24.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 25.04.2023 - 09:08
Clara Ponsatí no es va presentar ahir al Tribunal Suprem espanyol on havia estat convocada pel jutge Llarena. Va passar el matí treballant al Parlament Europeu, a Brussel·les, on va exigir a la justícia espanyola que complís la llei i retirés l’ordre estatal de detenció que encara hi ha en vigor contra ella.
I el fet més significatiu de tots és que el jutge Llarena, contra allò que anunciaven tots els seus fans i els fanàtics de l’aporellos, no va ordenar que la capturassen. En un gest que demostra molta feblesa i por, Llarena va demanar a l’eurodiputada que li fes arribar la justificació documental de l’empara del Parlament Europeu i va demanar a les parts que es pronunciassen sobre què caldrà fer ara. Però res d’ordenar la detenció immediata de la consellera a l’exili ni cap de les fatxenderies a què ens tenia tan acostumats.
El fet és molt revelador i indica que a Espanya comencen a entendre el pa que s’hi dóna. Hi havia un precedent clar, perquè el dia que Clara Ponsatí va ser detinguda il·legalment a Barcelona pels Mossos el jutge ja va fer l’orni i no gosà portar-la emmanillada a Madrid, tal com havia promès que faria amb mant titular de diari. Però la reacció d’ahir encara és més significativa. Veurem què fa Llarena dilluns vinent, quan s’exhauresca el període de cinc dies que ell mateix ha posat sobre la taula. Però el canvi de to, d’actitud, de tot, ja és impossible de dissimular. Llarena, recordem-ho, això, no s’ha atrevit a enviar unes noves euroordres després de la monumental patacada judicial que li van clavar al gener amb la sentència sobre Lluís Puig. I ara, a l’abril, ja no s’atreveix ni a ordenar la detenció de Ponsatí d’acord amb una ordre estatal i desobeint el marc judicial europeu. Són fets, això, no pas opinions. No pas teoria.
I són fets que ens ensenyen que l’independentisme català pot derrotar Espanya i ens mostra la via per a fer-ho. D’ací vénen els nervis de la premsa madrilenya i dels autonomistes, que ahir van arribar a dir –Mare de Déu!– que arrossegar-se davant Llarena reconeixent la seua legitimitat és millor i més valent –més valent!– que arrossegar Llarena negant-se a reconèixer la seua legitimitat i empenyent-lo contra la paret.
Perquè és això que ha fet Clara Ponsatí. Ponsatí ha obligat l’altiu jutge espanyol a arrossegar-se per terra mentre ella li nega, serenament i de manera elegant, qualsevol legitimitat. Li nega que tinga cap poder sobre ella. I no tan solament això: alliberada de complexos, Ponsatí li dóna ordres i li crida l’alto perquè ella sí que sap que Llarena no és sinó un pobre jutge regional que té per damunt seu tot un sistema legal democràtic que li esmena la plana. Veient-la actuar així, és molt difícil de no pensar que diferent que hauria estat la història d’aquest país si una part del govern no s’hagués lliurat voluntàriament al Suprem i no hagués acatat totes les seues humiliacions; és a dir, si no hagués trencat el pacte d’anar-se’n tots junts a l’exili per lluitar des d’allí i desarmar la justícia espanyola.
Però ara tant hi fa, perquè en definitiva el que ha passat ja ha passat i no ho canviarà ningú. Però tant hi fa, sobretot, perquè el fet important és què passarà d’ara endavant. I ací és on la lliçó de Clara Ponsatí és encara més transcendental.
La independència és possible avui. Realitzable. Com ho era el 2017. I tots sabem com es fa. Es fa de la mateixa manera que es va guanyar el 2017, però sense que el govern frene en el darrer instant. Tanmateix, ara hi ha una enorme diferència a favor nostre, que és la manera com la justícia europea –no pas la política europea, sinó la justícia europea– retalla la capacitat de reacció d’Espanya, el seu recurs a la violència com a manera de mirar de resoldre un problema polític. I això ho canvia tot.
El 2017 Espanya va reaccionar fent servir tan sols la violència, una violència incompatible amb la nostra ciutadania europea, amb els nostres drets consagrats als tractats de la Unió i que no ens poden ser negats. Per això durant aquests cinc anys l’exili ha lliurat un brillant litigi estratègic que tenia la intenció d’obligar Europa a prohibir l’ús de les armes jurídiques que Espanya va fer servir per a frenar el moviment democràtic català. Armes sense les quals Espanya no pot mantenir sota la seua sobirania i sotmès el Principat de Catalunya. Els presoners polítics van ser alliberats pel Consell d’Europa, però Espanya i els autonomistes van poder-ho dissimular. La reforma de la sedició va ser ordenada pel Consell d’Europa, però Espanya i els autonomistes van poder-ho dissimular. I ací hi ha el valor d’això que passa ara amb Clara Ponsatí i Lluís Puig. La impotència de Llarena i de la justícia espanyola davant els seus casos ja no la poden dissimular ni els espanyols ni els autonomistes. El rei va nu. I és, per tant, la prova fefaent que allò que tanta gent es nega a entendre és real. Que hi ha una via europea i que la combinació de la via europea amb la insurrecció –i què ha fet Ponsatí sinó insurreccionar-se?– és el camí que ens pot traure, quan nosaltres ho vulguem i ens ho creguem, d’aquest malson que alguns encara es pensen que no s’acabarà mai.
PS. Avui és el Vint-i-cinc d’Abril, el dia que marca i commemora la batalla d’Almansa i, per tant, la fi –amb la força de les armes– dels nostres estats independents, en aquest cas concret del Regne de València. I el començament de l’ocupació espanyola. Ací teniu la prèvia d’Esperança Camps. En l’editorial d’ahir parlava del pes de la història en la psicologia col·lectiva, però avui vull recordar també el paper fèrtil de la memòria com a fonament de les nacions i la vida col·lectiva dels pobles. Com sempre, doncs, recordaré allò que ens ha transmès la gent de generació en generació: que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança. I, poc afeccionat com sóc als himnes i als visques, escriuré el meu desig que visca sempre el País Valencià, que visca la terra.
