Deu lliçons sobre el Brexit que Catalunya hauria de saber aprofitar

«La retirada del Regne Unit és un dels colps més durs que ha viscut mai el projecte europeista. Però, com passa tantes vegades, fins i tot en un cas com aquest hi ha lliçons importants que ens poden servir»

Vicent Partal
Vicent Partal
30.03.2017 - 05:30
Actualització: 30.03.2017 - 07:30
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ahir va ser un dia molt trist per a aquells que, com jo, sempre hem cregut en la idea d’una Europa que podria ser font de riquesa col·lectiva, democràcia i estabilitat política i progrés social. La retirada del Regne Unit és un dels colps més durs que ha rebut mai el projecte europeista. Però, com passa tantes vegades, fins i tot en un cas com aquest hi ha lliçons importants que ens poden servir. En comente deu, que són deu arguments que Catalunya hauria de tenir sempre a mà, com a precedent i per a explicar, a qui necessite explicacions, com es fan les coses.

1. Un referèndum no vinculant té conseqüències polítiques. Cal recordar-ho: el referèndum del Brexit no era vinculant en termes legals, però sí que ho era, òbviament, en termes polítics. Cosa que han acceptat sense posar ni una ombra de dubte el Regne Unit i la Unió Europea, Espanya inclosa. Ningú no en discuteix la validesa.

2. La decisió d’anar-se’n ha estat adoptada amb només un 51,8% dels vots a favor. El Regne Unit té 61 milions d’habitants. El cens electoral és de 46 milions. En el referèndum van participar-hi 33 milions. I el vot a favor d’anar-se’n el van ficar en les urnes 17 milions. Algú podria dir aquella bajanada que els partidaris d’anar-se’n només representen un 27% de la població. Però en els països democràtics el vot és sagrat i no es manipula. I ningú no parla de majories estranyes o esotèriques: el 50% dels vots més un.

3. Només van votar els ciutadans britànics. Malgrat que la decisió ens afecta –i tant, si ens afecta–, Espanya no va protestar ni va exigir que, ja que vivim governats per les mateixes lleis, ho decidíssem entre tots. Vota aquell qui té una iniciativa política a aclarir i els altres respecten el vot.

4. No n’hi ha precedents, però no passa res: el precedent es crea. Hi havia tres casos de territoris que havien deixat de ser part de la Unió Europea: Algèria, Grenlàndia i Saint Barthélemy. Però no hi havia cap precedent de retirada d’un estat membre. Doncs bé, ja n’hi ha un. No n’hi ha precedents fins que algú fa el pas, però ara tothom sabrà què ha de fer si vol eixir de la Unió Europea. Com després de la independència de Catalunya tothom sabrà com pot esdevenir independent en l’Europa del segle XXI.

5. Als països democràtics, els afers polítics es negocien. Poques coses són més doloroses per a la Unió Europea que l’eixida del Regne Unit. Poques coses són més greus i més complexes de gestionar. Però a ningú no se li ha acudit de resoldre aquest conflicte de cap altra manera sinó d’aquesta, la que serveix per a resoldre els conflictes en democràcia. Primer es vota i quan s’ha esbrinat la decisió dels ciutadans es negocia. Tan durament com calga, però es negocia. Amb la voluntat que al final la situació siga la millor possible per a tots, per bé que una de les parts no hauria volgut mai que això passàs. I els tribunals no fan política.

6. El Regne Unit aprovarà una llei de transitorietat com a mecanisme jurídic per a ordenar el pas d’una legalitat a una altra. La seqüència tècnica, doncs, serà la mateixa que proposa el govern català. Primer un referèndum per a saber la decisió de la població. Després la decisió unilateral –en el cas britànic, la de retirar-se. I finalment una llei de transitorietat com a instrument jurídic que fa viable la maniobra. Aquesta llei haurà de reordenar les 20.833 lleis, decrets i directives que regulen la vida quotidiana dels europeus. Exactament igual com passarà ací.

7. Ningú no vaga per l’espai i encara menys de manera automàtica ni ràpida. Aquell espantall que ens volia fer creure que immediatament després de proclamar la independència es desencadenarien reaccions dràstiques és fals, com s’ha demostrat. Els britànics van votar el 23 de juny de 2016. L’article 50 ha estat invocat el 29 de març de 2017. La negociació començarà al mes de juny. La data final per a arribar a un acord serà l’octubre del 2018. I no serà fins el 29 de març de 2019 que el Regne Unit deixarà de ser oficialment part de la Unió Europea. Per què? Perquè la negociació és tan complexa i afecta tants drets adquirits que ningú no s’atreveix a fer passos impetuosos ni a fer mal als ciutadans amb decisions precipitades.

8. Quan la situació ja és inevitable, tothom vol que el resultat de la decisió siga com més favorable millor a la gent. Tothom va mirar de descoratjar els britànics i molts van amenaçar-los i tot per provar d’influir en el vot. Però, una volta presa la decisió, ningú no la discuteix i a partir d’aleshores la negociació es fa de bona fe. Amb la voluntat, tant per part britànica com per part europea, de causar el menor nombre de problemes a la població, especialment en elements tan determinants com la possessió de la ciutadania europea.

9. A Europa totes les idees són acceptables i ningú no posa límits a la imaginació a l’hora de proposar possibles solucions. Atenció a Irlanda. La imaginació política que s’hi posarà en pràctica serà digna dels grans envits que fins avui ha atacat amb èxit la Unió Europea. Com la digestió de la República Democràtica Alemanya per la República Federal. Com l’ascensió d’un Xipre dividit en dos estats, l’un membre i l’altre que no podia no ser-ho. És molt possible que Escòcia, abans no s’acaben les negociacions, vote la seua independència. I si és el cas, jo no tinc cap dubte que romandrà dins la UE. Però és més segur encara que entre el sud i el nord d’Irlanda no reapareixerà la frontera. Com s’ho faran? No ho saben ni ells, però no dubteu gens que serà així.

i 10. El poble és sobirà i la decisió popular no es discuteix. Potser Espanya encara no ho sap, però la Unió Europea sí. I amb la negociació sobre el Brexit ens demostra que aquest és l’element clau que la mou i que la mourà sempre. Europa no volia el Brexit i ha fet tant com ha pogut per evitar-lo. Però no ha fet ni farà res que viole els principis democràtics, i el primer de tots és que les coses es resolen votant.

Preneu-ne nota.

 

[Bon dia]–Quan els subscriptors ja havien rebut aquest editorial s’ha sabut que el govern britànic reconeix als ciutadans del nord d’Irlanda que si, després del Brexit, volen tornar a la Unió Europea no hi haurà cap problema ni hauran de fer cua, sempre que acorden alguna forma d’associació o reunificació amb el sud. Atenció, que és un precedent molt important i arriba ja el primer dia.

–’Justice for all? Spanish lessons on corruption and ‘draining the swamp‘. Heus ací un gran article sobre la corrupció i les lliçons espanyoles sobre corrupció que signa a The Conversation el professor Luis Gómez, de la universitat australiana de Wollongong. La monarquia espanyola i el PP hi ixen ben retratats. Però del text, me n’interessa sobretot la part teòrica, i especialment l’explicació de la fórmula de Robert Klitgaard sobre com apareix la corrupció: ‘monopoli + discrecionalitat – retiment de comptes’. Bona!

–Ahir al vespre Lluís Llach va acompanyar Cesk Freixas en la presentació del seu darrer disc, a l’Espai VilaWeb. Jo només vaig poder-los saludar perquè encara no havia acabat d’escriure l’editorial i es feia tard, però tots dos em van fer prometre, com a càstig a la meua mala educació, que els saludaria en públic en aquest ‘Bon dia’ d’avui. Ho faig amb molt de gust i agraït per haver escollit VilaWeb per fer l’acte. Els aplaudiments que podia sentir des del despatx deixaven clar que als assistents que omplien la sala els va agradar. Ah! I avui Jordi Muñoz hi presenta el llibre ‘De Marx a Gramsci en Joan Fuster‘, divendres tindrem la sort d’escoltar-hi un dels líders del moviment democràtic d’Hong Kong, Jason Y. Ng, i dissabte hi haurà l’Assemblea de Lectors de VilaWeb, en què poden participar tots els subscriptors.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
29.03.2017  ·  22:31

El que queda més clar després de veure les conseqüències del Brexit i les que ja està tenint el procés d’independització de Catalunya de l’Estat Espanyol és que Espanya és un estat anòmal. Ni en les seues estructures de poder ni en bona part de la seua població hi ha un gran respecte per les regles democràtiques. La democràcia espanyola, sembla més un vernís que es va adoptar en un moment donat pels interessos d’uns i d’altres que altra cosa. Però ara ja cau a trossos.A més a més, estan sols, ho saben i cada dia estan més desesperats. I els europeus més astorats. Cal marxar i de pressa. Resten 184 dies.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
30.03.2017  ·  01:34

Falta que de veritat la UE vetlli pels drets de la gent d’a peu en aquest afer. No me’n refio. Reconec que, passant al nostre cas, voldria veure un referèndum de permanència de la Catalunya independent dins la UE. No es tracta d’antagonitzar-se sense sentit. Cal un debat seriós, profund i ben argumentat, tenint en compte que proeuropeistes i euroescèptics dels diversos signes polítics tenen tots les seves raons per pensar d’una manera o d’una altra. Però reconec que, com a euroescèptic d’esquerres, preferiria que l’actual govern de la Generalitat de Catalunya no donés tant per suposat que Catalunya en bloc té una gran ànima europeista (a la vegada que aclareixo que el problema no és la idea original de la UE, força interessant, sinó allò que finalment ha esdevingut i que de moment ja ha generat un esdeveniment tan important com el Brexit).

Soledat Balaguer
Soledat Balaguer
30.03.2017  ·  01:35

Un editorial per emmarcar i rellegir-la quan tinguem moments baixos.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
30.03.2017  ·  01:36

Gairebé estic d’acord amb totes les qüestions lligades al Brexit que cita en Vicent. Cal aprofitar totes les possibilitats que amb aquesta proposta guanyada pels britànics que volien marxar de la UE ens pot oferir pel nostre procés. Només volia fer el matís que quan es parla de la llei de transitorietat política que aplicaran allà, en el nostre cas caldrà que s’aprovi immediatament abans del referèndum per fer-lo amb totes les garanties legals, tot i que un cop guanyat el referèndum caldrà anar complementar-la per anar fet la substitució de totes les lleis espanyoles per les catalanes.
Convindria que el govern llegís aquestes observacions que són molt pertinents per tenir-les present de cara al nostre cas. A banda de la que he dit, voldria remarcar el fet del tant per cent necessari per poder considerar-se guanyador, que no és altre que el 51 %, com s’ha fet a Gran Bretanya, es va fer al Quebec i es va fer a Escòcia. Si els resultats haguessin estat favorables a quedar-se amb els mateix tant per cent, segur que els anglesos ho haguessin acceptat i ara GB no estaria a fora de la UE, i si això hagués passat a Quebec i Escòcia, ara serien estats independents. Per tant es tracta de guanyar folgadament i per això hem de seguir treballant, però si no és així i es guanya per la mínima, el resultat serà acceptat igualment arreu com no podria ser d’una altra manera.

Víctor Serra
Víctor Serra
30.03.2017  ·  01:36

Per això si el setembre podem fer el referèndum perfecte. Però si no, no s’acaba res. Si en qualsevol eleccions aconseguim més del 50% dels vots, i per això cal una intel.ligència política i una determinació que fins ara no hem tingut, el camí cap a la independència farà una baixada que no ens podem imaginar.

Ramon Perera
Ramon Perera
30.03.2017  ·  01:37

Moltes gràcies per aquesta anàlisi tan interessant.
No a tothom però sí a molts ens pot semblar que les condicions per a la independència de Catalunya són molt favorables – aquesta anàlisi és una prova més de les dites condicions – i això ens podria fer abaixar la guàrdia. Tanmateix, com en qualsevol joc, conflicte, batalla, etc, en curs, sempre cal dedicar tot l’esforç a assolir la victòria mentre no s’hagi acabat el joc, etc. De la mateix manera, i amb més raó, hem de seguir fer campanya pel ‘sí’, la millor campanya possible, per avorrit que es pugui fer, fins, al menys, un segon després que s’hagi acabat l’horari de votació.

Josep Maria Camps
Josep Maria Camps
30.03.2017  ·  01:38

Molt cert tot, aquests 10 punts exposats de manera meridianament clara per en Partal evidencien que la realitat és tossuda i no s’avé ni amb els pitjors auguris interessats ni amb els camins de roses també interessats. Per això cal trepitjar de peus a terra i apostar per camins i eines que siguin viables. I per això val la pena no oblidar la llista sense president, una eina que és, alhora, una amenaça i un pla B, perquè si cal permetrà convertir unes autonòmiques en un autèntic referèndum amb garanties democràtiques i amb efectes polítics reals, aquí el seu relat: De la derrota aparent a la victòria contundent. http://bit.ly/2m9q23j

Andreu Fàbregas
Andreu Fàbregas
30.03.2017  ·  08:00

Excel•lent editorial.

En relació a l’argument 6, els nostres dirigents ens hauran de concretar les seqüencies, que no es pas una qüestió menor, per el que significarà en la ruptura (amb tota probabilitat, no acordada) amb el govern d’Espanya. Que serà, primer, l’ou o la gallina? Suposo que ho faran quant vegin el moment adient per a treure del famós calaix els documents que diuen ja tenir ben preparats.

Pel Breixit, és:

1r . Referèndum.

2n . Declaració de sortida (No es això una ‘proclamació’ d’independència de la C.E.?)

3r . Llei de transitorietat.

A Catalunya, s’ha dit:

1r . Llei de transitorietat. Tot indicant que, potser???!!! únicament d’aplicació per a poder fer el referèndum. En aquest cas seria una singularitat, ja que no es consideraria valida d’aplicar a altres qüestions.

2n . Referèndum.

3r . Declaració de sortida d’Espanya (DUI) o ‘proclamació’, que sembla que no és el mateix; encara que el públic no sap distingir-hi la diferencia. Aquí es quant entra en joc la veritable Llei de transitorietat al complet?

Jo m’havia fet la il•lusió de que el parlament aprovaria primer la llei de transitorietat al complet i després, potser en simultani, es convocaria el referèndum. Al marge, els de ERC (Rovira i Junqueras) ho van dir prou clar: ‘La llei de transitorietat és, de fet, una proclamació d’independència’.

4t . Aplicació progressiva dels canvis de lleis d’Espanya per les de Catalunya.

Al pensament hi tinc, que si es proclama en primer lloc la Llei de transitorietat, la subsegüent convocatòria del referèndum no tindria perquè ser totalment obligada, encara que hi hagi el compromís polític. De més grosses se n’han fet. Sense oblidar que els polítics son experts en buscar excuses per a no complir (i Espanya, la campiona dels incompliments, també hi ‘ajudaria’). Un motiu per ajornar ‘sine die’ el referèndum podria ser, p.ex. tenir molts dubtes d’obtenir-hi, encara, un resultat el suficient favorable.

Enric (EPM) Pelegrín
Enric (EPM) Pelegrín
30.03.2017  ·  09:57

Comparteixo la opinió de que és un bon editorial, ja que aporta fonaments clars en relació als aspectes circumstancials relacionats amb l’emancipació de Catalunya com a nou estat, i fins i tot, sobre la continuïtat en Unió Europea.
Per això, cal centrar-se, amb renovats esforços, en la defensa i difusió de les raons intrínseques del perquè volem ser un nou estat: perquè ofereix la possibilitat d’un millor futur per gent que hi viu en aquest país i perquè no es concep aquesta idea de manera egoísta, sinó comptant que la nostra llibertat no va en detriment de la dels altres pobles germans de la península ni de la solidaritat que caldrà mantenir envers altres pobles. I també perquè cal abandonar el victimisme envers l’estat espanyol i assumir per nosaltres mateixos la responsabilitat del nostre futur.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €