19.09.2022 - 21:40
|
Actualització: 20.09.2022 - 09:01
La mesa del Parlament Europeu va rebre ahir la petició formal del govern espanyol perquè es puga parlar en català, basc i gallec als plenaris de la institució. Caldrà veure què en farà, la mesa, d’aquesta demanda, però d’entrada és imprescindible de recordar que el 2006 ja es va rebutjar una demanda semblant, tot afirmant que el català no és llengua oficial de la Unió Europea i que per això no és possible de parlar en català al parlament. Més i tot: ja aleshores les institucions europees van indicar quina ruta havia de seguir el govern espanyol si volia aconseguir-ho. Van deixar clar que si l’estat espanyol volia que es parlàs català al Parlament Europeu, Espanya havia de comunicar que volia que fos una llengua oficial de la Unió Europea i a partir de quin dia. Tan simple com això.
Però, una altra vegada, això no s’ha fet. I dic una altra vegada perquè la cançoneta torna i retorna cada volta que un socialista mana a Madrid i vol fer veure que és diferent, o prova d’acontentar els partits catalans que li donen suport amb una maniobra que no tindrà cap preu per a ell perquè instal·len, expressament, la màquina en una via morta.
Els fets són ben clars. La Unió Europea ara té vint-i-quatre llengües oficials, totes llengües oficials dels estats membres. Tan sols el luxemburguès, que és una de les llengües oficials de Luxemburg, i el turc, que és una de les llengües oficials de Xipre, no són llengües oficials de la Unió Europea; però això és així, estrictament, per voluntat de sengles estats.
El gaèlic irlandès, en canvi, que no era llengua oficial a Europa perquè Irlanda no ho havia demanat, va passar a ser oficial el primer de gener d’enguany, simplement perquè ho va dir el govern d’Irlanda. Que per aconseguir-ho no va haver de negociar res amb ningú, tret de les lògiques qüestions tècniques que feien al cas.
Segons les estatístiques del govern irlandès mateix, el gaèlic és parlat per menys de dues-centes mil persones. Però la xifra de parlants no és cap inconvenient, en aplicació d’un principi bàsic, el de la subsidiarietat, que és el que regeix el reconeixement de les llengües oficials de la Unió Europea. Dit de manera ràpida: les llengües oficials de la Unió Europea són aquelles que cada estat membre diu que són les oficials al seu estat i vol que ho siguen a Europa. Per això ho és l’irlandès o ho és el maltès –amb tan sols mig milió de parlants– a tots els efectes i sense que ningú ho discutesca. De manera que tinguem clar que això que ha fet el govern espanyol no és cap proposta seriosa, sinó una befa intencionada.
I no reeixirà perquè no és que a Brussel·les siguen molt seriosos –que quan ho veus per dins també decep–, però no hi ha cap dubte que són més seriosos que a Madrid. O si voleu que ho formule d’una altra manera: no hi ha cap dubte que a Brussel·les hi ha més gent seriosa per metre quadrat que no a Madrid.
I és evident que aquesta gent es fa dues preguntes quan li arriba la carta de Pedro Sánchez. La primera és si aquests espanyols no saben les normes. Si és tan simple com demanar que el català siga oficial, per quina raó han de fer una operació tan complicada com demanar que es puga parlar en aquesta institució o en aquella? I la segona pregunta que es fan, evidentment, és quin sentit té que demane al Parlament Europeu que siga possible de parlar en català la mateixa gent que prohibeix de parlar en català al parlament espanyol.
Una vegada i una altra Espanya reafirma les raons que fan necessària la independència si volem sobreviure i protegir la nostra dignitat. Quin avorriment!
Lo que cal és seguir treballant seriosament per assolir-la [la independència].