‘L’atac del govern de Madrid contra els líders catalans ha tornat a unir els separatistes, que estaven enemistats a Barcelona. La regió és ara amenaçada per les vagues. Tota l’economia espanyola depèn de l’estabilitat de Catalunya i això, al seu torn, afecta la Unió Europea. Lamentablement, Brussel·les fins ara no ha instat el primer ministre Rajoy a negociar amb Barcelona una solució política a aquesta crisi. Ara li toca a Berlín’.

Aquest és el final del comentari editorial que avui Thomas Urban publica al diari alemany Süddeutsche Zeitung, el diari de més tirada a Alemanya i que és considerat el gran rotatiu del centre-esquerra. El text original en alemany és ací.

I ací teniu també les portades de la resta de diaris principals del país. La del Frankfurter Allgemeine Zeitung i la de Die Zeit, els dos principals rotatius del centre-dreta. Us recomane que us fixeu en la composició i en allò que diuen. El primer parla de ‘escalada’ a Barcelona, hi incorpora una imatge de gent normal i corrent que planta cara a la policia i titula la portada ‘Allibereu el nostre president!’. El comentari editorial que l’acompanya és ‘En un carreró sense eixida’ i, tot i que no és tan contundent com el del seu competidor d’esquerres, es clou avisant que el conflicte català s’ha de resoldre, i no solament amb justícia i policia. Per la seua banda Die Zeit, molt significativament, titula la portada amb l’amenaça de vaga general (‘Generalstreik’).

Passa això. Avui a Alemanya. Passa que els mateixos diaris alemanys que a l’octubre van posicionar-se obertament contra el procés d’independència ara emproen cap a Madrid. No perquè hagen canviat d’opinió respecte de la República catalana, que segueixen sense voler-la, sinó perquè el gran maldecap per a ells i per a tot Europa, de sobte, ha canviat de dimensió i de significat. Espanya ha reaccionat amb el seu típic triomfalisme, però té motius per estar preocupada i molt més. L’actuació extremista de Llarena ha rebentat el bloc del 155 a Catalunya i ha recuperat l’independentisme. Però tant important com això és que ha cansat una part important de l’opinió pública i de la classe política europea, sembla que definitivament. De nou, no perquè hagen canviat de simpaties, sinó perquè no es pot entendre que un estat de la Unió no faça front a un gran problema polític fent servir la política. La mateixa gent d’ordre que ens deia a l’octubre que la independència no era convenient, ara li diu a Espanya que no és convenient fer servir eines pròpies d’una dictadura contra un moviment polític democràtic i pacífic, a l’Europa del 2018.

Això, però, no ha passat perquè sí. Heu de ser conscients que si ningú no hagués reaccionat a la detenció de Puigdemont amb contundència al carrer, les raons expressades i les paraules escrites serien molt diferents. Si no hi hagués un enfrontament visible i perillós, preocupant, i si tot plegat no amenaçàs l’estabilitat de la Unió Europea, els textos no s’escriurien així. La reacció de la premsa alemanya, dels polítics i dels periodistes de tants indrets d’Europa és una reacció interessada, és clar que sí, interessada sobretot perquè la situació no es complique encara més.

Aquests dies he hagut d’escriure diversos editorials i em perdonareu que, per això, torne a alguns dels seus arguments. Dissabte, després de la sessió d’investidura al parlament, vaig explicar que l’actuació de Llarena d’empresonar divendres cinc polítics catalans més, entre els quals Jordi Turull mentre era candidat a la presidència, i de forçar, en conseqüència, que la secretària general d’Esquerra, Marta Rovira, marxés a l’exili, era d’un extremisme tan forassenyat que feia un mal fora mida a la causa del govern espanyol. Simplement s’ha passat. Ha portat el perillós tren que Rajoy va posar en pendent ferroviària molt més lluny i a molta més velocitat d’allò que la societat catalana i que les societats espanyola i europea fins i tot estaven disposades a acceptar, em sembla. Ha despullat tant la cara autoritària de l’actual estat espanyol i l’arbitrarietat intolerable del sistema judicial, que ha fet impossible que, alguns que preferirien apartar la cara, puguen apartar-la. Perquè s’ha situat l’extrem més extrem que podia, en trepitjar totes les línies vermelles i deixar, doncs, la justícia espanyola en ridícul amb una interlocutòria totalment demencial.

Ahir, per això i a la vista de l’enorme reacció del carrer, vaig escriure en un altre editorial que aquest és el moment clau per a tombar l’estratègia de l’estat espanyol i que Catalunya té eines molt potents a les mans per a fer-ho: investir un govern immediatament, convocar la vaga general en el cas que Puigdemont siga finalment extradit, i mobilitzar completament el país de manera que cap mitjà de comunicació internacional puga evitar de parlar-ne. Vaig dir també que no entenc la reticència d’ERC d’investir el president Puigdemont encara a hores d’ara, tal com hauria d’haver-se fet ja el 30 de gener i com demanen JxCat i la CUP. Ara, però, molt menys, si tenim en compte la significació política que representaria per a  Alemanya el fet d’haver de lliurar a Espanya un president elegit democràticament pel seu poble per tal que siga sotmès a un judici polític sense garanties ni respecte pels seus drets. I afegiré que crec imprescindible que després de la investidura es forme ràpidament un govern del qual formen part quantes més forces polítiques millor.

El debat sobre si la presidència de Puigdemont és efectiva o no era massa interessat fa uns dies i ara crec que ja no té solta. Ratificar la presidència de Puigdemont de forma urgent al parlament és el gest políticament més potent imaginable, sobretot si va acompanyat d’una gran mobilització popular. Envia un missatge de força, contundent, que confirma a Espanya i a Europa que la negociació política és l’única eixida raonable de la crisi i que, si Madrid no canvia immediatament d’actitud, les conseqüències per a l’estabilitat d’Espanya i de la Unió Europea seran greus. Han passat gairebé dos mesos després de l’elecció avortada del 30 de gener i, d’ací unes setmanes, si és necessari i es creu convenient, Puigdemont ja dimitirà per deixar pas a un altre candidat, cosa que era prevista que fes llavors.

El divendres negre de Llarena i la detenció de Puigdemont són una oportunitat nova i gran de fer les coses ben fetes. Acréixer el conflicte, ara mateix, és la millor manera de frenar la repressió. Hem de ser ben conscients que, si avui se’ns torna a demanar que no ens mobilitzem, no es prenen decisions polítiques i, per tant, no es posa pressió per forçar una negociació entre Madrid i Barcelona, els presos passaran anys en la presó i els exiliats en l’exili. I el país no avançarà i s’haurà de resignar que el vagen foradant per dins, aplicant tantes mesures antidemocràtiques com vulguen. Si, contràriament, els ciutadans i els polítics catalans deixem clar al món que no estem disposats a acceptar la tirania de cap manera, passe allò que passe, i que la repressió és un camí impracticable perquè només provocarà més i més dificultats, s’acabarà imposant, no només a nosaltres sinó a tothom, la necessitat d’una eixida política dialogada, cosa que ja demanen els mitjans alemanys, i que per ella sola ja serà una gran victòria del moviment independentista i de la democràcia.

Perquè, forçat a negociar, Madrid només podrà negociar amb aquells qui ara ha volgut empresonar i exiliar. Els haurà de reconèixer, per tant. I haurà de reconèixer, doncs, que l’aposta per la violència ha fracassat. En conseqüència, ja no podrà posar límits a la taula de negociació, perquè n’haurà perdut la potestat. I en aquest punt, els nostres representants no haurien d’oblidar, sobretot, un detall molt important: que nosaltres tenim moltes vies possibles per arribar a la república, mentre que ells han reduït els camins per a mantenir unida Espanya a un de sol. I aquest gravíssim seu error pot causar, per ell sol, l’escac i mat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb