Ara que fa cent anys, qui se’n recorda avui, de Nèstor Luján?

El 1r de març de 1922 va néixer a Mataró el periodista i escriptor Nèstor Luján, un centenari que sembla que passarà totalment desapercebut

VilaWeb
Joan Safont Plumed
01.03.2022 - 10:28
Actualització: 01.03.2022 - 11:28

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Fa cinc anys, Carles Puigdemont era president, amb Santi Vila de conseller. Jaume Giró era director general de la fundació bancària La Caixa i Josep Maria Bartomeu encara presidia el FC Barcelona. El 8 de novembre de 2016, tots quatre van formar part del centenar d’assistents al dinar d’homenatge a Nèstor Luján, organitzat per l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició, que l’escriptor i gastrònom havia contribuït a fundar. Cinc anys després d’aquell àpat, arribem al centenari de Luján amb una certa sensació d’oblit.

Nascut el 1r de març de 1922 a Mataró, on el seu pare hi era destinat com a militar, Luján va destacar com a periodista i escriptor, publicant, en català i castellà, llibres de tota mena: de novel·les a llibres de gastronomia, de records i de divulgació històrica i cultural. Director de Destino i Historia y Vida, va marcar una època i la seva figura popular com a amant dels plaers va esdevenir llegendària, però, de mica en mica, el seu mestratge i la seva figura s’han anat esborrant. Aquest 2022, per exemple, en què es recordaran Joan Fuster, Gabriel Ferrater, Francesc Català-Roca i Guillem Viladot –aquest darrer, després d’una destacada campanya impulsada a Ponent–, poc espai lliure hi haurà per a recordar Nèstor Luján i Fernández.

Equip de la revista Destino. De dreta a esquerra: Joan Teixidor, Manuel Brunet, Josep Vergés, Nèstor Luján i Josep Pla.

Un periodista liberal i inclassificable

Agustí Pons, biògraf i amic de Nèstor Luján, intenta d’explicar el perquè d’aquesta desaparició de l’imaginari col·lectiu: “Luján és un personatge difícil de classificar, que va escriure vint-i-cinc mil articles, d’on cal separar el gra de la palla, però també un liberal en un país sense tradició.” Fill d’un militar de les comarques castellanoparlants del País Valencià i d’origen gallec per part de mare, va integrar-se en la cultura catalana, escrivint en castellà i en català quan va ser possible, el catalanisme resistent mai no el va veure com un dels seus. Sense ser ni franquista ni marxista, mentre la dreta el considerava un frívol descregut, l’esquerra el veia com un personatge passat de moda,

De fet, com explica l’autor de Nèstor Luján, el periodisme liberal, ell mateix va ser el primer de desmitificar-se i no donar importància a la seva biografia. Membre de la generació que va viure la primera deserta i desolada universitat franquista, marcat per l’ambient d’extrema moralitat i repressió sexual del nacionalcatolicisme, va començar a publicar a revistes com ara Alerta, editada per l’oficialista Sindicat Español Universitario (SEU), i tenia un grup d’amics entre els quals es destacava Antoni Vilanova, Joan Perucho i Josep Palau i Fabre, que li va obrir la mirada cap a la cultura catalana. Un altre dels seus referents de formació va ser Joan Estelrich, l’antic agent cultural de Cambó, delegat de l’Espanya franquista a la UNESCO i pare d’una de les seves amigues de joventut.

Precisament mitjançant d’Estelrich, el jove Luján va arribar a final del 1943 a Destino, on es va convertir en el col·laborador més jove de la revista i l’únic que no havia fet la guerra. Iniciat com a crític de toros i boxa, escrivia sobre qualsevol tema amb una barreja d’erudició i amenitat. La seva relació amb la revista s’allargà durant tres dècades i va esdevenir cap de redacció i, finalment, director del setmanari. Un setmanari fundat a Burgos l’any 1937, i que amb un equip encapçalat per l’editor Josep Vergés i a l’empara intel·lectual de Josep Pla, va evolucionar cap a un liberalisme anglòfil, tenyit d’un barcelonisme entès com a succedani d’un catalanisme proscrit i que mirava de recuperar l’esperit i el públic lector del Mirador republicà. Sens dubte, Luján responia al perfil de liberal a l’anglesa, “catalanista administrativament i cultural” –com es definiria anys després en una entrevista amb Baltasar Porcel– que el setmanari volia encapçalar.

Entre la bona vida i la denúncia

Amb Pla de model i mestre, l’incipient poeta que havia estat va voler esdevenir escriptor. De la lectura dels seus dietaris de joventut, Enric Vila, que li va dedicar la tesi doctoral, considera a l’assaig Nèstor Luján: entre el rostre i la màscara que l’any 1947 marca el punt vital en Luján. A partir d’aquell moment es va estimar més construir-se la imatge de dandi i, mirant de viure la vida de la millor manera possible, sobreviure en el periodisme, arran de la impossibilitat de construir una carrera literària, frustrada per la postguerra i la manca d’una societat adequada. Va tornar a la literatura cap al final de la seva vida: l’any 1994 va rebre el premi Ramon Llull amb la novel·la La Rambla fa baixada i l’any següent, el Sant Jordi amb Els fantasmes del Trianon. Avui, fins i tot dóna nom a un premi literari dedicat a la novel·la històrica.

Tanmateix, Pons recorda que Luján se sentia absolutament periodista i reivindicava l’obra dispersa de l’escriptor de diaris. Per al seu biògraf, la part millor del seu periodisme és l’articulisme combatiu de denúncia municipal que va publicar a la secció “Al doblar la esquina”, en què es pot trobar l’autoria intel·lectual, o si més no l’impuls necessari, de la vaga de tramvies del 1951. La selecció d’articles La Barcelona dels tramvies i altres textos, preparada per Pons i Jordi Amat, i editada per Meteora, posen en relleu que l’atac contra la corrupció, la deixadesa i les arbitrarietats municipals eren una manera d’atacar el sistema franquista, dins els límits de la censura i les lleis.

La venjança del règim contra la ploma de Luján arribaria amb la seva destitució com a director, arran de la publicació d’una carta, sense cap mena de dubtes falsa, contra la llengua catalana, que, paradoxalment, va motivar un expedient governatiu per part d’un règim que mantenia el català en una situació de repressió, i un judici al Tribunal de Orden Público (TOP) contra Luján, que va ser sentenciat a vuit mesos de presó –que no va complir– i la inhabilitació professional. Vinculat a Destino fins al 1975, va acceptar la proposta del Sindicat Democràtic de Periodistes d’encapçalar una candidatura a l’Associació de la Premsa de Barcelona, i va mantenir col·laboracions periodístiques fins a la seva mort, l’any 1995, en un moment de plena activitat literària en català, reconeixement i popularitat.

Ara que fa cent anys del naixement, la seva obra –en la qual es destaquen els volums de records El túnel dels anys quaranta i El pont estret dels anys cinquanta, que va publicar a la Campana el seu cunyat Josep Maria Espinàs– es troba pràcticament descatalogada. Com dèiem adés, aquests darrers anys la seva fama d’epicuri i bon vivant –que ell mateix va fomentar–, valgui la redundància, se l’ha acabat menjant. Sense dubte, el món culinari el considera un dels divulgadors i erudits gastronòmics més considerables de la cultura catalana. Ara falta que tingui també la consideració del periodisme.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €