Els subscriptors de VilaWeb reben cada dia a les deu del vespre l’edició en pdf, amb els millors articles que trobaran l’endemà al diari. Feu-vos-en subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i el país.

Ahir es van esdevenir dos fets ben interessants, independents l’un de l’altre, però clarament relacionats. El primer va ser que el jutge Llarena va fer pública la interlocutòria de confirmació del processament del govern i d’una part de la messa del parlament. El segon, el discurs de Juncker davant el parlament flamenc.

La lectura del text de Llarena és feixuga i confusa, d’una digestió molt carregosa, perquè aquest home, a més de tots els defectes que ja li sabem, escriu sense gens de gràcia ni traça. Però, entre la molta palla que hi posa, n’emergeix un detall lluminós: a la pàgina 31, el jutge instructor admet per primera vegada que és possible que no es puga demostrar la famosa acusació de rebel·lió, que ha estat el motor de tota l’ofensiva jurídica i política contra la Generalitat. I proposa que, si escau, els presos siguen jutjats per delictes menors. La confessió de Llarena és important, molt significativa. Amb aquest text, sembla que vaja preparant el terreny no solament del seu fracàs a Europa, sinó fins i tot d’un possible fracàs a Espanya, car hem de recordar que seran uns altres jutges que prendran el cas en consideració.

El segon fet va passar a Brussel·les, a la seu del parlament de Flandes. Us recomane molt, però molt, que mireu aquest vídeo del president de la Comissió Europea, el cèlebre Jean-Claude Juncker, parlant sobre Catalunya. Minuts abans, els diputats flamencs l’havien atacat per la insensibilitat de la Comissió, i sorprèn la seua resposta, que no és gens desafiadora sinó al contrari. Poca estona abans sí que havia estat provocador i fins i tot mal educat, parlant d’uns altres temes.

En canvi, de Catalunya Juncker en parla amb to greu, recolzant-se sobre el faristol, amb el cap cot i posant molta cura en tot allò que diu. El llenguatge corporal no s’assembla gens amb el que li havíem vist fins ara i les paraules encara menys. Insisteix a dir que la violència no és el camí i que cal diàleg entre els governs català i espanyol. No fa ni una sola crítica als polítics catalans i, en canvi, critica obertament l’ús de la violència. I, tot d’una, diu que la Unió Europea no pot fer de mitjancera si no li ho demanen totes dues parts i que això no ha passat. És evident que entre la irritant cantarella parlant de la qüestió catalana com un afer intern d’Espanya i aquesta declaració d’ahir, en què l’únic obstacle per a la mediació és que no li ho demanen totes dues parts, hi ha una enorme distància. Enorme. Que cal apreciar. Conceptualment, Juncker no refusa que la UE siga part de la solució. Simplement, diu que en la pràctica no ho demana qui ho hauria de demanar.

Aquests dos gests, doncs, són importants separadament, però encara ho són molt més posats l’un al costat de l’altre. Sobretot perquè s’esdevenen quan arribem a dos moments clau: la formació del govern, ni que siga provisional, de la Generalitat i les sentències de les quatre jurisdiccions europees sobre els membres del govern a l’exili. El primer significarà que hi ha un interlocutor indiscutible i impossible d’evitar, ja. I el segon, en el supòsit que el president i els consellers siguen posats en llibertat, pot trinxar completament el cas judicial i empentar Espanya cap a una situació política extraordinàriament difícil de sostenir.

Ve-t’ho aquí: mantenir el conflicte obert, no enfonsar-se de cap manera i continuar essent una paret contra la qual s’estavella dia a dia l’estratègia del govern espanyol dóna resultat. Perquè no us penseu que aquestes coses que vàrem veure ahir, que Llarena i Juncker ja es posen a la defensiva, passen perquè sí.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb