Damià del Clot: “Es va crear un estat judicial i policíac que feia por”

  • Entrevista a l'autor del llibre 'Lawfare. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català'

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart Albert Salamé
24.10.2021 - 21:50
Actualització: 25.10.2021 - 11:22

En el discurs de l’acte solemne d’obertura de l’any judicial espanyol, el president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va fer una citació que va passar per alt a gairebé tothom. Carlos Lesmes parlava de la capacitat que creu que ha de tenir el poder –dit així, de manera genèrica– de no tremolar-li la mà “quan ha d’encarar situacions d’excepció”. En aquell moment es referia a la crisi de la pandèmia, però tothom ho podia llegir com convingués. I ho sostenia amb una frase del jurista alemany Carl Schmitt: “Sobirà és aquell que decideix sobre l’estat d’emergència.” Doncs bé, Schmitt fou kronjurist del Tercer Reich, membre del partit nazi, ideòleg de la teoria de l’amic-enemic, dissenyador del permanent estat d’excepció i inspirador de la doctrina repressiva de la maquinària judicial del franquisme. Qui se’n va adonar, d’aquesta citació gens innocent ni casual de Schmitt per part de Lesmes, és Damià del Clot, autor del llibre Lawfare. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català (Voliana Edicions), una obra fonamental per a entendre la continuïtat d’aquesta concepció del dret penal de l’enemic forjada durant el franquisme per combatre tothom qui fos considerat una amenaça per a la raó d’estat amb l’alta judicatura espanyola actual. Del Clot, doctor en Dret, advocat i politòleg, també és batlle per Esquerra Republicana de Catalunya de Vilassar de Mar i president del Consell Comarcal del Maresme.

Lesmes va citar Carl Schmitt l’any passat. Per què és tan significatiu?
—Schmitt és important perquè va fixar el binomi amic-enemic, i va dir que la política no era res més que la guerra feta amb uns mitjans que no són l’exèrcit, i va teoritzar sobre qui són els bons i qui són els dolents. Lesmes no tan sols invoca aquesta doctrina sinó també la del decisionisme polític; Schmitt n’és el pare. I té la translació en l’afirmació que és sobirà qui és capaç de decretar l’estat d’excepció. Molts teòrics han vist en aquesta frase el suport intel·lectual a l’aplicació del 155. El 155 és decisionisme polític. Amb la citació de Lesmes, ens n’anem als fonaments de la repressió franquista. 

Com va fer seva el franquisme la teoria de Schmitt?
—La repressió franquista es va fonamentar en dos pilars bàsics: la construcció d’un nou estat que no tingués res a veure amb el republicà i alhora la creació d’un marc d’excepcionalitat i de por. Van anar a buscar els referents intel·lectuals, jurídics i legals de totes dues potències que els van donar suport, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. A Alemanya hi ha l’escola de Kiel, que treballa el dret penal de l’enemic, amb intel·lectuals molt potents. Són els que declaren enemic el jueu, l’homosexual, el no ari, i imposen tot un marc legal per a estigmatitzar-los, reprimir-los, fins i tot matar-los. I això ho fan d’acord amb les teories de Carl Schmitt, perquè és un dels teòrics que va en aquesta línia. 

I a l’estat espanyol?
—Després de la guerra van començar les doctrines de la justícia inversa, amb amnisties per a tots aquells que van fer el cop d’estat, amb la declaració com a enemics de tots aquells qui no van fer-los costat, l’aplicació del dret penal i processal de l’enemic, els judicis sumaris, amb acusacions de rebel·lió –que era un delicte militar– a civils, la creació de tribunals d’excepció com va ser el tribunal de responsabilitats polítiques, el de Repressió de la maçoneria i el comunisme… El franquisme va fer tot això. I aquest és l’antecedent del judici contra l’1-O. En són els fonaments teòrics. 

Com ha estat possible aquesta continuïtat?
—Un pilar fonamental de la repressió franquista és la judicatura. Ells van jurar fidelitat al règim i eren els garants de la unitat de l’estat. Aquests jutges eren fonamentals per a legitimar el règim de l’arbitrarietat i de la por. Els ciutadans accepten més bé l’arbitrarietat si aquesta ve de persones amb prestigi com són els jutges, les togues. Durant la transició hi va haver tres grans silencis: la unitat de l’estat, la monarquia com a símbol d’aquesta unitat i la centralització del poder judicial. La justícia no es va descentralitzar, fou l’únic poder que no ho va fer. Són la raó d’estat. Els garants de la raó d’estat, definits per la constitució, són el Tribunal Constitucional (TC), el CGPJ i el Tribunal de Comptes. 

Els que PP i PSOE es reparteixen.
—Sí, perquè per a renovar-los cal una majoria de les tres cinquenes parts de les corts generals. Per tant, sempre hi haurà d’haver la dreta sociològica espanyola, que va donar suport a la transició a condició que es garantissin aquests tres grans silencis que són precisament els que el procés català impugna des del 2010: trenca el principi d’unitat; la descentralització, perquè no vol més estatuts sinó un estat propi, i la monarquia. El procés és una impugnació dels tres principis bàsics de la raó d’estat que recull la constitució. 

Però abans del procés ja hi havia uns poders fàctics que actuaven per a defensar aquests principis bàsics.
—Sí, hi havia el soroll de sabres. Torno enrere un moment. El teòric Ernst Fraenkel va explicar que a l’Alemanya nazi hi havia dos estats: el normatiu, on regia encara la constitució de Weimar i on la gent representa que tenia seguretat jurídica; i un estat paral·lel, invisible, que actuava al marge de les normes i amb arbitrarietat. L’estat espanyol, d’ençà de la transició, també va desplegar aquest estat paral·lel, un segon estat que només actua quan la raó d’estat està en perill. Durant els vuitanta i noranta ho va fer amb els GAL, tot actuant amb el fons reservat, que és una eina de finançament de l’estat dins l’estat, del deep state, perquè ningú no el controla. 

I qui hi ha en aquest deep state?
—Normalment són alts funcionaris, policies judicials, militars, alta judicatura, que actua sense control polític, mani la dreta o l’esquerra. I durant el procés sobiranista aquest estat dins l’estat es va moure, i l’Operació Catalunya n’és una mostra. Sempre actuen quan veuen la raó d’estat amenaçada. 

Ho fan amb complicitat de la classe política?
—El lawfare és això, una estratègia de repressió que és tolerada i fins i tot impulsada per l’estat normatiu perquè sigui el deep state qui faci la feina bruta. Per això cal la complicitat de la política, que hi ha de posar els mecanismes. Quan el PP va guanyar el 2011, una de les primeres coses que va fer fou col·locar Francisco Pérez de los Cobos, militant del PP, a presidir el TC. I el TC els anys següents va anar canviant la jurisprudència, va dir que els actes polítics tindrien efectes jurídics i que els podria valorar; el 2015 va canviar la llei del TC per poder executar les sentències pròpies i derivar-les a la fiscalia. Van obrir la porta a l’aplicació del dret penal per conductes polítiques. Això forma part d’una estratègia, i per això tot el procés se situa a Madrid.

Ho preparaven de força abans?
—Sí. El 2015 va ser un any decisiu. Aquell any es van crear tots els mecanismes processals, polítics, policíacs i judicials per al lawfare. 

I van començar les investigacions prospectives contra polítics independentistes.
—Dret penal d’autor: no és important què es fa sinó qui ho fa i què pensa qui ho fa. T’investiguen per què ets. I tot això desperta el 2015, amb els informes d’intel·ligència; el parer d’un funcionari policíac pot ser motiu de condemna d’un dirigent independentista, i això és molt greu. 

I mentrestant van jutjar i condemnar Mas, Ortega, Rigau i Homs pel 9-N.
—Molt important, perquè d’entrada hi va haver una negativa dels fiscals catalans a interposar querella contra ells. I Madrid els va obligar, i es va fer a instància del PP. Amb tot això, el fiscal general Eduardo Torres Dulce va dimitir a causa de les pressions que rebia per a interposar aquella querella. I a partir d’aquí tot es va embrutar. 

Parlant de fiscals: Pedro Rubira va dir a l’Audiència espanyola que la causa de l’1-O s’havia de jutjar allà perquè els jutges catalans no tindrien prou imparcialitat ni serenitat per a fer-ho.
—És que crec que la causa va anar a Madrid perquè l’Audiència espanyola i el Tribunal Suprem eren els únics capaços d’aplicar la inhabilitació abans del judici. Aquest era l’objectiu. Per això van acusar de rebel·lió. 

En cercaven la mort política?
—La mort política dels dirigents independentistes era l’aplicació de l’article 384 de la llei d’enjudiciament criminal amb caràcter preventiu, quan només es podia aplicar a terroristes. El moviment sobiranista, en totes les dimensions, és pacífic. Aplicar-hi un delicte de rebel·lió era molt bèstia, i difícilment jutges catalans ho haurien aprovat. Ja hem vist els fiscals catalans, que no volien presentar querella pel 9-N. L’única manera d’aplicar mesures salvatges estrictament punitives i el dret penal de l’enemic era a Madrid. Amb el caràcter exemplificatiu que tenia: no ho torneu a fer. 

I sense cap opció d’absolució.
—El dret penal del franquisme ja es basava en això: cap perdó; quan van guanyar la guerra no hi va haver amnisties, hi va haver càstig. No van voler fer la pau. És el règim més bèstia de tots, perquè va durar quaranta anys i es va basar en el no-perdó. I això prediquen els juristes espanyols que van estudiar a Alemanya i que van portar les doctrines que es basen en el no-perdó a l’estat espanyol. 

La mateixa doctrina que han continuat aplicant després.
—A més, durant la transició es va aplicar l’amnistia a tots aquells que van ser assassins durant la guerra i els anys del franquisme. És la justícia a l’inrevés. La llei d’amnistia de la transició va ser per als franquistes. No ha passat a cap altre règim; s’amnistia aquell qui no ha fet res perquè no pugui ser jutjat. 

Després de la sentència del Suprem contra l’1-O hi ha una obsessió del tribunal per no cedir ni un mil·límetre amb els presos.
—Ni aigua. Impressiona. El franquisme no tan sols volia vèncer, sinó també humiliar. A l’enemic cal humiliar-lo, durant una generació o dues. I això va triomfar, perquè durant la transició imperava la por, amb l’amenaça que o bé es plegaven a les tesis de la dreta franquista més radical o bé tornaríem a una guerra civil. I això es desprèn també de la sentència de l’1-O; l’execució de la sentència va en aquesta línia: a aquesta gent no l’han de perdonar, no els han de concedir un tercer grau, res de res. Perquè la gent que es vulgui dedicar ara a la política i vulgui treballar per la independència i la república no caigui en els errors que van cometre els predecessors, perquè aniran a la garjola. És un cas exemplificatiu i deshumanitzador. 

Per què creieu que la condemna va ser per sedició i no rebel·lió?
—Un dels punts febles d’aquest lawfare és quan tota la derivada judicial passa la frontera i entra a Europa. I Europa no compra el delicte de rebel·lió. Els jutges saben que una condemna per rebel·lió no serà acceptada a Europa. I tota aquesta voluntat política d’humiliar, de fer tant de mal com sigui possible, la volen fer dins uns paràmetres que els permeti la Unió Europea. Cerquen això amb la sedició. 

Aquest és el principal punt feble del lawfare?
—Sí. El lawfare el pots aplicar a l’estat espanyol, i se n’han sortit. Sáenz de Santamaría es vantava d’escapçar l’independentisme. L’estat espanyol pot tolerar això, després de quaranta anys de franquisme, amb una dreta que no l’ha condemnat mai. Hi ha una raó d’estat que ho permet, però això a Europa no hi és, no compren aquesta estratègia d’aniquilació i repressió de l’enemic. Perquè hi ha sistemes democràtics que no veuen bé que es criminalitzi la política. 

Però també es va sobrevalorar què podria fer Europa. Allò d’Europa no ho permetrà.
—És cert que Europa no hi ha entrat, quan les coses passaven dins l’estat espanyol. Hi ha el principi de no-ingerència en els afers dels estats de la Unió. I l’èxit del procés ha estat la internacionalització: s’ha pogut veure què passaria si tot s’hagués quedat a l’estat espanyol, amb els presos polítics, amb el judici polític; i s’ha pogut veure què ha passat quan això s’ha traslladat a Europa. 

I aquesta pressió força que hi hagi els indults.
—Segurament. Però fixeu-vos que encara no han modificat el codi penal pel delicte de sedició, i això que Podem ho volia fer. Tampoc no s’ha derogat la llei mordassa. 

Tot això sense que el referèndum sigui delicte.
—Per això van haver d’anar a cercar la rebel·lió i la sedició. Havien de crear tot aquest entramat, també comunicatiu, amb els mitjans parlant de colpistes, de sediciosos, de rebels… El llenguatge era molt important i els mitjans de comunicació tenien un paper decisiu. També el tenia el legislatiu, que havia de readaptar les normes. Havien de situar persones afins a la cúpula judicial: recordeu el missatge de WhatsApp de Cosidó poc abans del judici contra l’1-O, que marcava Marchena com un home del PP. En qualsevol ordenament jurídic europeu, Marchena hauria estat recusat. No podia presidir aquell tribunal. 

En canvi, la seva renúncia a presidir el CGPJ arran del missatge de WhatsApp fou aplaudida com un gran gest tant pel PP com pel PSOE.
—Aquest home és qui presideix el judici de l’1-O. És molt greu. Ell era part de la raó d’estat. Es jutjava la raó d’estat; es jutjava els líders independentistes no pas per què havien fet sinó per qui eren. 

Al final d’aquell judici, el fiscal Zaragoza va dir: “El referèndum és delicte encara que estigui despenalitzat.”
—És molt greu això. Que un fiscal digui que tant se val si està despenalitzat, que això és delicte, vol dir que pots aplicar un delicte a qualsevol cosa. És la màxima expressió al judici del dret penal de l’enemic: no és important allò que facis sinó qui ets.

Un altre punt feble d’aquest lawfare pot ser la tensió que es generi dins els poders fàctics?
—Sí. I la prova són els vots particulars al TC que critiquen l’excés de punitivitat del Suprem. No és la primera vegada que s’esquerda el tribunal a causa del procés. La sentència que resolia la modificació de la llei orgànica del TC va comptar amb vots particulars durs, que recordaven que aquella reforma l’havia presentat Xavier Garcia Albiol al congrés quan era el candidat del PP el 27-S. “La broma s’ha acabat”, va dir, tot amenaçant l’Albiol. El magistrat Juan Antonio Xiol deia que el tribunal no se’n podia abstreure, que el context en què s’havia aprovat, de manera exprés, era important. El TC ho va acabar validant. Però s’havia esquerdat el bloc monolític d’ençà de la sentència contra l’estatut del 2010. 

Ara hi ha una guerra interna al TC.
—Amb coses increïbles, com ara que es filtrin ponències de sentències. Qui ho fa això? Fan servir mitjans afins perquè “el poble” entri al debat de magistrats. 

Però aquestes maniobres no són alhora un signe de debilitat?
—Sí. Els episodis de lawfare apareixen quan l’estat de dret és feble. Mirem el cas del Brasil, amb Lula da Silva i Dilma Roussef. El problema és que el lawfare no s’ha acabat amb el judici de l’1-O: Gonzalo Boye n’és víctima, els exiliats, els moviments socials, els CDR, cantants i artistes…

I batlles. Com a batlle de Vilassar de Mar també us ha tocat el rebre.
—Recordo reunions de batlles del Maresme en què teníem por de què dèiem als plenaris perquè Ciutadans i els grups d’extrema dreta eren allà per amenaçar-nos, per imputar-nos. Ens amenaçaven també de la delegació del govern espanyol, amb comunicacions signades per Millo. Es va crear un estat judicial i policíac que feia por. Ja no podies exercir de batlle amb llibertat, tot i que sabies que no cometies cap delicte, perquè el podien inventar. I tenim companys batlles que encara són encausats. L’arbitrarietat és la cosa més dolenta que hi pot haver en un estat de dret. Pel fet de no combregar amb la doctrina oficial, pots ser acusat i et poden prendre el patrimoni. Juguen amb això, amb la por que t’inhabilitin i et fotin el patrimoni. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any