Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Al maig vaig avisar que Madrid esclata i que això serà important per al procés d’independència de Catalunya. Ara a tots els símptomes que ja són ben evidents, i que no cessen de créixer, se n’hi uneix un d’especialment significatiu: l’anomenat ‘cas Kitchen’.

El cas Kitchen és la persecució il·legal del tresorer del PP, Luis Bárcenas, per la policia ‘patriòtica’ a les ordres de Diego Pérez de los Cobos, Jorge Fernández Díaz i Mariano Rajoy. Un escàndol com una casa que amenaça de dur el ministre d’Interior i el cap del govern del PP a la presó, en una simetria espectacular respecte dels intents de la dreta espanyola de dur Pedro Sánchez i, sobretot, Pablo Iglesias a la presó, també.

L’escena, veure com tota la classe política espanyola és amenaçada d’acabar a la presó, seria surrealista si no fos perquè té una explicació ben simple. Recordeu la tesi del pendent ferroviari? Doncs portava ací: a una implosió de la metròpoli. Perquè hi ha una evidència que la història ens ha ensenyat a bastament: que quan obres la porta a una dictadura després no pots limitar-li l’abast geogràfic ni grupal. No pots dir que les mesures d’excepció van només contra aquests o aquells, això no funciona així.

Com més va més convençut estic que la situació actual d’Espanya i Catalunya només té una interpretació coherent si es fa en clau colonialisme-anticolonialisme. I és per aquest motiu que he fet servir l’expressió indigénat per a definir la situació que vivim. M’explicaré.

L’expressió francesa indigénat fa referència al tracte que França va aplicar als ciutadans de les colònies d’ultramar, molt especialment a Algèria i Indo-xina. Bàsicament, l’indigénat és un estat d’excepció, sense proclamar-lo, adreçat singularment a aquella part de la població que l’estat creu que pot posar en perill.

En llenguatge jurídic, podríem parlar d’un règim penal especial, escrit o sobreentès, que es reserva als qui, tot i ser ciutadans de ple dret, no són nacionalment assimilables. Aquest règim viola els principis més bàsics de la democràcia i estableix una divisió de fet que acaba corrompent totes les institucions. De primer, a la metròpoli i als nacionals que resideixen a la colònia encara els respecten els drets consagrats en l’ordenament jurídic, mentre que es restringeixen als indígenes –de vegades amb una llei pròpia, però més tard, també sense necessitat de modificar la llei general, actuant a partir de decisions administratives.

Posaré dos exemples de decisions administratives fàcils d’entendre en aquest context: els tribunals absolen els organitzadors del 9-N, el president Mas i els consellers Homs, Rigau i Ortega, però després són desposseïts de tot el patrimoni amb una decisió del Tribunal de Comptes. O bé, un altre cas, resulta que un simple funcionari pot negar al parlament el dret de publicar una resolució i la cambra assenteix, de manera que es troba despullada de la seua raó de ser.

Però el fet interessant és que l’indigénat arriba un punt que esdevé tan normal i interioritzat pels poders profunds i no electes de l’estat que es comença a aplicar no pas contra qualsevol dissidència, sinó contra qualsevol divergència. Entre ells mateixos. I això origina una crisi tan grossa que esdevé una oportunitat alliberadora de la colònia.

Mirem l’exemple algerià. El codi de l’indigénat, proclamat el 1881, va ser abolit el 1946. Però és precisament a partir d’aleshores que passa a ser una pràctica quotidiana sense suport legal, que desfermarà una pressió tan insuportable sobre la població algeriana que acabarà portant a la independència l’any 1962, en un context de guerra d’alliberament.

Però allò que resulta interessant és resseguir la manera com la violació de la democràcia que implica l’indigénat fa esclatar l’estat per dins i l’afebleix, cosa que en facilita la derrota.

Quan tiba i estira les costures de la democràcia, l’estat perd coherència i legitimitat no tan sols davant els altres, sinó també entre els seus sectors més radicals. Sectors que veuen en l’amenaça independentista una mena de carta blanca per a liquidar també aquells dels seus que consideren massa tous o massa poc fiables nacionalment. En el cas que ens ocupa, per a liquidar, concretament, això que la dreta tripartida en diu l’anti-Espanya, denominació que com sap tothom inclou tot allò que no és una simple evolució biològica del franquisme.

I a partir d’aleshores tot s’hi val, perquè ja tot ha estat justificat, efectivament, a partir del primer trencament de la norma. Si s’accepta que hi ha parts de la societat que no mereixen de ser tractades amb les regles democràtiques, aleshores l’arbitrarietat, també a la metròpoli, és indeturable.

Per què la policia patriòtica perseguia Bárcenas? Perquè Bárcenas era i és la més gran amenaça per al PP. Ara, la pregunta pertinent no és per què Bárcenas era una amenaça per al PP, sinó per què existia la policia patriòtica? I existia per a dur a terme l’operació Catalunya. Ve-t’ho aquí, doncs: si s’accepta que hi ha parts de la societat que no mereixen de ser tractades amb les regles democràtiques, aleshores l’arbitrarietat, també a la metròpoli, és indeturable. Aquells que van acceptar que contra Catalunya s’hi valia tot, ara comencen a tastar-ne el preu.

En el cas algerià, la lògica de l’indigénat mena a l’OAS i al putsch d’Alger, aquell intent de presa del poder per quatre generals de cinc estrelles que s’alçaren en armes contra el president De Gaulle. I als pieds-noirs. I a un desequilibri social que encara avui perdura i és una de les fractures més importants de França. Alerta: fins l’any 1999 l’estat francès no va reconèixer oficialment que hi havia hagut una guerra d’alliberament a Algèria! I encara avui l’explicació de moltes de les tensions socials en les banlieues i del creixement de l’extrema dreta cal anar-la a cercar precisament en aquell episodi que va fer que una província ‘indiscutiblement francesa’ com Algèria deixés de ser-ho.

Tal com explica Olivier Le Cour Grandmaison en el seu llibre, per una altra banda polèmic, Coloniser, exterminer: sur la guerre et l’État colonial, el gran problema del colonialisme per a la metròpoli és que obliga l’estat a organitzar-se per un conflicte permanent amb els colonitzats que en realitat no té cap solució.

Perquè l’estat no pot assumir públicament que hi ha dues nacions diferents –la pròpia i la que lluita per la llibertat–, ja que això duria, a partir de la legalitat internacional, a l’exercici del dret d’autodeterminació. Però al mateix temps no pot tractar de la mateixa manera tots els ciutadans, amb els mateixos drets polítics, perquè això mena inevitablement al desafiament independentista i, eventualment, a la independència de la colònia.

De manera que fins el darrer moment, fins que el colonitzador no ha assumit la derrota, l’única solució que se li acut és aplicar l’arbitrarietat permanent. Fins i tot sabent que té el preu caríssim de destruir la democràcia, perquè implica que es perd la coherència del sistema i deixa de ser clar què es pot fer i què no legítimament.

I això tan simple, comprensible i fàcil d’explicar és l’indigénat…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.