I si el plaer i la vellesa fossin possibles?

Ens resulta difícil associar gent gran amb gaudi i plaer. Semblen dos conceptes antagònics, impossibles de conciliar. El plaer és un cos jove, passerell, i amb una potència capaç de menjar-s’ho tot. En una societat hipersexualitzada, el plaer en la vellesa –com també ha passat amb la infantesa, i això ho explica molt bé Helena Martín a la pel·lícula catalana Creatura, guardonada a Canes– ha quedat fora dels nostres imaginaris, i no només ha estat infrarepresentat sinó que molts cops s’ha associat amb el tabú d’allò que és grotesc o inimaginable. Cossos sotmesos a la pressió estètica que no reconeix plaers possibles fora de la genitalitat i han quedat arraconats de qualsevol representació versemblant. Hem dedicat poc espai a delectar-nos amb la bellesa dels cossos incompresos, els grassos, els peluts, els amputats, tampoc els vells. Modelats per les experiències d’una vida llarga, de formes capaces de rebre i oferir plaers en sentits amplis, cossos, és clar, aptes per a la sensualitat que els vincula amb uns altres cossos també brillantment dispars. El plaer en la vellesa ha estat esborrat de la vida pública d’una manera semblant com ho ha estat el desig, un concepte igual d’inaccessible, ambigu, sovint associat a les ombres del pecat i el dolor de l’absència de l’altre. Ho explicaven Helena Martín i la filòsofa Clara Serra a la Biennal de Pensament de Barcelona la setmana passada, en una conversa a la plaça de Joan Coromines que portava per títol “El desig insubordinat” i que va concloure que, precisament, pel seu caràcter indomable, el desig podia ser un bon agent per a l’acció política i el desmantellament de l’ordre establert.

Fotografia: Noa Wu (Festival Rihhihiu).

Aquest cap de setmana, precisament, ha tingut lloc una manifestació pública, en aquest cas artística, de la potència plaent de la gent gran. Una dotzena de persones entre setanta i noranta anys ha protagonitzat, en el marc del festival Rihihiu, una indagació coreogràfica, textual, plàstica i sensorial sobre la relació plaent i sensual amb el cos, sota la direcció de la dramaturga Marta Galan Sala, la coreògrafa Montserrat Iranzo Domingo i el músic Pau de Nut. Marta Galan Sala, que ja ha treballat en altres ocasions amb creacions comunitàries amb veïnes del barri de la Ribera de Barcelona a l’Antic Teatre, articula ara una nova peça escènica, amb el títol “Al risc, al risc!”, ara amb uns protagonistes reals sortits del món rural. El meu poble, Santa Bàrbara, ha estat l’escenari d’aquest espectacle, que ha estat el fruit d’una creació comunitària que s’ha desenvolupat durant unes quantes setmanes en aquesta població del Montsià.

Embotits en un mallot que simbolitzava un cos nu, els protagonistes s’han anat dibuixant amb un retolador mútuament sobre la pell fictícia, un joc de venes i cicatrius. L’acció era senzilla. Només sentir les mans de l’altra persona i fer-la moure, a poc a poc, al ritme de la música, com una dansa que comença en aquest simple contacte i reconeix el cos de l’altre. Tot era allò i tot acabava allà. Tornaven al cos no sols com a individus, sinó com a col·lectiu, en la cerca d’una trobada personal i alhora compartida. Amb una força dramàtica capaç de fer trontollar la terra i l’univers sencer, aquest grup de gent gran ballaven a la llum de la lluna com criatures celestials tocades per la màgia d’alguna fada. S’entregaven al risc de posar els seus cossos fràgils en escena, davant de la mirada atenta de tot un poble emocionat de veure’s reflectit en aquella puresa poques vegades vista. I, de sobte, han sonat les veus. Recitant tot allò que els feia connectar amb el goig de viure. Cadascú amb el seu to i amb el seu timbre, amb la seva profunditat. Alguns plaers associats als records, d’altres encara ben vius en la seva vida quotidiana. El plaer de tocar el fang ben fred; el plaer de veure la sortida del sol; un paisatge; el plaer d’embotellar tomates quan fem conserva; l’olor de les garrofes guardades dalt de les golfes; el soroll quan cauen a terra damunt les borrasses, els ditets de la néta quan posa crema a la cara; embrutar-se les mans fent mandonguilles; pastar els pastissets formant boles, el pèl de la gateta en contacte amb el cos.

La gent gran, per si mateixa, ja representa un col·lectiu de risc per moltes raons. De risc, perquè viuen sovint situacions de soledat. A vegades, han perdut la parella de tota la vida, s’enfronten a la desaparició progressiva dels seus companys de generació i han de buscar refugi en noves relacions de veïnatge. Aquests canvis relacionals s’uneixen a un cos que va deteriorant-se. Apareixen dolors freqüents, es redueix la visió i la capacitat auditiva, l’agilitat minva i el radi d’acció es limita. El món es fa petit i sembla apagar-se progressivament al ritme també de la dopamina, el neurotransmissor del desig. Les cames es tornen rígides, els braços es desarticulen, els pits es van pansint, els músculs de la cara cauen i els cabells es tornen fràgils i trencadissos. Tot costa més. Els òrgans a mig gas i les vísceres atropellades pels anys d’ús, l’obsolescència programada que tens acabarà afectant-los tots. I, perquè no dir-ho, la mort plana com un capítol vital que s’apropa indefugiblement, i això tampoc fa gaire gràcia.

Però, tal com vam veure dissabte, aquests cossos desballestats contenen ànimes plaents capaces de seguir fruint, com si no hagués existit l’ahir o el demà, disponibles per entregar-se al plaer, o al risc, dues cares de la mateixa moneda. Encara que l’endemà es despertin amb un mal l’esquena difícil de suportar. Deia la Teresa en escena: “No tindré por, no. Quan em vindrà a buscar, m’entregaré al risc, al risc.” I els espectadors restàvem immòbils, tocats per tanta potència. No sabem el poder que té el plaer en unes mans velles, què ens ensenyen els nostres grans, referents, quan els veiem apropiar-se del seu plaer sense demanar permís. Quanta bellesa van veure els nostres ulls! Qualsevol subversió podria començar per aquí i ja en tindríem prou.