18.05.2022 - 21:40
|
Actualització: 18.05.2022 - 21:42
Cada dia apareixen més exemples de la guerra bruta contra l’independentisme desencadenada en tots els fronts per Espanya a partir de la consulta del 9-N. Ahir es van saber noves informacions sobre com l’anomenada “policia patriòtica”, amb la col·laboració de mitjans com El Mundo i El Confidencial, va fabricar acusacions falses de corrupció contra dirigents de CiU, com ara Artur Mas i Xavier Trias. Acusacions que van ser filtrades, publicades i utilitzades en moments clau de diverses campanyes electorals, amb clares repercussions polítiques, com tots sabem. Xavier Trias, per exemple, va perdre la batllia de Barcelona a mans d’una Ada Colau que no va tenir cap prevenció a l’hora de convertir les manipulacions de la caverna policíaca i mediàtica del PP en l’eix de la seua campanya electoral.
Són fets d’una gravetat enorme perquè a la pràctica impliquen, ni més ni menys, que les eleccions a Catalunya han estat sistemàticament manipulades pels aparells de l’estat des de fa anys i, doncs, han destruït el procés democràtic. Però també perquè demostren que el procés cap a la independència ha estat entrebancat de manera molt eficaç, planificada i professional, de Madrid estant, fomentant la divisió interna a còpia d’espionatge, mentides mediàtiques i qui sap què més.
El gran salt endavant i com desactivar-lo
A Madrid ja n’eren conscients, aleshores, que el gran salt endavant de l’independentisme havia estat la incorporació en massa dels votants, i bona part dels quadres, de CiU i el PSC, els dos partits majoritaris durant dècades. Per tant, es van fixar com a objectiu estratègic la destrucció de tots dos partits. Els socialistes els destruiran des de dins, fent fora de la manera més indigna el president Pasqual Maragall i escorant el partit cap a unes posicions que l’allunyen de tot allò que havia estat i significat. I com que no van poder fer això amb CiU des de dins, probablement servint-se de Duran i Lleida, aleshores van activar una operació brutal i inaudita de desprestigi personal, que pretenia i pretén que els votants s’allunyen –moralment indignats a còpia de mentides– dels qui podien ser els líders del procés provenint de Convergència.
I en això va tenir un paper fonamental la corrupció. Entenguem-nos: la corrupció política és consubstancial al règim del 78 i afecta tots els partits que en participaven, Convergència també. Però, en aquest cas, la cosa és que es desplegà una campanya específica contra CiU que, més que voler lluitar de manera legítima contra la corrupció i posar-hi fi, volia posar fi de manera il·legítima a l’independentisme, tot afeblint-lo, com molt difícilment ara ja ningú no pot negar, sabent tot allò que sabem.
Tècnicament, manipular és sembrar en la consciència i en la ment de les persones idees, actituds, conceptes o aspiracions perquè serveixen els interessos, ocults o públics, dels manipuladors. Quin era l’interès en aquest cas és ben evident: frenar l’avanç del procés d’independència en conjunt, atacant una baula que ells pensaven que podria ser feble. La pregunta, tanmateix, és com és que aquest propòsit va tenir tant d’èxit.
I de respostes n’hi ha dues, si parlem en concret de CiU. La primera és que la corrupció dins CiU existia i per tant era creïble. Això no es pot amagar. Però tampoc no podem passar per alt la segona resposta. Si van funcionar tant les mentides també va ser perquè molta gent se les volia creure per atacar Convergència.
Per què nosaltres, no?
Fa molts anys que tinc en un dels prestatges de casa, sempre a mà i de manera destacada, els tres volums de la Història dels moviments nacionalistes d’Antoni Rovira i Virgili, en l’edició original. Tinc molt pocs llibres vells, jo, però aquests tres m’ajuden d’una manera molt especial a mantenir-me despert per a respondre una pregunta que fa anys que em persegueix: per què cent deu anys després –aquests volums es van publicar el 1912– els Països Catalans encara no som independents, amb la sola excepció, ja s’entén, d’Andorra?
Rovira va escriure aquells llibres partint d’una llarga llista de nacionalitats, sobretot europees, amb l’intent de convèncer els catalans que l’estat propi era l’única eixida raonable per al país. I, llegits des de la distància dels anys, hom no pot deixar de preguntar-se com és que, amb l’excepció de Catalunya i del que ell en diu Bascònia, la gran majoria dels casos que explica s’han arreglat per a bé. Albània, “la vella Sèrbia”, Irlanda, Armènia, Croàcia, Hongria, Eslovàquia o Eslovènia, per dir uns pocs dels països que Rovira estudia, han esdevingut amb els anys estats confortablement independents. I nosaltres per què no? Per què som gairebé el darrer país de la llista a aconseguir el resultat que tots cerquen?
El fet que Bascònia no ho haja aconseguit em fa pensar que potser hi ha alguna cosa relacionada amb la manera com l’estat espanyol ho encara, això, la violència extrema que exerceix, la cronologia dels fets, potser. Però també veig molt clar que nosaltres tenim un problema, que és aquesta obsessió malaltissa de competir ideològicament dins el camp independentista, cosa que fomenta el partidisme extremat, la batalla per l’hegemonia.
En relació amb això, em sembla fora de tota discussió que en amplis sectors de l’esquerra independentista ha pesat sempre més, i pesa encara més, la discrepància ideològica i de projecte –i la voluntat de derrotar i anorrear això que en diuen la dreta catalana– que no pas l’oportunitat i la possibilitat evident de guanyar tots junts.
En un altre país acusacions i manipulacions com les que s’inventava en una cova Villarejo i promocionava des del seu diari Pedro J. Ramírez simplement la gent no se les hauria empassades, així, a la primera. I sobretot els polítics no les haurien fetes servir per atacar els qui en definitiva eren i són els seus companys de projecte nacional. Per què? Doncs precisament perquè venien de l’enemic. Tan simple com això. Haurien demanat explicacions, és clar. Haurien lamentat que la corrupció passada fes creïbles les acusacions falses. Però haurien anteposat sempre la suspicàcia davant qui en definitiva ens vol derrotats a tots. Hauria prevalgut la desconfiança envers l’aparell estatal de la nació de la qual et vols independitzar. Però no ho sabem fer això, ací, i la guerra oberta entre independentistes que ja fa quatre anys que dura n’és una prova ben fefaent i lamentablement viva.
Mirant-ho del costat positiu, algú podria argumentar que al final en això també n’aprendrem i que com més clares siguen les maniobres i les manipulacions més n’aprendrà la gent i més immune hi serà en el futur. Aquesta teoria ve a dir que la confirmació de tota aquesta conxorxa de les cavernes policíaca, política i mediàtica ens prepara per a l’episodi següent, en què reaccionarem de manera diferent. No dic que no puga ser veritat –jo no ho veig clar, però no dic que no puga passar. Ara, les oportunitats perdudes per no haver entès aquella regla tan bàsica que diu que a l’enemic ni aigua i que això és un combat nació contra nació, aquestes ja no tornaran.
Entrevista a Artur Mas: Sense unitat estratègica i confiança mútua, no es va enlloc, així com es va demostrant.
PS1. Aquesta vesprada s’inaugurarà al Palau Robert de Barcelona una gran exposició que porta per títol “Revolució VilaWeb”. Es podrà visitar a partir de demà, divendres, fins al 25 de setembre i els subscriptors del diari rebran avui mateix un correu en què els anunciem una de les activitats exclusives que ells podran fer, relacionada amb aquesta exposició.
L’exposició recorre els vint-i-set anys d’aquest diari i explica que VilaWeb és el principal exponent als Països Catalans d’una revolució tecnològica planetària, que ha passat a ser també una revolució social amb grans conseqüències mediàtiques i polítiques. Estic convençut que us sorprendrà i us agradarà molt, perquè tot això s’explica en un format molt espectacular, en què de segur que us trobareu perfectament reflectits molts de vosaltres.
PS2. Extraordinària aquesta anàlisi de Jordi Goula: Els Països Catalans sota l’aspiradora madrilenya. Molt recomanable.
Els nostres polítics són, en general, de molt poca qualitat professional. I es mouen més per aconseguir un lloc remunerat i per conservar-lo que per cap altre interès. Ni tan sols han en són conscients que són objectius a abatre per l’enemic, tant si lluiten com si es rendeixen. En tot cas, sempre s’ha de ser optimista. Sembla que Espanya no es podrà sostindre massa més, tal i com van les coses.