Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Gerard Horta

01.06.2014

Can Vies: potència simbòlica i emmascaraments del poder

Quatre nits de repressió i barricades a Sants convoquen l’atenció dels tertulians als espais radiofònics i televisius del país, públics i privats. La superficialitat analítica es correspon amb la moralina benpensant que, homogèniament, empastifa el discurs dominant a l’hora de tractar dels successos esdevinguts arran del desallotjament de Can Vies. Al rerefons hi ha el ventall d’emmascaraments inherents al desplegament ideològic i material dels poders polítics i econòmics.



D’entrada, tot símbol significa molt més que les maneres com es representa: això serveix tant per a Can Vies –de l’autogestió veïnal a les barricades– com per a TV3 –de mitjà públic defensat col·lectivament a eina històrica de reproducció política burgesa, especialment explícita cada cop que els advocats d’aquest canal obren la boca en judicis a sindicalistes–. Voler totalitzar explicativament la realitat social al blanc o al negre no condueix enlloc.



La història de les societats humanes és la història dels seus agrupaments col·lectius. La contemporaneïtat urbana occidental i cadascuna de les conquestes socials assolides per les classes subalternes són el fruit de l’aplec de la gent al carrer, i això –agradi o no– implica repressió i respostes en forma de barricades i foc. El que resulta significatiu és saber què es crema. Per al context barceloní, recomano la recerca que un grup d’antropòlegs de l’Institut Català d’Antropologia van dur a terme fa anys (Carrer, festa i revolta. Els usos simbòlics de l’espai públic a Barcelona, 1951-2000), editat el 2003 per la Generalitat de Catalunya. L’anàlisi de l’apropiació popular dels carrers de Barcelona per motivacions diguem-ne polítiques, cíviques, religioses, esportives, etc., en portà els autors a, per exemple, establir una correlació directa entre presència policíaca als carrers i generació de violència. La mateixa violència amb què els mitjans de comunicació i consum ens adoctrinen a conviure-hi i, quan convé, a justificar-la.



Dins la sopa conceptual amb què les elits públiques i els tertulians “experts” guarneixen els relats entorn de Can Vies, s’hi barregen sense embuts les nocions de poder, autoritat, dominació, força i violència, i de negociació, legitimitat, legislació i mediació, sense atendre com tot plegat s’expressa a través de relacions profundament jerarquitzades. Que la cantarella del cost dels contenidors superi l’atenció sobre la situació de precarització extrema d’una tercera part de la societat catalana; que es negui el reconeixement que amplis sectors socials duen dècades organitzant des de l’autogestió veïnal la seva pròpia quotiodianitat col·lectiva, al marge de les institucions administratives; que s’apel·li a la biologització dels processos socials (“convulsió”, “agitació”, “tumor”, “enquistament”) a costa de silenciar la situació de patiment de tanta gent llençada a un present sense esperança i a un futur inexistent per als seus fills; i que s’accepti com a normal una distribució de la riquesa completament desequilibrada, sota la cobertura política dominant, tot plegat enfosqueix l’apel·lació a interrelacionar l’espectre ampli de processos que conflueixen en la resposta popular arreu de més de 60 barris, pobles i ciutats dels Països Catalans en solidaritat amb Can Vies –el divendres 30 ja comptem 63 detinguts, inclosos els 4 de Palma–.



Polítics professionals i tertulians mediàtics habiten un món –per les condicions materials i les representacions ideològiques des de les quals interpreten els fenòmens socials– ben distint del que viu la gent del carrer. Si tota forma de desigualtat implica un grau de violència, no hauria de sobtar que l’objectiu principal de l’acció se centri en les agències bancàries. Aquesta impugnació simbòlica de l’estat de les coses és confrontada des dels mitjans de comunicació –els privats, sostinguts pels grups bancaris corresponents; els públics, pels poders polítics de torn– esbombant les apocalíptiques maldats de conductes col·lectives vehements en la seva resposta a models de relació classistes. Tanmateix, convindrem que simplificar el debat polític amb excavadores i ocupacions paramilitars no resulta del tot convincent.



Un sector amplíssim, creixent, de la societat catalana concep la necessitat imperativa de desenvolupar un model de societat en què el repartiment del treball i de la riquesa i que genera la nostra societat sigui just, o, si més no, molt més equitatiu. Sota el fals paraigua del mot “crisi” assistim a una reconcentració de poder i capital que, afegida al context colonial espanyol d’espoliació fiscal, fa pagar a les classes populars catalanes l’encaminament cap a ordres pretèrits: les dades sobre suïcidis, malnutrició, desnonaments, cobertures públiques, precarització de sous i de condicions de treball i serveis públics són demolidores. La força massiva del procés independentista beu, i molt, de la necessitat col·lectiva de replantejar aquest estat de les coses. 



Jutges que apressen desallotjaments tot negant les lògiques socials que fiscalitzen, alcaldes i regidors closos en benestants torres d’ivori, mafiosos que saquegen milions d’euros dels recursos públics i que mai no trepitjaran la presó mentre els fiscals de torn demanen cinc anys de condemna per trencar quatre vidres d’un banc en jornades de vaga general: massa paradoxes enfront de massa gent al caire de l’abisme. Llavors, on situem les dimensions empíriques de la violència i del seu abast? Afanyar-se a enderrocar Can Vies perquè l’edifici, diu el batlle, estava malmès, mentre al Raval gentrificat hi ha 800 edificis en condicions deplorables amb el veïnat malvivint-hi, mostra el desvergonyiment cínic d’un poder que s’amaga en el cost dels contenidors. Heus ací el capitalisme i el seu homenatge intemporal a la brossa. 



La Brigada Mòbil, la Brigada d’Informació i l’aparell polític dels mossos, amb sindicats, advocats i xarxes implicades, exerciten actuacions que serveixen... l’estratègia de l’estat?, l’odi social perpetu dels guardians de les elits econòmiques contra la gent humil?, què? Resseguim vergonyoses denúncies per maltractaments, morts cada any sota custòdia policíaca, dispositius als carrers que segueixen els paràmetres de la terrorització franquista, ocultació mediàtica de l’abast quantitatiu real de les persones ferides perquè sí en la repressió, sentències fermes per pallisses i abusos que acaben sistemàticament en absolucions, manifestacions reprimides... amb el vist-i-plau dels governs passats i presents.



La gent n’està farta de tanta impunitat estructural. I la desesperació, la por i l’ansietat col·lectives són doloroses. Can Vies sintetitza un petit fragment d’un procés social: potser la qüestió és que quan un subjecte polític col·lectiu exigeix respecte és perquè no en rep cap. 



Gerard Horta, doctor en antropologia social (UB)

Editorial