El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Fa dos mesos, la CUP-CC expressava un patiment que no sé si encara tenen: patien per si després del 20-D s’albirava un canvi a l’estat espanyol i l’ala dreta de Junts pel Sí ho aprofitava d’excusa per a fer un pas enrere i ‘reconnectar’. Perquè no es donés el cas, doncs, era imperatiu resoldre les negociacions com més aviat millor, i bé, que al final se’ns ha fet el 20-D i potser passaran altres coses.

El que sí que crec que ha passat, el 20-D, i que contradiu la teoria de la ‘temptació reconnectora’, és que el vot dels catalans dretanosos que esperaven una excusa per a reconnectar ja fa unes quantes eleccions que s’ha fugat a altres opcions dretanoses; i que, en aquesta ocasió, ara ja sí, l’invent de DL ha captat la dretanor ‘indepe’ pelada, amb la qual cosa les comparacions amb cius, cedecés i juntspelsís és com barrejar muntés i durans. Diguem que, amb les espanyoles, el mercat ideològic ‘indepe’ ja s’ha definit del tot: tenim lluç i gamba i peix de roca i calamarsons, reina, com en qualsevol estat. Ara, el detall: ens falta l’estat.

Però no vull parlar d’això. Torno al començament, al punt de l”excusa per fer un pas enrere i reconnectar’ i continuo amb ‘el que crec que ha passat el 20-D’. Perquè Catalunya, retratada en clau estatal, ha sortit del color de la tercera força d’Espanya, vinga, va, que ‘sí se puede’, ho veieu o no, ‘indepes’? Tanta pressa, tanta pressa! Ja ho deia algú d’En Comú Podem que es tractava d’esperar no sé quantes generacions. I encara que els partits ‘indepes’ sumin 17 històrics escons espanyols, les interpretacions oficials diuen, oficialment, que a Catalunya va guanyar aquesta novetat tan vella d’intentar empènyer un canvi a Espanya per tal que ens concedeixi les nostres engrunes: un referèndum, un canvi constitucional, uns drets diferenciats, un reconeixement de nosequè, i així anar baixant fins el 1980.

Vegeu aquesta piulada del compte d’ECP: ‘No oblidem el compromís amb el referèndum. És una línia vermella, com el blindatge social’. Vegeu aquesta altra del compte d’ERC: ‘Hem portat 16 vegades al Congrés la proposta de fer un referèndum i sempre han dit que NO.’ Entre l’una i l’altra hi ha una hora de diferència més les 16 propostes tombades pel Congreso de los Diputados. Doncs oficialment, hi insisteixo, Catalunya ha triat tornar-ho a intentar, ‘reconnectar’ per tornar a la pantalla del ‘dret de decidir’, perquè les interpretacions no les fem, sinó que ens les fan, i en aquestes interpretacions 9 + 8 no fan 17, sinó 7 escons d’esquerra i 8 de dreta: aigua i oli autonomista.

No dubto en absolut que la confluència ECP, que s’ha treballat i ben guanyat la victòria, realment vol aconseguir d’Espanya un referèndum pactat, com tampoc no dubto que la immensa majoria dels seus votants, a l’hora de donar-los la confiança, una de les últimes coses que tenien al pensament era el coi de referèndum de la punyeta, que pesats els ‘indepes’, colló, que els donin el referèndum però que callin d’una vegada. I aquí tenim una altra constatació oficial: que el referèndum pactat ja no el volen els que volen votar sí, sinó els que volen votar no; que ja se sabia? Potser sí, però ara ho tenim en xifres i colors.

ECP insisteix que som un 80% de sobiranistes i que hem de partir, de nou, des de la majoria social ‘pel dret de decidir’. Doncs si ja hi som tots, no sé a què esperem: sobiranem-nos, decidim-nos, que no haguem d’acabar parlant de ‘sobiranissisme’ i de ‘dretadecidisme’ com els qui parlen del ‘processisme’: la sobirania s’ha d’exercir, com el dret de decidir, així que els partits que tenen el cul pelat de demanar referèndums faran bé de prendre’ls la paraula, de demanar-los què hi ha d’allò meu, d’exigir dates límit, de deixar-los fotocopiar el dossier de demanar referèndums, en definitiva: de col·laborar a escurçar el camí cap a una nova constatació de l’impossible i tornar al 2015 com més aviat millor. Perquè el país pateix, i pateix la seua gent, i la gent que pateix no té temps d’esperar gaire, i a Catalunya tenim molta feina avançada, i què he d’explicar que no els pugui explicar la CUP.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.