La revolució dels somriures

No està tot perdut i gent que no era independentista ara ho és. Tinguem forces per tirar endavant amb la justicia. Al Baltic hi ha un home, Werner que Té una estelada al màstil, del seu barco, ens va explicar que des de que va veure les imatges de l’1O es va interessar pel tema, no ha estat mai a Catalunya. Li hem portat una nova estelada, la que té està molt viscuda. Nosaltres, que també naveguem pel Bàltic, també portem l’estelada i la gent pregunta i els expliquem. La revolució segueix.

La lluita x l’hegemonía es una excusa barata x perdre temps, dividir, desorientar i enterrar el moviment indepe en l’autonomisme, quees a lo que juga ERC al meu entendre. Per tant a la propera votaré JXCAT, a veure qué passa.

No m’agrada gens el seu escrit Sr Partal. Penso que el seu deure no només és informar, sino motivar la parróquia, i el seu escrit a parer meu transmet derrotisme i victimisme

El temps del llirisme s’ha acabat i punt. La confrontació es l’única vía, i les forces polítiques que no ho vulguin entendre espero que siguin destruidos a les urnes

Llistes obertes, partits nous, caresnoves, lideratges nous… full de ruta, calendari, taula d diàleg entre nosaltres….

Em aconseguit molt. Falta acabar. Endavant

Vist el panorama actual, estic segur que la mateixa Muriel canviaria la frase “la revolució del somriures” (tal com estava el pati en aquell moment es podia fer perfectament) per una de semblant a la de : “No es poden fer revolucions com aquesta i a sobre somrient “.
En Vicent opta per repartir culpes entre tots, però si fem memòria de com s’han fet les coses, no es just i a la llum de com s’han desenvolupat posteriorment, encara menys, puig que l’estratègia de “eixamplar la base” juntament amb la famosa “taula de negociació” i d’altres batelletes no ha estat altre cosa (objectivament) que un perpetu demanar perdo a l’estat, per si l’havíem ofès massa, en les nostres reivindicacions independentistes.
Una estratègia claudicant que ens esta portant al desastre a tots i que a hores d’ara, a part de tractar-se de dissimular una por, que ens feia vergonya confessar, es tractava bàsicament d’ocupar l’espai convergent (i destruir-lo d’una vegada per totes) per tal d’instal·lar-hi “al gran partit independentista emergent, alies “els potes negres”.
Ens queda Puigdemont, que crec que al final serà el que farà furat, perquè queda clar -cada dia mes- que es l’únic que vol la independència i que es capaç de córrer riscos, per tal d’aconseguir-la
El demés – hi sent generosos- esta ben demostrat que ha estat una verdadera pèrdua de temps

El meu suport a l’editorial i als comentaristes que saben ser autocrítics sense cansar-se. Tenim dret a ventilar l’emprenyament, però creuar-nos de braços, declarar-nos cansats i cedir el vot als unionistes és una excusa per no fer els deures. L’atalaia de la superioritat és molt còmode, i és exactament on ens vol Espanya. Algú es pensava que al cap de tres anys ja seriem a casa? Repassem la història, si’s plau.
La ficció del diàleg és un requisit de la legitimitat, però portes endins sabem que no funciona. Esperem que aquests tres anys hagin estat un periode de prova i que, en les converses que actualment mantenen els líders dels dos partits, el President Puigdemont convenci en Junqueras d’acceptar-ne el fracàs. Seria bo poder prescindir d’ER i el PdCat, però dubto que sense ells surtin els números.
Que el President Torra faci el recorregut complert. Que sigui l’estat espanyol qui forci les eleccions. Temporalment, aparquem els somriures i tensem la corda al màxim. Ja somriurem més endavant.

Totalment d’acord amb el comentari de l’Albert Miret, Rubèn Fernandez-Pola i potser d’altres que no he pogut llegir, d’acord amb els que no es deixen arrossegar pel derrotisme.

Tinguem una mica de fortalesa i mirada llarga, si us plau. Estem en plena ressaca repressora de l’estat després d’un embat fenomenal de l’independentisme, que l’ha fet recular i veure-li les orelles al llop. El brogit de la repressió fa que se’ns passi per alt un detall fonamental: el marc mental de l’independentisme ha canviat per sempre més, ens hem alliberat (alguns encara ho estan fent) del jou colonial que ens relegava a una posició subordinada, per no dir sotmesa, i fent-ho hem deixat al descobert el fastigós rostre del feixisme espanyol que s’amagava, plàcid, sota la careta democràtica de la transició. Això ja no té marxa enrere, els independentistes ja no podrem acceptar l’encaix amb aquesta Espanya, i els amants de les terceres vies dialogades s’aniran extingint com dinosaures en una glaciació. D’altra banda, Espanya també ens esperona ja que no té, ni pretén tenir, cap projecte integrador per Catalunya, així que la ‘conllevancia’ és ja impossible. Aquesta no és una situació sostenible en el temps ja que converteix l’estat espanyol en un estat democràticament inviable, i Espanya no es pot permetre involucionar de nou cap a una dictadura, ni socialment ni econòmica, dins el marc europeu.

Així doncs, tot i que la situació actual és molt adversa, que hi ha lluites partidistes i que encara hem de fer net de les ramificacions del franquisme (o de la por al franquisme) dins les nostres institucions, estem dins un corrent de fons que no s’aturarà. No sé si serà la nostra generació qui podrà culminar el procés, potser seran els nostres fills o nets que, sense el llast derrotista dels qui vam néixer durant la dictadura, ho aconseguiran. Mentrestant, cada embat de l’independentisme ens haurà de portar una mica més a prop del nostre objectiu. Però, per sobre de tot, lluitar per alliberar-se de les idologies feixistes, dels violents, de la ignorància prepotent, dels que limiten els drets i les llibertats, dels qui volen anorrear la nostra cultura… alliberar-se de tot això no és una opció, és la nostra obligació. Si som demòcrates i volem lo millor pels nostres fills, és clar.

Molt bona reflexió.
En el moment en que es considerava la revolució dels somriures, crec que era el més adequat que es fes servir aquest terme ja que s’ha marcat d’una manera molt clara i definitiva que una part fa servir la violència, la repressió i la venjança, mentre que l’altra porta la identitat pacifista. L’intent dels franquistes de d’equiparar l’independentisme català amb ETA ha resultat fracassat ja que totes les acusacions relacionades amb la violència són esperpèntiques i mostren un clar sadisme per qui ho vol utilitzar.
El pacifisme no sempre va de bracet dels somriures, i en aquesta etapa del procés toca el gust agre de suportar el pes d’un estat amb set de fer patir, humiliar i derrotar. Aquesta etapa que va començar al Parlament els dies 5 6 i 7 del setembre del 2017 és dolorosa i és que més corre el perill de que es compleixi la voluntat aznariana de “antes se romperà Cataluña”. Tot i que no varen aconseguir que prosperés el moviment tabàrnic, ara sí que hi ha independentistes que mosseguen a els altres perquè els altres trien camins diferents.
En aquest moment no hi ha cap estratègia definida i uns volen esgotar més el camí del diàleg: no se sap de cap alternativa factible i els altres parlen de tira pel dret. Segurament ells saben que volen dir, però costa de creure en drececers que no siguin les de justificar l’acció dels repressors o fer màrtirs sense que el seu sofriment tingui perspectiva de donar fruit sobretot si hi ha un apart de li’ndependetisme que ja li està bé aquest martiri inútil per altres independentistes.
En aquest moments els exiliats tenen una tasca molt important que s’allunya de la rivalitat partidista que és l’extraccció de la closca de tal manera que arribi un moment en que per adaptació al medi europeu la desobediència total al franquisme sigui el camí de l’allibertament. Mentre n això no passi identificar-se amb una opció és positiu sempre que no sigui perjudicar altres opcions independentistes. Cada opció té sentit si està enfocada a sumar-se a les altres al seu moment. Mentre la paret és dura i fa bonys als cop de cap i tussar als companys de ruta és anar a favor dels franquistes, que és el que somnien: que els independentistes perdin els cap i que es barallin entre ells. No ens podem de fiar d’aquells de que diuen que volen que marxem, però no mostren cap camí concret ni posen cordes per escalar la roca.
Com molt bé es diu a l’editorial les eleccions no ho són tot. En canvi és vital que hi hagi un concepte bàsic compartit i volgut per tots els independentistes, que no és tant l’estratègia sinó l’objectiu. Allò que pugui reflectir en paraules la constitució catalana, el referèndum de la qual és importantíssim per deixar de dependre del pubillatge borbònic del franquisme.

Es verdaderamente increíble que el independentismo catalán todavía no haya tenido el coraje de gritar a todos los países libres de Europa y del mundo lo que es claramente evidente a cualquiera se ponga a analizar los hechos de los atentados terroristas del 17 de Agosto 2017:

FUE EL ESTADO TERRORISTA ESPAÑOL EL RESPONSABLE DE LAS MATANZAS EN BARCELONA Y CAMBRILS EL 17 DE AGOSTO 2017

La vergüenza que no tiene nombre es la actitud remisiva, pasiva y sumisa de las instituciones catalanes y de los partidos independentistas hacia la barbarie de una España asesina y la espantosa evidencia de sus manazas sucias de sangre inocente delante de los ojos de cualquier persona quiera ver la realidad.

Solo esto ya bastaría para tumbar para siempre un país inmundo que no tiene ningún derecho de pertenecer al consorcio de los países civilizados …

No hacerlo solo tiene el significado de ser complices de perpetrar en el mundo sus crímenes contra la humanidad.

El PUEBLO DE BIELORRUSIA NO HA LLEGADO A TENER UN TIRANO QUE HA LLEGADO A IMPONERSE CON DESCARADOS ACTOS CRIMINALES

CATALUNYA SI

EL PUEBLO DE BIELORRUSIA HA SALIDO EN LA CALLE Y OBTENDRÁ LA LIBERTAD

EL PUEBLO CATALÁN NO OBTENDRÁ LA LINERTAD

Y LA CULPA DE ESO ES LA COBARDÍA, LA MEZQUINDAD DE SUS POLÍTICOS Y DE SU FALSA CLASE DE INTELECTUALES QUE HABLAN HABLAN DE NADA

VERGÜENZA

Es veritat, calen canvis. Si mirem qualsevol moment històric i estudiem quins han sigut els motius perquè s’hagi produït, ens ho podran explicar de moltes maneres diferents, segons qui ens ho expliqui , però el què és clar es que sempre intervenen molts factors i en front de cada un va canviant la situació.
No crec que ara sigui un moment en que ningú pugui saber com aniran les coses, i canviaran, segur. El que no canviarà, crec , és la força del independentisme català perquè ens sentim trepitjats cada dia .
Una manera d’acabar-lo seria que deixessin de fer-nos mal, i això no passarà i si passés , es que ja seriem independents!
Visca la revolució dels somriures !

Llençar la pedra i amagar la mà, això és el que fa aquest editorial.

Aquest discurs victimista encobert que diu “no ha estat culpa nostra” és d’una falta de responsabilitat immensa. És evident que la responsabilitat penal de la violència és del violent, però tampoc podem fer veure que ens va caure tota la merda a sobre simplement per ser bones persones i passar per allà, com un ciutadà innocent enganxat per una bala perduda en un tiroteig.

O una de dues: o va ser nostra la responsabilitat conscient decidir assumir el risc de la violència de l’estat o va ser totalment inconscient i ens hi vam veure abocats per les decisions summament kamikazes dels nostres polítics. Una o l’altra, tant se val, perquè nosaltres seguim tenint la responsabilitat de decidir com fer front a aquesta violència. Si pretenem guanyar la independència l’hem de tenir assumida i per tant hem de deixar enrere aquest discurs victimista. És la mentalitat darrera aquest discurs que fa que una vegada rere una altra tinguem una rabieta infantil davant el ja més que previsible cinisme – i normal en la realpolitk – de la UE.

I ja que parlem de violència, guerra civil en l’independentisme, de debò? De fet, és vosté director qui sempre ens recorda que és normal tenir divergències en un procés cap a la independència. Per això em sorprèn que pugi tant el to parlant d’una guerra civil. No crec que fer servir aquest terme inflamatori sigui encertat, i no soc jo precisament dels que la va viure, la guerra. L’independentisme està en una batalla partidista i ideològica, que en principi s’hauria de poder superar. El conflicte és bo perquè enriqueix el debat. Una altra cosa és que no sapiguem gestionar el conflicte ni pressionar els nostres polítics per forçar-los a canviar, o millor dit, per fotre’ls fora.

Certament no hi ajuda tenir els mitjans que tenim. Són els mateixos mitjans que un mateix article et poden parlar de la batalla partidista insofrible i a l’hora adobar el terreny per unes noves eleccions. I a sobre demanar-te el vot! Unes eleccions per cert que no tenen una base política per a ser convocades. O potser sí que la tenen si tenim en compte la lamentable gestió de la pandèmia i les camàndules vàries prèvies a aquesta, el qual seria més greu, perquè això no s’ha denunciat amb la intensitat que cal als mitjans. Potser si en comptes de parlar de totes aquestes coses en abstracte, donéssim noms i fets concrets i es creés un relat mediàtic demanant retre comptes, potser llavors podríem començar a netejar la casa, saber amb què i qui comptem i resoldre les nostres diferències.

I ja per tancar, quina evidència tenim que el moviment s’està transformant? I en cas que s’estigui transformant, en quina direcció? Jo ens veig més obedients i complaents que mai…

Senyor Partal, avui no puc felicitar-lo per l’editorial, difícil d’entendre, concretant, el tercer paràgraf començant pel final té una redacció que per molt que l’he llegit 3 vegades no sé què vol dir, crec que quan l’escrivia vosté estava un poc espés o potser sóc jo qui està espés. Sí que he comprés que s’ha acabat el somriure i comença la revolució. Totalment d’acord, en realitat jo això de somriure a qui t’està fotent mai ho he entés ni practicat, almenys caldrà fer cara de ràbia davant de les porres i les pilotes. Catalunya no pot exercir la violència per defensar-se. simplement perquè no compta amb mitjans personals ni materials i no per un pacifisme estúpid que enteranyina alguns cervells, prou de bonisme i de lliris. La crítica als partits total i absoluta però no tots són igual, ERC és la gran vergonya del que està passant, no cal fer el llistat de bestieses que ha fet, la darrera del senyor Torrent ja no té nom, un botifler no ho faria millor. I pel que vindrà, els independentistes heu de votar Puigdemont a ulls clucs, és l’únic que pot plantar cara a la repressió espanyola.

Estimat Vicent: Per tal de fer efectiva la independència, sabem que comportarà necessàriamente sacrificis econòmics, perquè l’estat espanyol mai s’savindrà a pactar-la, a les bones. Aleshores, si mal no recorde, en una Editorial teua de no fa molt temps, posaves sobre la taula el cost desmesurat, permanent, quotidià i sense fi, en comparació, que soportem per causa de la “no independència”. En una resolució pràctica, pacífica de tirar pel dret, recolzats per la majoria del poble, segur que comportaria un trasbals important, però limitat en el temps, com tú apuntaves. Per ahí van els tirs. Cal un estudi rigoròs i, conforme a ell, que segur ja estarà fet, concienciar a la gent, a les empreses, al País sencer, si no volem fer del plany un estat permanent sense sortida. I, a temps i destemps, no parar de evidenciar-ho a través dels mitjans públics. Amb determinació. Potser molts “altris” dels “propis”, per ahí acaben entenent millor la importància de nostra sobirania, de l’injust sotmetiment al que ens tenen tenallats.
PS.
Per altra banda em reafirme i seguiré insistint: Prou ja de divisió dels partits a l’hora d’encarar el tram definitiu. No es pot entendre. Deprés, assolida la independència, unint-me a altres veus, tireu-se els trastos pel cap si és menester, no ara.

La revolució dels somriures a l’Estat avui ja no li fa ni pesigolles.
Després del 9-N Espanya ha fet el que fa sempre, violència, repressió, amenaces i venjança, sense límits, per mantenir l’unitat sagrada de la Pàtria.
Espanya no negocia, no ho ha fet mai. Sempre vol imposar-se per la força bruta.
Però cal reconèixer que la repressió li ha donat a l’Estat alguns rèdits: atemorir al funcionariat, a la ciutadania i als polïtics que volen fer de la política el seu mitjà de vida; ha dividit i generat enfrontaments en el projecte independentista;
ha creat socialment la sensació d’impotència, de desànim i de frustració en la que avui ens trobem.
Amb somriures i negociant, Catalunya mai serà independent.
Si no sabem aprofitar la desfeta social, política i econòmica d’Espanya i l’engany que va suposar, l’anomenadaTransició, no cal que ens queixem, serem uns rucs.
Només de tots nosaltres depen.

Sí, “tenim presos, exiliats, represaliats de tota mena… Hem rebut colps, detencions, amenaces, insídies, persecucions, multes, censures, sentències…”, però el preu que ha pagat i està pagant Espanya per aquests colps, detencions, amenaces, insídies, persecucions, multes, censures i sentències és enorme. Efectivament, “tan sols amb el fanatisme més catastrofista es pot defensar que Espanya avui es troba en més bones condicions per a frenar-nos que el 2017 o el 2014”.

Estic d’acord amb vostè que la confrontació és “l’única opció sensata i segura d’encarar el problema”. Va ser un error vetar la investidura Josep Turull com a president de la Generalitat, és un error per part del president del Parlament doblegar-se a l’amenaça mafiosa de Pablo Casado (el vergonyós editorial de l’Ara d’ahir mostra descarnadament un dels “paranys que han aparegut pel camí”), és un error esperar que Godot s’assegui a una taula de diàleg, i serà un error per part del president Torra convocar eleccions abans no l’inhabiliti un tribunal franquista, estalviant-li així a l’Estat, com en els altres error, la vergonya i el “trasbals” (i el cost) dels colps, detencions, amenaces, insídies, persecucions, multes, censures i sentències.

Amb tot, aquell preu que, Rubalcaba dixit, Espanya pagaria, fos el que fos, a hores d’ara jo diria que ja és impagable. Voldria explicar-vos un detall, petit i insignificant, però que, penso, dona compte de “la profunditat a què hem arribat en aquest conflicte que enfronta Catalunya i Espanya”. Tot llegint l’obituari d’Eusebio Leal, el “quixotesc restaurador de l’Havana colonial”, al Financial Times d’aquest cap de setmana, ensopego amb l’”US-Catalan town-planner José Luis Sert”. Picat per la curiositat, faig un vol per la Wikipèdia i llegeixo en la seva versió anglesa que Josep Lluís Sert va néixer a Barcelona, Catalonia, que, represaliat per Franco, es va exiliar als EUA, on va fer carrera a Yale i a Hardvard, i que l’Havana Plan Piloto va ser un projecte urbanístic proposat pel Town Planning Associates que incloïa, entre d’altres, “the Catalan architect Josep Lluis Sert”.

La independència de Catalunya ja ha calat en l’imaginari col·lectiu mundial. Com dirien a ca l’Ànglia, it’s not a question of whether, but when. (El 2024, segons Bloomberg [desembre de 2017].)

Llegeixo, rellegeixo, medito, i tinc tant per dir, estic tant emprenyat de la poca sang i/o tremp que hi ha, em sento tant decebut, que ja només em queda esperar eleccions, veure resultats, i posar la darrera esperança en Junts, per que penso que la política tot es un gran femer d’interessos econòmics, de interessos personals dels polítics.

Ara ERC ens fa marrada i va a buscar la majoria federalista, per que ha vist que per arribar a ser hegemònic, la majoria independentista no l’hi serveix, per que ja ha tocat sostre, i no son partidaris ni prou valents, de l’enfrontament amb l’Estat invasor, ni de una DUI unilateral, ni de crear un cos civil de voluntàries i voluntaris que sigui la nostra defensa davant l’invasor armat que ens violenta, i que també pugui ser l’eina per el control del nostre territori.

Primer ens varen dir, que amb las armes no, que pacíficament i democràticament es podia parlar i fer de tot, ens ho varem creure per que el nostre ADN es just així, i ha resultat ser una gran mentida i pèrdua de temps, em sigut molt pacífics i pacients, però ja n’hi ha prou de que fins i tot els nostres ens aixequin la camisa, com ja he dit, només em queda una darrera esperança, la de un partit no partidista, transversal, ni de dretes, ni d’esquerres, unilateral, sense por al combat frontal fins las darreres conseqüències, i si això també fa llufa…….s’haurà de retornar als inicis, per que no ens deixen altre opció,…..però prou de viure agenollats, per que només en aquesta postura es quant veus al teu adversari més gran, si som un poble de acomodats covards, no totes i tots ho volem ser,……el temps s’esgota….veurem….

Ja quasi no em motiva escriure, ho veig com una roda de hamster, com qui es llepa las ferides, i no surt de la teoria i la queixa,…..i cal fer quelcom més, encara que els nostre mateixos ens traeixin…….ni que sigui per dignitat…..

L’OBJECTIU ÉS LA REVOLUCIÓ, NO ELS SOMRIURES

Aquesta frase Vicent, serà més recordada que la que acceptem que es de Muriel Casals i ha donat peu a la teva. La prova es que molts comentaristes la repetim

La lluita per l’hegemonia entre els partits independentistes, especialment entre dos, parteix d’una premissa falsa. Un dels partits no és independentista, si no autonomista. Hauriem de canviar el redactat per un altre. La lluita per l’hegemonia entre dues idees, l’independentisme i el sucursalisme…..Ahir una comentarista va escriure “Porto trenta any votant esquerra republicana i no ho far,e mai més”. L’engany continuat ens ha fet molt mal i també ens ha donat molta perspectiva. Perdoneu-me per dir-ho en castellà, és que és així com te més sentit. “La letra con sangre entra”. Ara som més forts i mes savis.

No cal que gastem energies per desemmascarar-los. Cada pas que fan els apropa més a l’abisme. I no troben el camí de tornada.

I ara vull advocar per l’hegemonia del nou nat partit a l’exili que només te sentit si es presenta en solitari. En teoria està blindat contra les lluites internes. Sols en teoria ja que no costa infiltrar agents dobles per crear mala maror. Vull creure que el poble no fallarem i el nou partit, serà hegemònic i els traïdors seran expulsats del parlament on trobaran “Llanto i crujir de dientes”. En castellà, és clar.

Si, després de tants i tants cops, draps bruts, no hi han ganes de somriure. És evident que si guanyessin els unionistes unes eleccions, les patacades serien descomunals, en la llengua, la recentralització…això que ja fa temps que apliquen el 155 light, seria fet de forma oficial. ERC creu que amb el PSOE es pot parar la taula diàleg, i un cop parlarnt posar el dret a decidir sobre la taula. Els de junts x Catalunya i Pdcat no hi volen seure si no es diu d’entrada. Jo pense que el que cal és demostrar que l’estat no vol parlar, per això cal seure a la taula. Europa vol aquest diàleg i no dialogarà directament amb Catalunya. De moment els europeus diuen que Catalunya no vol parlar.
En unes eleccions autonómiques, veurem que és el que volem els independentistes si seure o no seure, però hem d’anar a votar tots, i hem de guanyar als partits unionistes, que són els responsables dels cops que rebem, cops morals, contra la llengua, contra l’economia són socialment endarrerits i contra la il·lusió de construir un pais lliure, solidari, socialment i ambientalment avançat.

Ahir vaig estar sopant amb un amic que em deia que l’única manera de vèncer l’estat és enfrontar-s’hi, però que per això cal la força dels desesperats i els catalans no ho estem de desesperats, encara vivim molt bé i si ens fan triar entre la ruïna, la pèrdua del treball, la presó o el risc de patir lesions o jugar-se la vida, doncs … ‘virgencita que me quede como estoy’. Això és perdre la fe?. La revolució dels somriures és anar amb la samarreta que toca l’11 de setembre i voltar pel Born amb tota la família abans de la manifestació de la tarda, així no es fa la independència. I, sí, ja sé que es van defensar les urnes el 17-O, però una munió d’avis i joves agafats de les mans, sense res més, , per molts que siguin, davant un estol de policies gegants, equipats i armats és com el ganivet i la mantega calenta. L’estat espanyol té molts problemes, cada dia se’n parla en aquest diari, però pel què fa a la repressió contra els catalans no s’ha afeblit gens ni mica. Si alguna cosa hem aprés -molts ja ho sabíem- és que Espanya morirà matant i també hem aprés que Europa s’ho mirarà, només s’ho mirarà. Amb el 114% del PIB de deute i el deute que generarà l’ajuda de la crisi de la Covid a quin país li pot interessar que Espanya tingui un conflicte que pot arrossegar tota l’economia europea?. El moviment independentista ha entrat en una transformació, és cert, però la ‘foto finish’ del moment actual és borrosa. Seguint l’exemple que feia servir el lehendakari Ibarretxe, on som?, en el darrer camp abans d’assolir el cim?, en el camp base? o de tornada a casa havent perdut uns quants companys en l’intent de pujar l’Everest?. La reflexió final és que ens cal una estratègia molt diferent a la que hem seguit fins ara. Sigui quina sigui necessitem el carrer i necessitem els partits polítics en una unió, diria millor fusió, que faci del moviment un mineral pro dur i resistent, que dintre de la sabata faci molt difícil que l’estat espanyol pugui caminar i finalment ens faci fora.

El Govern ens ha decebut gairebé a tothom: als unionistes per “separatista” (paraula fetitxe que només ells poden concebre al seu cap farcit de “yugo y flechas”), i als independentistes per”massapoc” i NP (necessita progressar). I per què?
Perquè res que facin els separatistes respondrà a les veritables necessitats dels catalans-Ciutadans… i de pas dels españoles que ocupen l’estat realment i l’imaginari de manera voluntarista.
Perquè l’imaginari independentista és l’aplec no d’una mateixa voluntat expressada amb veus diverses, sinó de dues voluntats: la que vol enllestir (potser sense saber ben bé el com, però intuint que de manera unilateral i democràtica, amb la força que dona l’esforç de tots els concernits) i la que ho vol ajornar tot fins que… no sabem quan serà el moment. És més bé un combinat.
Aquest combinat d’instruments no és que estigui desafinat, sinó que toquen partitures diferents, i per això el resultat és desconcertant. Ens desconcerta a tothom. Tanmateix, no hi ha res a fer: o troben una partitura compartida al seu cartipàs per començar a fer bona música, o el públic haurà de canviar els músics… tot i perdent potència de so.
Aquesta orquestra no pot canviar els músics quan vol perquè els té llogats per contracte. El públic amant de la música independent els va obligar a seure junts, cadira de costat, pensant que com a professionals interpretarien un mateix repertori.
Trobo que el desconcert durarà mentre no facin fora el director com a buc expiatori i aleshores el públic pugui avaluar el repertori de cada part del combinat.
Fins aquí l’equidistància. Perquè no és cert que cap músic dels actuals sigui incompetent per tocar la partitura concertant que faci gaudir al seu públic. Unilateral i democràtica manera, hem dit? Doncs n’hi ha que pensen que hem d’omplir més auditoris per fer-ho tot democràtic, i que l’unilateralitat consisteix en tocar cadascú la seva música i aplegar-hi més intèrprets fins que una melodia destaqui sobre l’altra. Com a públic, no ens mereixem aquesta gàbia de grills, i hem de triar intèrprets entre els coneguts i els que vindran (de la seva mà o no)
…
Disculpeu. Volia ser més concret, però no vull esgarriar les esperances del públic independentista, tot i que d’unilaterals només veig els músics que toquen junts.

M-A-G-N-I-F-I-C-S, Intel·ligents i Brillants els comentaris de M.Gilibert @7:35 i de P.Agulló @ 9:00.

Només m’atreviria a afegir-hi que allò que mai no gosem anomenar els catalans és la nostra COVARDIA. Perquè hi haurien morts i sang, és clar. I hi haurien empresonats i exiliats, ¿oi? I es passaria gana i privacions, ¿veritat? Així, doncs, ¿qui comença?

Perquè de no pagar CAP IMPOST a ningú (a la Generalitat, tampoc) tots en sabem. I de còrrer i fer salts d’una banda a l’altra del Territori fent talls de carretera i inutilitzant vies de tren, també. I de parar ports i aeroports, i bloquejar la economia espanyola encara més… però “a veure, a veure, ¿què em costarà A MI (i a la família) tot plegat?”

¿I si resulta que tot s’acaba com un foc d’encenalls i que allò pel que lluitaven els polítics no era res més que pels seus sous i la defensa de l’escalfor de la cadireta?

Doncs, això.

Gerber, Gemma, Albert Miret, no puc estar més d’acord amb vosaltres, i que be que ho definiu.

Si algú està cansat és que no ha entés rés, i es més, es vol auto-convèncer de què està cansat “per cansar als altres”. No, aneu a vendre les vostres neures a un altre indret.

Si la teva mare et parla mentre estàs al seu ventre i et diu: prepara’t per lluitar perquè et pariré en una colònia, què fas tu? Què tens encomenat a la vida?. Doncs fer de l’odi a un español, la il.lusió de cada día per ser lliure. Il.lisió, ganes, força, sentir-te viu i donar sentit als teus actes cada dia.
Tindràs coneixements intel.lectuals, culturals, tindràs una feina, una família, una casa i molta merda, però tu ets tu. Aquíno et para ni Deu¡.

Avui hem de demanar als votants d’ERC que ens ajudin, que apretin i facin tota la força per desmuntar aquesta cúpula de dirigents del seu partit que tant de mal fa a la gent que vol ser lliure, que vol viure en un país on la qualitat de vida i l’estat del benestar es vegi reflectit a tot arreu, a l’economia (16MM cada any), a la gent gran. Què és això de tenir-los endressats en una residència com calaixeres velles pel sol fet de que a casa treballem tots i així podem tenir el mòbil gran i modern? Què és això de veure els alumnes cantant quasi el Cara al Sol, encara?

Qui estigui cansat, que no ens empreny. Tením feina.

Un fet interessant a l’hora de plantejar aquesta qüestió, és parar compte que no hi ha, no existeix, cap model, cap forma, ni tan sols cap raó excepte la voluntat i decisió d’un conjunt majoritari de ciutadans, de fer un acte de secessió amb resultat d’independència. Fixem-nos que el primer acte d’independència del nostre període de nació estat, el 1830, del que serà Bèlgica del Regne dels Països Baixos, al que pertanyia. I les raons no van ser ni històriques ni qüestió de llengua, ja que el que seria Bèlgica no tenia, ni té, llengua pròpia. Va ser una qüestió religiosa. Els Països Baixos eren radicalment luterans, mentre que tant Valònia com Flandes eren no menys radicalment catòlics. Curiosament, el detonant de la revolta va ser una òpera francesa, La muette de Portici, que té com base argumental una revolta que hi va haver a Nàpols, el 1647, contra els espanyols. De fet, la de Bèlgica va ser força pacífica. Com la van ser les de Noruega, 1905, i Islàndia, 1944. La d’Irlanda, que també tenia un rerefons religiós, –es va fer en anglès– com molt bé diu Partal, va ser força violenta entre i la radical IRA i els moderats encapçalats per De Valera. Amb una veritable batalla per controlar Dublín que va durar una setmana. I així podria seguir amb les múltiples independències que hi ha hagut a Europa al segle XX. Les darreres, les de l’ex-Iugoslàvia, unes brutalment sagnants, Croàcia i Sarajevo, altres absolutament pacífiques, Montenegro i Macedònia del Nord. Una revisió a la història i partint de les moltes experiències existents, la nostra encara està per decidir com serà. L’únic cert és que el que sigui, dependrà bàsicament de nosaltres. Dels nostres encerts i també dels nostres errors.

Cal renovar els lideratges a l’interior. Les traïcions i les ensarronades dels partits als seus socis, principalment ER fan impossible l’entesa i mantenir-hi la confiança per anar a bon port.

Tant de bó el partit de Puigdemont sigui capaç de fer una proposta unitària i coherent amb les necessitats del país. Altrament desaprofitarem un cop més les circumstàncies favorables.

Franco va morir al llit i els seus successors encara controlen el país, aquestes són les conseqüències de no haver fet cap revolució.

D’acord, Sr. Miquel Gilibert, Espanya està en millor posició per frenar-nos. De fet ja han pogut comprovar que amb quatre ratlles signades per qualsevol jutge, fiscal o guardiacivil n’hi ha hagut prou per bloquejar les iniciatives, independentistes o no, de les institucions catalanes. Amb la pandèmia ho han fet ben palès: han aturat dues setmanes totes les mesures raonables proposades per la Generalitat, per acabar-les ordenant ells tal qual, però des de Madrid, amb dues setmanes de criminal retard. Potser no tenen més força que abans, però van molt més sobre segur. Ara ja saben que potser remugarem una mica, però que no gosem de desobeïr.

Però és que, a més, nosaltres estem molt més febles. No és tan sols el cansament de sis anys de picar infructuosament pedra, ni tampoc les lluites cainites per l’hegemonia (tan hàbilment fomentades des de Madrid), que desvien part de l’esforç a combatre aliats, per comptes d’adversaris. És que, a més, el nostre país perd pistonada per la guerra bruta econòmica, agreujada pels esgarrifosos efectes econòmics de la pandèmia. Tancaments temporals d’empreses (ja veurem quàntes tornaran a obrir), gent a l’atur (i quan s’acabin els ERTOs, què?), els sectors del turisme, l’hostaleria, la restauració i el comerç minorista tocats de mort. I la indústria demanant l’allargament dels ERTOs perquè en acabar-se potser també hauran de plegar. Poques energies ens deixa tot això per oposar-nos a la (minvant, però encara poderosa) metròpoli colonial espanyola

Però no hem de malgastar cap bri d’aquesta escassa energia en afeblir els companys de lluita. Només amb la unitat ens en podrem sortir. Amb eleccions o sense, ENS CAL LA UNITAT DE TOT L’INDEPENDENTISME. Potser no n’hi haurà prou per guanyar ara, però sí per resistir millor.

SÍ, UNA REVOLUCIÓ !

Evidentment ja no dels somriures, però hi ha algú que no sigui Vicent que parli avui del procés català com d’una revolució?

Recordant Resina, “les revolucions alteren profundament els estats, perquè plantegen de manera indefugible la voluntat d’instaurar un nou ordre de coses… A l’inici del procés català la voluntat de fundar una societat radicalment diferent hi era. Ho demostra la transversalitat del moviment i la prioritat d’establir una república… Val la pena de recordar-la, aquesta prioritat, perquè és la clau de l’èxit del Primer d’Octubre i també de la impotència posterior per a mantenir l’objectiu”.

L’independentisme conserva intacta aquesta voluntat, si destriem en aquesta boira espessa i cruel del caïnisme per a l’hegemonia independentista, però en absència d’un camí perfilat la fe es diposita en la necessitat d’un canvi en unes noves eleccions “màgiques” i això pot ser molt decebedor. Les eleccions es juguen a una segona divisió autonòmica (en camp institucional) però la independència a la primera (en el camp de la confrontació).

Les eleccions quantifiquen, per defecte, la voluntat d’aquesta majoria independentista, la legitimen, per això cal no cedir ni un sol vot, però en cap cas la materialitzen. No poden. Això ho ha de fer una revolució perquè és l’única eina de confrontació amb l’Estat opressor.

Jo era um somriara,pero ara soc mes independentiste que fà 5 anys . Ja no vui negociar res amb espanya I el meu vot semper anira cap el partit Català que ho tingui tan clar com jo. No discuteixo amb ningù,avants parlava molt,sonreia molt.ara faig coses, tots el suministres de casa amb empresas catalanas,tots els queviures Catalan,les vacances a catalunya,La roba feta aqui,I parlo I escric en català(no massa bé peró milloran),ja no tinc al somriure però ho tinc tot més clar. No hem queda res d’espanyol.

Lamento molt dir que l’estat espanyol està en una posició molt més forta que abans per frenar-nos, contràriament al que diu l’article. Saben perfectament que a l’altra banda hi ha desunió i falta d’estratègia, les coaccions que fan (vegi’s els lletrats del parlament) funcionen perfectament, i no hi ha un sol país al món, per una o per altra raó, que doni ni un bri de suport a la causa independentista. Els “petits” problemes de la monarquia s’han apaivagat amb l’oportú tallafocs estival del “Campechano” i Espanya és més anticatalana que mai. No hi ha alternativa a la monarquia, que encarna de fet l’estat repressor, tal i com deia fa uns dies en aquest mateix diari en Salvador Cardús.

Per la nostra banda, malauradament, les accions del Govern “efectiu” pre-Covid, i la penosíssima gestió que s’està fent de la situació cada cop que ens deixen prendre alguna decisió juga totalment en contra nostra. Que no volíem la independència per ser millors ? Pensar que la gent votarà independentista sigui com sigui, fent allò que ells fan contínuament, és a dir, embolicar-se amb la bandera cada cop que passa alguna cos que no agrada, independentment de la teva gestió del problema, és menystenir la maduresa del nostre poble. Cosa que sembla que tant JxCat (promeses de retorn incomplertes, retòrica però poc fons, ratllant en l’esquizofrènia com en el cas de l’infame Buch…), com ERC (submissió contínua als dictats del govern central, amor per les picabaralles amb JxCat, incompetència supina en els departaments que gestionen) o la CUP (revolucionarisme de sofà, anticapitalisme d’iphone) creuen que els pot servir per perpetuar l’statu quo. Molts independentistes que mai votarem opcions unionistes i antidemocràtiques com el PSC, C’s o PP, el que estem és extraordinàriament cansats, i molts optaran per l’abstenció a l’espera de veure si d’una punyetera vegada els no tenir els vots que els paguen els sous fan que deixin de pensar en la capelleta de partit i en aixecar la camisa dels seus electors i van de cara a barraca. Fins i tot si, realment, anar de cara a barraca significa dir-li a la gent que ho hem de deixar una temporada. Efectivament, com diu el Sr. Partal, cap revolució és cosa d’un dia. Puc acceptar esperar, resistir, mobilitzar-me, patir frustració o decepció, però no que em prenguin per idiota. I el meu sentiment des de fa 3 anys (començant pel concert “happening” del dia de la “proclamació” de la república pensat per desactivar el moviment) és precisament aquest. Ho sento però crec que cap dels polítics que varem menar a l’intent d’independència, inclosos els presoners polítics i bona part dels exiliats (hi deixaria fora la Dra. Ponsati i els consellers Comin i Puig, probablement) es capaç de tirar endavant un projecte independentista pel país. Necessitem gent nova, i un nou entusiasme. Malauradament no veig cap de les coses per enlloc, de moment.

Una darrera disquisició: no n’hi ha prou amb fe i feblesa de l’adversari per guanyar la independència. Si fos així ja seríem independents des de la Mancomunitat de Prat de la Riba (si llegiu algun dels textos que escrigué es veu clarament que era molt més independentista que molts dels que ara en llueixen el carnet) o des del memorial de greuges. Cal a més un pla, organització, maduresa i capacitat de fer sacrificis. Entendre que no sortirà de franc treure’s de sobre l’ós espanyol és un element bàsic. I estar-hi disposat. Irlanda no va arribar a la independència passejant tots units pel centre de Derry demanant que marxessin els anglesos, sinó després d’una cruentíssima guerra d’independència on els anglesos varen aplicar tàctiques que deixen l'”aporellos” com un joc de cucanya. El comportament d’Espanya envers nosaltres no serà com el de Canadà envers el Quebec, sinó com el d’Anglaterra davant Irlanda. Ho demostra la sèrie històrica de respostes a les aspiracions dels catalans, per moderades que siguin (una altra lliçó: no importa que el que demanem sigui raonable o la demanda mesurada, per a Espanya sempre serà massa i una lleialtat intolerable). Per això, ho tenim pla, organització, resiliència, capacitat de resistència, disposició al sacrifici i un lideratge clar, o més val que no ens hi posem perquè tornarem a prendre més mal.

Prefereixo dir-ne la revolució de la intel·ligència contra l’estupidesa. Em costa una mica d’entendre que amb tres anys ja hi hagi tants dubtes de què s’arribi al final d’un procés que ens ha de portar a la separació del darrer estat més feixista d’Europa. Si ens mirem la història de les independències d’altres països hispans, veurem que s’han assolit amb quinze o vint anys de temps, i a còpia de suportar unes sagnies i unes guerres internes molt més violentes que la nostra. Seria molt maco que interiorment ningú fes més important la seva hegemonia que el destí del país, però això no és mai així, i les enveges, els egocentrismes i l’equivocació profunda de què l’enemic el tens al costat i no al davant hi han caigut la majoria de països avui lliures contra la mateixa bèstia que nosaltres. És horrorós, però és normal per desgràcia, que en la inestabilitat proliferin les egolatries estèrils en comptes de la unitat. La majoria de la gent no sap gestionar el caos. S’ha anat molt lluny, molt més que molts voldrien, i la bèstia està greument ferida i cada vegada els seus atacs són i seran més violents i més absurds, però la seva destrucció ja va sent imminent perquè amb els seus atacs no fan més que fer paleses les seves incapacitats d’adaptació al món actual que no entenen. Saben que això s’acaba, i en lloc de cercar l’entesa entre veïns que no s’entendran mai, se centren a augmentar l’espoli de la màquina que els ha deixat sobreviure tants anys perduts que no els han servit per a aprendre absolutament res. Els estem guanyant sense mitjans i ells estan perdent amb tota la força a favor seu. Una mica de paciència. Nosaltres tenim projecte. Ells no tenen futur.

Sincerament, amb el panorama que tenim el que em preocuparía és veure tothom somrient com un camell. Això si que no sería ni mig normal. Però a mí no em preocupen els somriures desapareguts, em preocupa el sectarisme d’ ER. La seva estratègia ha fracassat estrepitosamente, i lluny de rectificar, no fan més que eixamplar l’ esquerda. Així ells no van enlloc, i ens bloquen a la resta. I no, si no anem poble a poble, ciutat a ciutat a explicar que si es vol la independència, ara mateix no es pot votar ER, estem més morts que vius.

Ahir la Comissió Europea va declarar no acceptar els resultats de les eleccions a Bielorussia. Doncs perquè nosaltres hem d’acceptar que el President de Catalunya pugui ser destituït per mantenir el seu dret d’expressió?

Lamento que molts, fins i tot l’editorial, ja donen per fet que tindrem eleccions. Penso que el president ha de resistir, desobeïr el TS i mantenir el seu carrèc fins que li treguin a la força mentrestant nosaltres hem de ressistir als carrers com a Bielorussia.

Llavors tindriem el projecte polític i la confrontació amb l’Estat que l’indpendentisme tan necessita.

Cert, al qualificatiu ‘dels somriures’ li ha passat el moment.
Tanmateix, hauríem de fer un esforç per no perdre la bona educació.
La bona educació és un signe de seguretat.

Una vegada, a la feina, vaig haver de plantar cara al meu cap. Amb veu fluixa i educada vaig dir-li:
” No em cridis.
Jo a tu no et crido.
Si segueixes cridant-me, et deixaré plantat.”
Malgrat la tensió del moment, em vaig sentir molt bé actuant així.

Si l’independentisme és capaç de mantenir la bona educació al costat de la fermesa, tindrà molt de guanyat. En podríem dir ‘la revolució educada.’ 

La revolució podia ser dels somriures mentre era un episodi festiu i voluntariós que comprometia poc i estava liderat i dirigit des de les seus de CiU perquè era l’únic partit amb estructura suficient per fer-ho.
Quan el lideratge va bascular incorporant a les organitzacions i la societat, l’episodi festiu va anar adquirint versemblança, va començar a ser ampli i molts s’ho van prendre seriosament…el poder espanyol inclòs. Els somriures es van canviar per cares serioses.
Quan es va veure que en el procés hi havien interessos partidistes que no estaven aliniats ni amb la majoria del poble, ni amb fulls de ruta bàsics, ni en els procediments, ni en cedir l’espai hegemònic si així ho determinaven les urnes, les cares serioses es van transformar en un rictus.
Després de l’1-O la cosa es va establir de manera seriosa i ara, cal molt nivell per seguir endavant perquè l’exigència és fonamentar i fer viable un país sobirà i interdependent en el context europeu. D’això, de fer aquesta tasca, pocs en saben i encara més pocs s’ho creuen de debó.
Que somriguem poc és un bon senyal perquè, cada cop més, les cartes es van posant damunt la taula i ja no val a fer l’espavilat ni el graciós perquè, cada cop més, es veu el llautó dels estraperlistes…i no parlo ara precisament dels estraperlistes espanyols.
Quan ens ho prenguem seriosament, avançarem un pas més.