Quins peixos hi ha als rius mediterranis?

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Frederic Casals

12.03.2013 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Les comunitats biològiques responen als factors que modelen el seu hàbitat, als factors ambientals en què viuen, als factors climàtics que pateixen, als factors biològics relacionats amb les espècies que les formen, etc. En el cas dels peixos de riu, com per a d’altres organismes aquàtics, el lligam amb l’hàbitat aquàtic fa que s’hi afegeixin els factors que regulen la quantitat i la qualitat de l’aigua. A l’acció de tots aquests factors cal sumar en una escala temporal, a llarg termini, la relació amb la història geològica del seu territori. La separació de la península Ibèrica respecte a Europa, a causa dels Pirineus, i d’Àfrica, per l’estret de Gibraltar, ha originat una ictiofauna d’aigua dolça rica i diversa, aïllada de les existents en la resta d’Europa, que ha evolucionat durant un llarg període de manera independent, amb el resultat d’un elevat nombre d’endemismes. En aquest procés històric, les conques fluvials s’han mantingut separades per llarg temps, fet que es reflecteix en el fet que nombroses espècies de peixos es troben distribuïdes per poques conques fluvials.

El resultat d’aquesta particular història geològica és una ictiofauna mediterrània amb un considerable nombre d’espècies autòctones (27 espècies de peixos) i una elevada proporció d’endemismes (13 espècies, gairebé el 50% de les autòctones). Cal remarcar el gran nombre d’espècies introduïdes (fins un total de 17, un 36% de les 44 espècies presents en els rius mediterranis) que es converteixen en un dels grans problemes per a la conservació de la nostra ictiofauna. La majoria d’aquestes espècies, ja sia autòctones o introduïdes, són ciprínids, família predominant també a la resta de rius de la Península. Si parlem dels peixos autòctons, els ciprínids pertanyen als gèneres ‘Barbus’ (cinc espècies), ‘Chondrostoma’ (cinc espècies) i ‘Squalius’ (dues espècies). Entre els barbs podem diferenciar les espècies adaptades als trams mitjans i baixos dels rius, que arriben a talles considerables, al voltant de 50 cm; i un segon grup que trobem en trams alts, amb aigües ràpides, de menor talla. Excepte aquest últim, el barb de muntanya, els altres quatre barbs són peixos endèmics. De les espècies del gènere ‘Chondrostoma’, totes són endèmiques i tres d’elles exclusivament mediterrànies. Per últim, dins el gènere ‘Squalius’ ens trobem amb una espècie, de major talla (fins uns 60 cm), distribuïda per Europa Central i les conques mediterrànies del nord com és S. cephalus; en tant que S. pyrenaicus, de talla menor (fins uns 25 cm), es troba en rius meridionals tant de la vessant mediterrània com de la vessant atlàntica.

La resta de famílies es troba escassament representada amb una o dues espècies autòctones. En el cas dels salmònids, dels quals la truita comuna és l’única espècie nativa i, si bé presenta una distribució per tot el continent europeu, les poblacions mediterrànies es troben genèticament diferenciades de la resta. Per això té un valor considerable la seva conservació, en relació a la gestió de la seva pesca basada en repoblacions contínues amb truites d’altres orígens poblacionals. Encara que no estan relacionades taxonòmicament, els cobítids, els balitòrids, els gasterostèids i els blènnids són espècies de petita talla, de 10 a 15 cm com a màxim, amb distribucions reduïdes perquè presenten requeriments ambientals estrictes i són molt sensibles a la contaminació de l’aigua. Trobem un reduït nombre d’espècies migradores amb una presència cada cop més reduïda, per culpa de la degradació i contaminació dels trams baixos, que es troben sobretot en els grans rius mediterranis, principalment a l’Ebre. En aquesta descripció de la ictiofauna fluvial ens falta citar dues espècies d’aigua dolça de petites dimensions, d’entre 5 i 8 cm, pròpies de les llacunes litorals com són el fartet i el samaruc, endèmiques del litoral mediterrani i que actualment es troben en un petit nombre de localitats.

Llig l’article complet a la web de Mètode.

Frederic Casals. Secció de Fauna Silvestre. Departament de Producció Animal, ETSEA. Universitat de Lleida.

Enllaços
Array

Recomanem