La pèrdua de l’escó d’Alberto Rodríguez, diputat canari de Podem, no és un afer qualsevol. Aparentment el règim l’ha resolt ràpidament; ni el seu partit no l’ha defensat per no xocar amb el PSOE. Però la càrrega de profunditat és de molt impacte.

No entraré en els detalls concrets del cas perquè m’agradaria fer una mirada llarga sobre això que ha passat aquest cap de setmana. Crec que tot plegat accelera la crisi de l’estat, encara que les aparences indiquen la contrària. Aquests darrers anys, en política, ens hem acostumat molt a parlar de win-win, aquesta posició en què sempre guanyes o en què tothom guanya. Però també hi ha el lose-lose, en què ja no resta cap opció per a guanyar. I Espanya va entrant de manera cada volta més irreversible per aquest camí.

M’han sorprès alguns comentaris sobre la guerra judicial (lawfare) que han arribat ara de veus i de posicions que no van fer res quan s’aplicava contra Catalunya o que fins i tot van provar d’argumentar-la, justificar-la. No hi tinc res a dir, ni cap declaració a fer. No compartesc aquesta posició de dir que ara què volen aquests, però tampoc no m’interessa gens reformar Espanya ni resoldre els seus problemes. Tanmateix, això no vol dir que no crega que el fet és significatiu. Perquè ho és molt. Avui, i això no passava la setmana passada, una part dels intel·lectuals o opinants espanyols de sobte han vist com s’acostava al seu país un futur a la brasilera. Una lawfare que, conduïda per l’extrema dreta judicial, no pot acabar de cap més manera que amb el poder legislatiu i executiu dirigit per l’extrema dreta política.

Entenc la preocupació del punt de vista espanyol, és clar que sí. Com entenc la preocupació brasilera, no faltaria sinó. Però, del punt de vista català, crec que l’única preocupació hauria de ser baixar del tren com més de pressa millor. I avui m’interessa remarcar que en el cas Alberto Rodríguez hi ha tres factors interessants que dibuixen aquest lose-lose de què parlava adés.

El primer és l’acceleració evident del pendent ferroviari, que ja ha sobrepassat, sense discussió possible, l’objectiu inicial que li havia estat encomanat: mirar d’aturar com fos la independència de Catalunya. Una volta has tret de la llàntia el geni del feixisme, és impossible que hi torne a entrar.

A conseqüència d’això, el segon efecte és que, com que aquesta acció no va contra l’independentisme, la maniobra apareix més descarnada que mai i ajuda a plasmar la realitat molt millor. Perquè, tant si ens agrada com si no, una bona part de l’opinió pública espanyola d’esquerres –i tant se val què vulga dir, això– i l’opinió internacional interpreten correctament el debat Catalunya-Espanya en termes d’un procés de separació que si cal acabarà d’una manera traumàtica. I fins ara els nacionalistes espanyols d’esquerres i tots els Chamberlains europeus podien emmascarar la realitat amb la por que passàs això. I la realitat no era que Catalunya s’hagués despertat un dia independentista i disposada a fer la revolució, sinó que vam reaccionar en l’avantguarda de la democràcia –com sempre hem fet en el decurs de la història–, quan, fa onze anys, arran de la sentència de l’estatut, vam ser conscients de la manca de democràcia.

I, encadenat amb tot això, hi ha el tercer efecte, que és que l’independentisme català ja va aconseguint de situar tan bé el problema de la legalitat que Alberto Rodríguez s’hi ha agafat amb tota la dignitat, quan ha reaccionat, ell sí, com s’espera que ho faça un individu que vol lluitar. Ha abandonat Podem, partit deglutit completament pel règim, ha tornat a la base i ha anunciat que durà la batalla a la legalitat europea.

I ací és on apareix en l’horitzó més immediat el lose-lose. Espanya té dues opcions. O bé accepta el marc constitucional que ens vam donar entre tots a Lisboa i que els afectats pel colp d’estat reclamem cada vegada amb més contundència, o bé esclatarà perquè el seu problema, ella mateixa, es farà cada vegada més impossible de controlar i acabarà fent retrocedir el règim del 78 fins al 1936. Ja no és tan sols l’independentisme català. Aquest cap de setmana ha estat Alberto Rodríguez, molt probablement la fugida de Pablo Iglesias ja fou perquè ho veia venir, Meritxell Batet ha reaccionat com ha reaccionat per por de ser inhabilitada o d’anar a la presó, Sánchez és clarament assenyalat per la premsa del lawfare i en el punt de mira… Tot és qüestió de temps: el PSOE és i vol ser el pal de paller del règim del 78;  per això va fer el congrés de Suresnes i liquidà tota la història anterior. Però els qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978.

I com que al final la independència és únicament una qüestió de reconeixements –és a dir, de si et reconeixen, de fora estant, o no–, podem interpretar aquesta situació en què hem entrat com un cul-de-sac del projecte nacional espanyol.

Perquè imaginem que passa un miracle i hi ha una Espanya que ara, de sobte, s’adona que per a salvar-se ella mateixa –egoistament– no té cap més eixida que agafar-se a la via de la legalitat europea. Perfecte. Hauran d’acceptar-la tota. Tot el tractat de Lisboa. I per tant també allò que no van voler acceptar el 2017: que la llei els impedeix d’actuar violentament contra una reivindicació de caràcter polític. I, per tant, ens n’anirem. Tard o d’hora, pactant què s’haja de pactar, ens n’anirem. No ho podran evitar si no poden fer servir la violència.

Però imaginem que passa la contrària. Imaginem que la guerra judicial reïx i Espanya esdevé aviat, un Brasil, un Polònia, un Hongria, un altre estat pària en mans de l’extrema dreta: il·liberal, que en diuen. En aquest cas, és evident que la confrontació entre Catalunya i Espanya augmentarà de molts graus i tornarà a caminar cap a la violència. Haurem de resistir i lluitar molt. Però a mi em sembla que fins i tot els habituals partidaris del catastrofisme patri hauran de reconèixer que, quan arribem a aquest punt, ho farem amb unes condicions ben diferents, vists nosaltres des d’Espanya i vists sobretot des d’Europa. No hi haurà cap cant de sirena amb què ens puguen enganyar, ni a nosaltres ni Brussel·les. Ni cap reforma ni negociació per a vendre a ningú. I, per tant, ens n’anirem. Coste què coste, ens n’anirem perquè no hi ha haurà cap més eixida. Però tenint a l’altre costat una Europa que ja no podrà enganyar-se, com el 2017, sobre què és l’estat espanyol i que segurament amb Escòcia haurà demostrat que està disposada, si cal, a trencar un estat rebel per fer-se més forta ella mateixa.

PS. Una volta publicat l’editorial, s’ha sabut que Alberto Rodríguez havia contractat Gonzalo Boye i Isabel Elbal per a portar el seu cas. Interessant.

 

Només a VilaWeb

Avui us presentem un diari carregat de reflexions ben profundes. Joan Ramon Resina ens obsequia amb un altre dels seus articles imprescindibles, partint de la concepció de la història de Walter Benjamin. Per entendre millor què passa amb els partits independentistes, l’heu de llegir. I tenim també tres entrevistes importants. La primera, a Damià del Clot, batlle de Vilassar de Mar per ERC, president del Consell Comarcal del Maresme i autor d’un llibre definitiu sobre l’aplicació de la lawfare contra l’independentisme. En aquesta entrevista parla amb Josep Casulleras, el nostre cap de redacció i gran expert en la repressió judicial contra Catalunya. Per una altra banda, Anna Zaera entrevista Joan Fontcuberta, que torna a exposar després de quinze anys i mostra, entre més obres, una peça icònica sobre Juan Carlos. Finalment, Joan Safont entrevista Jesús Alturo i Tània Alaix, que han reeixit a identificar el primer escriptor en llengua catalana documentat fins ara: Ramon de Cabó.

Una altra mala notícia per al nacionalisme espanyol va ser, la setmana passada, la confirmació científica que els víkings havien estat els primers europeus a arribar a Amèrica, ara fa mil anys. Leif Eriksson, concretament, ha destronat Cristòfol Colom. Per això us oferim avui aquesta nova web de les “Històries de VilaWeb”, en què us expliquem qui va ser i com va ser el seu viatge.

Les “Històries de VilaWeb” són un nou format que VilaWeb ha impulsat dins la renovació completa del diari que veureu com pren forma aquests mesos vinents. Si no en sou subscriptors, us demane que ens ajudeu a fer possible aquest salt endavant, afegint-vos als vint mil que ja ho són o fent una aportació econòmica esporàdica. Ens és imprescindible per a poder-vos continuar oferint VilaWeb cada dia. Aneu a aquesta pàgina per ajudar VilaWeb.

La fotografia

L’esport remou sentiments ací i a tot el món. Ahir el Paquistan i l’Índia es van enfrontar a Dubai en la Copa del Món de criquet. A la fotografia, un grup d’afeccionats de Peshawar celebra una jugada. La fotografia és d’Arshad Arbab.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.