Catalunya Nord o la demostració que el nom (també) fa la cosa

L'èxit de la desregionalització del nord del país hauria de servir de lliçó per a la resta

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Demà commemorem a Perpinyà el tractat que va separar el Principat entre els regnes de França i Espanya. La manifestació convocada a la vesprada serà una nova oportunitat no tan sols de protestar pel manteniment d’aquesta divisió artificial, sinó també de reivindicar la catalanitat.

Catalanitat en què és evident que aquests darrers anys Catalunya Nord ha fet avanços molt considerables. El procés d’independència del sud i la col·laboració extraordinària que s’ha forjat a banda i banda de la frontera estatal han servit per a recuperar també al nord la consciència de país. Una  recuperació que venia, emperò, de fa temps i que té un aspecte que m’agradaria remarcar molt avui, perquè crec que és una lliçó positiva per a tots: l’èxit de la desregionalització.

Hi ha un moment clau en la història contemporània de Catalunya Nord, que és precisament el debat sobre el nom del territori. Parle dels anys setanta del segle passat, quan es va formular públicament la necessitat, o la conveniència, de canviar el nom tradicional del territori: de “Rosselló” a “Catalunya Nord”.

En un país on la qüestió de noms és eterna i complicada, al nord el debat tampoc no era senzill. “Rosselló” era un nom d’un gran arrelament popular en aquella època, però tenia el defecte que només representava al capdavall una de les comarques i que era perfectament compatible amb França. En canvi “Catalunya” –on “Nord” és clarament accessori– era un concepte que, per més que avui semble estrany, no tenia un gran predicament popular, però que marcava molt profundament el marc de la nació.

El debat va ser molt intens. Intel·lectualment i políticament. El Grup Rossellonès d’Estudis Catalans, Pere Verdaguer, Josep Deloncle, Roger Grau i Fernand Villacèque, per exemple, van argumentar a favor de fer servir “Rosselló”, alguns amb la perspectiva d’una doble lleialtat, catalana i francesa alhora, uns altres a partir d’una honrada afirmació que era important singularitzar-lo dins el marc dels Països Catalans. Fins i tot es van fer servir arguments estètics –Gerard Vassails va escriure que “Catalunya Nord” li sonava a senyal de trànsit, com “banlieue nord” o “centre ville”. O es va argumentar, erròniament, que Catalunya era una opció ultraminoritària que no podia reeixir, “simplement utòpica” en paraules de Jacques Queralt.

Tanmateix, el Comitat Rossellonès d’Estudis i Animació –que esdevingué l’Esquerra Catalana dels Treballadors pocs anys més tard–, a imitació d’Euskadi, va començar a proposar de manera insistent l’ús de “Catalunya Nord”. Un ús que va esclatar sobretot a partir de la publicació l’any 1974 del fonamental El petit llibre de Catalunya-Nord, escrit per Llorenç Planes.

La resta de la història ja la sabeu. “Catalunya Nord” es va imposar, fins al punt que avui si la catalanitat creix tant al nord en bona part és per això. Perquè s’ha aconseguit d’assentar en la majoria de la població la consciència que viuen a Catalunya i, per tant, són catalans, simplement els catalans que viuen més al nord. I això té una força tal que fins i tot aquells que viuen solament en francès, sabent-se catalans, se saben diferents.

Dos detalls finals. Això que van saber fer tan ben fet al nord és, tècnicament parlant,  una desregionalització. I la desregionalització, ampliar els marges mentals, qui més la necessita, i amb més urgència, és el Principat o la Catalunya Sud, el territori que encara es pensa més separat de la resta de la nació, al preu de confondre constantment la Catalunya nació amb la Catalunya regió autònoma espanyola.

I segon detall. En política el pas del temps és determinant i demolidor. Ja sé i ja entenc que tots tenim molta pressa. Però pensem-hi, abans de desesperar-nos per espectacles tan pintorescs i indignants com els que vivim aquests dies.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
03.11.2022  ·  22:15

Als principatins els costa, massa sovint, entendre que només són una part del país. I sovint no en saben gairebé res de la resta. Però milloraran.

Francesc Aguilar
Francesc Aguilar
03.11.2022  ·  22:22

La desregionalització ho necessiten tots, també els valencians enfadats perquè els catalans els roben la paella, etc.

Matilde Font
Matilde Font
03.11.2022  ·  22:45

Estic d’acord amb Francesc Aguilar, d’alguna manera, quasi tots els catalans necessitem desregionalitzar-nos.
Gràcies pels apunts d’història de l’editorial.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
03.11.2022  ·  22:55

A TWITTER, passa tot el contrari, a un servidor, el té totalment embadalit veure com anem tots a una: ikkencs, principatins, algueresos, els dellà-l’Albera, els ençà el Sénia, i tanta i tanta gent nostrada escampada arreu del món que piula fent bategar aquesta nació.

Sí Joan Fuster alçara el cap ens veuria joiós com tothom enraona en el seu dialecte amb tothom i fa pinya enfront qualsevol agressió aliena….” com un puny…” que diria Raimon.

Josep Blesa (València)

PS: si sóc valencià, és per un viatge casual a Perpinyà amb un oncle meu en 1974 a descobrir que alguns aparador de la Capital continental del regne de Mallorca tenia articles fabricats per ell a València, i no en rebia la compensació estatal d’aleshores de fer el mateix exportant a les Canàries.
A Perpinyà vaig descobrir que allà, també hi havia “valencians”, que, en tornar-nos-en, tot passant per la duana de La Jonquera, vaig creure que, allà, hi havia quelcom que no-ningú m’havia explicat adés i els llibres de text ho amagaven.

Antoni Vicenç
Antoni Vicenç
03.11.2022  ·  23:01

A mi m’agrada el terme “Nord de Catalunya”, com les Illes Balears som l’orient de Catalunya, i el País Valencià, el sud de Catalunya.

Ricard Portabella
Ricard Portabella
03.11.2022  ·  23:34

Crec que està ben vist, però tot i així em fa l’efecte que des del sud de l’Albera se’ns escapen una mica els parametres mentals que imperen a l’hexagon. La denominació Catalunya Nord ha arribat fins i tot a una emissora de ràdio (Radio Catalogne Nord) de programació estàndar francesa. És a dir, que la denominació ja s’ha convertit fins i tot en el “terroir”. Ha esdevingut un “produit du terroir”, en podriem dir. Potser això és sintoma del seu èxit, i tal vegada de certs límits: està sent convertit en el localisme propi, en un estat on els localismes tenen un gran pes. Però, tot i així, molt millor un localisme lligat al concepte de Catalunya Nord que no a qualsevol altre.

Anna Linares
Anna Linares
04.11.2022  ·  00:12

Gràcies Vicent, sempre m’animo quan et llegeixo, sóm massa pessimistes, no se si es degut als 300 anys de ser una colonia, que ens sembla molt dificil de trencar aquestes cadenas i el entorn no hi ajuda masssa, sort en tenim de periodistes com tu honrats i que no teniu preu!

Salvador Molins
Salvador Molins
04.11.2022  ·  06:51

La Nació sencera, la Llengua Catalana, l’Estat Independent i la Constitució catalana, breu, clara i urgent.

Parlant del temps de les nacions que avança pas a pas, crec que Francesc Macià amb els fets de Prats de Molló va replantar l’anhel d’independència que, Catalunya, el nostre Poble, no ha abandonat mai. Un Poble que ha sigut lliure durant set segles no ho pot oblidar ni abandonar mai, així de simple, per això dic que Macià no ho va plantar sinó replantar.

De manera semblant al que va fer Francesc Macià, tots els catalans, aquest 2017, hi hem tornat, hem replantat una vegada més la necessària independència plena de tota la nostra Nació.

Quan florirà de nou aquesta formosa i frondosa planta, encara ningú ho sap, però florirà, segur!

Tan segur com els Grau, Teo Vidal i molts altres patriotes han regat dia a dia la nostra estimada Catalunya Nord.

Visca!

“Esborrem el Tractat dels Pirineus!”

Ni Espanya, ni França … Catalunya! Sempre Catalunya!

Mati Sancho
Mati Sancho
04.11.2022  ·  06:58

Gràcies per l’editorial!
Sols un apunt, per si poguera servir per al debat, des de la meua percepció. Al PV seria molt més fàcil sentir-se part dels Països Catalans, i no deixar de ser valencians/alicantins…, que sentir-se catalans sense més.
“Valencians” també genera rebuig en algunes zones perquè s’associa a la Ciutat de València, no sé si ajudaria que la “Comunitat” fora substituïda pel País Valencià.

Albert Miret
Albert Miret
04.11.2022  ·  07:07

El més trist de tot és que la Unió Europea, que havia de protegir als països democràtics que demanaven aquesta Unió des de sempre, hagi derrapat de la manera més indigne i patètica, protegint i mantenint amb els diners de tots els europeus països clarament feixistes i destructors de minories, com Polònia, Hongria i espanya.

Pep Agulló
Pep Agulló
04.11.2022  ·  08:23

EL NOM DE LES COSES, ENS AFAVOREIX L’ACCESSIBILITAT A LA MENT…

He de confessar que no veig que hi fa aquest “també” en el titular…

Com diu David Bueno, anomenar una cosa no altera la seva realitat física, però condiciona la percepció que en tenim, per tant, afegiria, aquesta percepció, en aquest cas, ens crea i modifica la consciència del nostre país. De somiar-lo sencer. Desregionalització.

PS. El temps, pels polítics va molt ràpid, per la ciutadania, tot una vida.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
04.11.2022  ·  09:04

Trobo que ja hauríem d’anar superant el període d’observació, interpretació, anàlisi, diagnosi i tot allò que s’ha de fer abans de tancar una nova estratègia, definir un pla adient i executar-lo intel·ligentment per assolir el més ràpidament i efectivament la Independència del Principat.

Que a la Catalunya Nord hi ha simpaties, complicitats i suport ferm a la Independència de la Catalunya Sud és sabut. Com també que hi ha un corrent creixent d’afirmació de la seva identitat catalana. Van ser una de les claus de l’èxit de l’1-O.
També n’hi ha de simpaties i suports a la resta dels Països Catalans, jo mateix soc de la Franja (de Ponent).

Al meu parer, quan abans completem el procés d’Independència al Principat i d’estabilització del nou estatus (període que no pot ser més que difícil i dur, alhora que il·lusionant després de l’alliberament) abans tindran totes aquestes persones i institucions pro-independentistes dels Països Catalans l’oportunitat de valorar en termes reals (i no teòrics) els avantatges tangibles de la seva desvinculació d’espanya i, per què no (tot i que ho veig força improbable), de França.
La Independència de la Catalunya Sud podria tenir un grandíssim efecte catalitzador. I és aquest un dels motius pels que fem tanta por als estats veïns i a les institucions europees (protectores del status quo oficial).

Hem de passar un altre cop a l’acció.
Ja en tenim prou d’evidències i senyals de que no hi ha més futur que la Independència i de que els suports encara hi són intactes, com ho veu qualsevol persona no feixista, no sectària, observadora i amb capacitat de raonar.
Som-hi !!!

(Llista Cívica ja !!!)

Jordi Joaquim
Jordi Joaquim
04.11.2022  ·  09:16

“confondre constantment la Catalunya nació amb la Catalunya regió autònoma espanyola”

200% d’acord, jo que visc a territori de “frontera” ho pateixo cada dia. El marc mental dels Catalans del sud es el de les provincies espanyoles.

Un petit exemple il·lustratiu. Quan parlen de “Vins Catalans” nomès pensen en Empordà, Terra Alta, Priorat, Penedès, etc.. mai inclouen Rosselló, Banyuls, Colliure, etc.. aquests son “vins francesos”.

Als mitjans oficials “autonomics” es impaclable. Puigcerdà es “Catalunya” i Bourg-Madame (Per que mai faran servir el topónim original Català) es França. I el colmo es Llívia, explicada sovint com territori Català dins de França. L’exemple de Llívia és el mes descriptiu d’aques marc mental autonomic dels estats-nació.

Tant francèsa es una persona de Perpinyà com española una de Girona. Tan Catalana es una persona de Elna, com una de Manlleu.

I si a més volem tirar d’historia, la Catalunya Nord forma part de la “Catalunya Vella” es part original del cor de Catalunya.

Miquel Amorós
Miquel Amorós
04.11.2022  ·  11:29

I això és un avís a TV3 i CatRadio.
Quan veurem que els mapes del temps s’amplien a la Catalunya Nord?
I a L’Alguer.

Agustí Gràcia
Agustí Gràcia
04.11.2022  ·  12:51

La cançó popular “el Rossinyol que vas a França” és en realitat un clam del poble, lamentant el “Rosselló que vas a França”. Un clam que ja s’havia de dissimular i que testimonia que sempre hi ha hagut censura.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
04.11.2022  ·  13:43

Tens raó, Vicent. El temps és important. Semblava que teníem clara la denominació País Valencià fins a la premsa de Madrid i ara ens trobem amb les ridícules CV i la Terreta que promociona ‘à punt’. Ja no cal ni dir valenciana, dient comunitat ja està arreglat (de frares o de monges, de veïns o de regants?), no hi cal més. La qüestió de noms, fonamental, no la tenim resolta i deixem que ens bategen els estats i adlàters, jacobins com sempre.
És urgent fer l’esforç de conèixer-nos i reconèixer-nos, resoldre un tema d’informació i turisme. Catalans som tots, catalunyesos -com deia Fuster- només els principatins o centrals. Estaria bé barcelonins pels del Comtat Gran, deixant barcelonesos -com els diuen a Castella- pels de la capital i comarca. Ja sé que alcem ampolles però cal plantejar la qüestió fonamental i seguir parlant fins trobar la solució satisfactòria sense dogmes ni apriorismes. Ens hi va el futur. I aquesta només és una, la primera.

Tomàs Moreta
Tomàs Moreta
04.11.2022  ·  15:18

Jordi Joaquim tota la raó.
Jo sempre parlo de comarques quan camino per la frontera del Ripollès amb el Vallespir o amb el Conflent.
Ara bé em costa partir la Cerdanya entre Alta i Baixa que és del tot artificial i que representa acceptar la partició i això mai.
Parlo d’una denominació antiga i arrelada: la Bagà i el Solei tot i que no sempre coincideix.
I pel que fa a Llívia cap “publema” Els termes municipals manen. Res de fites frontereres.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes