Lluís Calvo: “Els partits han segrestat la política que ens pertany com a ciutadans”

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) acaba de publicar l’assaig El segrest de la política (Anagrama), un text breu i crític –però alhora esperançat i constructiu– sobre com la democràcia es degrada a tot arreu d’occident i per què. Calvo critica durament els partits polítics sistèmics per les seves tendències oligàrquiques i l’abandonament de la gent, i reivindica que cal tornar a afirmar la democràcia de debò, la del dia a dia, amb organització social constant. Si no, avisa, “anem cap a la tirania, cap a la jerarquització, cap al transhumanisme, cap a la burocràcia creixent i el militarisme”. El 7 de maig presentarà el llibre a la llibreria la Impossible, a Barcelona, amb la filòsofa Marina Garcés i l’escriptora Míriam Cano.

—“El segrest que els partits han fet de la política i de les accions vinculades a la dimensió pública constitueix un dels escàndols dels temps recents.” Per què?
—Perquè la política no comença ni acaba en els partits polítics. Els partits són òrgans d’expressió de la voluntat que emana del poble: aquest és el principi democràtic més bàsic. Les últimes dècades, i la cosa ve de lluny, els partits han anat agafant una estructura, una organització, unes jerarquies, que han fet que s’apropiessin de la política que ens pertany com a ciutadans i la segrestessin. Segons aquest principi, semblaria que hi ha dos tipus de política. Una d’incontrolable: la política de la plebs, que té un dels apogeus en la Revolució Francesa. I una de legítima: la dels partits polítics i les institucions, organitzats en la democràcia representativa. Durant les revoltes contra la reforma de la jubilació, Macron va dir que les manifestacions no tenien la legitimitat que adquiria el poble per mitjà de les eleccions. Segons ell, l’expressió sobirana correcta és quan el poble canalitza la seva voluntat de manera exclusiva per mitjà dels partits polítics i de la democràcia representativa. La resta, caos. És un discurs recurrent. La tesi del llibre és que cal tornar a organitzar-nos com a éssers polítics que som. Cadascun de nosaltres som polítics. El que no som és polítics professionals.

—Quins mecanismes tenen, els partits, que els donen aquesta tendència a segrestar la política?
—Hi ha una sèrie de trets: l’organització, la burocràcia, la jerarquia. Però n’hi ha un de molt distintiu: el principi d’adhesió. Un partit té uns postulats i els qui hi estan afiliats, especialment els qui tenen una visibilitat pública més rellevant, no poden sortir d’aquest guió. Els partits estan sotmesos a una sèrie de pressions, d’interessos, i, per tant, l’única veu que es vehicula està molt filtrada per tots aquests interessos. Llavors la política perd espontaneïtat i no és creïble. Com a ciutadans ho percebem: darrere de tot això, només hi veiem un teatre. Això ens emprenya moltíssim, perquè atempta contra la nostra intel·ligència. Hi ha una cosa molt bonica que deia Simone Weil en un escrit de 1943, que de fet no es va publicar fins el 1950 a la revista Table Ronde, amb el títol de “Notes sobre la supressió general dels partits polítics”. Diu que els partits contraposen la llibertat individual a la disciplina general. Així, la veritat i la justícia estan subordinades a aquests interessos, a partir dels quals s’elaboren discursos de conveniència.

—Hi ha cap marge per a reformar això amb primàries autèntiques o llistes obertes?
—Hi ha moltíssimes vies. La via en què crec més és l’organització ciutadana. Prescindir d’avui per demà dels partits polítics, ara mateix, en el nostre grau de consciència ciutadana i d’evolució com a humans, no és possible.

—Però hauria de ser un horitzó?
—Això hauria de ser un horitzó. Molta gent pot pensar que això és ideal, però és massa utòpic, massa idealista. No ho és: cada dia ho veiem, la política és en lluites diàries, més enllà dels partits. En l’habitatge, per exemple, o el canvi climàtic, qui porta la iniciativa? Els ciutadans. Dues mil dones suïsses acaben d’aconseguir que el Tribunal d’Estrasburg es pronunciï a favor seu perquè Suïssa no ha fet les polítiques necessàries per a combatre el canvi climàtic. Això ho veiem a tot arreu. En el cas climàtic és molt clar: l’economia capitalista es basa en el creixement, per això les solucions són molt tímides o de maquillatge. Sense la pressió ciutadana, els polítics professionals no es mouran.

—Continuant la idea de reformar els partits. Als Estats Units, per exemple, els senadors poden estar adscrits al partit, però es juguen el càrrec individualment i tenen molta independència. Això no els fa menys corruptibles als lobbies.
—A mi, aquests sistemes… Em sembla positiu que el polític professional es degui al seu electorat, en primer lloc, i no a un partit que estableixi una disciplina tancada. Però amb això no n’hi ha prou. Hem de crear sistemes organitzatius molt flexibles.

—Les plataformes electorals que es creen, d’entrada, per anar més enllà dels partits, són preferibles?
—Formen part del que proposo. El problema de molts d’aquests moviments és quan es fossilitzen i perden el contacte amb els ciutadans i el dinamisme. D’altra banda, hi ha tot el fenomen del populisme i l’antipolítica, que jo critico molt en aquest assaig. Hi ha la temptació de l’estirabot. “No vull saber res de política” o “aposto per qui crida més”. Són estratègies, en el fons, neoliberals, i també d’una certa esquerra per a captar de manera fàcil i teatral una sèrie d’electors. També per donar a entendre que hi ha solucions màgiques o simples per als problemes que tenim. I no. Ara, hi ha un altre extrem: els polítics professionals que titllen qualsevol crítica de populisme o d’antipolítica.

—Parleu de dos conceptes interessants, en aquest sentit. Els idiotes i la parresia.
—El terme grec ‘idiota’ designava el ciutadà que era apàtic als assumptes polítics, o que en vivia del tot al marge. Això era un idiota. Un idiota no és qui critica els partits polítics, sinó qui ha desistit de la seva dimensió social i organitzativa. De la parresia, l’altre concepte clau, en parla Michael Foucault. És atrevir-se a expressar la veritat pròpia. Això ens falla. Les estructures del partit fallen perquè tots els discursos són escàpols, intenten quedar bé, cenyir-se al discurs, no donar dades que puguin comprometre tant qui les expressa com el partit.

—Aquí s’ha titllat d’antipolítics els independentistes que van criticar que tots els partits polítics havien tingut graus de responsabilitat en els fets del 2017.
—Sí. A veure, el ciutadà també ha d’exercir un sentit crític per veure si determinats plantejaments o promeses tenen un recorregut factible o no. Tampoc no podem posar en un mateix sac tota la classe política, perquè això és un error claríssim. Moltes vegades els polítics són gent compromesa que entra en la política per una voluntat clara de servir. Després, és clar, hi ha tota la temptació corruptora del poder. I la ciutadania ha d’estar-hi a sobre per evitar-ho.

—Què us sembla l’abstenció activa?
—L’abstenció sempre serà un sac heterogeni. Em sembla bé quan cal, quan és un toc d’atenció. Ens abstenim perquè veiem que aquests partits o aquest sistema no soluciona els problemes, no només del present, sinó d’un horitzó amb reptes importants. Som en un moment històric en què cal fer front a una sèrie de coses molt urgents i no podem limitar-nos a anar fent. D’altra banda, som deutors de sistemes ideològics del segle XIX o anteriors. Hi ha d’haver altres tipus d’organitzacions que sorgiran quan la gent s’agrupi per interessos, per determinats projectes, per solucionar aspectes parcials. Això no vol dir perdre un punt de vista global. Però les formes organitzatives han de ser molt versàtils.

—Per què dieu que la participació és una fal·làcia?
—Davant de l’apatia, de la dificultat perquè els ciutadans s’impliquin en un teixit actiu, s’ha recorregut a la participació. Però avui es munten els processos participatius de tal manera que posen al mateix nivell situacions jeràrquiques molt diferents. A vegades, això són operacions cosmètiques que no tenen un impacte real, o el tenen en un tant per cent limitadíssim de pressupost, d’estructura organitzativa, de polítiques, etc. Què passa, llavors? Que s’organitzen processos de participació en què la gent no participa, cosa absolutament grotesca. D’altra banda, hi ha tota una sèrie de professionals que dominen aquest argot, que saben relacionar-se amb l’administració i que acaben entrant en aquests consensos participatius en què el consens ja està ben fixat d’entrada. Ens pot oferir molt poques sorpreses. Si realment un procés participatiu portés a una solució inesperada, no s’organitzaria.

—Tesi: la gent percep que el seu vot ha perdut capacitat d’influència i, per això, es deixa seduir pels populismes. Si el sistema diu que aquests són els dolents, els voto per demostrar que impugno el sistema, més que no pas perquè m’he radicalitzat.
—Sí, s’opta per la situació més exasperada i teatral, i de vegades el vot no es correspon amb l’ideari del partit. És una imatge, una manera d’expressar-se, una idea simple que és capaç de mobilitzar. És així. El discurs neoliberal ha estat una manera de contrarestar l’apatia que la mateixa democràcia comporta. Una part de la democràcia és el caos, una altra, l’apatia. I en aquest temps postmodern de l’espectacle, en què tot és televisat i seguit per les xarxes, posar en marxa aquesta teatralitat és molt poderós. El problema és que això té un preu, i el preu és que se t’escapa de les mans i apareixen populismes, i el feixisme torna tristament a agafar protagonisme. Aquest és el perill de no activar la veritable regla de la democràcia, que és la transformació, el servei dels ciutadans.

—Com es torna a activar l’organització social en un moment de tant individualisme i d’alienació digital creixent?
—Això és el paradigma neoliberal. La fragmentació. La separació. És la realitat diabòlica: cada cop ens separem més. És un fenomen que ens afecta a tots. A les xarxes socials, avui, hi ha un discurs d’odi… És el territori dels ressentits, de l’emprenyada que no porta fruits palpables. I també és territori de la fragmentació. Poden sorgir iniciatives importants a partir de les xarxes? Sí, en tenim molts exemples, de gent que s’organitza per mitjà de les xarxes. Però el paradigma general és aquest. Un món postmodern, narcisista, que ens fragmenta i que ens reclou en una bombolla. Dit això, tampoc no hem d’idealitzar l’assemblearisme. Faig una crítica a l’assemblea per l’assemblea. L’assemblearisme també respon a un pragmatisme antic. S’ha comprovat que abusar d’aquests recursos no funciona, igual que no podem abusar de fer un referèndum sobre temes delicats cada dia. Hem de buscar mecanismes sense fer demagògia.

—Què ha fallat perquè les xarxes no hagin tingut el potencial democratitzador que semblava que podien tenir al principi? Com heu dit, hi ha molts moviments que se n’han servit.
—Hi ha Hong Kong, el procés, el 15-M, la Primavera Àrab. N’hi ha molts, de casos. Per què no funciona, això, en el dia a dia? Perquè els estats i els polítics professionals encara tenen la manera de rebentar molts d’aquests processos, i llavors es crea una desil·lusió, i apareix aquest discurs del ressentiment i la frustració. Què cal? Doncs il·lusió col·lectiva, construcció, horitzó, tenir un projecte. Una visió comuna. I això dóna molta força.

—Això que proposeu és necessàriament d’esquerres?
—És molt transversal. Pot anar molt més enllà. Cada ciutadà ha de prendre consciència de la seva capacitat organitzativa, de la necessitat d’actuar i de no delegar la seva responsabilitat política. És molt còmode, això. Emeto el vot, tranquil·litzo la meva consciència i d’aquí a quatre anys ja en parlarem. Llavors diem pestes per Twitter i ens indignem. O afirmem la democràcia de debò o anem cap a la tirania, cap a la jerarquització, cap al transhumanisme, cap a la burocràcia creixent i el militarisme. I més en aquest context de canvi climàtic, que ja crea moltes tensions econòmiques i demogràfiques. No és una utopia, és una necessitat. Hem de creure en un horitzó d’esperança. Si no, oferim als nostres fills la mera subsistència, convertir-nos en xifres en una societat cada dia més inhumana.

—Cal lluitar.
—Rancière diu que tot estat tendeix a l’oligarquia. La meva tesi és a favor de l’horitzontalitat màxima. Però ell diu que s’ha d’arrencar aquest esperit oligàrquic de la vida pública per mitjà del consens, i jo crec que això no es pot fer per mitjà del consens, sinó del conflicte i de la ruptura.

—La Revolta Pagesa o la Plataforma en Defensa de l’Ebre serien exemples concrets d’aquestes organitzacions sectorialitzades que, a parer vostre, funcionarien? Parlem d’això?
—D’aquests i de molts altres. Fins i tot, d’agrupacions que no cal que surtin a la llum, però que en un moment concret poden fer pressió de mil maneres. Una de les vies per a superar la inoperància de l’assemblearisme és que cadascú contribueixi amb allò que sap i amb què pot fer una aportació interessant.

—I els sindicats?
—Crec en organitzacions molt descentralitzades. Els sindicats fan la seva feina i em sembla molt bé, però continuen essent organitzacions de l’Ancien Régime. El vell paradigma. Crec en organitzacions molt descentralitzades, molt poc jeràrquiques, que poden aparèixer per una qüestió concreta i desaparèixer per una altra, però sempre amb un gruix ciutadà molt important darrere, que pressiona i que crea discurs, que es mobilitza i que és capaç de crear aquesta pressió damunt la política. Els discursos dels partits polítics, si mirem els programes, recullen de manera assimilable pel sistema moltes de les qüestions que han sorgit dels moviments socials. Després, és clar, esdevenen conceptes que poden arribar a ser buits de contingut, de tant repetir-los i de tan poc que es concreten en accions visibles, palpables. I això crea molta decepció. Sostenibilitat, justícia social, igualtat… Bé, concretem-ho. Quines polítiques hi ha d’haver rere aquestes paraules perquè no siguin buides?

