25.10.2021 - 19:50
Alberto Rodríguez ha fet quatre coses de cop, una volta Meritxell Batet li ha arrabassat l’escó. Ha deixat Podem. Se n’ha tornat a les Canàries. Ha contractat l’advocat dels exiliats catalans, Gonzalo Boye. I ha dit que no tornarà a formar part de cap partit d’àmbit estatal, perquè ha comprovat que són limitats a l’hora de tenir “una perspectiva autocentrada d’arxipèlag”. De totes quatre, que són gairebé sinònimes, l’última és la decisiva. El gest de Rodríguez revela una ruptura, un desencantament no tan sols amb el seu partit sinó amb les possibilitats de l’esquerra espanyola i amb la dinàmica política cíclica i verinosa de l’estat. Però l’independentisme català no sembla disposat a veure-ho –ni a aprofitar-ho. Els partits d’aquí llisquen de ple en l’enfocament espanyol del debat i parlen de la bestiesa que Batet ha fet del punt de vista jurídic, de la flèbil separació de poders a l’estat. Alhora demonitzen Manuel Marchena i abanderen aquell argument tan petit i derrotat de “nosaltres ja us ho vam dir, que seríeu els següents”.
Fins i tot quan l’esquerra espanyola està tan subjugada pel sistema que comença a fer implosió, com és ben clar en el cas de Rodríguez, l’independentisme li fa el joc per acomplexament, bonisme i por. A Espanya no hi ha dos models d’estat. N’hi ha un: el centre oprimeix i empobreix la perifèria gràcies a l’exèrcit i a la justícia, i Castella fa servir la imposició i la persecució cultural per assimilar la resta de nacions que encara bateguen. Això és Espanya i així funciona i manta vegada ho ha mostrat la història. Això que en diem estat espanyol no és sinó el taulell en què es juga la partida quan ens hi presentem. Però no hi ha dos models, n’hi ha un de sol. I l’esquerra espanyola ho sap. Que es vulgui convèncer a si mateixa que el pot canviar sense desaparèixer ni ella ni l’estat és una altra cosa. Però l’independentisme neix precisament de la constatació que no hi ha marge de reforma de l’estat, encara que Esquerra tingui directors generals que diguin amb tota la frescor que abans d’anar-nos-en hem d’arreglar Espanya.
Sembla fàcil, doncs. Però pel fil narratiu amb què els partits independentistes han respost aquests dies al cas Rodríguez, sembla com si hi hagués una oligarquia malvada i vuitcentista a la sala de màquines de l’estat espanyol que lluita tant contra les nacions perifèriques com contra l’esquerra espanyola, amb la mateixa intensitat, com dos odis que es combinen amb continuïtat. Ens odien a tots i per això tard o d’hora, si van prou desbocats, ens acaben reprimint indiscriminadament. I nosaltres els hi hem d’ajudar. La derivació d’aquesta tesi és que ens convé d’unir esforços contra l’oligarquia conservadora per a preservar la democràcia. I assumir això vol dir creure’t que, si l’esquerra espanyola controlés la sala de màquines, milloraria el nivell de democràcia i el respecte a la pluralitat nacional. D’aquesta manera, què sé jo, el nou estat espanyol no finançaria grups paramilitars perquè assassinessin activistes independentistes.
Perquè funcionés aquesta aliança, en què dues suposades víctimes dels mateixos opressors s’ajuden per a deslliurar-se’n, fóra lògic de confiar que l’ajuda és mútua, perquè l’objectiu final passa davant del mètode. Per això és absurd d’unir esforços amb algú a qui retreus alhora que no et va ajudar quan tu podies canviar les coses. És una contradicció flagrant en els termes. En el moment històric amb la màxima correlació de forces per a esbotzar l’estat, al clímax del procés, l’esquerra espanyola, tot i saber perfectament que si també estirava la corda les opcions de guanyar es multiplicaven, va alçar la bandera blanca del diàleg, com un símbol anticipat de rendició. No té gens de sentit que, com ha fet el president Quim Torra, retraguem ara a Podem i als comuns que van fer els ulls grossos amb els abusos que ens van fer a nosaltres.
Això no vol dir que no hi hagi un conflicte polític entre espanyols, vol dir que Catalunya no hi té res a pelar. La finalitat última de situar la democràcia al centre del debat només és que la qüestió nacional no sigui a l’equació, perquè, si hi és, no hi ha coherència sense urgència. Com sempre.
Editorials compromesos
La mostra més clara d’això que dèiem és la cara de ciment armat amb què tota la progressia espanyola, fins i tot El País, ha posat el crit al cel i ha fet el ploricó pel cas d’Alberto Rodríguez, sense cap mena de mirament, cosa que contrasta amb el silenci eixordador que va mantenir quan un funcionari va retirar l’acta de diputat al president de la Generalitat i quan la mateixa Meritxell Batet negà l’escó a diputats independentistes elegits democràticament. I quin efecte tenen les crítiques que els fem per aquesta diferència? Cap ni un. La progressia espanyola és absolutament, sistemàticament insensible a les acusacions de cinisme de part de l’independentisme, perquè ells saben que juguen un partit diferent i els és ben igual el resultat del nostre. És tan evident el perill de posar la democràcia al centre del debat, que els editorials i articles que aquests dies donen la raó a Rodríguez fan servir explícitament els arguments que varen negar als independentistes.
Per això l’editorial de la revista Ctxt afirmava: “Si la senyora Batet no és capaç de defensar el parlament espanyol de les intromissions il·legítimes d’uns altres òrgans de l’estat, l’única cosa que pot fer és apartar-se.” Un argument ben lògic que, quan s’adduïa aquí fa un parell d’anys contra el president Roger Torrent, era hiperventilat i màgic. Per això diuen, també: “Aquests dies ha empitjorat l’ofensiva judicial per a imposar un model conservador de país en un moment en què l’esquerra progressista té la majoria social.” Per això El País gosa dir que la situació de Rodríguez és injusta i que “la dimensió política del cas afebleix una vegada més la confiança en la justícia”. I per això Almudena Grandes encara nafra amb més malícia i critica Batet: “Ha desobeït l’opinió dels seus lletrats, com va fer Forcadell abans que ella.” Tot el discurs que ERC, Junts i la CUP –certament, en mesures diferents– han alimentat per espanyolitzar el debat i poder-se rentar les mans és munició que ara disparen ells.
L’home d’Europa a Polònia
Donald Tusk, ex-president del Consell Europeu i ex-primer ministre polonès, ha estat elegit aquest cap de setmana dirigent del principal partit de l’oposició a Polònia, Plataforma Cívica. La victòria arriba just en un moment en què la tensió entre la Unió Europea i el govern del país és particularment tibant. El primer ministre actual, Mateusz Morawiecki, del partit ultraconservador Llei i Justícia, va dir ahir amb un to elevat que si la Unió Europea no lliurava a Polònia els diners promesos dels fons europeus, ho consideraria com “el començament de la tercera guerra mundial”. I afegí: “Defensarem els drets dels polonesos amb les armes de què disposem.” La Unió amenaça el país amb sancions econòmiques si no dissol definitivament la sala del seu Tribunal Suprem dedicada a disciplinar jutges. El govern polonès va dir que ho faria, però Europa considera que ha mantingut la sala amb una fórmula camuflada. Els polonesos partidaris de deixar la Unió són minoria, ara com ara, però l’estira-i-arronsa ha fet créixer la preocupació a Brussel·les, que no acaba de saber com manejar la crisi. L’objectiu de Tusk serà fer d’enllaç per a calmar les aigües i cercar una alternativa. La Plataforma Cívica ha començat a remuntar als sondatges aquest estiu, però encara és lluny de Llei i Justícia. Les eleccions vinents seran al novembre del 2023.
