‘L’indigénat’ esclata a Madrid: un relat anticolonialista del cas Kitchen

  • Si s'accepta que hi ha parts de la societat que no mereixen de ser tractades amb les regles democràtiques, aleshores l'arbitrarietat, també a la metròpoli, és indeturable

Vicent Partal
13.09.2020 - 21:50
Actualització: 14.09.2020 - 08:26
VilaWeb

Al maig vaig avisar que Madrid esclata i que això serà important per al procés d’independència de Catalunya. Ara a tots els símptomes que ja són ben evidents, i que no cessen de créixer, se n’hi uneix un d’especialment significatiu: l’anomenat ‘cas Kitchen’.

El cas Kitchen és la persecució il·legal del tresorer del PP, Luis Bárcenas, per la policia ‘patriòtica’ a les ordres de Diego Pérez de los Cobos, Jorge Fernández Díaz i Mariano Rajoy. Un escàndol com una casa que amenaça de dur el ministre d’Interior i el cap del govern del PP a la presó, en una simetria espectacular respecte dels intents de la dreta espanyola de dur Pedro Sánchez i, sobretot, Pablo Iglesias a la presó, també.

L’escena, veure com tota la classe política espanyola és amenaçada d’acabar a la presó, seria surrealista si no fos perquè té una explicació ben simple. Recordeu la tesi del pendent ferroviari? Doncs portava ací: a una implosió de la metròpoli. Perquè hi ha una evidència que la història ens ha ensenyat a bastament: que quan obres la porta a una dictadura després no pots limitar-li l’abast geogràfic ni grupal. No pots dir que les mesures d’excepció van només contra aquests o aquells, això no funciona així.

Com més va més convençut estic que la situació actual d’Espanya i Catalunya només té una interpretació coherent si es fa en clau colonialisme-anticolonialisme. I és per aquest motiu que he fet servir l’expressió indigénat per a definir la situació que vivim. M’explicaré.

L’expressió francesa indigénat fa referència al tracte que França va aplicar als ciutadans de les colònies d’ultramar, molt especialment a Algèria i Indo-xina. Bàsicament, l’indigénat és un estat d’excepció, sense proclamar-lo, adreçat singularment a aquella part de la població que l’estat creu que pot posar en perill.

En llenguatge jurídic, podríem parlar d’un règim penal especial, escrit o sobreentès, que es reserva als qui, tot i ser ciutadans de ple dret, no són nacionalment assimilables. Aquest règim viola els principis més bàsics de la democràcia i estableix una divisió de fet que acaba corrompent totes les institucions. De primer, a la metròpoli i als nacionals que resideixen a la colònia encara els respecten els drets consagrats en l’ordenament jurídic, mentre que es restringeixen als indígenes –de vegades amb una llei pròpia, però més tard, també sense necessitat de modificar la llei general, actuant a partir de decisions administratives.

Posaré dos exemples de decisions administratives fàcils d’entendre en aquest context: els tribunals absolen els organitzadors del 9-N, el president Mas i els consellers Homs, Rigau i Ortega, però després són desposseïts de tot el patrimoni amb una decisió del Tribunal de Comptes. O bé, un altre cas, resulta que un simple funcionari pot negar al parlament el dret de publicar una resolució i la cambra assenteix, de manera que es troba despullada de la seua raó de ser.

Però el fet interessant és que l’indigénat arriba un punt que esdevé tan normal i interioritzat pels poders profunds i no electes de l’estat que es comença a aplicar no pas contra qualsevol dissidència, sinó contra qualsevol divergència. Entre ells mateixos. I això origina una crisi tan grossa que esdevé una oportunitat alliberadora de la colònia.

Mirem l’exemple algerià. El codi de l’indigénat, proclamat el 1881, va ser abolit el 1946. Però és precisament a partir d’aleshores que passa a ser una pràctica quotidiana sense suport legal, que desfermarà una pressió tan insuportable sobre la població algeriana que acabarà portant a la independència l’any 1962, en un context de guerra d’alliberament.

Però allò que resulta interessant és resseguir la manera com la violació de la democràcia que implica l’indigénat fa esclatar l’estat per dins i l’afebleix, cosa que en facilita la derrota.

Quan tiba i estira les costures de la democràcia, l’estat perd coherència i legitimitat no tan sols davant els altres, sinó també entre els seus sectors més radicals. Sectors que veuen en l’amenaça independentista una mena de carta blanca per a liquidar també aquells dels seus que consideren massa tous o massa poc fiables nacionalment. En el cas que ens ocupa, per a liquidar, concretament, això que la dreta tripartida en diu l’anti-Espanya, denominació que com sap tothom inclou tot allò que no és una simple evolució biològica del franquisme.

I a partir d’aleshores tot s’hi val, perquè ja tot ha estat justificat, efectivament, a partir del primer trencament de la norma. Si s’accepta que hi ha parts de la societat que no mereixen de ser tractades amb les regles democràtiques, aleshores l’arbitrarietat, també a la metròpoli, és indeturable.

Per què la policia patriòtica perseguia Bárcenas? Perquè Bárcenas era i és la més gran amenaça per al PP. Ara, la pregunta pertinent no és per què Bárcenas era una amenaça per al PP, sinó per què existia la policia patriòtica? I existia per a dur a terme l’operació Catalunya. Ve-t’ho aquí, doncs: si s’accepta que hi ha parts de la societat que no mereixen de ser tractades amb les regles democràtiques, aleshores l’arbitrarietat, també a la metròpoli, és indeturable. Aquells que van acceptar que contra Catalunya s’hi valia tot, ara comencen a tastar-ne el preu.

En el cas algerià, la lògica de l’indigénat mena a l’OAS i al putsch d’Alger, aquell intent de presa del poder per quatre generals de cinc estrelles que s’alçaren en armes contra el president De Gaulle. I als pieds-noirs. I a un desequilibri social que encara avui perdura i és una de les fractures més importants de França. Alerta: fins l’any 1999 l’estat francès no va reconèixer oficialment que hi havia hagut una guerra d’alliberament a Algèria! I encara avui l’explicació de moltes de les tensions socials en les banlieues i del creixement de l’extrema dreta cal anar-la a cercar precisament en aquell episodi que va fer que una província ‘indiscutiblement francesa’ com Algèria deixés de ser-ho.

Tal com explica Olivier Le Cour Grandmaison en el seu llibre, per una altra banda polèmic, Coloniser, exterminer: sur la guerre et l’État colonial, el gran problema del colonialisme per a la metròpoli és que obliga l’estat a organitzar-se per un conflicte permanent amb els colonitzats que en realitat no té cap solució.

Perquè l’estat no pot assumir públicament que hi ha dues nacions diferents –la pròpia i la que lluita per la llibertat–, ja que això duria, a partir de la legalitat internacional, a l’exercici del dret d’autodeterminació. Però al mateix temps no pot tractar de la mateixa manera tots els ciutadans, amb els mateixos drets polítics, perquè això mena inevitablement al desafiament independentista i, eventualment, a la independència de la colònia.

De manera que fins el darrer moment, fins que el colonitzador no ha assumit la derrota, l’única solució que se li acut és aplicar l’arbitrarietat permanent. Fins i tot sabent que té el preu caríssim de destruir la democràcia, perquè implica que es perd la coherència del sistema i deixa de ser clar què es pot fer i què no legítimament.

I això tan simple, comprensible i fàcil d’explicar és l’indigénat…

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
13.09.2020  ·  21:59

I només pot rebentar a Madrid; perquè ells, amb la seua construcció de l’estat ciutat, han buidat tota la resta. Caldrà aprofitar l’ocasió, que no n’anem sobrats.

jaume vall
jaume vall
13.09.2020  ·  22:14

Tan de bo el pendent ferroviari faci descarrilar el tren espanyol, esclafi tot el que hagi d’esclafar, i espavilin.
Però, “que hay de lo nuestro” ?
Vull dir, que Espanya s’ofegui en la seva pròpia misèria ens podrà alegrar momentàniament. Però si nosaltres encara som hostatges i viatgem en el mateix tren…
Recordeu Ben-Hur, les galeres romanes s’enfonsaven amb l’embat dels enemics… però els desgraciats esclaus no podien alegrar-se’n massa, perquè estaven lligats als seus seients, i també morien.?
Alguna proposta per tal de que el nostre país s’alliberi d’aquest esclavatge ?
Pensem que aproximadament un 40 / 50 per cent dels nostres conciutadans a Catalunya, prefereixen continuar sent súbdits empobrits espanyols, que no pas arriscar-se a esdevenir ciutadans catalans amb més benestar.
Com és això ?

Alex Rodriguez
Alex Rodriguez
13.09.2020  ·  22:46

Una aproximació interessant, però no hi acabo d’estar d’acord. Que Espanya tracta Catalunya com una colònia i com territori conquerit, és indiscutible i ens portarà probablement a l’independència. Ara bé, els moviments que veiem a Madrid són guerracivilisme del de tota la vida. Quan ‘la dreta’ espanyola (i amb això vull dir tots els elements franquistes i anti demòcrates) no governa utilitza la tàctica del soroll constant i l’apocalipsi. per atemorir l’esquerra. Quan governa, no li cal. Però la qüestió és no perdre mai el control de l’estat. Bárcenas podria haver fet molt mal al PP i per això es van utilitzar tots els mecanismes per frenar-lo. Però estic segur que la policia patriòtica ja existia abans de l’Operació Catalunya, possiblement amb una forma diferent, i sempre disposada a fer la feina bruta.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
13.09.2020  ·  22:46

Em sembla molt bé fer-nos trampes al solitari, però Espanya porta molt de temos aplicant aquestes tàctiques sense que passi res. El que veiem sra, el nivell de corrupció i d’arbitrarietat ja ho aplicaven a principi del segle XX i no veig jo que Espanya s’hagi dissolt: al contrari, som nosaltres que estem més febles.

Espanya no desapareixerà ni s’enfonsarà perquè estan focalitzats en resultats, no en eines. Els és igual que els condemnin per arbitraris, o bé que hi hagi un gran escàndol. Si ara surt això de la policia patriòtica és per una pura lluita de poder entre partirs madrilents. Res més.

Hem de deixar de ser ingenus, marejar cinceptes, fer declaraions estètiques que no porten enlloc i anar de cara a barraca, abans no ens arrosseguin a la ruïna

Josep Salart
Josep Salart
13.09.2020  ·  22:47

Una editorial molt llarga per no explicar lo que tant be explica el senyor Vall al seu darrer paràgraf.

Si continuem entretinguent-nos amb lo d’allà, no veurem lo d’aqui. La Gestapo era tant perfecta que es detenia ella mateixa. Aquí, tením un partit, ERC, que amb ajut de l’Ibex català-español, vol continuar minant el gruix de gent que encara compra que hi ha dreta i centre-dreta catalana.
No, nois no. Hi ha gent que ho te clar d’alliberar-se de l’ Estado Español al preu que sigui, i hi ha gent que continua engatusant als dèbil d’esprit.

Per cert, el meu oncle, que es va allistar a la legió francesa i va anar a parar a l’Indoxina ( i va tornar saltant del vaixell en el canal de Suez, tot això ja m’ho explicava. I ho escoltàva amb el meu oncle protagonista de molt esdeveniments a la resistència francesa. Oh lá lá ¡¡. D’aqui ve la meva mala llet contra els botiflers.

Oriol Roig
Oriol Roig
13.09.2020  ·  22:56

Pot ser… Però hi ha una diferència substancial amb els “nostres” represaliats: els sospitosos del cas kitchen gaudiran de presumpció d’innocència i probablement d’un judici just. Un luxe que el nostres presos i exiliats, igual que els acusats de “terrorisme”, no han tingut. Algú s’imagina a en Fernàndez Diaz tancat preventivament per risc de fuga o a na Sàenz de Santamaria confinada a no moure’s del seu barria de residència mentre espera judici?

Lluís de
Lluís de
13.09.2020  ·  22:56

Els Borbons tenen el costum de fugir i ser restaurats. La restauració precedent a l’actual va comportar una constitució que tenia el seu propi “indigénat”

CONSTITUCIÓN DE 1876

Don Alfonso XII, por la gracia de Dios Rey constitucional de España. A todos los que las presentes vieren y entendieren, sabed: que en unión y de cuerdo con las Cortes del Reino actualmente reunidas, hemos venido en decretar y sancionar la siguiente

CONSTITUCION DE LA MONARQUÍA ESPAÑOLA

Art. 89.
Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes especiales; pero el Gobierno queda autorizado para aplicar a las mismas, con las modificaciones que juzgue convenientes y dando cuenta a las Cortes, las leyes promulgadas o que se promulguen para la Península.

Cuba y Puerto Rico serán representadas en las Cortes del Reino en la forma que determine una ley especial, que podrá ser diversa para cada una de las dos provincias.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
13.09.2020  ·  22:57

Crec que la feina discursiva per avançar cap a la llibertat és el que, Vicent, ens vas exposar magistralment el dia 11 (la historia real a Elna).

El que fa l’estat és certament quasi-diabòlic i incomprensible per una mentalitat democràtica.

Però cada vegada que el director ens fa una profecia és un gran perill perquè si no es compleix enfonsa la moral de la gent independentista.
Serveix per animar provisionalment uns dies però per a cap altra cosa positiva.

Tant de bo aquesta vegada, Vicent, tinguis raó. Però per ser eficaços i fortificar les ganes de victoria, no ens serveixen els pronòstics poc probables.
Perquè el poder destructor de l’estat espanyol i la seva capacitat de sobreviure a l’enemic (nosaltres) és també semi-diabolica. Forjada en molts, moltíssims segles.

Penso que només avançarem si sabem explicar bé el motius històrics i reals del que ens està passant amb Las Españas.
A més, editorials com els d’Elma EIXAMPLARAN la base independentista.

