Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  08.12.2014  06:00

Joan Ramon Resina: 'Defenso la independència de Catalunya perquè estimo la llibertat'

Men?ame
 

Joan Ramon Resina, professor i director del programa d'Estudis Ibèrics de la Universitat de Standford, respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que reproduïm en català.

Per què i per a què voleu la independència?

Què va ser primer? L'ou o la gallina? Des que vaig assolir la majoria d'edat política, sempre he defensat la independència de Catalunya, sense pensar en la viabilitat. Més aviat com una qüestió de principis. Aspirar a la llibertat és l’actitud natural. Allò que cal explicar és la pèrdua d’aquesta aspiració. Em demaneu que racionalitzi una tendència espontània per tal que una inclinació pre-reflexiva sembli racional. Ja m’està bé, perquè quan racionalitzem un impuls retem homenatge a la racionalitat subordinant l'impuls a l'objectiu que ens presenta. La independència és racional. El recurs mecànic al poder i l'amenaça de catàstrofes mil·lenàries amb què es trobaran els qui volen la llibertat apunten al costat irracional de les persones. L'estat fia el seu èxit al temor de la gent davant l'aparell jurídic, fins i tot un de tan insolvent com l'espanyol; i al condicionament mitjançant la intimidació, que les persones perceben en forma de mala consciència quan es rebel·len contra les rutines de la dominació. En darrer terme, l'estat confia en la por supersticiosa a l'autoritat i en l'angunia a arriscar el nivell de benestar que les persones hagin pogut preservar de l'empobriment progressiu de la societat catalana, un empobriment que, en part, és degut a l’alentiment de l’economia mundial i, en part, a l'ofec a què l’estat sotmet les finances catalanes per doblegar la població.

En primer lloc, i per damunt de tot, defenso la independència de Catalunya perquè estimo la llibertat. També perquè, a banda de les definicions convencionals de la identitat o les expressions de conveniència, tot català i tot espanyol saben que no comparteixen nació. El coneixement íntim d'aquesta realitat converteix tot intent d'homogeneïtzar les dues nacionalitats en una ocasió per a desfermar violència en diversos graus. Fixem-nos, per exemple, en la darrera enquesta feta pel diari de Madrid El Mundo. Una majoria d'espanyols es va manifestar en favor de fer servir la força a Catalunya per tal d’impedir als catalans expressar la seva voluntat política en el procés participatiu del 9 de novembre. En darrer terme, també la vull perquè l'autonomia de fireta que tenen els catalans n'assegura l'heteronomia dins les normes d'una constitució trucada. No hi ha futur digne, potser no hi ha ni futur, per a Catalunya dins Espanya. Simplement, perquè la identitat d'Espanya exclou la de Catalunya. Espanya mai no ha tolerat una Catalunya forta , que veu més com un rival que com una part d’ella mateixa. Amb cada govern I sota el règim que sigui, sempre la veiem obsedida a limitar el potencial català. D’aquesta manera Espanya ha esdevingut el motor principal del desig d'autodeterminació dels catalans.

—Què pot aportar al món una Catalunya independent?

L'emergència de Catalunya com a estat independent provocaria el reconeixement de totes les aportacions que el país ja ha fet a la cultura mundial. Ara com ara, els èxits catalans compten com espanyols o simplement es negligeixen. La independència faria visibles les aportacions fetes i es reescriuria la història. Des d’aquest moment, Catalunya seria reconeguda com a agent històric i cultural. El canvi en l'estatus es reflectiria immediatament en els mitjans d'informació internacionals, que, de la nit al dia, esdevindrien més equilibrats i respectuosos. Moltes de les notícies internacionals que ara circulen sobre Catalunya són un recull d'estereotips aplegats de la premsa hostil de Madrid i transmesos per corresponsals indiferents a la perspectiva catalana. Mestressa dels recursos propis i capaç de participar en les decisions polítiques que l'afecten, Catalunya esdevindria una economia europea de dimensions mitjanes. Sense el fre que n'inhibeix el desenvolupament, el país podria dotar les universitats i els centres de recerca amb més recursos i planificar una societat del coneixement competitiva. La reorganització del sistema educatiu permetria una proporció estudiants-professor més baixa que l’actual i millors criteris de contractació, retenció i promoció, acabant amb la divisió del professorat entre funcionaris fixos i docents amb contracte temporal. Aquesta situació, a més de crear desigualtat i una explotació descarnada de la feina intel·lectual, no reflecteix acuradament l'aptitud pedagògica ni la qualitat de la recerca dels individus inclosos en aquestes categories discriminatòries. Simplement reflecteix les fluctuacions pressupostàries que afecten la planificació de les universitats, l'oportunisme administratiu i la situació desesperada de persones sense cap més opció que acceptar 'contractes porqueria' en institucions suposadament il·lustrades. Una organització més competitiva i la proliferació de centres de recerca que premiessin més la qualitat que l'acumulació de punts en un sistema de puntuació semblant al del parxís estimularia la productivitat i reduiria la desocupació, de manera que es passaria dels nivells espanyols actuals a nivells europeus més acceptables. Amb la millora de la base material per a una societat del coneixement es frenaria la fugida de cervells i minvaria la dependència respecte del turisme com a font d'ocupació estacional i de creació de llocs de feina de baixa qualitat; una dependència que pot semblar profitosa a la curta, però que a la llarga serà addictiva i autofrustrant.