Neix el vi Ningú

Perejaume és un artista escèptic pel que fa al món del vi. Es pregunta per què el vi en el curs de la història ha tingut una consideració cultural que no han tingut els altres aliments. Li incomoda la confusió que hi ha sovint entre celebració i promoció en el món del vi. Però, així i tot, va acceptar de fer l’etiqueta d’un vi elaborat pel seu gendre, el jove Bernat Lleixà, fundador del celler de Sant Cebrià, la Vallalta Vinícola. El micromecenatge havia de finançar la plantació de vinya en aquest territori. Perejaume va crear l’etiqueta i va posar nom al vi: Ningú.

Ja vam parlar del projecte en el moment que es va presentar. La proposta de micromecenatge va ser un èxit i fa pocs dies els mecenes van poder tastar el vi i endur-se a casa les ampolles que els pertocaven. El vi Ningú neix d’una vinya centenària plantada en pendent amb diverses varietats de raïm i conservada i conreada per la Fina i en Josep. El dia que es va presentar el vi la Fina explicava: “Aquesta vinya era dels meus avis, la vinya familiar, que és centenària. El meu home i jo som uns enamorats de la terra i vam decidir cuidar-la de fa uns trenta anys. Hi anàvem cada cap de setmana i els dies de festa i ara que estem jubilats, dia sí dia també. La vinya és a Arenys de Munt i amics de Sant Iscle de la Vallalta ens van ajudar a tornar a aprendre a podar-la i cuidar-la. I vam conèixer en Bernat i ara la vinifica ell. Abans ens fèiem el vi per a casa nosaltres, però no era tan bo. No ens la vendrem mai, aquesta vinya. És una herència que mantindrem.”

D’aquesta vinya n’han sortit quatre-centes cinquanta ampolles d’un vi negre rústic, punxegut, dens, amb clara capacitat d’envelliment i que marida de meravella amb les maduixes de la zona.

Durant la celebració, Perejaume en va explicar el procés de treball de l’etiqueta, com havia nascut el nom i quines relacions culturals s’hi podien establir. Us oferim la transcripció del seu relat:

“Sóc aquí per estimació al meu gendre Bernat, a la meva filla Alzina i als petits.

Tal com es troba l’agricultura del vi avui dia, pel que fa a certs aspectes de l’activitat vinícola, el vi pertany a una certa agricultura ornamental. Hi ha un desequilibri entre el prestigi que té un cep i el d’una escarxofera o un garrofer. No sé què ho fa que la democràcia botànica està força mal repartida, però és així: hi ha una mena d’obsessió pel món de la vinya que no veig compartit amb altres menes de conreu.

Aquest punt de comèdia que s’ha creat al voltant del vi el trobem també en moltes altres realitats. En la literatura n’hi ha força, de comèdia. En la promoció turística n’hi ha a tones. Entre els cuiners i les cuineres, no en parlem. De vegades costa diferenciar què és celebració d’un esdeveniment o d’una activitat de què és la promoció d’aquesta activitat. Per altra banda, el vi sempre ha tingut un tracte especial, un cert tracte de privilegi amb relació a altres aliments. El ritual de la transsubstanciació en dóna fe. El raïm, el blat i la llet han estat, de sempre, aliments una mica a banda. Si aneu a Montgrony i baixeu a la font primitiva, veureu que l’aigua brolla del mugró d’un pit. Per tant, tota la muntanya del Montgrony és com un braguer ple de llet que raja i fa la celebració de la fertilitat en honor de la Mare de Déu ramadera. Així doncs, al vi ja li cedeixo una mica de privilegi.

Tot això de les etiquetes del vi sí que pertany al món de la comèdia. Recordo que a principi dels anys vuitanta hi havia una relació molt més estreta que no la d’ara amb creadors de Perpinyà, Bordeus, Marsella… i era corrent d’etiquetar vins d’aquí i d’allà amb obres d’artistes. Quan en Bernat em va demanar d’il·lustrar aquest vi que s’havia de dir Sant Galdric vaig agafar una làmina d’una imatge renaixentista on hi havia dues figures en una mateixa fornícula, separades per una columna, i les vaig tapar amb pintura negra. Aleshores vaig pensar que al vi li podríem dir Ningú. I així va quedar la cosa: una doble capella buida i una petita etiqueta on posa: ‘Sant Ningú. El culte a Sant Ningú’.

Naturalment, aquesta barreja d’adoració i negació apunta a tot el món de la mística negativa o mística apofàtica amb la idea d’un deu buit i inabastable. Però també s’hi fa present la relació tan complexa que mantenim tots plegats amb la cultura religiosa. Una cultura que és bo que pervisqui en la incredulitat, en la il·luminació profana, perquè no disposem d’un altre material de base. Fins i tot Odisseu que al cant Novè de l’Odissea es fa dir Ningú pertany a una cultura religiosa.

Finalment, Ningú també és un cant a la no presència humana. Cada vegada som més, som molts, i potser està bé de convenir que comencem a fer-nos nosa els uns als altres i sobretot que fem força nosa al món que ens suporta, tants i tan repetits. Fa un temps vam anar amb la Núria a Niça i vam veure una fotografia de cent anys enrere, d’un carrer amb molta vida. I vam parar atenció a la diversitat que mostrava: la fesomia de la gent, la vestimenta, els gestos, els rètols de les botigues… Hi havia una genuïnitat extraordinària, que no té res a veure amb l’homogeneïtat que hi trobaríem ara si féssim la mateixa fotografia. De cent anys cap aquí la població ha augmentat vuit vegades i la diversitat s’ha dividit per vuit. La qual cosa vol dir que no perquè hi hagi més humans sobre la terra, aquesta és més variada, més creativa i rica. El que fa la humanitat més creativa és la relació de cada humà amb el seu medi. És el vincle amb el medi el que estimula el cervell i genera la varietat i la riquesa.”