament per la situació de Catalunya. I el descens del PIB espanyol en el segon semestre és el més gran del món. Jo no tinc cap confiança que el govern espanyol i l’espanyolisme en general entenguen que tapar-se amb Catalunya no serveix per a acabar amb la crisi. Però sé que aquesta és la dura realitat a la qual, els agrade o no, s’hauran d’acabar enfrontant.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any