Som Escola va anunciar ahir la convocatòria d’una mobilització que es farà el 18 de desembre a l’Arc de Triomf de Barcelona. El mateix dia, però més tard, hi haurà el concert de Lluís Llach al Palau Sant Jordi, organitzat per Debat Constituent, de manera que tot indica que, a banda la gent de l’àrea metropolitana, molta més provinent de la resta del país aprofitarà el trasllat a la capital per expressar també el rebuig a les maniobres judicials que han liquidat la –més teòrica que real, però això ara tant hi fa– immersió lingüística.

Espere i desitge que siga així. I que la convocatòria tinga un gran èxit. Enorme. Perquè espere i desitge que aquesta nova agressió de la justícia espanyola servesca també per a recuperar la consideració necessària del català i per a escampar definitivament la boira que semblava qüestionar la importància de la llengua com a eix central i formador de la nostra nació, com a pilar de la mateixa.

El món de les nacions és molt complex i molt divers. Gairebé en totes les nacions la llengua és un factor d’afirmació enfront del veí, però és cert que hi ha nacions que es poden agafar a uns altres components per a ser allò que són. Per a presentar-se davant el planeta. La religió, en molts casos, i amb déus diferents, i generalment –ai!– enfrontats. El dret propi. O la història. La geografia. El clima, àdhuc. O, sens dubte,  l’estat, tenir un estat propi. Que no hauríem d’oblidar mai que no hi ha cap creador de nacions que s’hi puga comparar. I recordeu, si no, aquella proclama precisa de Massimo d’Azeglio: “Hem fet Itàlia, ara ens cal fer els italians!” I caram si els han fets…

En el cas dels catalans, d’aquesta fauna humana que circulem des de fa segles entre Salses i Guardamar, la llengua és l’única cosa tangible i real que ens fa imprescindibles i originals al món. Fins al punt que sense llengua no tenim pràcticament res a aportar com a conjunt humà diferenciat. Col·lectivament. Res més enllà del que puguem fer cadascú com a individus. Col·lectivament, no és que parlem català perquè siguem catalans, sinó que és perquè parlem català que som catalans, com va explicar magistralment i amb aquestes paraules tan precises l’enyorat rector de la Universitat de les Illes Balears, Nadal Batle.

La llengua és allò que ens fa una nació i sense llengua, simplement, no som. I això no passa tan sols de cara enfora. També en el debat regional i intern. És precisament perquè som catalans que ens podem dir amb propietat valencians, per exemple. Aquests valencians que ara tenim el nom com a propi i en usdefruit, com el tingueren un dia i ja no el tenen els àrabs o aquells esquius mossàrabs, o els romans si voleu; és així i no a l’inrevés. Sense el català, els habitants de les sis planes que defineixen els Països Catalans seríem uns simples gestors del territori, res massa a destacar ni destacable. Doneu, si no, un colp d’ull a la plana següent, cap al sud, passat Guardamar, i ja m’ho explicareu.

Aquest moment que vivim és un moment de rearmament col·lectiu. Ho necessitem. Ens cal repensar-nos per refer-nos tan de pressa com siga possible. I per això ens hem d’agafar amb més força que mai al català. A l’escola, als mitjans, en les relacions laborals, en les activitats d’esbarjo, a les pantalles de tota classe i condició, en la música, a cal metge, en tota mena de papers administratius… De ponent bufa un vent huracanat que vol anorrear-nos, aconseguir ara allò que no han pogut fer en els tressegles d’ençà de la invasió per Almansa. I si no han pogut en tot aquest temps no serem ara nosaltres qui els ho permetrem. Durant segles ens han fet de tot i amb tots els mecanismes imaginables. Hem aguantat guerres, dictadures, agressions quirúrgiques, intents –pocs– de seducció, befes, ordenances i lleis de tota mena. La mort del català ha estat decretada i celebrada unes quantes vegades; però, ves per on, som ací, vosaltres i jo llegint-nos en català, parlant-nos en català, escoltant-nos en català. I amb això i per això, només per aquesta cosa, som ací. La cosa és tan simple com això i tan gran alhora. Ens veurem el dia 18…

I per a continuar llegint-nos en català, a VilaWeb necessitem el vostre suport. Si podeu, i ho voleu, feu-vos-en subscriptors.

Només a VilaWeb

Barbados ha deixat de ser avui una monarquia i ha passat a ser una república, una més. La reina Isabel II ha perdut un altre territori, en un moviment que sembla prefigurar l’esbandida que pot haver-hi dins la Commonwealth en el moment que morirà. Àlex Solano ens explica les claus de tot plegat en aquest article.

La fotografia

Parlant de monarquies forasteres: ahir al vespre a Barcelona. Fotografia d’Albert Salamé.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.