Una coalició de govern no hauria de ser complicada. Molts països del món han tingut durant anys governs de coalició estables que no han originat ni una sola polèmica i que han resolt els problemes interns amb discreció. Però és evident que darrerament abunden les coalicions estridents, escandaloses. Les coalicions que es passen el dia com el gat i el gos.

Posem per cas el govern de Catalunya o el govern del Botànic, tot i que en el cas valencià amb un nivell de soroll evidentment inferior al primer. O posem per cas l’actual govern espanyol que, de divendres ençà, sembla ser al caire de la implosió, gràcies a la inhabilitació d’Alberto Rodríguez i a la polèmica sobre la derogació de la reforma laboral –aquesta que Pedro Sánchez promet de fa anys i no compleix mai.

Els partits polítics, segons la doctrina clàssica, són actors clau en la democràcia representativa occidental. Són cridats a canalitzar la participació dels ciutadans en la vida política, a oferir propostes intel·lectuals i a dirigir la gestió del govern mitjançant les seues elits, en teoria formades precisament per a ser-ho. Tanmateix, tot el conjunt de mutacions negatives del sistema de partits que tan clarament percebem els ciutadans que no en formem part no solament fan mal a les pròpies organitzacions, sinó que cada vegada fan més difícil la gestió de la diferència i, doncs, experiències com els governs de coalició.

La professionalització dels partits, que porta a una bunquerització aparentment ideològica però que en la pràctica és sobretot comercial –vendre el producte és l’única raó d’existir–, fa que cada dia ens allunyem més d’aquell model de la política que s’entenia com una deliberació constructiva entre gent diferent. Avui ser de partit, com més va més, és tenir fe absoluta, en el pitjor sentit de la paraula, i seguir ordres, que ara arriben per WhatsApp a una velocitat insuperable. Una realitat terrible, socialment decebedora, culturalment embrutidora.

Recorde, en relació amb això, com em colpí, a primers de segle, una reflexió duríssima de Michel Rocard en aquest text que va publicar a Le Monde. El qui havia estat primer ministre socialista francès deia sense embuts que havia arribat al convenciment que és impossible de debatre dins un partit polític perquè no es pot barrejar la reflexió intel·lectual, oberta sempre a millorar gràcies a les aportacions dels altres, amb les estratègies per a aconseguir el màxim de poder, que sempre consisteixen a ofegar i minimitzar l’espai de l’altre. Rocard denunciava ja fa vint anys la mercantilització de la política i ens recordava que si un dirigent qualsevol, com fos, aconseguia d’estabilitzar “la clientela” del seu grup en un nombre suficient d’electors, aleshores la intel·ligència –són paraules seues– restaria prohibida dins el partit. Perquè els vots validarien l’estratègia que donava aquells vots, per més absurda que fos, i es prioritzaria no perdre’n, si convenia al preu d’enganyar-se i enganyar el país sencer.

Rocard, evidentment, parlava a partir de la seua experiència i a favor seu, per justificar-se. Però el comentari era realment visionari amb relació a aquest fenomen, la transformació dels partits en una cosa que queda a mig camí de l’empresa i de l’església, que degrada d’una manera profundíssima la vida pública dels països occidentals. I que té, com veiem, conseqüències serioses sobre la qualitat i fins i tot la possibilitat de la governació. Perquè resulta xocant veure gent que governa en coalició com gasta més energies a atacar el seu soci que no pas a atacar l’oposició. O perquè resulta increïble d’observar com, en cas del més mínim problema –l’afer de Peyu i Jair Domínguez ahir, per exemple–, tots els d’un partit, al cap d’uns minuts, quan ja saben què han de dir, diuen les mateixes coses i tots els de l’altre diuen la contrària. Per més inconsistent que siga amb allò que han dit o han fet tota la seua vida.

Mala peça al teler.

Necessitem més subscriptors, per a poder seguir oferint-vos en obert els nostres continguts. Són només cinc euros al mes. I és un acte de justícia. Aneu a aquesta pàgina per a fer-vos-en. Gràcies.

Només a VilaWeb

El govern català aprovarà avui el decret d’energies renovables, un camp en què el Principat porta un retard inexplicable i molt preocupant. Per això us presentem aquesta anàlisi, acompanyada de les opinions expertes de Sergi AmetllerPep Puig i Santiago Vilanova. Alhora, podeu trobar aquest article sobre l’imminent tall del gasoducte d’Algèria que travessa el Marroc i que encara durà més problemes. També us oferim una entrevista amb el grup T de Teatre, que estrena obra. I la secció d’opinió de cada dimarts, amb els articles de Marta Rojals (“La feina més antiga del món no és una feina) i Anna Zaera (“Castanyes en biquini“) i un nou article de la secció que escriu cada dilluns, dimecres i divendres al vespre Ot Bou (“No és una qüestió de democràcia“).

La fotografia

El president d’Alemanya va visitar ahir oficialment l’Orde Sobirà de Malta. Aquest antic orde militar és l’únic “estat” del món que no té territori, però que manté relacions diplomàtiques amb cent deu estats. A la fotografia, de Riccardo Antimiani, es pot veure el president Frank-Walter Steinmeier amb el cap de l’Orde, Marco Luzzago, a la seua seu, Villa Magistrale, a Roma.

Vist

L’ASEAN va decidir ahir de retirar alguns dels drets que Myanmar tenia en aquesta associació d’estats asiàtics, en represàlia per la campanya brutal de repressió contra la població civil que desferma el règim militar birmà. A conseqüència d’això, tal com explica The Straits Times, el principal diari de Singapur, el general Min Aung Hlaing no podrà participar en la pròxima cimera dels estats membres de l’ASEAN. 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.