—Però la virtut de la política és trobar un equilibri just entre els interessos particulars. Ho vam veure durant la pandèmia. Els interessos dels metges, dels nens, dels mestres, dels epidemiòlegs o dels pacients no coincidien. Calia la política.
—Sí. És la virtut, de fet, de la democràcia, que de vegades la ciutadania no entén. Uns equilibris molt fràgils. Per mi, la democràcia és conflicte. Més, fins i tot, que el consens. El consens seria la victòria després del conflicte. La democràcia és incòmoda i cansada, però és l’única via. És aquest joc entre l’apatia i el caos, entre qui estira d’una banda i qui estira d’una altra. En el conflicte d’interessos són molt importants les nocions de bé comú i de justícia. Tornem a Simone Weil. Què és just i què és injust? Què és bo per al bé comú i què és un interès merament particular, per poderós que sigui? No vull desistir d’aquest component ingenu de tornar a la veritat. Sense la veritat no podem tenir una societat, perquè tot cau en el relativisme i perdem la noció d’aquest bé de la comunitat que ja trobàvem en el món grec.

—La democràcia no és sempre una negociació constant sobre què és la veritat o què es considera formalment la veritat?
—Per mi hi ha unes veritats molt clares. L’equilibri del planeta Terra, la justícia social, la pau, estar en contra de la depredació econòmica a què ens sotmet el capitalisme. Per mi, això són veritats. Anar contra el crim, contra la idea del benefici. Són aquestes veritats que justifiquen la democràcia, no pas a l’inrevés. Com els polítics, que neixen de la voluntat popular. Són els polítics professionals i les institucions els qui estan al servei dels ciutadans, i no a l’inrevés. Si no tenim una veritat, caiem en el cinisme, i llavors podem justificar qualsevol cosa. És el que passa avui amb tota una sèrie d’elements retòrics, de paraules fetitxes. Creixement, llocs de feina… Cal veure si determinades consignes beneficien el bé públic o hi van en contra.

—Però les decisions de la majoria poden anar en contra d’aquests valors.
—Hem de ser conscients d’aquestes febleses. Simone Weil deia que la República de Weimar podria haver acordat democràticament l’extermini dels jueus. Em sembla una situació molt extrema, en aquest cas, però ja ha passat, que governs democràtics han pres decisions contra aquests principis. La democràcia té un instint suïcida, en qualsevol moment pot mossegar-se a si mateixa, perquè és un terreny molt incòmode per a tots: per al polític, per als ciutadans… Sempre és anar al fil de la navalla. És un sistema en perpètua transformació i que no pot donar solucions màgiques ni fàcils, com pretén fer el populisme. Els missatges simples són eslògans. Són molt atractius, però al final resulta que són al servei de sistemes que no porten enlloc, o del feixisme. La realitat és molt complexa.

—A banda la veritat, creieu que la hipocresia pot tenir un valor polític també positiu, que pot afavorir de vegades la democràcia?
—Crec que no. Aquesta hipocresia ja la vivim, i no ens funciona. Sempre és millor posar les cartes sobre la taula. Crec que el ciutadà ha de tenir informació per a prendre decisions. Ara, també cal no confondre la informació amb el soroll.

—De vegades, la clandestinitat és una manera d’evitar la repressió. Ho hem vist ara amb el Tsunami, que continua causant exiliats.
—Sí. A vegades hem d’esquivar la ingenuïtat de posar-se massa al descobert. En un assaig que va publicar Arcàdia, L’infiltrat, vaig defensar la infiltració com una estratègia. Una part de la transformació social ha de venir de la sorpresa. Ho hem vist en molts moviments socials. S’ha d’esquivar la repressió. Més enllà dels partits, hi ha tota una sèrie d’interessos econòmics, d’estats, de funcionament del món que es posen per davant de la mateixa idea de democràcia. Hem d’anar alerta. Són formes d’involucionisme que de vegades es presenten com a preservadores de l’ordre i, en realitat, volen preservar una manera determinada d’organització de la societat. Ho hem vist aquí amb discursos de Macron o del govern espanyol.