Sobre la situació del català: tot comença en un mateix

  • No canviar de llengua no és igual, personalment ni socialment, que fer-ho

Vicent Partal
04.11.2021 - 21:50
Actualització: 05.11.2021 - 07:38
VilaWeb
Manifestants a Perpinyà en defensa del català a l'escola pública.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Vaig conèixer poc el professor Manuel Sanchis Guarner, però una vegada vaig tenir la sort, el privilegi, de visitar-lo a sa casa de València. Era l’època en què l’insigne lingüista era perseguit per la barbàrie blavera, acusat d’haver defensat en públic allò que ell havia defensat sempre, tota la seua vida, amb el seu treball: que el valencià era, és, el nostre català particular i que n’estem ben orgullosos, d’això. Li vam demanar visita un grup de joves estudiants i, en entrar al seu despatx, em vaig fixar de seguida que sobre la taula de treball tenia la senyera de la ciutat, amb la franja blava, aquella que nosaltres contemplàvem precisament com el símbol oposat a tot allò que ell representava. La seua estima per la ciutat era insubornable i la va plasmar en un llibre imprescindible que encara avui és una gran referència, tot i que es fa difícil de trobar: La ciutat de València. De manera que els blavers no li robarien també la senyera, ens va dir.

Don Manuel Sanchis Guarner era un home simplement excepcional. Elegant, savi, dialogant, amable… Els feixistes li havien enviat una bomba amb mig quilo de dinamita, que evidentment no va ser mai investigada per la policia, i li havien pintat l’entrada de casa amb frases molt més que indignes. I es veia afectat, és clar. Ja era un home molt major, que havia sofert la derrota de la república i una mena d’exili interior a Mallorca. I refer-se de tot allò havia estat massa difícil i dolorós per a haver d’aguantar com si res, a la seua edat, aquell renaixement del feixisme que tant va marcar la transició al País Valencià.

Tanmateix, d’aquella visita sempre en recordaré una frase que ens va dir quan li demanàrem què havíem de fer per impulsar la llengua i el país. És una frase clarivident que he vist escrita en diverses publicacions seues i que em torna al cap de manera constant. “Mireu, una llengua no es perd perquè gent nova no la parle, es perd si la gent que la parla deixa de parlar-la.”

D’aleshores ençà he pensat, i avui ho pense més que mai, que aquella frase –tan senzilla, directa i elegant com era ell– és la clau de tot. Jo he mirat de ser coherent amb aquell pensament tota la meua vida. Conec gent que hi ha estat coherent tota la vida. Però per desgràcia no sembla que la societat en general l’haja entès i, encara menys, que l’haja assumit. Fins al punt que s’ha fet evident que el perill més gros que té el català ara mateix no és sinó aquests canvis de llengua, aquestes renúncies personals, que constantment fa tanta i tanta gent. Aquestes concessions permanents a l’espanyol o al francès. Aquesta incapacitat de tanta gent que parla català de mantenir-se amb normalitat en la seua llengua al més mínim indici que això pot ser no dic ja conflictiu, dic incòmode.

Evidentment, la política hi té molt a veure i els governs no s’han lluït, precisament. I no es pot demanar a la gent un comportament heroic. És cert que s’han comès errors gravíssims en tots els terrenys –i un dels més greus, com ja es va veient, és aquesta darrera relativització del paper de la llengua a l’hora de definir i conformar la catalanitat. És obvi que Espanya no ha cessat ni un segon de pensar i empènyer el seu projecte supremacista. Darrere cada decisió que ha pres, totes i cadascuna, hi ha això, la idea de matar el català. Que la major part dels mestres del Principat, com ens van explicar ahir i ja ho sabíem, no facen servir el català per adreçar-se sistemàticament als seus alumnes és un problema de la conselleria, és cert. D’una conselleria que fins ara defensava que aquest problema no existia. Però això no pot tapar ni ha d’excusar que ho considerem també un problema de coherència personal, de tots i cadascun de nosaltres.

Perquè al final, com deia Ovidi Montllor, tot comença en un mateix. I totes les decisions particularment nostres de cada dia, tant si ho entenem com si no, tant si ho volem entendre com si no, tenen una significació col·lectiva ineludible. No canviar de llengua no és igual, personalment ni socialment, que canviar de llengua. I en això, a l’hora d’adoptar aquesta actitud, la intervenció de l’estat, la pressió dels poders, no és el factor decisiu, per més influent que puga arribar ser. Tan sols és decisiva, i passeu-me la redundància, la decisió de cadascú de nosaltres.

VilaWeb és possible gràcies al suport dels lectors que han decidit de fer-hi una petita contribució econòmica, fent-se’n subscriptors. Si podeu i ho voleu, ajudeu-nos, si us plau.

 

Només a VilaWeb

Dissabte a les dotze del migdia farem a València la darrera sessió d’enguany de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb. Serà a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (carrer de Sant Ferran, 12) i complementarà les que hem fet des de l’estiu a Barcelona, Ciutadella i Perpinyà. Aquestes assemblees són obertes als subscriptors i als lectors amb la voluntat d’explicar-los la situació del diari i escoltar les seues opinions i crítiques. Normalment es feien en moltes ciutats; per exemple, el 2019 es van fer en dinou poblacions dels Països Catalans, però la pandèmia va impedir les del 2020. El 2021 les hem represes a la tardor, però sols en quatre ciutats, i esperem tornar-les a fer l’any vinent, com era tradicional, en molts llocs. Les assemblees formen part del compromís de transparència i accessibilitat que té VilaWeb.

També dilluns farem a Barcelona un altre acte, aquesta vegada per a presentar el llibre Salvem els mots, el gran èxit editorial del nostre cap d’estil, Jordi Badia. Si voleu participar-hi, ací en trobareu les indicacions.

Quant als continguts del diari d’avui, m’agradaria destacar l’entrevista de Clara Ardèvol a Pere Manzanares, arran dels quaranta anys de l’Associació Arrels, que es commemoraran aquest cap de setmana a Perpinyà. I la d’Andreu Barnils a Teresa Jordà, consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, que diu, hores abans d’anar a Glasgow a participar en la COP26, que hem perdut la lluita contra el canvi climàtic.

La fotografia

Una caravana d’emigrants, que camina cap als Estats Units, s’ha trobat frenada quan ha entrat a Mèxic, a Chiapas, per unitats de la Guàrdia Nacional Mexicana, que ha volgut barrar-los el pas, complint els polèmics acords signats en l’època de Donald Trump. La fotografia és de Juan Manuel Blanco.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
04.11.2021  ·  22:14

La frase del professor Sanchis Guarner és simplement Magistral. Al capdavall, la nostra llengua l’hem de defensar cadascú de nosaltres. Amb la normalitat d’aquell que la parla i la utilitza cada dia, a cada activitat que fa. I molt en especial amb aquells que se’ns adrecen per a vendre’ns qualsevol cosa; des d’un servei a qualsevol article i s’entesten en no entendre’ns. Cap problema. Per a tot hi ha algun altre proveïdor. Sempre. D’altra banda si molts dels nostres estudiants no parlen català amb fluïdesa, és un problema. Però tampoc tenen molts dels coneixements científics – bàsics- que figura que han de tindre i fa anys i panys que passa. Amb la indiferència de quasi tothom. Així ens va. Per això necessitem la independència.

Jaume Bonet
Jaume Bonet
04.11.2021  ·  22:28

«Hay que castellanizar a Cataluña…Hay que … hablar en español …y esto de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España …siendo substituidos por los de las demás provincias españolas…»(Ejército y Armada, Madrid, 1906).

Daniel Llorca
Daniel Llorca
04.11.2021  ·  22:29

Benvolgut Vicent, sóc catalanoparlant gairebé al 100%, també amb els “nous” catalans i amb les forces de seguretat de tots colors, mai he tingut cap problema, però encara que a casa mitjà família parla català, i mirem Tv3 sovint i llegeixen revistes en català i tenen llocs en català, els meus fills s’adrecen per costum en castellà al seu entorn (i això ho veig en altres famílies com la meva).
És important el que fem, però fa falta un impuls més gran de l’administració.

Robert Joan
Robert Joan
04.11.2021  ·  22:53

No discutisc la validesa del raonament però no veig cap novetat. Passar al castellà davant d’un desconegut o de “rang” social, diguem-ne, acomodat ja era sistemàtic als anys 1950-60 al Camp de Morvedre (PV) quan jo tenia deu anys.

Jaume Ortí
Jaume Ortí
04.11.2021  ·  23:09

És evident que la frase de Sanchis Guarner és certíssima, però hi ha una variable en la que és tabú entrar: D’acord, si els que parlen català no deixen de parlar-lo poc o molt els nouvinguts la parlaran, però què passa si els foranis són més que els aborígens? Naturalitzem la llengua forastera com demanava C’s (i algun partit teòricament indepe ha comprat aquest discurs)? Ens plantegem si realment ens cal tenir tanta gent de fora?

Surt al carrer un moment, aquí al carrer Ferlandina i al Raval no fa encara un segle la llengua que haguessis sentit hagués estat el català, quina sents ara? En sents unes quantes donat que és un lloc amb gent de procedència diversa, però quina és la “lingua franca”. I encara més, creus que algun dia el català tornarà a ser la llengua ambiental i per defecte? Perquè no n’hi ha prou amb que els que vinguin de fora aprenguin i facin servir la llengua sinó que cal que la transmetin als fills, tal com ha passat sempre en tots els immigrants i aquí va passar fins als anys 60/70. Fa quatre dies, però que han fet canviar molt la cosa.

Quan vius en un lloc on la majoria de la gent és de fora al final qui s’hi integra ets tu, no ells. Ho sé bé. Em vaig criar al barri del Fondo de Sta. Coloma (el barri de Gabriel Rufian, per cert, però jo sóc uns quants anys més gran). Ma mare és castellana i el meu pare era català de socarrel. Ma mare m’ha explicat que quan hi van anar a viure ella parlava català amb els botiguers i molts veïns però que uns anys després va venir una immigració massiva, sobretot d’andalusos i de catalans en van quedar pocs.
Com seria la cosa que fins i tot el meu pare va deixar de parlar català (i ma mare que només en tenia un coneixement incipient encara més) fins i tot a casa. I no el va recuperar (la llengua i l’orgull de ser català) fins que d’adolescent em vaig conscienciar i vaig adoptar la llengua com a pròpia. Ma germana no va fer aquest pas i ara els seus fills, néts d’un català de soca-i-arrel, són castellanoparlants que “saben” català.
Perdoneu la cita personal, però crec que és un exemple clar. Això als setanta passava al cinturó de Barcelona i poc més. Podies anar a mitja hora de cotxe en qualsevol direcció i poc o molt trobaves que el català era majoritari, però avui no hi ha població una mica gran que no tingui un bon percentatge de població ignorant, quan no directament hostil, contra el català. I no parlo de gent que va arribar ahir.

Més enllà de lleis anti-catalanes (si continuem així aviat ni caldran aquestes lleis) el problema més gran amb que ens trobem és amb la substitució demogràfica que s’agreuja amb l’actitud naïf dels catalans que es pensen que tot s’arregla amb somriures i bona voluntat i que si som simpàtics el món ens donarà la raó i s’afegiran a la nostra causa.

Mireu, si voleu un estat cal tenir clar el que vol dir. Vol dir tenir poder, vol dir tenir fronteres, vol dir decidir a qui deixes entrar i sota quines condicions els dónes dret a vot.

Una república bàltica ex-soviètica (no recordo mai si Letònia o Estònia) va decidir que només els descendents dels habitants del país segons els censos dels anys 30 serien considerats ciutadans de ple dret a més a més que la llengua del país seria l’única oficial. Això deixava fora una bona part de la població d’origen rus. Us imagineu un govern català decidint una cosa semblant?

A Flandes, el neerlandès es va recuperar fent la llengua obligatòria fins i tot a l’esbarjo de les escoles. Creieu que els catalans estan mentalitzats per a una cosa així? En aquest cas, val a dir, l’homogeneïtat de la població era força gran així que va ser relativament fàcil (Brusel·les és cas a banda per moltes raons com ja sabem)

L’hebreu no es parlava com a llengua viva fora de litúrgies i poc més (una mica com el llatí del segle XVI a Europa) des de feina dos mil·lenis. Avui en dia a Israel es fa servir des de per a escriure tractats científics i alta literatura fins a lligar a la discoteca. El català, no cal dir-ho, per molt malament que estigui està millor del que estava l’hebreu quan Ben Jehuda (que vindria a ser com el Pompeu Fabra dels jueus però amb una feina molt més titànica, i la de Pompeu ja ho era) li va donar per revifar una llengua que no parlava ningú per a que fos la de la nació que recuperarien (el seu fill va ser la primera persona en tenir-la com a llengua materna després d’uns dos mil anys), però creieu que els catalans, per molt que estimin la seva llengua, tenen prou voluntat per a revifar-la i crear una societat que la faci realment necessària? Per cert, a Israel gairebé tothom és bilingüe amb llengües que tenen moltíssims més parlants que l’hebreu (anglès, rus, espanyol, àrab, francès,….) però a ningú se li acudeix de dir que haurien de fer servir “llengües més útils” o bestieses semblants.

La voluntat, amichs, la voluntat. Aquí rau tot. I tirar endavant peti qui peti. Perquè això que ens diuen ara de ser nazis i supremacistes ens ho diran encara més quan decidim de debó tirar endavant.
A tu també, Vicent, quan decidiu parlar del tema tabú del que parlava al començament o quan parleu més de tres vegades d'”identitat” catalana. Com és que dir “Catalunya catalana” aixeca més ires entre catalans que no dir “Catalunya espanyola”?

“Ellos” (i alguns catalans els compren el discurs) voldrien tractar Catalunya com si fos la Califòrnia, l’Argentina o la Nova York del segle XXI. Un lloc on tothom pugui viure com vulgui i fer els seus somnis, un lloc sense passat ni història. És clar que a Califòrnia, Argentina o Nova York ja hi havia gent. Els van matar o els van tancar en reserves.
No sé si us adoneu que en el nostre cas el paper d’indis el fem nosaltres. I jo ja comprenc que els espanyols ens vulguin eliminar o convertir la nostra identitat en quelcom pintoresc.
El que no entenc és que hi hagi tants catalans disposats a col·laborar-hi amb entusiasme.

Recordeu, en general al final cadascú (poble o persona) té el que sembra i es mereix.

Alex Rodriguez
Alex Rodriguez
04.11.2021  ·  23:47

“Mireu, una llengua no es perd perquè gent nova no la parle, es perd si la gent que la parla deixa de parlar-la.”
Realment no caldria dir res més. Només un parell d’apunts:

– Espanya porta 300 anys o més intentant eliminar el català. Això no ha canviat. Si no ho ha aconseguit és simplement perquè no l’hem deixat de parlar

– El que ha canviat és que vivim en un món global i els continguts en espanyol o anglès ens inunden. No és un problema només nostre, però, un altre cop, no és un problema tan gran si seguim parlant (i escrivint) en català

– Ja ho ha dit en Josep Usó, però voteu amb la cartera. Cap euro a qui no respecta la llengua dels seus clients

– Fora complexos. Els castellanoparlants monolingües sempre ens intentaran portar al seu terreny. Però a l’estranger, dir que parles català és vist amb normalitat

– I una anècdota: a tots aquells que encara porteu els mòbils i ordinadors en castellà, pregunteu-vos perquè i proveu de canviar al català durant una setmana sencera: el resultat us sorprendrà

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
04.11.2021  ·  23:48

Tot comença en un mateix però…
…Som una minoria que ho veiem així.

Cada dia anem pitjor perquè no som capaços de denunciar el genocidi lingüístic i cultural espanyol.

Amb pur voluntarisme despullat de tota ideologia i denúncia anem a l’extinció.

Josep Jallé
Josep Jallé
05.11.2021  ·  00:00

Benvolgudes, benvolguts … director: no cal donar-hi més raons per a fer que cadascú sigui coherent amb les coses que s’estimen, que son part de un mateix, com la llengua, vehicle d’una cultura, d’una identitat síntesis de tu mateix. Les renuncies, quotidianes, només corroboren allò de la síndrome del colonitzat que ben be va relatar Franz Fanon i que, més modernament, és va etiquetar, també, com la síndrome d’Estocolm. Mai he acceptat les imposicions dels que han intentat, i segueixen amb bones perspectives pel que fa als indicador, imposar unes formes d’entendre la vida i, entre elles, la seva llengua. No se’n sortiran mentre quedem dempeus en el dia a dia. Cal anar endavant, sense perdre els mots … cal que neixen paraules a cada instant (refent, una mica, la lletra de Lluís). Salut!.

alexandre Cases
alexandre Cases
05.11.2021  ·  00:16

Tenim els problemes amb la llengua pròpia que corresponen a un país colonitzat, a nivell legal, psicològic i identitari. Però és que ens estem convertint, a més a més en una minoria demogràfica a casa nostra. I, ja ho sabem, als catalans ens mata l’estètica. Som pa tou. Bé, potser no tant. Però hauriem d’aprendre una mica de la xuleria madrilenya. Més autoorgull.

Jordi Carbonell
Jordi Carbonell
05.11.2021  ·  00:18

Si Vicent, aquesta és una part important del problema, però no tot depèn de la nostra actuació personal. És més profund. Des del govern de l’Estat, aquest últims quaranta anys s’ha fet una acció continuada perquè l’únic idioma útil fos el castellà i la Generalitat ha fomentat una descurança per la llengua la cultura que fa feredat. Ho podem veure en els mitjans de comunicació, les xarxes, l’escola, l’administració, la sanitat… En tot.

La conseqüència és que els infants perceben i interioritzen des que són escolaritzats que la llengua que s’ha de parlar és el castellà. Els contes infantils són en castellà, com els dibuixos animats, els videojocs, les sèries de moda, etc. l com que a aquesta edat el més important és jugar, es juga en castellà.

Per tant, aquest compromís personal ha de començar pel president de la Generalitat, per cada un dels consellers, pel sotogoverno, pel funcionariat, per la ciutadania que vulgui salvar la llengua i la cultura. Si no, els nostres néts parlaran als seus fills en castellà i la llengua, la cultura i la nació s’hauran acabat.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
05.11.2021  ·  00:52

Ja em perdonareu ela “apocalíptics”.

Discrepe i molt dels malaveranys que la vostra tessitura ens planteja.

Servidor de vostès i d’aquesta màtria, que tots els ací presents compartim -o n’hi hauríem- ha vist de tots els colors.

De menut, anava a escola nacional española Sant Nicolau, al costat de casa,a nys 1960′ i als 1970′ a l’Acadèmia Martí, del carrer de Cavallers, i hi venien companys del barri del Carme on s’hi enclavava el centre.

Tenia companys en ambdós centres que no sabien -ni entenien- un borrall d’español-castellà.

Senyores i senyors: a la ciutat de València (La puta i desmemoriada d’en Raimon i Andreu Alfaro).

I què dir dels que venien de les pedanies de Benifaraig, El Palmar, el Perellonet, Borbotó, Carpesa, Cases de Bàrcena i el Poblenou de l’Horta?

I ja ni contar-vos dels que venien de Catarroja, Sedaví, Montcada de l’Horta, Foios, Meliana, Paiporta, etc.

El professorat tant en la pública com en la privada (La “Martí” era una “fillola” de l’Institut Lluís Vives privatitzat, ja aleshores).

Gairebé tots els mestres i professors eren catalanoparlants, excepte el de gimnàsia que era un canari capità d’aviació, el Sr. Montero. Tots els

Sóc de família franquista vinguda de Múrcia, i ma mare anava a la Sagrada Famíla, regentada per una “Ballester”, (germana dels actuals empresaris d’èxit valencians, immobiliaris i de residències de vells, provinents de Quart de Poblet) .

En aquella institució (La Sagrada Família, del carrer de cadirers) des dels anys 1940′ practicaven segons em conta ma mare la “juguesca diabòlica” de “passar la penyora”, consistent en que l’alumna que parlara valencià, se li passava la dita”penyora”, i qui la tenia a última hora era castigada, vers les 6 de la vesprada.

Doncs com no voleu que els valencians -i la resta de catalans- no tinguem auto-odi?

I jo, anys després, li he demanat a ma mare: I tu, que en pensaves d’eixa pràctica?

Al que ma mare em va respondre:

“Nada, nosotros éramos “normales” !

A ma mare li ha “tocat la penyora” d’haver d’ajudar a fer els deuresals seus dos néts catalanoparlants.

Qui li ho hauria dit a ella 60 anys arrere que “els normals” serien els seus néts catalanoparlants i son fill que s’havia fet valencià !

També he vist degradar-se i minvar l’ús del català durant els 1980′-90′ i dos-mils, on tota la parafernàlia comunicativa ha virat cap a l’idioma colonialista.

Empeltant de nou allò que començava a desarrelar en els 1950′ i 1960′.

Com per motius de faena m moc bastant amunt i avall, hi veig actualment una situació d’incertesa i manca d’autoconfiança en el nostre poble. Sobretot a les grans urbs i les mitjanes comencen a titubejar a l’hora d’encetar una conversa.

Si aguantem un parell de minuts el català, l’interlocutor s’agafa, si no, en dubta i se’n sent més còmode i segur amb l’español-castellà. I eixa por induïda ve inoculada des de fa 80 anys endarrere. I eixa és la què cal ajudar a vèncer a la persona que tenim davant.

I això ho sabem: als que vivim a l’intempèrie de ser professionals liberals ens ha costat perdre molts encàrrecs, molts menyspreus, moltes trabanquetes acadèmiques, molts fer-nos el buit perquè incomodem els enemics que tenim enfront quan estem dient-los “uneix-te’n”, etc.

Temps, diners i nits insomnis.

L’amic benvolgut en Jaume Ortí i jo sabem de què parle/m.

Ens uní fa 16 anys VW i ací continuem batallant. I guanyarem aquesta guerra de descolonització.

Tot ha estat mercès a continuar en aquesta tasca d’alliberament nacional complet.

Eixa veueta que et diu a cau d’orella: “cal cercar la manera de tirar endavant, coste que coste”.

Aquesta cultura vehiculada en català té la grandesa d’obrir escletxes per on ningú abans hi havia transitat. Això és el que enamora d’ella.

Em podeu dir quin millor “Identity Document” que emprar el català fins que el carnet de la República siga oficial internacionalment?

I així i tot, encara ens pertocarà continuar bregant per mantindre útil i viu l’idioma que ens fa ésser una nació entre les altres del món.

Josep Blesa (València)

PS: Hem vingut a trencar l’estatística dels apocalíptics que diuen que el català desapareixerà i nosaltres amb ell. Si com diu En Jaume Ortí, alguns han pogut fer-ho, nosaltres també ho farem.

Antoni Mirabent
Antoni Mirabent
05.11.2021  ·  01:05

El castellà juga la lliga mundial i el català aspira a sobreviure i a tenir un lloc a la lliga europea. Sobreviure com ho fa el danès, el finès o l’eslovè i per això, al seu propi terrirori ha d’estar protegit i fomentat. La llengua hegemònica, en un futur proper serà l’anglès i el castellà serà important, com ara, però no passarà de llengua literària i demogràficament molt gran. Aquesta gran obsessió pel català que té l’estat espanyol no li deixa veure que qui li menja terreny és l’anglès. Què més voldríem tots els castellanoparlants (ho som encara que no sigui la nostra llengua materna) que el castellà tingués la potència de l’anglès. No la té i aquest és un tren que va perdre fa molt de temps. Parlo sempre en català, a tot arreu, m’esforço a llegir i gaudir de la cultura majoritàriament en català, valoro molt saber parlar castellà i m’esforço a aprendre l’anglès. Vet-ho aquí.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
05.11.2021  ·  05:51

Jaume Ortí 23:09, quan la veritat és molt punyent, impressionant comentari. Salut.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
05.11.2021  ·  05:52

Hi ha una altra frase, que a mi m’agrada molt, que diu que les llengües moren quan la gent comença a percebre que són inútils i les abandona.

Això li està passant al català des de fa temps. És evident, des d’un punt de vista desapassionat, que el català no serveix per res: possibilitats de millora laboral ? Quines, si tothom parla castellà ? Relacions socials ? Per a què si tothom es canvia al castellà si cal i és més “cool” Entendre un medicament, una etiqueta o uns llibres d’instruccions ? No cal, perquè el català tampoc no hi és.

Fins i tot a la universitat, fa anys el professorat feia les classes en la llengua que volia, que en la majoria dels casos era el català. Jo vaig fer una tesi doctoral en química física, que vaig escriure en català, vaig defensar en català amb un tribunal on hi havia gent de fora, i ningú va fer escarafalls. Ara un alumne de primer en una classe de 50 persones demana canviar al castellà i tothom ho troba normal.

I ho troben normal perquè ni és una llengua de prestigi ni es percep com una llengua útil per fer les coses diàries ni per transmetre informació. Sense un estat al darrera que li doni suport, o sense una posició ferma de l’autonomia i dels parlants, malament. I no hi són. Des de fa anys el nostre governet de la generalitat està instal·lat en el cofoisme, sense fer res ni per la llengua ni per la cultura, deixant morir-les. Per què diuen ara una cosa que se sabia des de fa anys, ni idea, però tot això no era desconegut. Potser- i no vull ser mal pensat- té alguna cosa a veure amb la quota que incompliran sistemàticament del 5% de subtítols a Netflix ? La conselleria de cultura, d’altra banda, va canviant de mans d’inútil a inútil fins la irrellevància final.

Els meus fills, catalans de 5ena generació, també s’adrecen en castellà a amics. En paraules de la meva filla no li surt “entrar” en català a la gent. I han anat a escola on tot era en català, tota la família és independentista, a casa i de petits veien el Super 3, i Tele 5 el coneixem de referències. Res a fer.

Mireu, que els immigrants nous parlin castellà no és estrany: si tu ets una persona que ha fet 2000 km i t’has jugat la vida per arribar a un lloc, i quan arribes has de destinar els teus pocs recursos i el teu escàs temps a alguna cosa, ho fas a quelcom que et serveixi. Si aprenen castellà els servirà per relacionar-se amb tothom, per entendre documents, per trobar feina o per comprar a la farmàcia o a la tenda d’electrodomèstics. Per què haurien de perdre temps aprenent una llengua en declivi, que al final només parla un 25% de la població i en família i que no et dóna cap oportunitat extra ? És evident.

Només hi hauria alguna cosa que ho podria revertir: la independència. Perquè amb les eines d’un estat, o un quasi estat com Flandes, pots fer que per la porta de l’obligació torni la llengua. Però de vegades, ni això. Hi ha exemples cèlebres, com Andorra, Malta, Luxemburg o Irlanda o ni tenint un estat han evitat la davallada o la desaparició de la seva llengua autòctona. Però almenys poden provar-ho. Nosaltres, no. Perquè ultra l’actitud dels parlants el nostre projecte d’independència ha claudicat, i trigarà anys- uns anys preciosos on la desaparició pot ser definitiva- a tornar a prendre embranzida (i més si no ens desempalleguem dels polítics que ho han guiat tot). I sempre, sempre, sempre, Espanya ens anirà en contra perquè no conceben altra cosa que sentir-se realitzats trepitjant i anorreant els altres.

Crec que hem d’intentar resistir i guanyar terreny un altre cop. Però com us deia abans, fa 30 anys jo i tots els meus companys de doctorat vàrem escriure la tesi en català. Actualment no serveix ni per lligar (fent un antisímil de l’hebreu, tal i com encertadament esmentava Jaume Ortí), i a la Pompeu Fabra se li adrecen directament en castellà en tot al meu fill futur advocat, que, d’altra banda, fa anys que no veu un sol document en català. Això és, em temo, l’espiral de la mort, on la pèrdua de prestigi i d’utilitat fa que cada cop més gent abandoni la llengua. El que va passar a la Catalunya del nord fa unes dècades (en una generació el català fora) i el que ha estat passant a València.

Tenim molt mala peça al teler. I ja us puc augurar que el que farà el govern de la Generalitat, coneixent-los, és exactament el mateix que farà el món amb el canvi climàtic: res més enllà de bones paraules.

Això sí, ningú trencarà la meva voluntat de continuar vivint per i en català, i ningú farà que deixi d’adreçar-me sempre a tothom en català, sigui on sigui i sigui sikh o noruec el meu interlocutor. Ja fa anys que vaig decidir deixar de canviar.

Jordi Torruella
Jordi Torruella
05.11.2021  ·  06:09

Miquel Gilibert, res més a dir, totalment d’acord amb el teu comentari.

Josep Vilà
Josep Vilà
05.11.2021  ·  08:00

Les renúncies de tants catalans petits i grans que s’assenyalen com a experiències doloroses en alguns comentaris precedents representen petites claudicacions personals que van apagant la flama de la nostra catalanitat.
Són el contrast entre el que hauria de ser (no renunciar mai com reivindica en Vicent) i el que és (catalans castellanitzats per contacte habitual amb castellans castellans).
Jaume Ortí assenyala el camí i l’abast de la feina a fer en una segregació immediata i absolutament positiva.

Francesc Clarà
Francesc Clarà
05.11.2021  ·  09:08

MIquel Gilibert clarivident comentari. Malgrat tot em resisteixo a imaginar la mort del català…mentre això no arriba conjurem-nos (paraula prostituida pels nostres polítics) a parlar amb tothom i a viure plenament en català, encara que no serveixi per a res…encara que només sigui perquè som catalans.

Francesc Gruartmoner
Francesc Gruartmoner
05.11.2021  ·  09:38

El que ens proposa l’editorial d’avui és condició necessaria però no suficient.
Estic provant de confirmar una dada extraoficial de l’Ajuntament de BCN que diu què el 49 % dels empadronats a la ciutat (padró, no cens) fa menys de 15 anys que hi son. Això em sembla una dada molt important. Jo passo els meus dies entre Gràcia i Girona, i puc afirmar que els comportaments sociolingüístics que a principis de segle eren molt semblants, ara són molt diferents. A Gràcia l’ús social del català ha caigut en picat.
Tot plegat ja no ho poden explicar només els linguistes, ara ja ens calen antropòlegs.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
05.11.2021  ·  09:57

A Vic igual de malament a l’hora de parlar la nostra llengua.
La Yiselis de Veneçuela queda amb mi per practicar la conversa en català.
I es pensava que el català només es parla dins de la família.
Fa dos anys que ha arribat i això és el que havia descobert.
La seva sorpresa quan li vaig dir que jo parlava català a tot arreu.
Això està empitjorant a tota velocitat, els meus companys es passen sempre al castellà…i vigilen una mica quan els dic que ja entén el català.
La dictadura franquista continua fen la seva feina i nosaltres?

Rafael Benavent
Rafael Benavent
05.11.2021  ·  10:32

Sent molt tindre que dir, repetir i denunciar, el paper, més que galdós, COLONITZADOR LLINGÜÍSTIC, ANTIEVANGÈLIC, de Nostra Santa Madrastra Església Catòlica, Apostòlica….. CASTELLANA, al País Valencià, històricament alienada amb els “Gloriosos Caidos por Dios i por España”. Faltaria més! Autista o pocavergonya? Dit al respecte per un teòleg rellevant: “Déu no necessita de ningú que el defense; es basta i sobra a sí mateix”

Mercè Duran
Mercè Duran
05.11.2021  ·  10:50

Algú dubta encara que l’únic idioma oficial de la República català ha de ser el català?

Salvador Aregall
Salvador Aregall
05.11.2021  ·  10:59

Començo a estar casant que m’esberlin el cervell amb el canvi climàtic, que sembla que la setmana que ve el mar entrarà al pati de casa, i jo no en tinc cap culpa, no soc el responsable de la deficiència del transport públic, ni soc de que construeixin cotxes elèctrics tan cars, ni tinc una fàbrica amb xemeneia que emeti C02 a l’atmosfera i, encara que ara comença un pla molt tímid d’ajuda a l’autoconsum, no tinc la capacitat ni el pressupost per instal·lar plaques fotovoltaiques. Tot i això la pressió als mitjans és tan gran que em fan sentir culpable. De la mateixa manera estic tip de que em diguin que la causa de la davallada en l’ús del català sigui culpa meva perquè no el parlo i no és veritat. Si que el parlo, és més, el que no parlo habitualment és el castellà. Però què m’està dient l’administració?: que sigui militant en l’ús de la llengua. Ho soc i no em costa, perquè la família, els amics i la feina és en català i això és així perquè vaig néixer als anys 50. Ara, què passa amb els que han nascut, diguem-ne, a partir dels anys 90?, quin entorn lingüístic tenen?, quina és la llengua vehicular al pati de l’escola?, quina llengua utilitzen -es veuen obligats a utilitzar- a les xarxes socials?, què veuen i escolten en els seus mitjans de consum que sigui en català?, en què parla, majoritàriament, youtube? -l’exemple de Bruno Oro és paradigmàtic-, quin idioma senten si van al cinema?. Aquests catalans no els hi podem exigir militància, no quadre en la frase de Sanchis Guarner. La llengua no la salvarem amb militancia perquè les militants que som ara anirem desapareixen. Aquest problema, que és multifactorial, només té una variable determinant: un estat en contra i un govern autonòmic ineficient.

Victor Serra
Victor Serra
05.11.2021  ·  11:05

Deprimint-nos i flagelant-nos no farem res. Hem d’actuar en tots els fronts. Xarxes socials, mitjans, entreteniment, educació . Perquè ja no reivindiquem que el català sigui oficial a la UE ? . Els que tenim una edat hem viscut situacions molt i molt pitjors. Tenim base per reaccionar. Depèn del govern i depèn de nosaltres.

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
05.11.2021  ·  11:19

Jaume Ortí, Miquel Gilibert, Salvador Aregall,… qué més a dir? Ja heu exposat la crua realitat.
Sentirem opinions (probablement a tv3, probablement dels “eixampladors de bases”, dels que defensen un “tracte especial” per el castellà) que diran que la nostra llengua ja ha sofert devallades i s’ha recuperat, cert, però no en el context actual on, ni demogràficament, ni culturalment, ni socialment som on havíem estat.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
05.11.2021  ·  11:22

SI és cert depen de nosaltres mateixos que el nostra idioma sigui viu o mort. Sanchis Gaurner tenia tota la raó ara nosaltres ens deixarem perdre el nostre idioma per comoditat, ganduleria, etc? depen de nosaltres mateixos

david graupere
david graupere
05.11.2021  ·  11:25

Avui del tot en desacord Sr. Partal. Empreu un principi d’autoritat, però aquest principi d’autoritat s’ha demostrat amb els fets que no reverteix l’assimilació cap al francès/espanyol. És la vella recepta de la militància lingüística, que, a més, els qui la practiquem, tenim la Il·lusió que és majoritària o que pot esser-ne, cosa que és una Il·lusió, lluny dels fets aquí i a fora.

Anem a pams:

1. L’elit acadèmica valenciana és la més sòlida i lleial al nació completa de Fuster, però no van fer una evolució cap al sobiranisme, políticament es van aturar a mig camí. I és just aquí on hi ha el problema: n’Eliseu Climent no pot parlar d’independència malgrat el valencià sigui residual a Alacant i València ciutat.

2. La vella recepta no rutlla, ni aquí ni a fora,llevat dels països amb principis d’igualtat EFECTIVA, que tenen un principi de personalitat o territorialitat.

3. No es pot ometre amb aquella joia que França i Espanya són obertament lingüicides i etnocides. Aquest és un fet cabdal.

4. Tampoc no es pot ometre un principi lingüístic universal: dues persones convergeixen a la llengua compartida sigui la materna o no, aquí i a fora.

5. La demografia s’envelleix i es rejoveneix amb el flux migratori. Aquest canvi dins d’un estat com el francès i espanyol és clarament aprofitat per a forçar encara més la substitució.

6. No em baso en cap autoritat però sense el poder d’un estat propi ni sense el control d’un mercat propi/intern, NO HI HAURÀ NI LLENGUA NI CLAU DE LA CAIXA

Berta Carulla
Berta Carulla
05.11.2021  ·  11:49

Molt bonic responsabilitzar-nos als ciutadans quan les institucions són les primeres a fallar, a trair, a entregar la nostra llengua a l’amo perquè la converteixi en souvenir. Dos milions de nou vinguts que parlen llengües forasteres ens substitueixen per procés ‘natural’. Ja podem anar parlant català que esdevindrem els veritables forasters a casa nostra.
Seguiu sense dir les coses pel seu nom, es tracta d’una substitució demogràfica, una aniquilació programada.
I els mitjans nostrats gronxant-se.
Caldrà votar a VOX perquè faci fora de la tv i la ràdio els ‘nostres’ traïdors i per projectar al món la veritable cara de l’amo amb qui parleu castellà en la intimitat. Posats a triar millor un autèntic etnocida que un traïdor.
La Sílvia Orriols us semblarà una santa beneïda.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
05.11.2021  ·  11:56

Un motiu més per apretar vers la independència

Ferran Moreno
Ferran Moreno
05.11.2021  ·  12:26

Quan la tendència és tan clara i amb l’estatus polític actual, desenganyem-nos, no hi ha res a fer. La supervivència del català havia estat un miracle, però el món ha canviat i el que teníem fa molt de temps que ja no serveix.

Francament, més enllà de bones paraules o d’accions de cara a la galeria (Netflix), no m’imagino els nostres partits “independentistes” endurint lleis o fent complir les existents. Això podria generar antipaties i posar en perill vots.
A més, dubto molt que servís per donar la volta a aquesta tendència.

Solucionant el problema de fons: la manca de poder real, i amb anys per endavant, sí que es podria arribar a revertir la situació.

Llengua oficial el català (i l’aranès) i segona llengua l’anglès.

Mentre els catalanoparlants siguin tots també castellanoparlants, simplement no hi ha res a fer, amb independència o sense.

ernest ramos
ernest ramos
05.11.2021  ·  12:39

Recordem la “tasa Junqueras ”

I, F.González : ” se debe fomentar la inmigración de sudamericanos a Cataluña para hacer perder peso al catalán ”

Tots plegats fem el què podem per a eliminar-lo : uns politicament i d’altres no respectant.lo

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
05.11.2021  ·  13:00

“Aquestes concessions permanents a l’espanyol o al francés”, dius tu, Vicent. I a mi això em sembla una concessió suicida -mentre visquem al mateix estat- al castellà supremacista. El diccionari de la RAE va canviar el 1925 de “lengua castellana” a “española”, sota Primo de Rivera, cosa que volia consolidar dos nivells idiomàtics: el casolà pel català i la llengua franca, “de todos”, pel castellà. Almenys, així ho enten una majoria sense plantejar-se el conflicte. Amb Sanchis Guarner totalment d’acord.

Miquel Martí
Miquel Martí
05.11.2021  ·  13:13

Jo som de Mallorca. A casa som tots catalano-parlants. Les meves amistats, pel motiu que sigui, també. La meva dona d’orígen equatorià també s’hi ha fet, segurament per què tots li parlam en català. Jo al castellà pràcticament no el sé parlar, simplement per falta de pràctica.

La meva neboda de 4 anys només parla en castellà des de que va començar a anar a l’escoleta, tot i que la professora els parla exclusivament en català. Tenim clar que ella sentirà el castellà com a idioma propi.

No fa molts anys era molt més fàcil viure en català. Hi havia més ràdios, més teles, més diaris… però tot això ha trebucat ara deu fer uns deu anys.

La substitució linguística ja ha arribat, i aviat ja només serem 1/3 de la població. Això només es pot frenar amb unes lleis ben valentes que semblen no arribar mai. No existeix cap motiu per a l’optimisme.

Joan Josep Ozcariz
Joan Josep Ozcariz
05.11.2021  ·  13:35

Després de llegir el comentari d’en Jaume Ortí sugereixo al estimat director V. Partal que obri una columna periòdica d’aquest subscriptor. Així podrem gaudir mes fàcilment de la seva il·lustre visió i comprensió dels temes que ens afecten.

Pep Agulló
Pep Agulló
05.11.2021  ·  14:05

Avui els comentaris són de les vivències personals, del tot interessants, perquè ens hi va la identitat, la llengua.

No cal afegir gaire més. Com a gironí subscric el que diu en Cesc Gruartmoner, aquí a Can Fanga, i al barri Gòtic, els catalans som els indis en perill d’extinció. Res de victimisme. Resistència.

Carles Serra
Carles Serra
05.11.2021  ·  14:30

Apreciat Vicent gràcies per l’editorial, amb els comentaris que hi han, poca cosa més afegir; coincideixo plenament amb el Sr. Josep Maria Martí : 23:48
El català ja li poden anar cantant les en soltes; al final Felip V ho ha aconseguit, l’extermini del català, com Lluís lV va fer amb el català de la Catalunya nord

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
05.11.2021  ·  14:33

Certament la frase és demolidora.

La he repartit entre molts coneguts.

Per a intentar que no canviïn a castellà de bones a primeres.

Darrerament passa que molts professionals inicien les converses en castellà, molt MAL FET si són catalanoparlants, aleshores si un no fa cas i parla en català, canvien al català.

També passa que molts castellanoparlants si els preguntes primer de tot si entenen el català, et diuen que si, aleshores jo continuu en català.

Però he observat, malauradament, que molts catalans, nascuts a Catalunya (en contraposició al meu cas, no nascut a Catalunya però parlo i escric bé en català, i el mantinc davant castellanoparlants), canvien a castellà davant d’aquests castellanoparlants que diuen entendre el català.
FATAL, o no estimen la seva llengua, o estan mentalment sotmesos a l’espanyolisme.

Aquest és el gran problema de la pèrdua de l’ús social del català, i la frase esmentada pel Sr. Partal defineix perfectament el problema.

Altre gran problema és la nostra administració educativa que tolera, molt erròniament, que els professors canviïn a castellà perquè hi hagi algú a clase que digui que no ho entén. Això és violentar els drets dels catalanoparlants que han anat a una clase on esperaven que s’impartis en català.
És inadmissible la tolerància que està tenint la Generalitat.

jaume vall
jaume vall
05.11.2021  ·  14:58

Era evident que un assumpte cabdal, espinós, emocionalment visceral com la llengua seria comentat molt i bé pels nostres companys lectors -i amb permís de la resta, amb l’aportació destacada del nostre “primus inter pares” en Miquel Gilibert-. Completament d’acord amb la importància d’adonar-nos primer, i solucionar després, la situació de risc de caure en la inutilitat d’aprendre el català.

Ara bé, entenent que no s’han fet bé les coses, i que no som “10 milions de parlants”, si més no actius, però al mateix temps valorant que som 10 milions de ciutadans europeus que l’entenem, potser, només potser no estem tan malament.
És cert que a finals dels 79’s, inicis dels 80’s i durant els 90’s, el català s’havia prestigiat amb la bona voluntat de donar suport a la part més feble de la comunitat lingüística, amb l’obertura de mires, amb les campanyes de l’administració. Reacció a la època repressiva anterior.
També és cert que des de l’arribaa de C’s al Parlament, l’ús del castellà a la nostra cambra legislativa, la vinculació del català com a llengua sobiranista, i l’auge del discurs “lleig, políticament incorrecte, informal i anti-diplomàtic”, reacció a tanta beateria acumulada, els qui han actuat contra el català, han erosionat les nostres bases. Cal reconèixer i acceptar que C’s ha guanyat una batalla lingüísñtica. Potser ara ha perdut, i tenen el seu merescut. Potser han estat els tontos útils, els policies dolents. Però s’han sortit amb la seva en aquest sentit.

Dit tot això.
També hi ha motius per a la persistència més o menys optimista com els que exposen els col·legues Ortí, Blesa, i d’altres. Primer. La comprensió general hi és. L’ús general depèn de nosaltres. Dependre de nosaltres no hauria de ser un factor negatiu.
Segon. Els mitjans de comunicació. D’acord, han rebaixat la qualitat i fins i tot una mica la presència en favor del castellà. Però deu-n’hi-do de tenir “El Punt Avui”, “Ara”, “La República” ; “CatalunyaRadio i RAC-1”, “TV3” ; els grups de música pop, rock, i rap que continuen sortint i dels quals ja ni em preocupo de seguir però que poden escoltar-se a les ràdios. I la -bona- literatura que continua editant-se.
Això no ho teníem als 80’s.

Per tant, depèn de nosaltres. “It’s up to us, my friends”

I tenint en compte com diu en Jaume Ortí, que “Recordeu, en general al final cadascú (poble o persona) té el que sembra i es mereix”, afirmació que jo matei he escrit prou vegades, doncs això.
Que si no fem massa el ruc, perquè la palla va cara, ens en podem sortir del fet que el català continuï sent útil, i per tant, utilitzat.

I francament, davant l’anglès, totes les altres llengües estan en perill. No només la nostra. Senzillament no n’avancem la irrellevància més d’hora del que li toqui.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
05.11.2021  ·  15:09

Soc nascut al país basc. Parle basc, francès, castellà, anglès i italià.

Visc a Alcanar des de fa uns anys.

Com parle tres llengües romàniques, per a mi comprendre el català (bàsic) no és cap problema. Però, com visc als Països Catalans, no només vull comprendre i parlar el català bàsic, vull aprendre a parlar la llengua d’en Joan Fuster, Josep Pla, Jesús Moncada, Pere Calders, Blai Bonet …

Sabeu quin és el meu problema … a Alcanar.

Em jutgen a la fàcies.

No soc canareu, no soc català, és evident, i aleshores em parlen en espanyol. Jo els parle en català (bàsic, cert, però català) i, ells, no sé si per raons d’amabilitat, de complex d’inferioritat o, senzillament, perquè no estimen prou la seua llengua, em parlen en espanyol. No són conscients de la riquesa que posseeixen.

Una pena.

Roser Caminals
Roser Caminals
05.11.2021  ·  16:07

Ja vaig comentar en aquest fòrum que vaig passar tot el setembre a Catalunya sense dir ni una paraula en castellà i sense rebre cap rebuf. A Òmnium, més que a ningú, i en segon terme a l’ANC, els correspon liderar una campanya amb el lema “No canviïs de llengua.” El to és essencial perquè l’interlocutor entengui que no es parla el català contra ell. Estic segura que, un cop feta la prova i comprovat que no passa res, molta gent s’hi sentiria còmode.

Miquel Urquizu
Miquel Urquizu
05.11.2021  ·  18:44

Disculpeu que simplifiqui el que jo penso del futur del català.

En primer lloc dir-vos que jo sóc de Beseit (Franja de Ponent) i el retrocés de la llengua parlada (alli l’anomenan ‘xapurreau’ i mai els meus conciutadans l’han escrit), és inclús més evident que aquí. s’ha passat del 100% de la població a ser una llengua utilitzada nomes en grups petits de gent del poble. Faig la mateixa projecció de futur que Miquel Gilibert també a tota la Franja de Ponent.

Només una cosa pot salvar la nostra llengua de la resi-dualitat i la desaparició, que lluitem i GUANYEM la independència de Catalunya, d’això en podeu estar ben segurs. Ser un estat, com pot ser Belgica, Holanda, Suiza, països relativament petits en els que les seves llengües maternes no corren perill.

La recuperació tampoc seria d’avui per demà, però començaria un altre cicle de acceptació, prestigi i usuaris d’aquesta llengua que a nosaltres ens fa vibrar.

Josep Estruch
Josep Estruch
05.11.2021  ·  19:54

Simplement:

El mes de maig de 1974 (encara manava en Franco) vaig deixar de parlar castellà. Ja fa 47 anys. I no l’he tornat a parlar més. Sempre català, arreu i a tothom.

Ras i curt.

teresa permanyer
teresa permanyer
06.11.2021  ·  00:49

Tant de bo aquell 10 d’octubre s’hagués proclamat la independència. La via d’aigua a la nostra nau es va obrir i s’ha anat eixamplant.
Probablement els que patien pel castellà a casa nostra és van veure les orelles i van decidir atacar. I d’altres… simplement és van apuntar al carro dels que no havien perdut.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
06.11.2021  ·  01:34

Hi ha una cosa important que no diu ni en Vicent Partal ni cap dels comentaristes de fins aquest moment.

La mitjana de fills per dona dels catalans és d’un fill.

Tinguem en compte que, com que d’homes n’hi ha pràcticament tants com de dones, per tal de mantenir el mateix nombre de catalans en les noves generacions, caldria que les dones tinguessin de mitjana dos fills, l’un com a continuador de la dona i l’altre com a continuador de l’home —diguem-ho així.

Que a Catalunya la mitjana de fills per dona sigui de només un fill té de conseqüència primera la següent:
—si en aquest moment el nombre de catalans en edat de procrear és N, tindran en conjunt un nombre de fills igual a N/2, que d’aquí uns trenta anys, en trobar-se en edat de procrear, tindran en conjunt un nombre de fills igual a N/4, que… etc etc etc.

És a dir, cada trenta anys el nombre de catalans en edat de procrear es redueix successivament a la meitat.

Aquesta mala pràctica procreadora provoca un buit d’habitants al país, que, forçosament, s’ha d’anar omplint amb gent vinguda de fora.

La causa primera i més important de la descatalanització general del país és aquesta. I no sento que ningú en digui res.

És clar que posar-se amb les pràctiques més íntimes de la gent és de molt mal fer.
Però s’ha fet.
Després de les primeres eleccions diguem-ne democràtiques, la gent de CiU, amb Jordi Pujol al davant, animaven les parelles catalanes a tenir tres fills. No van trigar gens la gent del PSC a ridiculitzar-los i, davant la badoqueria general del país, els convergents van estimar-se més deixar de fer-ho.

No ens enganyem. Els catalans —sigui per comoditat, sigui per voler ser més progres que ningú— ens estem suïcidant com a catalans.

De vegades penso que Vilaweb només serveix per a tenir la gent distreta —contents i enganyats, en dèiem abans— mentre tots plegats ens anem enfonsant.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes