Clarificar a Europa el procés d’autodeterminació

"La qüestió és establir un mecanisme transparent, clarificador, que indique a qualsevol poble, a qualsevol conjunt de ciutadans que vulga exercir el dret d'autodeterminació, quins passos ha de seguir"

Vicent Partal
20.10.2021 - 19:51
Actualització: 20.10.2021 - 21:44
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Diputats catalans, bascs, irlandesos i corsos han presentat al Parlament Europeu un Caucus per l’Autodeterminació, que tindrà la missió de proposar a la Unió Europea l’establiment d’un mecanisme per a resoldre de manera democràtica els conflictes nacionals dins la Unió. La idea és excel·lent. Segurament no tirarà endavant de seguida i és evident que caldrà temps per a afermar-la, però la iniciativa posa l’accent en una necessitat que no té tan sols la Unió Europea sinó el món en general i obre camí cap a l’única solució raonable. És evident que les democràcies han de trobar una manera, un mètode de resolució dels conflictes nacionals que no siga –que impedesca, de fet– l’exercici de la violència. La de qui es vol independitzar o la de qui no vol que se li independitzen.

Aquest mecanisme és absolutament necessari per a corregir la inconcreció dels principis relatius al dret d’autodeterminació. És un dret universal i indiscutible, però conté el parany, o té l’inconvenient, que àdhuc reconeixent-lo no hi ha unanimitat sobre qui el pot exercir. Segons la comunitat internacional, qualsevol poble o nació el té, el dret d’autodeterminació, però resulta que no hi ha manera de decidir qui és poble o nació i qui no ho és; per tant, qui pot exercir aquest dret i qui no.

Això ha esdevingut especialment greu una volta superada, o gairebé superada, la fase de la descolonització. Per a la comunitat internacional era relativament senzill d’agafar-se al comitè de descolonització de l’ONU i la seua famosa llista a l’hora d’assenyalar qui era digne d’exercir sense cap mena de dubte el dret d’autodeterminació. Però la realitat ha superat de molt aquest estadi. Ni Estònia, ni Sèrbia, ni Eritrea, ni el Turcmenistan, per dir-ne sols uns pocs, no figuraven en la llista en el moment de fer-se independents i, efectivament, avui ho són. I, en canvi, colònies com el Sàhara Occidental o la Polinèsia francesa romanen en la llista de l’ONU però no poden exercir el dret que tenen.

La històrica sentència del 2010 del Tribunal Internacional de l’Haia sobre Kossove va obrir una primera etapa, molt important, de clarificació en la llei internacional, perquè s’hi afirmava rotundament que no hi ha cap precepte que puga servir per a prohibir una independència unilateral. I a partir d’ací els casos d’Escòcia, especialment després del Brexit, i sobretot el cas català i les repercussions que té dins la Unió Europea, juntament amb les situacions dramàtiques de minories nacionals com la kurda o conflictes polítics com el que enfronta la Xina amb Hong Kong, han tornat a centrar l’atenció política en aquest dret, mai discutit però mai tampoc acabat de concretar.

És l’hora de fer-ho. En un món en què jo, que he nascut home, podria ser dona si volgués; o, tot i haver nascut catòlic, podria ser musulmà si volgués, no té gens de trellat que, a la força i contra la meua voluntat, m’obliguen a tenir una ciutadania que rebutge. I que no tinga cap manera ordenada i legal de provar de canviar-ho, això. I com que aquest problema, contra allò que creia molta gent, no es va acabar amb la fi de la descolonització sinó que creix, la comunitat internacional, ni que siga per prudència, ha de trobar una manera de resoldre els casos que se’n deriven. Per l’interès propi de no trobar-se constantment desestabilitzada. I, gràcies a les seues particularitats, dins la comunitat internacional la Unió Europea pot ser perfectament l’indret on experimentar-ho –seguint el camí que van marcar l’Acta de la Claredat del Canadà i la Llei sobre l’Exercici dels Drets Fonamentals i les Prerrogatives del Poble Quebequès, ambdues de l’any 2000.

En definitiva, la qüestió és establir un mecanisme transparent, clarificador, que indique a qualsevol poble, a qualsevol conjunt de ciutadans que vulga exercir el dret d’autodeterminació, quins passos ha de seguir. I que obligue els estats a acceptar aquest exercici sense que puga impedir-lo. El fet que la Unió encara es vaja construint, l’exemple que ja ha donat amb el Brexit, que és un procés d’autodeterminació, i la capacitat que demostra tenir al Tribunal de Justícia a l’hora d’imposar normes democràtiques i de comportament als estats membres, tot plegat fa que siga una candidata excel·lent. I, per això mateix, fa de l’existència i les propostes d’aquest Caucus un projecte molt més que interessant.

PS1. Per si de cas cal aclarir-ho: aquest camí podria ser llarg, d’una dècada pel cap baix, però Catalunya no pot esperar tant. Tanmateix, qualsevol pas inicial serà important per a contextualitzar i afirmar el nostre dret d’autodeterminació. I és evident també que tot es pot accelerar si en un moment determinat, molt més acostat, Europa es troba que hi ha d’intervenir. Tenir aleshores una proposta treballada i raonable sempre serà d’una gran utilitat.

PS2. Avui a VilaWeb som molt feliços perquè Núria Cadenes ha estat guardonada amb el premi Lletra d’Or, pel seu llibre Guillem. Permeteu-me que la felicite també en públic i que li agraesca el seu compromís i l’enorme qualitat de la seua obra. I que us recomane l’entrevista que li va fer Assumpció Maresma: “El que va passar amb en Guillem Agulló va ser una autèntica pel·lícula de terror, amb una maquinària que trinxava persones“.

La fotografia

L’obra de Jaume Plensa ‘L’ànima de l’aigua’ s’acaba d’instal·lar a Jersey City, mirant a Manhattan. L’obra, de gairebé vint-i-quatre metres, s’inaugura avui.

Vist

Bleak House, una de les llibreries independents més conegudes d’Hong Kong, ha decidit de tancar les portes, en vista del clima de repressió que les autoritats xineses han imposat a la ciutat. El propietari, Albert Wan, se n’anirà del país i s’instal·larà als Estats Units. Ho expliquen els nostres col·legues i amics d’Hong Kong Free Press. 

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
20.10.2021  ·  22:27

Tota pedra fa paret, encara que siga xicoteta. Aquesta dita, provinent dels mestres pareters que han fet grans construccions i parets de pedra seca al País Valencià, s’adiu amb el naixement d’aquest Caucus. De fa temps, els vents bufen en contra d’estats fallits. Des de Turquia fins a Espanya. Però malgrat tot, cal empènyer per a que les parets podrides acaben de caure. L’alternativa és l’ensorrament de tot l’edifici. I ara mateix, no ens podem permetre una societat mundial permanentment desestabilitzada per interessos d’uns pocs. Encara més si estan ancorats i obsolets des de fa segles.

joan rovira
joan rovira
21.10.2021  ·  00:08

Amb la lluna plena m’ha arribat, amb l’editorial, el passatge del Petit Príncep següent:
“Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibuix amb quatre gargots. I vaig engegar : -Això és la caixa. El be que vols és a dins.”

En aquest estadi de la humanitat caracteritzat per l’especialització; cada grup “dibuixa la seva caixa” per tal que la resta hi pugui trobar el “be que vols a dins”. És una espècie en progrés molt lent.

D’aquí quantes llunes plenes sabrem alguna cosa Sr. Partal? Mentrestant, polítics, que fem els 2.044.038 votants del sí? L’espoli econòmic, la corrupció, les agressions, la cultura, etc.? I viure?

Res a veure amb Escòcia o el Canadà. Perquè, segons l’editorial d’ahir, el triomf de la violència de l’estat espanyol és vigent. Llavors, que treu comparar-nos-hi, una vegada més. No troben ?

En conseqüència, és una iniciativa molt tardana. Però, benvinguda, atesa la inoperància de la classe política, per posar en relleu el sistema colonial espanyol una altra generació. Fins quan ?

Jaume Riu
Jaume Riu
21.10.2021  ·  00:16

Tan natural com aprovar en el marc legal del Tractat de la UE un mecanisme transparent i clarificador, que indiqui a qualsevol poble, a qualsevol conjunt de ciutadans, quins passos ha de seguir si vol renunciar a una ciutadania que rebutja, i vol exercir el dret d’autodeterminació, de manera que els estats membres ho hagin d’acceptar sense poder-ho impedir, és una proposta oportuna per a una Unió Europea Confederal, que encara s’està construint.
Naturalment ara mateix no hi ha unanimitat sobre qui el pot exercir aquesy dret, però no és tan difícil, per exemple es pot recórrer a la jurisprudència sobre casos similars de pobles d’Europa que ja son estats independents. Així de fàcil.
No veig perquè s’hauria de tardar deu anys per aprovar un marc legal tan elemental, si no és perquè hi ha motius inconfessables.
Bon argument el de poder canviar de sexe o de religió, però no de nacionalitat.
Per cert, en una estada a Londres, vam poder entrar en un club d’aquells tan exclusius perquè un amic n’era membre i ens va introduir complint els requisits que tenien establerts. Després de prendre unes pintes de Guinness vam anar marxant quan volíem, sense cap problema. Per entrar calia complir unes condicions, però per sortit no.

Pere-Andreu Ubach
Pere-Andreu Ubach
21.10.2021  ·  00:20

Benvolgut Vicent:

El tema de l’autodeterminació dels pobles és tan senzill de resoldre com espinós. I l’arrel d’aquestes dues qualitats està al mateix indret: al llenguatge, la seva semàntica i l’etimologia de l’afirmació d’aquest dret. Si resolem correctament la semàntica i l’etimologia, llavors el dret d’autodeterminació i la seva aplicació és transparent. Si resolem incorrectament (tergiversant i confonent intencionadament o involuntàriament) la semàntica i l’etimologia, llavors el dret d’autodeterminació i la seva aplicació esdevé un assumpte impossible.

Com que plantejat un problema concret, hi ha infinites maneres d’equivocar-se en la seva resolució i només una resolució correcta (perdoneu-me la meva dèria enginyeril), llavors resulta que hem de vigilar moltíssim en no cometre errors en el procés per arribar a la resolució correcta. I en aquest assumpte se’n cometen masses i per tots els bàndols.

Per posar un exemple. Quan compares el teu dret de triar la teva fe o el teu gènere (que són drets de l’individu) i el contraposes al dret a l’autodeterminació (que és un dret col·lectiu), estàs cometent un error de gruix. Error número 1.

Però és que a sobre la comparació la fas incorrectament, perquè parles de la possibilitat de rebutjar la teva ciutadania. Vagi per endavant que la Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 15 diu:
“1. Tota persona té dret a una nacionalitat.
2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.”
Per tant, per rebutjar la teva ciutadania t’ampara la Declaració Universal dels drets humans. Només l’has de canviar per una altra. Error número 2.

Jo entenc que en realitat tu volies expressar el dret d’exercir l’autodeterminació com a poble. Per tant, tornem a la consideració d’un dret col·lectiu, que no individual.

La redacció d’aquest dret, que ve recollit al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, en el seu Article 1, fa servir expressament el mot “poble”. I enrevessadament (caient a la trampa) dius en el teu editorial que “no hi ha manera de decidir qui és poble o nació i qui no ho és”. Bàsicament perquè les persones que opinen sobre la qüestió no es volen posar d’acord. S’esgrimeix que si Catalunya és un “poble”, també es pot afirmar que els Països Catalans són un “poble o que Espanya és un “poble” i també es pot afirmar que la península ibèrica és un “poble” o que Europa és un “poble”. ¿I quina seria la delimitació del poble “Europa”? ¿La de les fronteres polítiques de la Unió Europea, la de les fronteres polítiques dels països del vell continent? ¿O la de les fronteres naturals des de Finisterre fins als Urals? Extrapolant, que no exagerant, es pot afirmar tranquil·lament que tot el món és un “poble”. I es fan servir aquestes múltiples contraposicions per tal que uns “pobles” neguin el dret a l’autodeterminació a d’altres “pobles”, tot negant-los la condició de “poble”.

En conseqüència ens veiem obligats a resoldre ¿què vol dir ésser un “poble”?

La definició del mot és molt nítida:
poble: El conjunt d’habitants d’un indret. D’una ciutat, vila, país, etc.

És a dir: són poble els qui habiten; els qui poblen.

Aquesta definició ens ajuda a resoldre el dilema? Si i no. Sí, perquè ens permet determinar que qualsevol partició territorial permet definir un poble. Per tant, no es pot permetre que en defensa de l’atribució de la qualitat d’un “poble” se li negui a un altre “poble” la mateixa qualitat. No és admissible.

Però aquesta conclusió sola no ens permet resoldre la part de l’exercici del dret d’autodeterminació. I això és perquè el redactat del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics conté un error. Un error que els principis del dret permeten esmenar sense dubte. Però que degut a les conseqüències de l’aplicació d’aquest dret, tothom s’entesta en aprofitar per negar aquest exercici. I els qui el volen exercir no tenen prou llums com per resoldre-ho d’una vegada i per totes.

«Si totes les possibles particions del territori originen múltiples i superposades definicions de “poble”, llavors com podem determinar quins “pobles” poden exercir el dret a l’autodeterminació? ¿Quina és la partició correcta i única del territori?»

Per poder resoldre dubtes sobre l’aplicació del dret, els principis del dret estableixen que s’ha de recórrer a l’origen del dret. És a dir: ¿quin és l’orígen de l’Article 1 de la Declaració dels Drets Civils i Polítics? Hi ha molts textos que parlen de l’origen, o quan es va originar el dret a l’autodeterminació. Ens podríem remuntar a les revolucions americana i francesa, o durant el s. XIX. Podríem parlar de com el varen promoure el president dels Estats Units Woodrow Wilson o el mateix Vladimir Lenin arrel de la 1a Gerra Mundial. Podríem parlar de com va ser reconegut com a principi a la Conferència de Terranova pels presidents Roosevelt i Churchill, durant la 2a Guerra Mundial. Etcètera. Però la realitat subjacent és que el dret a l’autodeterminació es formula com un mecanisme de resolució pacífica dels conflictes.

Per tant, a la pregunta: ¿quins són els pobles que poden exercir el dret a l’autodeterminació? La resposta no pot ser cap altra que:
«aquells que estan sotmesos a un conflicte».

I ara bé. ¿Està el poble català (perquè després de tota aquesta explicació és innegable l’existència del poble català) sotmès a un conflicte com a poble?

La resposta és un SI rotund. El poble català està sotmès a un conflicte evident i no resolt. I aquesta és la clau. Que el conflicte no està resolt. D’ençà de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, el poble català està sotmès a un conflicte no resolt. Perquè la voluntat del poble català expressat en referèndum ha estat fulminada. És aquesta situació la que de manera indiscutible habilita el poble català a exercir el dret a l’autodeterminació. I per aquest motiu el va exercir el Primer d’Octubre de 2017.

No ens cal esperar a que cap Caucus per l’Autodeterminació ni a que cap Parlament (Europeu o d’on sigui) resolgui com o qui pot exercir el dret a l’autodeterminació. Això el poble català ja ho ha resolt. I ho ha resolt de manera pacífica com és exigible.

Enredar-nos ara en com s’exerceix el dret a l’autodeterminació és tornar a pantalles passades. És una altra manera de devaluar allò que representa el Primer d’Octubre. I és per tant un altre insult a la intel·ligència (en aquest cas col·lectiva) del poble català.

El que al poble català li toca ara resoldre és com fer efectiu -de manera sempre pacífica- el resultat de l’exercici a l’autodeterminació quan aquest resultat implica la independència i l’estat del que es vol independitzar el poble que ha exercit el seu dret a l’autodeterminació continua reincidint en el conflicte impedint de manera violenta (súmament violenta) la implementació del resultat. És això, i cap altra cosa allò que hauria de concentrar els nostres esforços. I evidentment no serà d’això del que parlaran al Parlament Europeu ni a cap Caucus que en sorgeixi.

I mentre ens enredem en altres qüestions no resoldrem allò que ens toca resoldre.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
21.10.2021  ·  00:27

Algú pot haver pensat que classificar Catalunya com una “minoria nacional” és una bona idea o un mal menor.
Discrepo. Crec que és una manera d’enmascarar inútilment una realitat molt més rica: és una manera de no donar a conèixer una realitat Nacional de molts segles amb les nostres institucions, nostres lleis constitucionals, nostra cultura mil·lenària i els nostres Comptes-Reis (de Catalunya i Aragó).