Les profecies no ho faran. Però Vicent té el dret de expresar-les.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
13.09.2020  ·  23:12

Tot i que és una visió de degradació molt suggerent crec que cal advertir que no és una auto-degradació irreversible.
Com a detentadors del poder, tenen la capacitat de pactar, fins al darrer moment, una reforma de l’estatus-quo que els convingui a tots ells.
Nosaltres aquesta capacitat no la tenim i, per postres, en aquests moments i entre altres coses, ens envesquem en discussions retòriques que enmascaren la lluita ferotge pel poder autonòmic.
El que sí que sembla indiscutible és que tots aquests assumptes han de fer el seu procés de decantació fins que es produeix la transformació real.

Ferran Lorente
Ferran Lorente
13.09.2020  ·  23:25

El seu pròpi discurs ès el vent que els empeny. Plantejat aixì sembla que canviant progresivament el discurs, perqué no es noti, els sería fàcil driblar i acabar negociant amb una mica de gràcia (no els mancarien pas interlocutors fervents).
Fals, el seu tarannà històric és el de “mantenella i no enmendalla” i qualsevol voluntat negociadora ès considerada feblesa.Per tant el pendent ferroviari segueix la seva lògica interna, una trompada del 10.

Albert Ventura
Albert Ventura
13.09.2020  ·  23:37

Sempre vaig dir que la cosa acabaria o be en una dictadura o en una dictadura i la independencia. La solucio civilitzada, es a dir, independencia i democracia a Espanya estava descartada des del minut 1. Massa complicat per ells.

Josep Gualló
Josep Gualló
14.09.2020  ·  00:22

NO CONEIXIA AQUEST CONCEPTE D’INDIGÉNAT

Te un fort aspecte de perill imminent per la metròpoli. Per altre banda estem acostumats a veure que els capitosts que podrien acabar destrossant-se els uns als altres apliquen aquella norma de “Oi que no ens farem mal?”.

Això no pot durar indefinidament i sembla que tard o d’hora s’hauria d’acabar. De moment ja fa uns quants anys que els hi funciona el sistema d’autodepuració interna que uns apliquen amb més assiduïtat que els altres.

La mort sobtada de l’alcaldessa de València Rita Barberà no va ser la primera de la llista , però si la que va causar més impacte. Ara la llista de gent que si xerrava massa podia portar problemes al seu grup, i ha mort per causes possibles com: infarts, suïcidis, ictus, caigudes del balcó, atropellaments, caigudes a la banyera, accidents de transit i de muntanya i mots altres, és esgarrifosament llarga. En cap cas el forense ha trobat res sospitós.

Tots els grups tenen molt a amagar i “l’oi que no ens farem mal” ajuda molt a dilatar el temps que trigui a explotar indigénat.

Robert Mora
Robert Mora
14.09.2020  ·  01:12

Una alliçonadora editorial sobre la distorsió política que l’arbitrarietat jurídica aplicada a les colònies no reconegudes com a tals indueix en la metròpoli portant-la a la vora del penya segat. I aquí ens trobem, a la vora del penya-segat, encetant el primer capítol del començament del final

sergi gonzalez
sergi gonzalez
14.09.2020  ·  04:51

Molt interessant l aportació del concepte i fenomen sobre la metròpoli de l indignat.

Espanya sempre acaba perdent les independències que se li han plantejat. I una de les característiques constants es aquest terennar involutiu que queda reforçat en l indigenat. Complementàriament pot ser útil recordar el fenomen de democràcia etnica, on sense que calgui lleis especials el sistema és capaç de discriminar minories que no queden amparades pels drets de la majoria, començat pel dret a ser reconeguts com a nació O poble.

Els primers moviments independentistes a la província de Cuba daten del 1810, i la independència d Espanya la van assolir al 1898, amb l ajuda important d usa, recordem.

Ara els cicles historics són més curts i per tant no caldrà quasi un segle per a que la societat catalana trobi el seu moment finestra i aprofitar ho. Però hi ha una constant en la gran majoria de les independències espanyoles que aquí encara no s acaba de produir ni acceptar: el paper fonamental dels criolls en el lideratge de la indepebdencia i fins i tot d espanyols que en la fase decisiva aposten activament per la independència. El cas d Argèlia i França en aquest sentit no correspon a la dinàmica perdedora de les independències d Espanya i això cal no negar ho per molt que la fantasia de la victòria indigena més agradi al mainstream actual de l independentisme a Catalunya. Cal més aportacio criolla en el moment finestra.

Joaquim Campanyà
Joaquim Campanyà
14.09.2020  ·  05:41

Amb un Parlament segrestat pels poders dels partits polítics ens fa febles per encarar-nos a les arbitrarietats de la Metrópoli.

Joan López
Joan López
14.09.2020  ·  06:05

I cuand estalli la metropoli, que vindrà? Europa pot tindre un associat amb un regim dictatorial?amb la deuda que té aquet estat,europa no fara res? I que tenim que anar fen Als catalans que volem una naciò ? Aniria bé una mica de llum sobre la foscor. La justicia espanyola rebra bofetadas continuament d’europa….peró segueix fen al que vol amb nosaltres.

elisabet sanz
elisabet sanz
14.09.2020  ·  06:13

“nacionalment assimilables”
M ha encantat aquest concepte i potser seria bo que cadascú de naltros analitzés si ho és, per saber si vol O no continua sent part d una Espanya que no evoluciona i que pot arrastrar nos amb ella a un final no desitjat.

Salvador Molins
Salvador Molins
14.09.2020  ·  06:23

Reafirmem el Referèndum vinculant
d’Autodeterminació de Catalunya
del 1r d’octubre del 2017.
Vam decidir. Vam votar. Vam guanyar.
Així vam emetre un mandat, de tots i per a tots:
Estat Català Independent en forma de República.
Ara, complim aquest mandat, acabem el que vam començar amb dignitat i convenciment, completem tot el que manca per a implementar la nostra independència plena.
Edifiquem i recuperem la nostra secular independència. Sumem i coordinem totes les múltiples iniciatives.
Passem d’Espanya i de tots els repressors
No esperarem cap ordre, no demanarem permís a ningú!
… Som-hi!

PAU BOLDU
PAU BOLDU
14.09.2020  ·  07:40

El més clar de tot, es l’ERE ANDALUZ, l’atracament dels majors lladres de la història de españa. PSOE ES CORRUPCIÓ TOTAL, ELS MÉS LLADRES. Pero el que es descomunal es que el tribunal els jutja i els condemna i no els obliga a retornar el botí robat, i el CONSEJO DE ESTADO, del PP-PSOE-CS no diu res de fer.los retornar els diners. Realment la dictadura del 78. es una democracia organica del Sanchez, Juan Carlos y sus chorizos. NO HI HA RES A FER, LA CORRUPCIO ES TOTAL

Jordi Torres
Jordi Torres
14.09.2020  ·  08:43

Fantàstica lliçó sobre colonialisme, Vicent, encara que em costa d’encaixar el cas català dins un esquema purament colonial (tot i que m’agradaria per l’assimilació romàntica de la lluita per una causa justa i per l’alliberament final, tan rotund). En el nostre cas crec que està tot més entortolligat, som una colònia interna, sí, però també som una part indispensable de l’estat, en el sentit que sense l’aportació econòmica catalana i, sobretot, sense la dominació exemplaritzant de l’estat sobre Catalunya, altres territoris també fagocitats per l’estat voldrien eixir. Som la pedra angular d’aquest estat parasitari, amb una Catalunya independent, espanya tindria els dies comptats, per l’efecte dominó. Ara els té, però com que no és inminent (o no ho sembla) a la villa i cort no ho volen veure ni admetre. En el cas colonial que exposes la metròpoli pot sobreviure sense la colònia, no és el cas d’espanya.

Crec que el nostre cas també s’assembla més al de les minories nacionals, com els kurds a Turquia, en que hi ha una violència interior que passa més desapercebuda a ulls dels veïns, com la violència a l’àmbit domèstic, i per tant ens està costant més fer-la evident i implicar-hi a autoritats supra-nacionals, com la UE. Em sembla bé agafar-nos a l’ideal colonial romàntic per engrescar a tothom, com a motor de canvi, però tinguem clar que en la nostra llibertat hi va implícita la dissolució del’estat a mig termini, i això canvia radicalment el preu que l’estat està disposat a pagar per evitar la nostra independència.

Salut i República.

Carles Lladó
Carles Lladó
14.09.2020  ·  08:45

–Corol·lari. O sigui que, malauradament i malgrat tot i a pesar d’haver de patir tanta vilesa carpetovetònica, això va bé. I cal esperar que tingui un desenllaç com més ràpid millor. Visca!

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
14.09.2020  ·  08:46

Tendría que tener vergüenza toda persona que renuncie a clasificar el “Estado” español de terrorista y asesino como sugiere la indiscutible verdad de los hechos…

Tal vez estos obtusos no estén en condición para entenderlo, pero así haciendo “ipso facto” asumen la carga de complices de unos asesinatos
———————————–
Empezamos a no censurar la Verdad que no nos gusta y hacer una autocritica profunda.

La reglas de un correcto comportamiento democrático no valen sólo para una España impenitente empapada de “cultura” terrorista y asesina en todos los niveles de la sociedad…

Sino que más aún vale para una Catalunya sumisa a la barbarie española, una Catalunya encogida, presuntuoso y cobarde que afirma con palabras pero no demostra con los hechos de ser superior a sus repugnantes verdugos.

josep soler
josep soler
14.09.2020  ·  08:48

Espanya des de principis del IXX és un tren en pendent ferroviari. Des de Trafalgar de 1805 a les condemnes innominioses dels tribunals patriòtics contra els catalans, passant per la pèrdua de Cuba i Filipines del 1898.

