Catalunya, Espanya, món: tres detalls importants sobre l’anunci del referèndum

«Ahir va quedar molt clar que ací ningú no farà marxa enrere ni pidolarà res mai més»

Vicent Partal
Vicent Partal
09.06.2017 - 22:52
Actualització: 10.06.2017 - 00:52
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

De l’acte i les reaccions d’ahir, vull destacar tres coses que em semblen importants i que podrien ser una indicació de què passarà d’ací al primer d’octubre.

La primera és la impressió que causa, en propis i estranys, veure en directe l’exercici de la sobirania. El govern de Catalunya i el parlament català van fer un pas endavant impensable fa molt poc temps. Impensable pel fons, però –alerta, que això és molt important– impensable, sobretot, per la forma. Hi ha responsabilitat en el gest, hi ha decisió en el gest i hi ha serenitat en el gest. El temps de cercar complicitats no s’ha acabat, però passa a un segon pla. Qui en vulga quedar al marge que es quede al marge, però ja no es demanarà permís a ningú per fer allò que el govern i el parlament saben que estan legitimats a fer. I això envia un missatge molt poderós als qui pensaven que ho podien frenar tot a còpia de prohibicions o als qui es pensaven que els necessitàvem imperiosament i volien aturar-ho tot amb exigències cada vegada més incomprensibles.

La segona cosa important a remarcar és el to baix de l’executiu espanyol. Molta gent va quedar ahir molt desconcertada perquè les amenaces van ser, gairebé, aparcades. Quan hom esperava veure Rajoy donant ordres solemnes a la fiscalia i escenificant el seu paper de defensor de l’Espanya immutable, ens vam trobar amb un Méndez de Vigo que mesurava no pas les paraules sinó gairebé cada lletra que va pronunciar –ni tan sols va eixir Soraya Sáenz! De Vigo va ser tan suau que fins i tot els periodistes de Madrid es van atrevir a dir-li en públic que no ho entenien. Però s’entén fàcilment. Fa mesos que repetisc que la pregunta no és com farà el referèndum el govern, sinó com l’impedirà el govern espanyol. És a Madrid on hi ha la situació difícil i complexa. I una cosa és cridar i amenaçar contra un fantasma i una altra de ben diferent, cridar i amenaçar sobre una realitat que saps perfectament que no podràs impedir. Les conseqüències són molt diferents. No dic que el govern espanyol no puga fer res –alguna cosa haurà d’intentar, això és evident. Però sí que dic que la reacció d’ahir demostra que saben que la seua posició numantina té límits i no té la carta guanyadora. Probablement, pensen que només tenen una oportunitat d’ací a l’octubre i, al mateix temps, són conscients que un error qualsevol els passaria una factura definitiva.

Això ja es va veure clarament en el tercer detall important del dia. Un comentari sorprès, i diria que molt càndid, d’un periodista català contrari al referèndum em serveix per a explicar-ho en una sola línia: ‘Caram, Puigdemont en un diari de Bangla Desh!’ Doncs sí. A Bangla Desh i a Nova York, a París i a Moscou, a Xangai i a Buenos Aires, a Dubai i a Casablanca… Pràcticament, no hi ha cap mitjà del món que ahir no fes saber als seus lectors que Catalunya votarà el primer d’octubre. No hi ha, a hores d’ara, cap persona informada del món que no sàpiga que els catalans votaran la independència. I això, perquè som davant una gran notícia d’abast mundial, que causa la reacció periodística, la qual era lògica i previsible, per cert. No es convoquen cada dia referèndums d’autodeterminació en el cor de la Unió Europea. Detall important: els textos, a més, deixen en un segon pla –com és, novament, lògic i previsible– les amenaces del govern espanyol. El protagonista de l’atenció mundial no és Rajoy sinó Puigdemont. Com és, ho diré per tercera vegada, lògic i previsible. I en aquest context, cal remarcar que la decisió ja està amortitzada fins i tot abans de convocar oficialment el referèndum. El món ho ha posat en l’agenda i, si a Madrid encara algú vol continuar amb la cançoneta que això és un afer intern, per mi, que continue. L’escut de l’opinió pública internacional ja s’ha alçat i ara, en tot cas, Madrid haurà de donar moltes explicacions a molta gent si prova d’evitar per la força aquest referèndum.

Cosa que Madrid sap que no tindrà realment més remei que fer si vol impedir-lo i que ja es va veure que no és capaç d’assumir. Perquè ahir va quedar molt clar que ací ningú no farà marxa enrere ni pidolarà res mai més. I aquesta és la gran diferència. Hem entrat, realment, a l’era de l’autodeterminació.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Alex Rodriguez
Alex Rodriguez
09.06.2017  ·  22:36

Molt d’acord amb aquest editorial, Vicent, però encara més amb el d’ahir: hem dedicat i estem dedicant molta energia col.lectiva a poder fer el referèndum, però allò que realment importa és que guanyi el sí. Per això cal concentració màxima, feina incansable i no perdre mai l’objectiu de vista: fer créixer al màxim el nombre de vots afirmatius.

Jaume Calsapeu
Jaume Calsapeu
09.06.2017  ·  23:00

És veritat, estan desconcertats i no saben com aturar-ho, van intimidant amb moviments de vehicles militars per Catalunya, saben que han d’anar molt amb compte en utilitzar primer la violència, però aniran provocant per tenir oportunitat d’exercir-la.
No vull dir dir el que crec que faran, però si que miraran d’imperdir-ho, no sé si ho aconseguiran, el més important serà la fermesa, l’actitud i la calma de les accions dels ciutadans de Catalunya, és qui decidirà per on es decantará l’eixida final.

Josep Usó
Josep Usó
10.06.2017  ·  00:23

Jo també vaig quedar sorprès pel to baix. Encara més que del silenci mediàtic del dia d’abans. Tothom sabia que ahir es faria l’anunci i els diaris espanyols no en deien res. A partir d’ara, sembla que la partida entra en una fase de joc ràpid i sense gaires possibilitats de modificació. El món ja ho sap, a Madrid semblen desconcertats, a Catalunya decidits i, a més a més, amb un bon pla a les mans. Els unionistes del Principat, fins i tot feien pena, sense cap argument. Ja només resta resistir la pressió, que en algun moment haurà d’arribar, i augmentar els vots pel Sí. Juntament amb la il·lusió que genera tindre l’objectiu a tocar. Per al final de setembre, i no ha calgut modificar cap plaç, resten només 112 dies. Intensos, però pocs.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
10.06.2017  ·  00:42

Amb la lectura de la data i del dia ja hem entrat en el camí de l’autodeterminació i ara es tracta de veure per quins camins passarà la reivindicació tant anys ajornada per por i covardia de la majoria de la societat catalana. Afortunadament, ara tot ha canviat i aquesta societat, ha canviat com un mitjó al revés i ha decidit deixar les molles (el peix al cove i la puta i la Ramoneta) i agafar el pa sencer que per justícia li toca.

Estem recobrant un poble que se sap fort i orgullós de les seves arrels lluitadores i ara es veu capaç d’enfrontar-se amb qui sigui dins del camp de la no violència i la democràcia. Ja ho va dir Puigdemont, contra tanta democràcia acumulada, el govern espanyol té las de perdre, especialment perquè sap perfectament que no pot fer servir la força bruta. Europa i el món no li permetrien i fins i tot el podrien treure de la UE si s’excedís. Això vol dir que els catalans i les catalanes han de seguir igual com fins ara i estar allà on la democràcia pugui perillar. Si el polítics s’hi juguen la seva vida política i el seu futur, la societat organitzada ha de donar-los un suport absolut amb unitat i sense escletxes, contestant a cadascuna de les agressions i sabent explicar al món els que estem construint aquí i quina és la resposta espanyola.

Demà diumenge , a TV3, podrem sentir al president i al vise-president de la Generalitat, explicar les passes que caldrà d’ara endavant fer per celebrar el referèndum i proclamar la independència. Caldria que hi estiguéssiu atents i en prenguéssim bona nota. Cada vegada me n’adono que Catalunya hem tingut molta sort amb els líders polítics i sabem que no renunciaran al seu mandat de les urnes i ens indicaran el recte camí per l’accés al ple domini de la nostra terra.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
10.06.2017  ·  00:43

Crec que ens divertirem de debò: el govern de Madrid sap que està contra les cordes de trenta guitarres de dotze cordes, a la vegada que es troben en una dimensió totalment desconeguda i completament perduts en el laberint. Però, a la vegada, es troben que han sobreescalfat ni més ni menys que a tota la seva militància, a tot el PSOE, a tot C’s, als partits ultres (poc significatius però capaços de molt soroll), a tota la premsa d’àmbit estatal, als responsables i tertulians de televisions i ràdios d’àmbit estatal, a entitats com Manos Límpias, Societat Civil Catalana o Som A Temps, a l’exèrcit espanyol amb legió inclosa, a la Policía Nacional, a la Guárdia Civil, a la ja preescalfada opinió pública espanyola… Massa gent com per afluixar: seria una mala novel·la amb el “malo” aquell tan temible fugint cames ajudeu-me a la primera bufetada. De manera que ja només poden intentar una fugida endavant, des de fer que la Policía Nacional segresti les urnes a fer baixar tancs per la Diagonal. I intentin el que intentin, els sortirà fatal. Jo mateix estic convençut que si hem arribat a aquest punt en què els catalans tenim tots els trumfos, és perquè a Madrid no hi ha res comparable a una CIA, un FBI, un MI5 o un Scotland Yard. Ni res semblant a polítics intel·ligents i preparats amb ganes de fer política de veritat. Només una multitud de Torrentes. Sí, la partida encara no s’ha acabat i hem de fer un últim esforç per guanyar-la, i guanyar-la de carrer. Però per primera vegada en 303 anys, la sensació que em transmet el que està passant és la de tot un Boris Kasparov (nosaltres) jugant contra un jubilat que està jugant a escacs per primer cop en sa vida (no cal dir-ho, ells).

Josep Martín
Josep Martín
10.06.2017  ·  00:43

El “perfil baix” del govern de l’Estat pot amagar perfectament la convicció de que pressionant amb els mètodes de sempre els funcionaris (jutges i policia inclosos) Espanya se’n sortirà.
O que, com diu Fernàndez Vara, del PSOE, es vulguin repensar l’Estatut esbocinat pel TC amb el beneplàcit dels amics de Gordó, Iceta, Duran i Lleida (són molta gent) i Roca Junyent (molts empresaris).
Això últim seria gravíssim perquè els serviria per marejar-nos uns anys.

També està molt bé gaudir i xalar amb la part èpica i poètica de la gesta, cosa que ens venia a dir ahir el director.

Víctor Serra
Víctor Serra
10.06.2017  ·  00:44

Fa temps que penso en tots els escenaris possibles i només n’hi ha un en què em surt que guanya Espanya i un altre en el que empatem amb lleuger avantatge per a ells. En tots els altres sortim guanyadors nosaltres. L’únic escenari perdedor és que hi hagi referèndum i guanyi el “no”. I l’escenari d’empat seria que hi hagués refrèndum i la participació fos molt baixa. Si el fem amb participació i guanya el sí, hem guanyat, si l’impedeixen, ja sigui per la força o d’altra manera, l’endemà es despertaran amb el problema augmentat. Tots els escenaris d’impediment del referèndum són, a llarg termini guanyadors per a nosaltres. Com que l’estratègia espanyola ha estat tant desastrosa que són ells els que han fet inviable l’únic escenari guanyador que tenien.

Jaume Vall
Jaume Vall
10.06.2017  ·  00:45

Siguem dignes del moment. Els nostres líders han de continuar sent valents, coratjosos, intel·ligents, astuts, competents. Els ciutadans sobiranistes hem de continuar estant compromesos. Tan fàcil, tan difícil. És a les nostres mans.
1. Si el govern garanteix EN QUALSEVOL CAS, que hi haurà urnes, que hi haurà observadors internacionals, que hi haurà un cens i un recompte transparent ,
2. Si els ciutadans continuem sent decidits, resilients i EN QUALSEVOL CAS, el dia 1 d’octubre ens presentem en massa davant de les urnes,

no importa el que facin els nostres adversaris. Guanyarem.

Però…. només que una de les dues premisses anteriors falli, només que Govern o ciutadans defallim, la confiança s’esberla. Perderem.

Siguem dignes del moment.

Montserrat Pàmies
Montserrat Pàmies
10.06.2017  ·  00:46

Jo crec que sobre tot no hem de ser triomfalistes. El pas d’avui és tot allò que es diu a l’editorial però no en treiem conclusions encara sobre la reacció de Madrid. Nosaltres fem el nostre camí i estem disposats a defensar la nostra llibertat. Al mateix temps sabem que el govern de Madrid té molt mala bava i que no s’atura davant de les accions més baixes i barroeres. Tirarà mà de totes les lletres petites, desconegudes, obscures i inventades de totes les lleis. Encendrà l’opinió de la resta d’Espanya i de fora amb tota mena de manipulacions mediàtiques, diplomàtiques i de qualsevol altre mena. Posaran pals a totes les rodes per tots els mitjans imaginables i inimaginables. Sisplau, senyors periodistes, no facin creure a la gent que serà fàcil. No ho serà. Hem d’estar preparats per tot, serens i disposats a sortir al carrer tantes vegades com faci falta, quan calgui, a qualsevol hora fins aconseguir una Catalunya lliure de la rèmora espanyola.

Octavi Monsonís
Octavi Monsonís
10.06.2017  ·  00:46

L’anunci del Referèndum (data i pregunta) situa el procés en una altra dimensió, en un punt de no retorn. L’accelerada és forta i, com afirma l’Editorial, el Govern espanyol ja cal que done moltes explicacions al món si hi pren mesures autoritàries i repressives.
Espanya té les mans lligades, la seua pertinença a Europa i a l’OTAN impedeixen un atac frontal contra el Referèndum i condicionen més que no ens pensem la seua actuació.
Ara bé, cal estar alerta i amatents, perquè són molt bèsties i no són descartables mesures de força.
Haver arribat fins aquest punt indica la fortalesa de l’independentisme i, cal destacar, la fortalesa dels acords dins de JxS i entre aquest i la CUP. Chapeau per ells i especialment per la CUP que, com a anticapitalistes, ho tenien molt més difícil. Al final, la història del procés els ha donat la raó. Aquests dos aspectes són la garantia d’arribar a bon port.
Des d’ara mateix s’ha de treballar pel sí, incidint en aquells aspectes que més preocupen la gent, com ara les pensions, les polítiques socials, la sanitat, l’educació, etc. No es pot perdre ni un minut, que el dia del Referèndum ja el tenim damunt.
Un últim apunt. Com sempre els Comuns pixen fora de test. Diuen que el Referèndum és fum. Però ells saben molt bé que qui dóna garantia que el Referèndum es guanyarà i farà inevitable la proclamació de la República Catalana és la participació i és la victòria, com més contundent millor, del Sí. Per tant, que no amenacen que és fum, que no servirà de res, perquè el que mostren és que volen continuar dins d’Espanya, que prefereixen la monarquia espanyola a la República Catalana, que creuen en el miracle de l’estat federal (per cert, una mena se Sta. Rita, de la qual només se’n recorden quan trona). Eixa és la seua alternativa? Prefereixen viure en un estat que avança cap a l’autoritarisme que no engrescar-se en la creació d’un estat ex novo i lluitar perquè aquest estat nou siga més lliure i on la gent tinga millor ateses les seues necessitats.
En fi. Lamentable.

Virtudes Pacheco
Virtudes Pacheco
10.06.2017  ·  00:48

Gràcies, un cop més, Sr. Partal per la seva preuada opinió argumentada. És veritat: hem avançat un pas més sens dubtes i hem entrat a la sala de l’autodeterminació. Ja no hi cap un pas enrere.

David Sànchez
David Sànchez
10.06.2017  ·  00:49

Bona nit, estic d’acord amb les teves reflexions.
Però hi ha una cosa que em neguiteja i és la següent:
Un cop es convoqui oficialment el referèndum 30 dies abans del dia 1 d’octubre, lo primer que farà el Govern espanyol es anulado per via del TC.
Fins aquí semble el camí lògic i ara la qüestió, el Govern espanyol por retirar les competències de convocar eleccions al President de la Generalitat?
i convocar eleccions el President Rajoy o qui determinin?
Justifica el que es diu constantment des de Madrid que hi hauran eleccions i evidentment tots inabilitats els que han participat.

Josep M Armengou
Josep M Armengou
10.06.2017  ·  00:50

I ara pertoca posar tots els esforços en promoure que tothom voti. El que vulgui.
El PP ďAlbiol ho ha entès. Cs i el PSC, encara no.

Jordi Serramià
Jordi Serramià
10.06.2017  ·  00:50

Jo també estic molt sorprès per l’actitud d’ahir del govern espanyol, el dia de la reunió del pacte pel referèndum va sortir la Soraya abans d’hora, ahir una reacció freda, són reaccions contradictòries. El que tots hem de tenir clar és que si tenim prou determinació i força per creure en nosaltres mateixos, no ho podran parar, facin el que facin, haurem de dir que no, no a tot, que no els obeïrem mai més!

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
10.06.2017  ·  02:31

Potser sí que estàn una mica estabornits. Però crec que no ens n’hauríem d’alegrar. Hi han moltes posibilitats de que, en un moment de ràbia i ofuscació, prenguin alguna decissió irracinal de tipus visceral i oblidin actuar al marge de la intel.ligència la mesura i el sentit comú.Ells ho pagaríen car, evidentment, pero nosaltres, estùpidament, potser seriem els primers en sortir-ne apallissats de veres

David Badia
David Badia
10.06.2017  ·  09:32

España fa el que li diu Europa, i els diaris espanyols el que els hi diu el govern de Madrid. Per aixo s’ha entendre el to baix d’ahir. Un exemple , el Banco Popular Español un dia a les deu de la nit Europa va dir que s’ha acabat la broma , l’endema a les 9 del mati el Santander el comprava/ expropiava per un euro. Ni la CNMV ni el Banco d’España van tenir res a fer ni a dir.

Àlvar Manresa
Àlvar Manresa
10.06.2017  ·  10:56

Ells potser ho intentaran, potser es tornaran boixos, pot ser voldran apallissar a algú…, però ja mai mes deprendrà d’ells. Ara depèn ja exclusivament de nosaltres i de perseverar en les nostres conviccions per assolir el nostre repte d’evolucionar com a societat i exercir la nostre sobirania, llibertats i drets, Som i serem i mai deixarem de ser-ho, ni després de 300 anys, ni amb una immigració salvatge de tots els llocs de espanya i del mon. Quelcom haurem fet bé perquè ara mes que mai podem alçar la veu amb autoritat i autoestima.
El mon veurà néixer una nova República de Catalunya. És una gran noticia per al mon i per a nosaltres també. Ni un pas endarrere.

Antoni López
Antoni López
10.06.2017  ·  11:33

. Com sémpre, eu fet un anàlissi molt acurat però la lògica i Espanya son com l’àigua i l’oli. Tant de bò m’equivoqui.

Josep M Armengou
Josep M Armengou
10.06.2017  ·  18:52

És important que no perdem de vista l’enorme incògnita de tot plegat.
Deixant de banda l’agressió sense mida contra el nostre Estatut, culminada ara fa 7 anys (set !!) pel TC, avui ,encara menys que ahir no hi ha ni una sola proposta seductora de l’hegemonia estatal per als catalans, que necessiten com l’aigua els qui votaran NO. Ni una de sola. Només ens volen rendits, emmordassats i espoliats.
Però segueix sent, en temes d’intel.ligència emotiva i política, una incògnita increïble. Ètnica ?. Xenòfoba, sens dubte.

Antoni Oller
Antoni Oller
11.06.2017  ·  08:14

Sempre agraeixo, sempre!, el desbordant optimisme, gairebé patològic, del Sr. Partal, tot i que no sempre, malauradament, se m’encomani del tot. Però és que avui no me’n puc estar: com que a l’enemic se l’ha de seguir i se l’ha de llegir, esporàdicament dono una ullada a La Vanguardia; dons bé, des de l’anunci de divendres, no tan sols el Gobierno del Estado mostra perfil baix, sinó que els seus virreis a Catalunya mostren una aparent confusió i desorientació: avui mateix, a LV, la Lola Garcia escriu una arenga a no votar, a pontificar desesperadament que el 1-O serà un altre 9N idèntic, i per tant, a deixar els del NO a casa; gairebé al costat, en Juliana, per vídeo, fa una crida desesperada (amb els seus somriures irònics, nogensmenys) al Madrid oficial, a permetre “una comissió que durant un any debati sobre Catalunya al Congreso de los Diputados” i on s’hi permeti a Puigdemont anar a … a què??… entre hilarant i patètic! Però al mateix temps, l’Albiol comença la campanya pel NO amb els seu cartellet de les pensions. Potser sí que amb aquestes posicions contradictòries dels del NO, al final el resultat del SI serà abassegador. El que em sembla clar en aquests primers moments és que en el camp enemic, ningú dubta que l’estat poc podrà fer per impedir el Referèndum, i centren l’estratègia en intentar atenuar-ne els efectes “perniciosos” i “sediciosos”. Veurem, queden 112 dies, i son molts, no hem de menystenir la capacitat destructora de l’enemic, però ànims que anem bé!

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies