Si jo fos Angela Merkel

Si jo fos Angela Merkel, tindria molts maldecaps i cap especial interès d’afegir-ne un de nou. Per això, enyoraria els dies en què Catalunya era efectivament un afer intern de l’estat espanyol. Fins i tot enyoraria els dies en què, ja sense ser-ho, es podia continuar dient que era un afer intern de l’estat espanyol sense massa problemes i, sobretot, sense tenir el president català vivint a la mateixa ciutat on jo tinc la meva cancelleria i fent-hi conferències de premsa multitudinàries i reunions de caire polític.

Si jo fos Angela Merkel, voldria saber si la jugada ‘mestra’ és de Puigdemont, fent passar el seu cotxe per Alemanya per fer-se enxampar i internacionalitzar ben internacionalitzat, o dels serveis secrets espanyols, deixant-lo passar per Dinamarca i activant la captura un cop a terres alemanyes. No per res, només per saber-ho.

Si jo fos Angela Merkel, no em preocuparia gaire que els ex-comunistes de Die Linke mostressin les seves simpaties cap a Puigdemont i la causa catalana. Però certament prendria nota dels comentaris de la meva ministra socialdemòcrata de Justícia, Katarina Barley, dient que li sembla correcte l’alliberament de Puigdemont i que a Madrid li costarà de demostrar les acusacions de malversació. Potser fins i tot em faria somriure que el meu soci de govern, l’SPD, sempre fidel aliat del PSOE en aquesta qüestió, ara surti en defensa de Barley, demani una solució política per a Catalunya i compari indirectament la justícia espanyola amb la turca i la polonesa.

Si jo fos Angela Merkel, estaria contenta que l’SPD no hagi agafat la iniciativa en aquest tema i que l’eurodiputat del meu partit i veu influent a Europa Elmar Brok hagi proposat que la UE faci de mediadora entre Catalunya i Espanya i crear l’escenari perquè cap de les dues parts s’hi pogués oposar. Brok seguia les passes del president del Bundestag, el veterà Wolfgang Schäuble, que uns dies abans ja havia demanat a l’estat espanyol que solucionés aquest problema perquè els catalans hi poguessin conviure, amb els espanyols.

Si jo fos Angela Merkel, no ignoraria els articles i editorials dels dos principals diaris del país, Süddeutsche Zeitung i FAZ, celebrant l’alliberament de Puigdemont i reclamant a Alemanya que intervingui en el conflicte entre Catalunya i Espanya. Comprovaria que aquesta actitud és compartida per la majoria de mitjans de comunicació i, per tant, mai se sap si a causa o com a conseqüència, també majoritària entre l’opinió pública dels ciutadans. D’altra banda, tampoc em passarien desapercebudes les impresentables mostres de germanofòbia d’alguns periodistes i de certa premsa espanyola, especialment desafortunades les que feien referència a l’atropellament de Münster.

Si jo fos Angela Merkel, estaria molt enfadada amb Mariano Rajoy i amb la desídia i la incompetència mostrades pel seu govern a l’hora d’encarar el tema català. Li retrauria haver deixat que un afer intern es convertís en un afer europeu de primera magnitud, li parlaria de Cameron i d’Escòcia i li diria que s’ha acabat el bròquil, que ara toca negociar políticament i deixar de banda la via repressiva. Res que la fundació del meu partit, la Konrad-Adenauer-Stiftung, no hagués fet públic en un parell d’ocasions com a mínim.

Si jo fos Angela Merkel, ara mateix agafaria el telèfon i demanaria de parlar amb l’intèrpret de Mariano Rajoy.