No hem d’esperar res d’Espanya, ni en èpoques d’aparentada bonança ni en les de posterior conseqüent fallida econòmica. És un règim que està acostumat al pendent, és com una espècie que menja de la carronya. Quan està acorralada econòmicament o democràticament desplega la closca del sentiment patriòtic i la supèrbia. La seva història és una constant repetició d’exemples. Recordem aquell “hasta la última peseta y gota de sangre” de la guerra de Cuba.

Ens cal invertir el temps mirant cap a casa que és on tenim el principal pal a la roda. Com diu en Partal, “un simple funcionari ens ha deixat el Parlament sense el seu sentit de ser”. Gràcies a la rendició d’un partit quasi centenari que diu ser independentista però de facto és tot el contrari. Càrrecs electes que tenen la barra de continuar cobrant el sou després de demostrar-se que no tenen cap “raó de ser” perquè en el Parlament no està representada la voluntat dels ciutadans si no la del Règim colonial.

Ara vindran eleccions i el mateix partit ens tornarà a demanar el vot. Si us plau, preguntem-los sempre: per a què si no teniu cap raó de ser?

Agnès Buscart
Agnès Buscart
14.09.2020  ·  09:21

Gràcies Partal…el teu enorme treball fa que altres puguem gaudir de veure-hi més clar.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
14.09.2020  ·  09:29

Completament d’acord em gairebé tot, llevat de que la policia patriòtica existeix de fa moooolt temps.

La que feia la guerra bruta contra ETA ja ho era, i la que actuava contra els dissidents en temps de Franco també era la mateixa policia patriòtica, crec que la majoria dels seus components dels de més alta jerarquia fins als últims esglaons tenen un sentiment i un pensament netament d’extrema dreta total en el seu singular principi dels temps. Per dir-ho de manera col·loquial és el seu estat mental normal.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
14.09.2020  ·  09:52

Totalment d’acord que la situació entre Catalunya i Espanya només té sentit si s’interpreta en clau colonialisme-anticolonialisme. L’Editorial d’avui és molt erudit. No crec que Madrid esclati per ell mateix. El centralisme de l’estat espanyol és aberrant però s’ha de dir que té molts satèl·lits i està molt ancorat també en la perifèria. Per més que vagin esclatant ‘bombes’ l’estat es manté perquè sempre té el recurs l’arbitrarietat i com a bon estat colonial és capaç de discriminar els dissidents sense canviar la llei. Algèria es va alliberar amb una guerra amb més de 500.000 morts i 2.000.000 deportats a camps de concentració francesos. La nostra és una altra via, potser la de demostrar a nosaltres mateixos i al món que som una colònia.

Carles Serra
Carles Serra
14.09.2020  ·  09:55

Gràcies Vicent, només afegir que tota aquesta corrupteles que denúncies, també estant apalancades per ER.
Últimament hi han queixes sobre la deriva de TV3, doncs a les últimes eleccions a Catalunya, va demanar ER la presidència/exigir la cooperació dels mitjans de comunicació, per això tenim la ma dreta i botifler de Sergi Sol dels mossèn; això que faig esment es un petit exemple d’aquest partit que es diu independentista

Eduard Samarra
Eduard Samarra
14.09.2020  ·  09:55

M’ha semblat molt interessant l’exposició, no coneixia aquest concepte. Tanmateix, a mi em preocupa molt més l’estat de l’independentisme a nivell ideològic i mental, que no pas Madrid. Perquè molt en el fons, la independència no es vol. Sembla que Catalunya només viu per desestabilitzar Espanya, car si en marxés la seva raó d’ésser deixaria d’existir, com la del revolucionari que no vol veure el fi de la revolució.

Pep Agulló
Pep Agulló
14.09.2020  ·  10:11

UN PREU MOLT CAR…

No hi veig cap “profecia” en l’editorial. Tampoc penso que a cada editorial hàgim de comentar del nostre victimisme que sempre bé contrastat per l’omnipotència de les deixalles de l’Estat espanyol.

Avui parlem d’un procés d’implosió d’un Estat colonial que l’afebleix però això no vol dir que automàticament els colonitzats ho tinguem tot quasi fet (la metàfora de Jaume Vall de les galeres romanes). Avui no parlem pas d’això.

Parlem de quan s’entén el llenguatge de la violència (clavegueres+togats) com a únic mètode de resoldre afers polítics, aquesta no es pot circumscriure a una minoria colonitzada. Recorda a les màfies de Chicago de principis de segle XX. Executar un traïdor podia generar una guerra entre màfies…

PS. la paraula “indigénat” és horrible.

PERE SIO
PERE SIO
14.09.2020  ·  10:14

Molt d’acord amb Josep Soler que el pendent ferroviari d’Espanya bé de molt lluny. A finals del XIX la pèrdua de les colònies Cuba, Filipines, Puerto Rico, el desastre militar d’Annual al Marroc, els cops d’estat militars de Primo de Rivera i Franco i el maquillatge de la Transició, amb la Monarquia per perpetuar el franquisme amb aparença de democràcia.
La policia patriòtica ha existit sempre amb formats i objectius diversos ja sigui al servei de la Monarquia absolutista, de les dictadures militars i amb la Transició dels dos grans partits espanyols, PSOE (Gal) i del PP (Catalunya).
Com diu el Vicenç les formes de la dictadura són incontrolables.
La descomposició política, econòmica i social d’Espanya és un fet imparable.
La colònia Catalana ha de saber aprofitar el moment per guanyar-se, amb fermesa i contundència, la seva llibertat.

Josep Castelltort
Josep Castelltort
14.09.2020  ·  10:25

No sé si el que explica en Vicent és una llei indefectible. I no sé si aquest procés acabarà destruïnt l’estat espanyol. Que és real és evident.
El que em sorpren dels comentaris és que molts lectors no entenen que centrant-nos només en el que passi a Catalunya no en sortirem perquè la desproporció de forces és massa gran.
Hem d’aprofitar-ho tot i ja veurem si n’hi ha prou.
L’enemic s’afebleix a dos fronts: a Espanya i a la UE. No podem vèncer en una batalla, per ara, perquè encara són massa forts. Per tant, hem de segui la guerra de desgast, que la fa la sobretot la gent amb la seva perseverància.
La batalla l’haurem de presentar quan l’estat espanyol s’hagi afeblit prou per les divisions i per la pèrdua de crèdit internacional.
Un problema molt gros són els cipais, botiflers a casa nostra. No podem tenir tanta por a assenyalar-los.

Joan Royo
Joan Royo
14.09.2020  ·  10:41

Espanya no té “arreglo”, ja està arreglada. Tota la corrupció del sistema del 78 és la política normal i secular d’aquest estat, es dóna per sabut com aquell soldat la valentia del qual “se le supone”. El món intel.lectual, periodístic i polític espanyols, saben que és llur forma d’actuar, no els és estrany. Només societats que vénen d’antic amb un esperit rebel, que històricament no acceptaven el poder absolut de ningú (pactisme català) són qui els crea problemes, perquè fan tremolar els fonaments del seu sistema, per això és impossible l’acord, per això és una ingenuïtat pensar que es pot dialogar o negociar. Només la rebel.lia és realista. Per entendre més, què és Espanya, us recomane “Un poble traït” de Paul Preston (Espanya del 1874 fins a l’actualitat).

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
14.09.2020  ·  11:12

I nosaltres aprofitarem la finestra? Estarem preparats?
Haurem fet cau i net? Triarem els millors pet l’embat final?
A les darreres eleccions vaig sentir vergonya per el meu poble. Veurem a les pròximes.

Albert Miret
Albert Miret
14.09.2020  ·  11:16

És tan evident i tan elemental que el Procés és el que ha desencadenat la implosió d’un estat que no ho ha arribat a ser mai, que m’entristeix aquesta matraca tan fàcil de carregar-s’ho tot i mantenir que aquí tot és impossible. No era impossible el referèndum? No era impossible la declaració de la República Catalana, que vull recordar a tots els del vas mig buit que només està suspesa temporalment? No era impossible que l’independentisme tornés a guanyar les eleccions post cop d’estat del 155? No era impossible tenir tres veus catalanes al Parlament Europeu? Tot era impossible, com ara, però es va fer perquè no sabíem que era “impossible”. Perquè ho volíem fer amb totes les nostres forces. I ho vam fer, i ho tornarem a fer les vegades que calgui fins que siguem independents. Prou de lamentacions estèrils, prou de dir que “res va servir per a res”. Si el Procés no hi hagués sigut, el rei continuaria fent de rei de la totalitat del país i no només d’un tros, perquè als altres no el deixen entrar. Si el Procés no hagués existit, el món seguiria pensant que espanya era un país democràtic i solvent, cosa que avui els fa riure. Espanya és la màquina del tren, però és Catalunya qui mana en la inclinació del pendent.

Maria Isabel Monturiol
Maria Isabel Monturiol
14.09.2020  ·  12:00

Tout à fait!

Salut Carbonell
Salut Carbonell
14.09.2020  ·  12:05

D’acord amb Albert Miret. Cal tenir el pessimisme de la inteligència i l’optimisme de la voluntat…… no recordo de quin personatge celebra es la frase ……
Aconsello a tothom el llibre : Un poble traït de Paul Preston . Espanya ha estat sempre governada per gent mafiosa, inculta, incompetent que ha traït el seu poble……i a on Catalunya sempre ha estat l’enemic a derrotar.
I si abans això ho sabia tothom avui amb els mitjans de comunicació encara més.
I si els nostres polítics (molts però no tots) tenen por, nosaltres hem de votar als que ens demostrin amb fets que la llibertat és la clau del benestar.
Pensar i actuar pel bé comú i no pel que ens volen fer creure que és el bé comú, és la marca inesborrable dels països cultes i democràtics ….. el demés és demagògia .

Antoni Soler
Antoni Soler
14.09.2020  ·  13:13

Gràcies sr Partal els seus articles son com una flairada q ens omple els pulmons i ens renova les consciències i alhora dona forces per seguir endevant

enric llopis
enric llopis
14.09.2020  ·  13:37

Però a Algèria hi va haver sang i violència. Nosaltres som un poble pacific i no hi veig la comparació senyor Partal.

jordi Rovira
jordi Rovira
14.09.2020  ·  15:29

Al meu entendre l’article és ben comprensible. I a pesar d’algun comentari més o menys reactiu al respecte, traspua una línia estratègica ben clara. Podem intentar negar l’evidència, però és ben cert que l’estat colonial espanyol i el seu model de desenvolupament està acabant tots els marges possibles de subsistència i tot el seu crèdit ( i tothom sap que és del crèdit, del que viu ). Alguns el comparen amb l’estat colonial francès: jo no ho veig pas. La República Francesa, amb totes les seves foscors, és encara un estat funcional amb un model de referència. Ho és ara, menys del que ho era quan la independència d’Argèlia. Per tant, cap comparació possible. Com tampoc va essent probable la validació d’un model que conté tants forats com aquest model hispànic. Certament, les coses no apunten bé ( és ben clar això que Madrid esclata i ho farà encara més ), i per això mateix el sentiment de fragilitat, en tant que espanyols a la força, l’hem de mantenir en viu. Estem al mig d’un procés de degradació que formarà part del nostre procés d’alliberament. I el còctel és certament esquizofrènic i de difícil participar. Però és tal i com pot acabar esdevenint.

Roser Caminals
Roser Caminals
14.09.2020  ·  16:19

Espanya s’està quedant sense opcions. La violència de l’1-O no ha funcionat. La repressió que la va seguir ha fet efecte, però no fins al punt de decapitar l’independentisme. La via judicial té un recorregut limitat i un topant clar a Europa. Catalunya ha de saber aprofitar la pendent ferroviària per oferir a Europa una proposta més atractiva que una Espanya arruïnada econòmicament i política.
El més preocupant és la desfeta dels partits a casa, la seva total indisciplina i manca de visió. El poble haurà de crear la unitat que ells són incapaços d’assumir i desbordar els murs que ER i el PdCat han alçat al seu voltant. Només així ens en sortirem.

Antoni Morell
Antoni Morell
14.09.2020  ·  20:02

Sempre és interessant eixamplar coneixement i l’article d’opinió d’en Vicenç, a mi, m’ha semblat alliçonador.
Els que ja tenim una certa edat recordareu que, just en els moments inicials de la transició, ja és va produir un canvi en l’actitud dels antifranquistes. Llavors va sorgir un acudit odita (tant se val) que Manuel Vázquez Montalbán, recollia en un article d’El País 19/05/1985, sota el Títol: “Contra Franco estábamos major”.
Aquest giravolt en definir qui era l’enemic, quan van començar a sorgir els Partits, fou evident amb el PCE. Carrillo (perseguit per Martin Villa amb perruca o sense), va decidir oblidar-se de la República acceptant el que calgués per seure al Parlament. Després… començant pel PSUC, vingueren els demés…
TOTAL La Milicia Patriòtica, els Consejeros Nacionales de las FET i las JONS i tota la patuleia que vivia del Règim que ens tenia “indigenats” ha perviscut, fent i desfent a pleret, fins avui. El mateix fenomen que vivim ara a casa nostra. Expresidents de la Generalitat enfrontats (s’entén amb Montilla però no más) i batalletes per ocupar el lloc dels que han practicat el mateix procediment. AQUI és on hi ha el Nus Gordià…
Pels que van fluixos en Història Gengis Kan un cop agermanades les tribus del seu territori, quan arribà al límit dels seus territoris decidí eixamplar el seu imperi. però no hi havia unitat entre els caps de tribu. Llavors recollí unes canyes i separant-ne una la va trencar fàcilment. Després fent un manyoc amb la resta demanà als presents que la intentessin partir, ningú fou capaç de trencar-la… Amb la força que fa la unió és pot arribar lluny.,
Allò de que l’home és l’únic animal capaç d’entrebancar-se dues vegades en la mateixa pedra… i tres i quatre…

Josep Sendra
Josep Sendra
15.09.2020  ·  07:37

Molt d’acord amb Jaume Vall i Josep Salart. Escuets i ràpids. L’Editorial molt bona. M’agrada la transversalitat i dubte valencià de Partal…és més realista.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any