26.04.2024 - 21:40
Lluny dels passadissos madrilenys és difícil saber si Pedro Sánchez dimitirà. La maquinària per a convèncer la gent que podria fer-ho bombeja a màxima potència, d’una manera més sentimental que no informativa. El Grup PRISA s’ha lliurat del tot al romanticisme i l’hagiografia. El vespre de la carta, la portada d’El País semblava una carpeta d’adolescent folrada amb les fotografies d’un futbolista. És possible que Sánchez plegui, justament perquè sembla improbable, però el moviment de fons ja és a la vista de tothom, independentment de si ho fa o no. El PSOE, la força més capaç d’amalgamar l’estat, la cariàtide d’Espanya, mira de fer servir la sensació d’hora greu per a imposar un marc més dramàtic al debat públic, amb el suport de Sumar. La democràcia –el govern de coalició– contra els qui proven de destruir-la –el PP, Vox i un grapat de jutges. Sánchez ja fa mesos que es ven com l’únic garant de la democràcia a Espanya, i aquesta dialèctica acaba de fer un salt de qualitat.
És el marc del 23 de juliol, renovat. Tan sols cal veure com abonen el mateix discurs de transcendència històrica Íñigo Errejón, ara portaveu de Sumar, i Pablo Iglesias, ex-vice-president de Sánchez i ara tertulià. “L’esquerra té dret de governar Espanya? O quan governa l’esquerra tot s’hi val perquè el clima es faci irrespirable fins que la gent ja no pugui més? Per a mi, aquesta és la pregunta”, va dir Errejón en una entrevista. I ell mateix es responia: “Cal fer les transformacions necessàries al nostre país perquè quan les urnes els donin la raó hi pugui haver governs amb voluntat de transformació social, i, si afecten privilegis, que els privilegiats esperin el seu torn, es presentin a les eleccions i les guanyin.” L’editorial del diari Red, dirigit per Iglesias, feia així: “Si volem defensar la democràcia, ens hem de demanar què fem amb els periodistes i jutges corruptes que ens han portat fins aquí. Necessitem mitjans i partits que s’atreveixin a mirar aquest problema a la cara.” Volen governar.
Encara que s’omplin la boca parlant de democràcia, el punt central de tot plegat, i el nexe d’unió entre els discursos d’Iglesias i Errejón, és la legitimitat del PSOE i els seus aliats per a governar Espanya. L’esquerra espanyola demana que, quan ells vulguin estabilitzar l’estat, els ho deixin fer tranquils. Però la democràcia va molt més enllà dels partits –que de vegades són, de fet, un fre per a les autèntiques expressions democràtiques, encara que no siguin prescindibles. La democràcia no són tan sols les eleccions, ni els parlaments, ni els presidents, com explica molt bé Lluís Calvo. Quan el dramatisme neix de dalt a baix, en lloc de baix a dalt, sol servir per a reforçar les estructures de poder existents, no per a alterar-les. El procés en va ser un gran exemple: el xantatge emocional dels presos i dels exiliats va servir per a reduir les exigències democràtiques a Catalunya; el sentiment popular d’oportunitat històrica i l’organització ciutadana, de baix a dalt, van servir per a fer un referèndum.
El cas de Pedro Sánchez no tracta de democràcia sinó de poder, cosa que no vol dir que la democràcia espanyola no sigui deficitària –que ho és– ni tampoc que el poder judicial espanyol no estigui corcat per l’herència franquista –que ho està. El seu problema és que no els deixen governar: la democràcia espanyola fa molts anys que no funciona. L’abast de la crisi que es pot obrir ara, faci què faci Sánchez, està perimetrat en el recinte just que els serveixi per a enfortir l’espai polític, tant per part dels socialistes com de Sumar. Per això parlen de l’extrema dreta i dels jutges però no del poder econòmic, per exemple. Quan li arrabassaren la secretaria general del PSOE, l’any 2016, Sánchez va assenyalar directament l’Íbex-35 en una entrevista amb Jordi Évole. Ara res. La concepció de política que s’ha imposat a l’esquerra del PSOE prioritza el diàleg en lloc de la confrontació i el pacte en lloc del conflicte, per això Yolanda Díaz sembla socialista i Podem sembla un grupuscle que només rondina.
L’amnistia, encara d’aplicació incerta, haurà servit com a mínim per a obrir la capsa de la reforma del sistema judicial espanyol, passi què passi amb Sánchez. Mentre el PP i el PSOE han de negociar la renovació del Consell General del Poder Judicial a Brussel·les i amb mediador, Junts i Esquerra van ajudant els socialistes a reclamar la seva part del pastís. La qüestió no tan sols és si l’esquerra té dret de governar Espanya, com diu Errejón, sinó –com sempre– si Espanya es deixa reformar des de Catalunya o no. És un moviment pendular en la història del país: ara Catalunya mira d’emancipar-se, ara mira de reformar Espanya –quan creu que no es pot emancipar. Avui, la legitimitat dels socialistes i l’esquerra espanyola per a governar és un debat indestriable de l’autodeterminació, perquè la dependència de les nacions perifèriques és una de les raons per les quals els acusen d’il·legítims. Per això els discursos de Sánchez també s’assemblen com més va més a l’independentisme, i ara ell també es plany de la lawfare.
L’origen del problema és que, entre el 2012 i el 2017, l’oportunitat d’una democratització profunda requeria necessàriament l’autodeterminació, que era una expressió de llibertat política simple i neta. Aquest “a nosaltres ens ho van fer abans” de l’independentisme no té gens de gràcia com a moralisme: cal entendre que llavors l’esquerra espanyola va decidir de no comprometre-s’hi activament perquè ja li va anar bé que aquest mateix poder judicial que ara diuen combatre els fes la feina bruta d’impedir la independència. Si els problemes són la democràcia i la legitimitat, la resposta continua essent l’autodeterminació, malgrat tot.