La denominació _minoria nacional_ ens empetiteix de manera absurda. Projecta la fal·làcia que mai hem estat una Terra autogovernada ni autolegislada.
Acceptar la definició de minoria nacional demostra que acceptem (erròniament) ser uns vassalls de la corona castellana. Demostra que acceptem que JA HEM ESTAT UNA TERRA TOTALMENT SOBIRANA.
Ens mostrem esclaus d’Espanya de manera estúpida i perdedora.

Molts seguiran entusiasmats autoplocamant-se Minoria Nacional: Erren de mig a mig i ens podem portar a tots a una nova derrota… potser definitiva.

Més ens valdria demostrar la veritat: som tant o més nació confirmada històricament que Estònia, Hongria, Polònia o qualsevol dels satèl·lits de la URS.

Ens han ocupat il·lícitament per la força bruta de les armes en varies ocasions.
Ens han bombardejat cada cinquanta anys i han estan a punt de aniquilar la nostra llengua I cultura.

AIXÒ EUROPA HO HA DE SABER i els exiliats i presos han perdut quatre anys callant com morts. Morts de por? Morts de partidisme? Morts de desconeixement del patiment atroç de la nostra terra.

Els espanyols estimen Espanya molt més que no pas molts catalans no estimen Catalunya.

Salvador Molins
Salvador Molins
21.10.2021  ·  05:39

Es pot comprovar en la mateixa hemeroteca de Vilaweb, en els blogs de Vilaweb que administro, al Google i al Blogger, que ja des de fa molts mesos, he defensat de sempre que nosaltres els catalans som un Poble mil’lenari i som una Nació, de cap manera una minoria nacional, ni tan sols una nacionalitat encara que hom pugui pensar que són sinònims.
El concepte minoria nacional pot ajudar la comprensió d’algun aspecte però hem de ser molt curosos a no rebaixar ni oblidar en cap moment de manifestació pública i/o política el fet “Som una Nació” que a més ja és propietat del Poble Català no pas sols dels ben intencionats defensors de la nostra pàtria. Si no tenim aquesta extremada cura podem perdre-hi bous i esquelles. Així doncs estic totalment d’acord amb el brillant i contundent comentari de Josep Maria Martín en tots els seus aspectes.

Estic agraït a Vicent Partal per la seva contribució en tots sentits al “Procés” de Recuperació de la nostra independència”.

Ara quan entro a Vilaweb o em disposo a llegir un dels seus articles o notícies, ja no em puc estar d’entrar a llegir els comentaris dels membres de fet d’aquesta comunitat, són imprescindibles i complementaris, gràcies a tots vosaltres.

No he acabat encara tot i que sé que alguns de vosaltres sinó tots preferiu els comentaris breus.

Vull també dir que he llegit amb molta atenció el comentari de Pere-Andreu Ubach i el comparteixo totalment, hem de resoldre el nostre contenciós sense fer anants i vinents, hem arribat molt endavant, som ben bé a l’últim camp base prop del cim, sols necessitem un Kilian Jornet capacitat per fer-lo i que n’accepti el repte i prepari el darrer ascens, hem de completar la DUI que el nostre Parlament ja va exercir el 27 d’octubre de 2017, portar-lo al Tribunal de Dret Internacional de la Haia com van fer els independentistes de Kosovo, i cercar patrocinadors, estats que ens reconeguin i ajudin econòmica, policíaca i militarment. Sols ens falta l’escalador encap, el Ja! i el Prou!
Visquem la Llengua, visquem la nostra decisió reblada el 1r d’octubre i el Mandat que se’n deriva: Edifiquem en tot i per tot, i dia per dia, la ja Incipient República Catalana Independent. Sense esperar ordres ni demanar permís. Sí som …siguem! Persistim, enxarxem-nos sobre el territori amb el CxR i fem-nos forts organitzativa i mentalment.

Albert Miret
Albert Miret
21.10.2021  ·  07:04

Cap manera democràtica de fer qualsevol cosa és possible en estats feixistes o nazis com Turquia, Hongria, Polònia o Espanya, per la senzilla raó que la democràcia els trenca el negoci per la meitat a les classes dominants. On l’únic valor és aconseguir el màxim de diners com sigui i fent el que sigui, és molt difícil de trobar cap persona amb una cultura notable, amb una mínima intel·ligència social, amb sentit ètic i humanístic en països com aquests, la qual cosa fa gairebé impossible introduir-los d’una forma o altra a una situació democràtica o intel·ligent, perquè abandonar la força bruta significa per a ells perdre el seu únic poder i produir-los la ruïna immediata. Per tant, aquest camí intel·ligent que planteges, Vicent, em sembla perfecte, però molt utòpic, sobretot veient cada dia la inoperància i la passivitat política si no incapacitat de la multitud de vividors que han aconseguit el poder dins de la Unió Europea

Jordi Torres
Jordi Torres
21.10.2021  ·  08:02

Molt bona notícia, Vicent. Tot i que es tracta d’una fita a llarg termini, aquesta mena d’iniciatives poden servir per consolidar la legitimitat del trajecte català cap a la independència. No oblidéssim mai que, tot i que aconseguíssim el millor dels escenaris possibles, la independència, Espanya seguirà sempre ben al costat nostre i provarà, com sempre fa, de retornar a l’estatus anterior per tots els mitjans. Anar preparant un corpus legal de l’autodeterminació que legitimi el procés català ens pot ser molt útil en el futur.

De totes maneres, això no servirà per res si la UE no és capaç d’exigir el compliment de les normatives comunitàries als estats membres. De què serveix un Caucus per l’autodeterminació europeu si els països de la UE se’l poden passar pel folre? Faria bé la UE de posar ordre i fer front d’una vegada als estirabots antidemocràtics de Polònia, Hongria i Espanya. Ha de deixar clar que si un vol ser membre del club europeu i gaudir dels seus beneficis, també ha de seguir les seves normes.

Pep Agulló
Pep Agulló
21.10.2021  ·  08:55

PODEM REDUIR LA POLÍTICA A UN MECANISME?

Qualsevol iniciativa en aquest aspecte és benvinguda però el concepte d’establir un mecanisme transparent i clarificador per exercir el dret d’autodeterminació el trobo reduccionista perquè esdevenir independent no és pas un mer mecanisme administratiu amb un catàleg de passos a seguir.És un procés polític en el que, en general, la desigualtat de poders sempre es farà palesa i el conflicte patent.

Podríem pensar com en els processos de pau de dos territoris en conflicte. No m’imagino aquest mecanisme democràtic d’obligat compliment en la “taula de la claudicació” de Sánchez-Junqueras…

És especialment desafortunat comparar la importància dels canvis que implica exercir el dret a l’autodeterminació que no pas “qui ha nascut home, podria ser dona si volgués; o, tot i haver nascut catòlic, podria ser musulmà si volgués…” La inferència, com un ou i una castanya.

PS. Cal dir-ne “Caucus” a una assemblea de partits ?

Josep Maria Rúbies
Josep Maria Rúbies
21.10.2021  ·  09:20

Molt i mol interessant article! Recordar que els nacionalismes agressius com El xinès i l’ espanyol que afecten d’igual forma el Tibet com Els països Catalans, amb l’agravant que a Espanya se les donen de demòcrates i no ho són.

Mercè ariza
Mercè ariza
21.10.2021  ·  09:25

Europa si pren mesuras per fer respectar l´estat de dret als paisos comunitaris no es de acceptar que no façi fer els deures a España i espero que mes aviat que tard tinguem resolt tot aquet afer .Ja toca. gracies Vicent per la página d´avui.

Jaume López
Jaume López
21.10.2021  ·  10:21

“Bases per a la resolució de conflictes territorials de sobirania en el marc europeu” és una iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans i el seu homòleg basc, Eusko Ikaskuntza, que, integrant els comentaris d’un gran nombre d’acadèmics internacionals, busca posar les bases del marc de claredat europeu al que fa referència el Caucus per l’Autodeterminació.
Caldria enfortir el lligam entre acadèmia i política perquè hi ha molt camí fet en l’àmbit de la reflexió acadèmica en aquesta direcció de clarificar les condicions que permetrien elaborar aquest marc.
Aquí trobareu més informació sobre la iniciativa:
https://sites.google.com/view/jaumelopez/inici/conflictes-sobirania-eu?authuser=0

Aleix Gaus
Aleix Gaus
21.10.2021  ·  11:08

Benvinguda aquesta iniciativa ara esperem que tingui un rrecorregut positiu. Portem molts anys depenent de un estat centrelista i ara crec que ja ens toca empendre unaltre cami per raons de principis

Marga J McFarlane
Marga J McFarlane
21.10.2021  ·  11:38

Sorprèn que no hi ha menció dels casos de les illes Faroe i Groenlàndia, autonomies de Dinamarca, ambdós amb voluntat de independència històrica.

Gerard Palacín
Gerard Palacín
21.10.2021  ·  11:49

Seria tan bonic veure el TC acudint als Tribunals Europeus per defensar l’indefensable! Per defensar la seva prevaricació. Per defensar el seu incompliment de la Constitució espanyola i de la ConstitucióEuropea.
Lamentablement, no crec que Europa tingui valor per actuar de forma contundent -com correspondria- davant uns Tribunal que li planta cara.

JAUME TERRIBAS
JAUME TERRIBAS
21.10.2021  ·  12:23

Tan sols vull afegir a la majoria de comentaris la meva coincidencia però si vull manifestar, una mica més enllà que discrepo de la malfiança del Sr. Palacin vers el Tribunal Europeu d’Estrasburg, personalment confio amb el seu rigor jurídic, i espero que no trigarà gaire a demostrar, que la inmoralitat de tot el procés contra Catalunya, capitanejat per les màximes instancies de l’Estat espanyol, han actuat amb prepotencia i sense respectar ni tan sols, la pròpia Constitució española.

Jaume Palau
Jaume Palau
21.10.2021  ·  12:24

Gran i esperada iniciativa, al marge del Tribunals Europeus que no poden entrar en el que es aquesta iniciativa política, si be poden resoldre les injusticies derivades de les iniciatives, com la catalana, per haver fet un referendum pacífic. D’altre banda no hi ha cap raó per justificar els NO constants i la falta de competències i financiació a que els catalans estem sotmesos, i tot el que sigui per avançar en el cami. P.e. el pais basc hi ha avançat amb passes de gegant, al aconseguir el Conveni i Cupo, i aqui es on els catalans tindriem, com a minim d’arribar, mentre es cou l’iniciativa politica del Parlament Europeu.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
21.10.2021  ·  12:47

De primer, enhorabona a la barcelonina valenciana, exemple viu de ciutadana catalana total, Núria, i el record més solidari i afectuós a la família de Guillem.
Bona pensada el Caucus, sorgit de casos com el català superant el conflicte bel·lic obert per l’autodeterminació democràtica com a camí vers la independència, tot i que no ha de paralitzar el propi procès engegat. Com diu Josep Usó, tota pedra fa paret. Caldria, de pas, anar definint ciutadania, pertinença a un estat com fan els italians, i no confondre-ho més, com volen ells, amb nacionalitat, referida a nació. Per cert, una senadora del PP pretén prohibir País Valencià amb l’argument de si hom acceptaria Comtat de Barcelona pel Principat. Bé, és el títol històric, també del monarca,i potser resoldria la qüestió de noms: barcelonins, valencians, mallorquins… Al cap i a la fi, catalans ho som tots i, fins al XVI, Catalònia erem tots, els Borja els primers. Del país del “Bon dia!”.

teresa nebot
teresa nebot
21.10.2021  ·  13:04

Pienso que se conseguirá más así que en la mesa de “dialogo” (?????)

Francesc Subiràs
Francesc Subiràs
21.10.2021  ·  14:39

Et remeto a les paraules de Junqueres fa uns anys: ‘ Som contribuents directes, com voleu que ens diguin que no’. No només han dit que no. No l’han ni respectat com a eurodiputat. Son tesis basades en tàctiques i estratègies que no funcionen, si encara no ho heu vist, probablement sou cecs.

Roser Caminals
Roser Caminals
21.10.2021  ·  15:36

Encara que Catalunya no pugui enfilar-se a aquest tren, benvingut sigui. Totes les pressions erosionen les tiranies fins que arriba el moment, el momentum, en que allò que era impossible deixa de ser-ho.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
21.10.2021  ·  18:33

La Història canvia més de pressa que no ens pensem. Si en 10 anys tot això fora un tema de debat clar, segur que marcaria significativament el S. XXI.
La Democràcia i l’Humanisme són dos valors a l’alça, malgrat tots els problemes reals que tenim. Des d’Occident s’ha de fer camí per millorar el món, i l’UE ha d’estar a l’avantguarda, amb el tema de Catalunya ben resolt.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes