24.05.2012 - 13:21
‘Vaig anar a provar una classe de dansa clàssica i al primer moment, em va caure el món a sobre; no sabia com sortir-me’n, ni per on començar’. Va ser en aquell moment quan en David es va proposar la dansa com un repte personal
Es va calçar unes sabatilles de ballet per primer cop quan tenia setze anys. Alguns dirien que massa tard. Altres dirien que no hi ha edat per començar a fer el què realment t’agrada. En David n’és un. Immers al Batxillerat artístic a l’Institut Sobrequés de Girona va començar classes particulars de dansa, primer a la ciutat i després al seu poble, a Caldes de Malavella. Des d’aleshores, es repeteix constantment que ha ‘d’anar a per totes’.
La perfecció de la figura clàssica
La insistència d’un professor el va portar de Caldes fins a L’Hospitalet de Llobregat; al Centre de Dansa de Catalunya. ‘Començo a rebre una formació diària i exigent. En una classe amb noies i nois d’entre setze i vint-i-dos anys, on la disciplina és clara: som al Centre per treballar, sinó ja podem agafar la porta i marxar’. Puntes, per les noies. Salts i ‘portés’, pels nois. Piruetes, per tots. Aquest és el treball diari d’en David. Un treball ‘molt exigent, on les mancances s’han de deixar a part’.
‘Si físicament no compleixes les línies de la dansa clàssica, hauràs de ser elegant en les formes o tenir una tècnica excel·lent per triomfar’. Les condicions físiques són el futur de cada ballarí. Cossos prims, genolls enfonsats, empenya i pont pronunciat per les ballarines; unes condicions que només es tenen de naturalesa. Pels ballarins, cos musculat i força. ‘Sé que he de superar les mancances i recollir els fruits de tot l’esforç, encara que m’arribin a llarg termini’. La dansa significa moltes hores de dedicació, de sacrifici físic i psicològic, però en David lluita: ‘quan penso en deixar-ho em pregunto de què haurà servit tan d’esforç si em rendeixo i em dono per vençut?’
Cultura de l’esforç
‘Cada classe desaprofitada és un dia menys per aprendre. Si estàs cansat, has de tirar endavant i treure les forces d’on sigui’. Els ballarins de dansa clàssica saben que moltes vegades cal deixar de banda el cansament físic per combatre amb la psicologia d’un mateix. ‘Passem moltes hores davant d’un mirall i si no et veus bé, és molt dur’.
Per en David, la dansa és sacrifici i esforç, però també, moments de felicitat. A classe no gaudeix, però sap que cada sessió és un examen per aconseguir un lloc als espectacles finals, quan pot ensenyar el treball i l’esforç de tot un curs. ‘Els directors de l’escola miren pel què ofereixen al públic d’acord amb el cànon d’estètica de la dansa clàssica. El paper protagonista el farà el noi que té millors condicions físiques i no el que més s’hi hagi esforçat’. Però ser noi en un món conquerit per les noies té avantatges. La competència és menor i els papers estan més repartits. ‘Els nois tenim més possibilitats de tenir un rol de protagonista, les noies, en canvi, són una entre moltes’.
‘Les tradicions i els prototips clàssics, com que el nen juga a futbol i la nena balla, a vegades, em pot jugar en contra’. Per en David viure en una societat que encara defensa aquesta mena de costums és un endarreriment. Tenir un germà bessó que estudia una carrera universitària tampoc l’ha ajudat. ‘A vegades, els meus pares m’han preguntat per què no feia una carrera més seriosa?’. Tot i això, per sobre de tot, des de casa sempre li han donat suport. Però és que majoritàriament, a Catalunya, encara s’entén la dansa com un hobby.
