Franquisme: volen que mireu al congrés, però cal mirar a Yuste

«El poder real dins l'estat espanyol no rau en el parlament, sinó que el continuen tenint i exercint les famílies que es van enriquir i van fer carrera amb el franquisme»

Vicent Partal
Vicent Partal
12.05.2017 - 05:41
Actualització: 12.05.2017 - 07:41
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ahir el congrés espanyol va votar la retirada de la tomba de Francisco Franco del Valle de los Caídos. No l’en trauran, però. Perquè el franquisme, l’estructura i la trama que el franquisme van crear continua essent el nucli del poder real a Espanya. Permeteu-me que ho explique amb una anècdota ben sucosa, que curiosament no ha cridat l’atenció dels mitjans.

Despús-ahir, al monestir de Yuste, el rei d’Espanya va lliurar el premi Carlos V a Marcelino Oreja. Amb tota la solemnitat imaginable. El tal Oreja va ser durant vint-i-cinc anys un dels màxims responsables de la diplomàcia franquista, després va ser ministre amb la UCD i finalment comissari europeu, gràcies al PP. En l’acte de lliurament, per si la cosa no fos ja prou sorprenent, Oreja va fer un panegíric de Fernando Maria Castiella. El tal Castiella, de qui Oreja va dir que era l’home que més admirava, va ser ministre d’Afers Estrangers franquista i voluntari, lluitant amb les tropes nazis, al front de Rússia. Oreja ha retut homenatge a Castiella també amb un llibre que es promociona dient que és la biografia ‘d’un polític íntegre que va treballar sense defallença al servei dels alts interessos d’Espanya’.

A l’Espanya del 2017 és possible una cosa tan aberrant com aquesta. Es pot lliurar un premi amb tots els honors a un personatge franquista capaç de dir en públic davant el cap de l’estat que ell adora un dels ministres més sinistres de Franco. I es pot fer això al mateix temps que el parlament es distrau votant una alegre resolució sobre el franquisme que tothom sap que no complirà ningú. És la diferència entre gestionar el poder i creure’t que el tens.

Perquè el poder real dins l’estat espanyol no rau en el parlament, sinó que el continuen tenint i exercint les famílies que es van enriquir i van fer carrera amb el franquisme, gràcies a la pervivència política del franquisme –que és el PP–, però sobretot gràcies a la constitució del 1978, que va evitar el trencament amb el règim. Ho poden fer d’una manera descarada i tot, sense haver ni tan sols d’amagar les conviccions feixistes. I, novament, l’homenatge a Oreja ens dóna una alimara privilegiada per a mirar-nos amb un cert detall com funciona Madrid i fins a quin punt és compacta la trama que el domina.

Us n’he fet un gràfic, per entendre-ho millor. Un gràfic només de les relacions familiars de Marcelino Oreja. Si el mireu amb detall, veureu que hi convergeixen quatre famílies franquistes, de les dures del règim (els Oreja, Lladó, Gómez Acebo i Borbón), totes emparentades amb totes, i totes en el centre del poder polític o empresarial de l’estat espanyol. O manen als ministeris o manen a les empreses de l’Íbex. Tots. Sense excepció. Per exemple, els germans de la cunyada de Marcelino Oreja són casats l’un amb la germana de Juan Carlos i l’altre amb la germana del millor amic de Juan Carlos. I, fent dos salts entre ells, només dos, vas a parar de les Koplowitz als Urquijo, passant òbviament per Jaime Mayor Oreja, nebot de Marcelino, o pel seu germà Carlos, polític del PP i propietari de sis empreses de seguretat –que ja tenien molta feina quan el germà era ministre d’Interior.

A Yuste, doncs, Felipe VI era a casa. Mentre a Madrid el parlament votava una coseta, el fill del germà de la concunyada d’un dels fills de Marcelino Oreja premiava amb els màxims honors un dels pilars del règim, ja vell, un dels seus. Un home a qui, concretament, el sinistre Castiella va encarregar d’explicar diplomàcia a son pare, Juan Carlos. Amb la qual cosa tot torna a lligar i el cercle queda ben tancat: el poder de l’Espanya real se celebra a ell mateix, d’una manera gairebé pornogràfica.


[Bon Dia] –Novetats i importants a Israel. Una llei que ha començat a caminar aquesta setmana a la Knesset, coneguda popularment com la llei de l’estat jueu, vol canviar la denominació d’Israel com a estat comú de jueus i àrabs per definir-lo com ‘la llar nacional dels jueus’. La llei invoca el dret d’autodeterminació dels jueus de tot el món en l’estat d’Israel i pot significar un canvi molt seriós en la situació de la zona, si com sembla s’acaba d’aprovar. Una llei semblant fou refusada a començament d’aquesta dècada.

–Andreu Barnils entrevista avui a VilaWeb Guy Standing, considerat un dels pares teòrics de la renda garantida. Us recomane que ho llegiu i em permet un apunt marginal sobre aquesta entrevista. L’Andreu li pregunta al final sobre el procés que vivim a Catalunya i Standing diu: ‘El localisme i la reconstrucció de la comunitat no té res a veure amb el nacionalisme. És una altra cosa. És el nosaltres contra les finances. Mireu el Regne Unit. Es podria interpretar el nacionalisme escocès com un rebuig de la City de Londres. I aquí, contra Madrid i el Banc Central Europeu.’ Em crida l’atenció que faça servir l’expressió ‘localisme’, que a Hong Kong equival a independentisme, perquè estic d’acord amb ell que segurament Escòcia, Catalunya i Hong Kong inauguren una nova manera d’entendre les relacions internacionals enmig de la globalitat.

–Al bloc Tibidabo trobe aquest apunt sobre la microlingüística. El concepte mateix, microlingüística, ja és interessant…

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
David Calabuig
David Calabuig
11.05.2017  ·  22:21

Un altre article molt pedagògic, Vicent.
Fàstic, repugnància, repulsió absoluta cap el què són i el què representen tota aquesta oligarquia de personatges sinistres. Decepció per una gran part de la ciutadania espanyola que sembla anestesiada, insensible, en coma profund, incapaç de pensar o qüestionar-se res del què succeeix al seu voltant. Allò que anomenem “transició” ha suposat un engany per als que es pensaven que Espanya podia canviar. No, Espanya és i seguirà sent un estat en mans de famílies que van reeixir al costat d’un dictador i que tenen les seves dinasties assegurades per les properes dues generacions (pel cap baix). L’església segueix manant i imposant els seus dogmes ancestrals, i el poder judicial està al servei del govern de torn.
La nostra única possibilitat és marxar i abandonar aquest cadàver en descomposició. No és només una qüestió de dignitat sinó de supervivència.
El moment és cada vegada més a prop. No tinc cap dubte de que estarem a l’alçada de les circumstàncies i no ens tremolaran les cames. No tinc por pels esdeveniments que vindran. El que em fa pànic és continuar empresonat dins això que s’anomena “Espanya”.

Josep Usó
Josep Usó
11.05.2017  ·  22:57

En realitat, quan s’explica bé, es veu molt clar el mecanisme. Són tots com una gran família. I es defensen els uns als altres i es reprodueixen els uns amb els altres. Això sí. Com a oligarquia extractiva que són, les seues possessions els van deixant a cada crisi. Des de Mèxic fins a Guinea. I ara, ja ens toca a nosaltres. Són una oligarquia com un globus punxat. Manen i ho poden tot, però sobre cada vegada menys terreny. Per cert. S’entén l’interès del fiscal per exculpar a la germana (i a la parella i als socis) de Felipe. Però fins el final del setembre resten, només, 141 dies.

jaume vall
jaume vall
12.05.2017  ·  00:04

Tot i això, alguns il·lusos federalistes creuen que poden convertir l’estat espanyol en una democràcia homologable a les que niuen en les societats mesocràtiques europeus.

I, per allò del subconscient que a cops confon desitjos amb realitats, asseguren que :
Catalunya Sí Que Pot.

I els ignorants (no és un insult, és una condició) que se’ls creuen.

Ramon Perera
Ramon Perera
12.05.2017  ·  00:37

Quan explico a gent de fora com son les coses a Espanya, de vegades em trobo que em repliquen citant comportaments inacceptables també allà, posem per cas Alemanya. Llavors haig de parlar de les diferències de freqüència i densitat de casos de corrupció i feixisme entre els dos països. Això costa fer-ho entendre ja que allà hi arriben molt poques notícies d’Espanya. Poques i en molts casos no fiables.

Un altre aspecte que ajuda que allà s’entengui malament Espanya i que aquí també confon molta gent és qualificar de franquistes els antecedents del règim espanyol. Allà no ho entenen ja que la referència que tenen és que Franco va morir ja fa quaranta dos anys. La realitat és que les dites famílies ja hi eren abans del cop d’estat de juliol de 1936. I tan que hi eren, com que són les que van promoure el cop d’estat.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
12.05.2017  ·  00:38

Vicent, veient el gràfic que has fet veig que continues amb el mètode de les pissarretes per deixar clar qui és qui al franquisme d’abans i al franquisme d’ara (encara que ara el disfressin amb un altre nom). Davant d’això i el que ja sabem, podem assegurar no només que el franquisme no ha mort sinó que continua al poder espanyol ja sigui en càrrecs polítics con en càrrecs econòmics. Per tant com es pot esperar que els neofranquistes vulguin canviar l’enterrament d’aquest cadàver físic i ideològic que representa Franco? Ara, encara que s’hagi fet un votació per aconseguir-ho i s’hagi guanyat al congrés, tampoc es podrà dur a terme perquè s’ha fet a través d’una proposta de llei que condiciona jurídicament però no políticament i per tant no és d’obligat acompliment pel govern. En resum, el cadàver del dictador continuarà on és.

I com es pot esperar que els qui tenen com a referent aquesta ideologia, treballin per la dignitat del poble català i acceptin la democràcia? Per aconseguir que el règim actual espanyols canviés, voldria dir que han de marxar tots i llavors ja veuríem quins canvis hi hauria, fet que tal com està l’aritmètica parlamentària és completament impossible. Seria bo que “els comuns” catalans prenguessin bona nota d’aquesta realitat.

Josep Martín
Josep Martín
12.05.2017  ·  00:39

La xarxa franquista de contactes, negocis i poder polític és de tal magnitud que és impossible fesfer-la. Recordeu allò de “atado y bién atado”? Només trencant Espanya pot desaparèixer.

Paral·lelament tenen la capacitat tècnica i mediàtica per sortir-se amb la seva absoluta voluntat.
No dubteu que des d’ara fins el referèndum apareixeran Mails i missatges de WhatsApp i Twitter a nom de coneguts vostres amb contingut sibilinament preparat per fer dubtar de l’encert de votar independència.
A mi ja m’ha passat que dos noms “coneguts” meus em diuen que estan molt penedits d’haver votat el 27S i el 9N.
El franquisme també té bons serveis informàtics per espiar i intervenir a les xarxes per desmoralitzar.

Ramon Piqué
Ramon Piqué
12.05.2017  ·  00:40

Felicitacions per la editorial.No per sabut,sino per el recordatori del que es l’estat espanyol. Simplement franquisme i corrupció.Srs de l’estat adeusiau!!

Carles Balbastre
Carles Balbastre
12.05.2017  ·  00:41

Òbviament Franco ho va deixar molt ben lligat. I ara, després de 40 anys, comprenem perquè el règim franquista va permetre el naixement del règim “democràtic” borbònic. A “Amanece que no es poco” cada any es voten els càrrecs del poble: la puta, el boig, les forces de seguretat, etc. Sazatornil, que ha estat el caporal de la guàrdia civil l’any anterior anuncia al poble: “Este año ha ganado la secreta, que también somos nosotros.”
Un quadre semblant del poder a Catalunya també seria força interessant. Fins i tot més interessant, perquè l’espanyol ens serveix per explicar-nos el passat però el català ens pot explicar el futur.

Jordi Camprubí
Jordi Camprubí
12.05.2017  ·  00:42

El PSOE ara se’n recorda del cadàver del dictador i del Valle de los Caidos. Quan va estar al govern va mirar cap una altra banda en el tema del dictador, del Valle i de moltes altres coses. A la transició els franquistes es van treure la jaqueta negre feixista que portaven i es van posar la de demòcrates de tota la vida i van continuar vivint d’aquesta Espanya monàrquica imposada pel dictador que certament ho va deixar atado y bien atado. Els nascuts als anys 40 no oblidem perquè tenim bona memòria històrica.

Salvador Rofes
Salvador Rofes
12.05.2017  ·  00:42

I llegint aquest comentari tan assenyat perquè és la pura realitat, creieu que aquests malvats ens deixaran marxar algun dia?

Sincerament, crec que son capaços de qualsevol cosa per molt horrorosa que sia, per mantenir l’unitat d’Espanya. Encara que sigui matar.

Susana Rodríguez
Susana Rodríguez
12.05.2017  ·  00:43

Només puc fer un comentari: com més se sap d’Espanya, més violentes són les basques que provoca la seva profunda corrupció moral, i més intens el desig de deixar aquesta gent el més lluny posible.

Enric (EPM) Pelegrín
Enric (EPM) Pelegrín
12.05.2017  ·  08:04

Amb aquestes constatacions podem entendre més que hi hauria d’haver més solidaritat entre els demòcrates espanyols i la majoria dels catalans, ja que malauradament compartim la mateixa tirania.
Ara, però, ens cal no confondre’ns ja que Catalunya vol el seu desenvolupament en un marc estatal diferenciat com a garantía per un esdevenir propi i lliure.
Hem de cercar els punts de trobada que no seran pocs i també no confondre els camins de cada nació: els espanyols demòcrates caldria que miressin Catalunya com nació veïna que vol desempallegar-se del poder de tipus colonial que els tenalla. Llavors la seva lluita esdevindrà també alliberadora ja que aquesta oligarquia que hegemonitza el poder fa que el seu nacionalisme sigui opressor, respecte les altres nacions de l’estat i que amb aquesta raó esmorteix els anhels d’alliberament dels demòcrates espanyols. Ens cal a tots més i millor informació com aquesta que s’apunta a l’editorial.

Josep Segura
Josep Segura
12.05.2017  ·  08:15

Jo m’estimaria més deixar d’indignar-me per fets i situacions que, si bé no coneixem al detall, les respirem com les hem hagut de respirar des de sempre. Jo he arribat al màxim nivell de saturació. M’agradaria veure pissarretes explicant, per exemple, com hauran de ser les estructures d’estat de la nova República Catalana, com s’haurà de situar el nou i petit país dins l’escena internacional. Per a les batalles més properes, quins poden ser els escenaris després de la DUI: mecanismes d’autodefensa respecte als atacs de l’estat espanyol, com fer efectiu el control del territori… No esperem que tot es vagi fent per reacció a les accions casposes de la meseta, encara que per a molts sigui l’incentiu principal.

Pep Agulló
Pep Agulló
12.05.2017  ·  10:59

L’editorial és una obvietat. El poder a Espanya és dels continuadors del franquisme (neofranquistes). És un exercici de massoquisme anar fent un recull de barbaritats d’aquest poder. Millor seria preguntar-se el perquè van guanyar el 39…
Per què l’URSS d’Stalin va abandonar les forces republicanes i revolucionàries ?… ; per què el maig del 37 el PSUC va assassinar a Barcelona lluitadors anarquistes, poumistes, trotsquistes…donant un cop de mort a la revolució; per què a la mort del dictador es va reconciliar Carrillo amb la monarquia reblant la continuïtat del franquisme?
No n’hi ha prou en constatar un fet, cal buscar-ne les raons i responsabilitats històriques…

Jesús Rivera
Jesús Rivera
12.05.2017  ·  12:02

No estic d’acord amb una cosa. La continuació del franquisme no és només el PP, és el PP i el PSOE, com a colaborador necessari i voluntari.
Als que s’ha afegit un nou player en escena, una nova marca de salvaguarda per si de cas, que és Ciudadanos.

La inclusió d’un arbre genealògic és un encert. ¿ Seria inconstitucional fet un registre genealògic de tots els polítics i consellers de grans empreses?

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
12.05.2017  ·  14:49

Avui, aquí, Salvador Rofes pregunta si ens deixaran independitzar. Com ell, penso que poden fer qualssevol atrocitat per no deixar-nos lliures com ho érem abans del 1600.
La qüestió és que nosaltres sapiguem aguantar i sobreposar-nos a tots, tots, els seus abusos i domini absolut basats en la seva falta d’ètica i falta de respecte.
Per ells, no som ciutadans: som només els seus súbdits.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €