26.04.2015 - 06:00
Es dirigia a veure ‘Stardust Memories’, de Woody Allen, quan, el 29 de desembre del 1980, una explosió a la Gran Vía de Madrid va fer córrer el periodista José Antonio Gurriarán (Ourense, 1939) a buscar una cabina telefònica per informar-ne el diari del qual aleshores era subdirector, ‘Pueblo’ . En aquell moment va esclatar un segon artefacte, col·locat per l’Exèrcit Secret Armeni per a l’Alliberament d’Armènia (Asala, en les sigles en anglès). El grup armat, que reivindicava el reconeixement del genocidi i la independència armènia, atemptava contra les oficines de la TWA i de Swissair per pressionar Suïssa per a l’alliberament de tres membres de l’organització detinguts al país helvètic mentre preparaven un atac contra interessos turcs. En total hi va haver nou ferits, entre els quals hi havia Gurriarán, que va haver de lluitar per salvar les cames. La recerca de respostes el va portar fins al Líban a entrevistar-se amb el comando que el va malferir i a interessar-se per la causa armènia. D’aquella experiència en va sortir ‘La bomba’. Vint-i-vuit anys després, va viatjar a Armènia per primera vegada, i va publicar ‘Armenios. El genocidio olvidado’.
—Com és possible oblidar un genocidi tan recent?
—Els armenis no obliden. Els governs turcs han procurat i, en part, han aconseguit que el poble turc l’oblidi. Alguns ni tan sols el coneixen, perquè hi ha hagut silenci i manipulació històrica des de fa 100 anys. Els armenis no obliden perquè hi va haver 1,5 milions de morts i uns 600.000 deportats, i d’ells descendeixen gran part dels que actualment viuen a la seva pàtria –tres milions– i dels que viuen en la diàspora –entre sis i vuit milions–. Avui hi ha molts més armenis a fora d’Armènia que dins d’Armènia. El 90% són descendents de víctimes d’aquelles massacres.
—Com es pot negar encara aquell genocidi?
—S’hauria de mirar l’exemple d’Alemanya, que també va cometre un Holocaust i el va reconèixer. Turquia no ha reconegut el que van fer els Joves Turcs en l’Imperi Otomà. És molt trist, perquè ha intentat refer la història, però existeix el testimoni d’ambaixadors dels països que eren aleshores a Turquia, des del Vaticà fins als Estats Units. El genocidi és als informes de la Societat de Nacions, un d’ells encarregat a l’historiador Arnold Toynbee. A més, hi ha molts intel·lectuals turcs que el reconeixen, com ara l’historiador Taner Akçam i el Nobel de Literatura Orhan Pamuk. Hi està havent un moviment importantíssim a Turquia, es parla de més de 1.500 intel·lectuals, que volen que es reconegui d’una vegada per tenir bones relacions amb els veïns. Sense el reconeixement, és impossible. El genocidi és un obstacle insalvable.
—Afirmar que va existir el genocidi armeni és delicte a Turquia, un ‘insult a la pàtria’. D’on sorgeix aquesta oposició?
—Fonamentalment és una oposició militar. També de la ultradreta. Els intel·lectuals són els més proclius al reconeixement. Turquia és un país democràtic però molt vigilat militarment. El president, Recep Tayyip Erdogan, encara que volgués, no el podria reconèixer. Crec que és favorable a un acostament a Armènia, però està molt vigilat. La negació del genocidi a Turquia deriva del temor que després del reconeixement vingui la reclamació d’Armènia per les expropiacions que hi va haver, per diners, joies i valors que són als bancs, per les cases i les terres, per les víctimes…
—Per què Espanya no el reconeix?
—Per desconeixement, per interessos i per egoisme. És lamentable, però normal. Per desconeixement, perquè mai, fins ara, hi ha hagut al país una colònia armènia gran i influent com a França, l’Argentina o l’Uruguai, on la causa armènia mobilitza sectors importants de la població i, en conseqüència, els governs, la classe política i els intel·lectuals. A Espanya no hi ha armenis amb força, no tenen presència econòmica i lamentablement l’economia és el que mou el món. Quan jo vaig patir l’atemptat, a Espanya hi havia poc més d’un centenar d’armenis dispersats i sense institucions associatives, i d’Armènia en sabíem molt poc o res. Avui les coses han canviat i n’hi ha 50.000 –n’hi va arribar a haver 80.000 abans de la crisi–, amb més implantació a Barcelona, València, Alacant i Madrid.
—Té esperances que la commemoració del centenari tingui algun efecte?
—Confio que, amb el centenari del genocidi, aquest 2015, la mobilització doni resultat. El reconeixement ha de sortir d’una mobilització interna. Espanya no dóna suport al reconeixement també per grans interessos comercials i militars. Turquia és un bon comprador dels productes espanyols i és la base més important de l’OTAN a Euràsia, una talaia per vigilar Rússia i els països àrabs, a la qual es mima i es consent tot, des de les massacres del poble kurd fins a la negació obstinada del genocidi armeni, que és a la història. I no el reconeix perquè Armènia és un país demogràficament i geogràficament petit i molt menys poderós i influent.
—Una vintena de països reconeixen el genocidi, entre els quals no hi ha Israel ni Alemanya. No seria més lògic que tinguessin una sensibilitat especial amb el fet armeni?
—Sembla incomprensible, aquesta falta de sensibilitat, però aquesta és la trista realitat. Israel i Alemanya no han reconegut el genocidi per raons diferents però que, en tots dos casos, tenen origen en l’egoisme. Fins fa poc, Israel i Turquia han mantingut molt bones relacions polítiques i comercials que els governs israelians, aïllats per altres països àrabs, han cuidat amb cura. Últimament s’han deteriorat per la qüestió palestina, però no sembla que els enfrontaments hagin d’arribar gaire lluny, i encara menys a irritar Turquia pel tema armeni. A part d’aquesta raó econòmica i geoestratègica, n’hi ha una altra en part psicològica: Israel sempre ha silenciat obsessivament el genocidi armeni, produint la impressió que ha volgut mantenir en exclusiva el monopoli de l’Holocaust i del patiment: en els últims anys, tot i així, les coses han començat a canviar amb els jueus de l’estranger i en sectors importants del món de la cultura. El poderós Consell Nacional Armeni dels Estats Units s’ha manifestat favorable al reconeixement i al diàleg amb els armenis. Que no l’hagi reconegut Alemanya només pot ser pel mal record de l’eix Berlín-Constantinoble i pel temor que afecti negativament els cinc milions de turcs que viuen i treballen al país.
—Vostè encara pateix seqüeles físiques de l’atemptat. És admirable la seva empatia amb la causa armènia, tenint en compte la bomba. La recerca de respostes el va ajudar psicològicament?
—Sens dubte, després de l’atemptat vaig patir la síndrome d’Estocolm, que em va durar fins que vaig localitzar els autors. La síndrome em va causar una forta dependència dels que m’havien ferit. Tenia obsessió per veure’ls, parlar amb ells i que m’expliquessin per què posaven bombes en un país que no tenia a veure amb ells, per Nadal i en un lloc tan poblat com la Gran Vía madrilenya. Volia conèixer les causes reals i profundes del seu comportament. Per aquí vaig arribar al genocidi, que pràcticament desconeixia, el primer del segle XX, meticulosament planificat pel govern dels Joves Turcs. No vaig trigar a verificar i concloure que el genocidi era la causa remota, però omnipresent, de l’existència del grup armat.
—Quan es va reunir amb els responsables de l’atac, els va regalar un llibre de Martin Luther King. Com va ser la trobada?
—Dura, tensa i emocionant. Tant amb els comandos de l’Asala, amb els quals em vaig reunir a la seva base d’entrenament de les muntanyes del Líban, com en la trobada que vaig mantenir a Beirut amb els seus dos caps màxims, Alex Yenicomechian i Monte Melkonian. Cada un en la seva posició, és clar: jo, defensant que el terrorisme mai ha estat eficaç i que la bomba més potent no és la Goma-2, sinó la no violència i el pacifisme, i ells, que jo era la prova de la seva eficàcia, perquè era allà i escriuria un llibre en el qual reconeixia el genocidi.
