Irene Rigau: ‘Albert Rivera és un èxit de la immersió lingüística’

  • Entrevista a la consellera d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Irene Rigau és una de les conselleres que han tingut un conflicte més intens amb l’estat espanyol a causa, principalment, de la llei Wert. Diu que han après molt de lleis, darrerament. Nosaltres hi parlem dimecres, el dia que el Parlament de Catalunya aprova la comissió de set persones que ha de vetllar pel funcionament de la consulta del 9 de novembre. Tancats a la sala número dos, sentim a fora la remor de multitud de càmeres de televisió. Tantes, que per primera vegada han d’estar acordonats. Hi ha un cert aire de dia històric. De trencament.

—Escollir la comissió de la consulta ha estat el primer acte de desobediència del parlament.

Nosaltres no ho interpretem pas com una desobediència. Ho interpretem com una votació segura, que afecta el conjunt de la llei. Crèiem que la podíem fer, i per això l’hem feta i l’hem defensada. Però la primera resposta ha estat ‘els portarem a la fiscalia’, en la línia contrària d’allò que demanen moltes veus, fins i tot internacionals, que diuen: ‘Escolteu, parlem-ne.’ Hi ha unes respostes que van a una velocitat diferent de la del moviment. A causa de la suspensió no pots veure l’espot a la televisió i en canvi a la xarxa circula. Continuen pensant que el BOE et marca la vida…

—Tindrà impacte l’editorial tan dur de Bloomberg sobre Rajoy?

Home, si més no els seus assessors l’hi han de traduir. Si no, són mals assessors. És clar, si a sobre vivim en un món tancat i no ens llegim els editorials que marquen tendència, per dir-ho en termes propis de la moda…

—Aquests dies teniu sensació de transcendència?

—Hi és. Hi ha un camí nou. Fem costat el president Mas, que porta la qüestió més lluny que mai. Jo diria que allò que ens preocupa i ens ha d’ocupar és anar avançant sense perjudicar les persones i els treballadors públics. Avui, com a diputada, jo he premut el botó amb molta tranquil·litat i joia. Fent-me’n responsable jo mateixa. Una altra cosa és prendre compromisos per donar ordres a un col·laborador teu, un servidor públic, que pugui tenir repercussions. Són aquestes coses que ens han de preocupar. Nosaltres venim d’uns programes electorals que diuen això. Tenim la tranquil·litat de complir allò que vam anunciar. Resulta que quan es va posar en un programa a electoral ningú no va dir res. I ara ens acusen de complir el programa electoral. Escolteu, cada dia vivim una situació més insòlita.

—Com us els imagineu, aquests dies vinents?

Necessitem, per una banda, el suport tan gran que la societat demostra a la idea de la independència per Catalunya. Però alhora també hem de vigilar molt els populismes. Perquè quan algú es proposa una cosa tan difícil, ningú no pot vendre la idea que només és una qüestió de voluntat. Remem amb el vent en contra. Per tant, es necessita acompanyament, el lideratge és clar i sabem que les decisions ens poden afectar personalment. Estem disposats a arriscar-nos.

—I el president Mas, com el veieu en aquest moment?

M’atreviria a dir que el president Mas és una persona d’objectius llargs. Va demostrar fa anys que tenia una il·lusió pel país. Que no hi era per a continuar fent la mateixa cosa. Políticament, a Convergència ja vam acordar d’avançar cap a l’estat propi. I si tu en un congrés de partit aproves que vas cap a un estat propi vol dir que interiorment has pres un compromís diferent i nou amb el país. I ell, malgrat les adversitats, no ha canviat d’objectiu. Fa allò que s’imaginava que s’havia de fer i en cada circumstància redefineix l’estratègia per mantenir viu l’objectiu.

—Què ho fa que Artur Mas i David Fernàndez tinguin tan bona sintonia?

A veure, el president s’entén bé amb tothom. La CUP té un avantatge: com a força de gent jove, té aquell punt del jove que es pensa que tot està per guanyar i tot és possible, i això et desvetlla el somriure a la cara. També és veritat que ens preocupen algunes posicions de la CUP. Però quan entre dues persones, per més que pensin diferent, les formes són correctes, pot néixer la cordialitat.

—Com s’entén que Alícia Sánchez-Camacho parli en català al seu fill i després digui això que diu sobre la llengua?

Tots el del PP parlen català als fills. La majoria. La senyora Camacho, que jo sàpiga, parla en castellà amb la mare i en català amb el fill. Jo trobo que fa molt ben fet. Perquè tothom vol que el seu fill sigui normal dins el país. Però després utilitzen la llengua per fer política.

—I el senyor Rivera?

El senyor Rivera és una història d’èxit de la immersió. Parla perfectament el català i el castellà. Es fruit de la immersió. I això és el que ell vol privar. Jo li ho vaig poder dir. Escolti, quin anys va anar l’escola? Vostè a casa què parlava. Vaig veure que al final a casa parlava en castellà i a l’escola en català. On el tenim, el problema? I va fer immersió. El senyor Rivera és un èxit de la immersió.

—Com ho feu per barrejar l’energia i la calma?

Es molt important de creure en allò que fas. Si vaig entrar en la política va ser per la llengua. Jo vinc del moviment de mestres per una escola de Catalunya, dels anys setanta. I amb la Generalitat provisional vaig començar a col·laborar en les escoles d’estiu per fer reciclatges de català als mestres. I després vaig entrar en la inspecció per impulsar l’ensenyament en català. Després vaig ser consellera de Benestar i vaig gaudir molt descobrint el vessant social. A mi em van ensenyar molt a estimar Catalunya, i per tant això a mi em dóna sentit d’utilitat. Això em dóna convicció i alhora, en el fons –m’ho recordava una diputada–, jo sóc parvulista. Si he estat mestra de petits fins a la universitat segurament la calma em deu venir de l’aula.

Com el veieu, el debat de la llengua en una Catalunya independent?

La nostra llengua ha perillat i no la tenim assegurada. Per això sol val la pena de tenir un estat: perquè el català sigui llengua d’estat. Jo no em puc imaginar una escola bilingüe en un estat independent. Jo crec que l’escola ha de ser catalana. Ha d’haver-hi presència del castellà, però la llengua pròpia és la llengua pròpia. I la primacia de la llengua pròpia no la pot tocar ningú. És irrenunciable.

La situació actual us ha agafat entrenada?

—Ens ha agafat entrenats perquè des del 2011 que teníem el mandat del Suprem de canviar el sistema d’educació lingüística.

Deien que seríeu la primera d’anar a la presó?

—Jo sempre he dit que no es tractava de fer cap víctima, sinó de defensar el model de la manera més normal possible. El Suprem ens van donar dos mesos, però hi vam recórrer, teníem raó. El Suprem s’havia excedit i havia anat més lluny que el Tribunal Constitucional. S’ha de dir que judicialment n’hem après molt. I vam tenir una sentència que retornava a la Generalitat la potestat de fixar la proporció. Llavors van afegir allò de ‘razonable’ i no ens hem posat mai d’acord sobre què és ‘razonable’, però mentrestant hem tingut aquest debat amb unes tensions importants que vam portar amb la màxima discreció per no estressar el sistema i donar seguretat als nostres centres. Després van aparèixer aquestes reivindicacions individuals, promogudes per alguna entitat ben definida políticament que ens obligaven a reconèixer alguns casos individuals. Aquí també hi hagut un debat judicial, he reduït alguns casos però hem salvat el model. Al final el dilema és si algú que viu a Catalunya pot tenir els fills escolaritzats de la mateixa manera que si fos a Burgos? Allà tindria educació en castellà. Per tant, ells es pensen que com Catalunya és de l’estat hauria de ser igual. I nosaltres els diem no.

I qui són aquests pares?

—El nucli central són alts funcionaris de l’estat a Catalunya que corresponen a aquest perfil. A Madrid diuen: ‘Com pot ser que el fill de tal no pugui tenir la classe en castellà; no pot ser, si és de la meva promoció.’ Quan passa això, ja hem begut oli!

La discreció amb què heu gestionat aquesta qüestió no ha estat excessiva?

—Nosaltres hem agafat una estratègia amb una línia de fons molt clara d’anar a defensar el model i, al mateix temps, donar tranquil·litat als centres i al professorat.

Però va arribar un punt, a principi de curs, que no sabia ningú gairebé on érem.

—Hi ha una cosa ben clara: si les instruccions de principi de curs són idèntiques que les de l’any passat i no hi ha modificació vol dir que continues aplicant la llei d’educació de Catalunya.

I com ho heu fet ?

—Si tu tens cinc alumnes amb una sentència que acompanya tota la seva escolaritat que diu que tenen el dret de rebre el 25% en castellà i el Suprem afegeix que s’ha d’aplicar ‘junto a sus condiscípulos’ et trobes en una situació que no pots gestionar individualment ni pots afectar el dret dels altres vint-i-quatre pares de l’aula. A partir d’aquí hem treballat cada cas: o bé el nen ha canviat d’escola i ha anat a una escola on el castellà tenia més presència, o bé, en uns altres casos, que són una minoria, hem adaptat el projecte lingüístic del centre. Però no volíem que hi hagués aules penalitzades. Nosaltres hem estat discrets perquè vetllar per l’infant és la nostra obligació. Per la nostra banda no ha transcendit cap nom. En canvi, a vegades hem tingut la sensació que hi ha hagut pares que utilitzen el seu fill. Hem aturat una idea que duia un verí dintre, que era fer com el TIL balear. 

El model d’un terç d’anglès, un terç de castellà i un terç de català?

—Jo he pres posició en contra d’aquesta teoria perquè les tres llengües s’han de saber quan s’acaba l’escolaritat, a setze anys, però el camí del català és diferent del del castellà, i del de l’anglès. Perquè el fet important és veure com està el català en l’enquesta d’usos lingüístics del país, com ha baixat en relació amb el 2003. Això nosaltres ho expliquem als nostres directors. Durant aquests anys ha arribat moltíssima gent, i quan han vist que aquesta gent començaven a fer servir el català com a llengua pròpia és quan ens ha arribat aquesta ofensiva contra del model lingüístic.

Es fan més classes de castellà que no ens imaginem?

—Hem volgut saber quina és la realitat i hem vist que hi havia un 15% de centres que, a part la classe de llengua, fan més matèries en castellà. Però el fet important és que quedi preservat el projecte lingüístic del centre.

Quina raó hi ha perquè passi això?

—Hi ha dos motius: o perquè quedava desequilibrat o perquè el castellà és la llengua del professor. El fet important és que a l’ensenyament infantil i a primària es pugui fer en català, i que l’ensenyament de la lectoscriptura sigui ben sòlid, que et permeti de tenir una primària amb un bon domini en català i que continuï a secundària. Perquè quan acabin a setze anys l’ensenyament entre totes dues llengües sigui equiparable. Sabem que a les zones altes de castellanoparlants hi ha d’haver més català. Preocuparia que aquestes hores de més de castellà apareguessin en zones on hi ha més alumnes castellanoparlants. Ara, a mi que a Osona facin una matèria, sigui plàstica o una altra, en castellà si consideren que els va bé no hi tinc cap problema. Prefereixo que la facin allà que no pas que la facin al Baix Llobregat.

Amb tot això s’ha perdut molt de temps?

—No hem volgut perdre l’horitzó dels objectius que teníem i hem intentat que el llegir no ens fes perdre l’escriure. Un dels temes principals ha estat millorar la qualitat de la docència. No anem bé si quan vas a una escola sents que ‘tot se cau i a la mestra també se li cau tot’. Les coses cauen i no ‘se cauen’. Nosaltres vam enviar un missatge: necessitem que l’eina dels professors, que és la parla, sigui de qualitat. No podem tenir un model de qualitat si no tenim els millors en l’exercici de la docència. 

I com ho heu fet?

—Aquests darrers anys per estudiar magisteri s’hi podia accedir amb un 3 o un 4 de català. La mitjana els salvava perquè la selectivitat s’aprova amb un 4. Si fos per mi demanaria un 7 de català però ara per ara hem arribat a un acord amb les universitats que la nota mínima que s’ha de tenir de català és un 5. Hem treballat conjuntament amb universitats i hem mantingut la dotació econòmica i de professors. I hem acordat que tindrien menys alumnes, amb la condició que els resultats fossin millors. També hem impulsat millores per als docents, com una proposta de grau doble o la retitulació dels mestres. Aixecarem el nivell del domini lingüístic dels nostres mestres.

Això és un peix que es mossega la cua, perquè si els mestres no en saben prou els alumnes encara en saben menys.

—He tardat una mica més a aconseguir-ho, però ho han acceptat totes les universitats. I això ho apliquem tant per al català com per al castellà. Sé que a Madrid ho van proposar i moltes universitats no ho han acceptat. Moure el sistema costa, però si no tenim un bon model i un bon patró lingüístic a l’escola la transmissió no serà de qualitat.

Un dels aspectes que us critiquen és no haver defensat el funcionament dels consells escolars?

—Un dels elements que han quedat afectats són els consells escolars, que la LOMCE diu que són òrgans d’assessorament però no de gestió, tal com ho teníem aquí. Abans el vot dels pares per a aprovar el pressupost era determinant i ara és una veu més. Ara segons aquesta llei, això correspon al director. En vista d’això, nosaltres hem procurat que cap director no tingui problemes legals amb els acords que pren el seu centre. M’explico. Si un acord que es pren no es fa d’acord amb la normativa qualsevol pare te’l pot impugnar i jo no vull judicialitzar les escoles. Que ens hagin judicialitzat a les altes instàncies del departament és un plus de feina que et cau a sobre, però els centres no han de tenir aquesta pressió. Als centres hi ha d’haver tranquil·litat.

Però llavors s’ha perdut aquesta participació...

—No, perquè com que nosaltres estem d’acord que els pares tinguin veu, com que nosaltres estem d’acord que els representants municipals hi tinguin veu i que sigui una veu important, tot i que la llei estatal els pren aquest paper d’aprovació, hi ha una alternativa. Nosaltres diem al director que cal demanar un informe preceptiu per saber quina és l’opinió dels pares i dels representants municipals sobre el projecte lingüístic, sobre el pressupost…. I d’aquesta manera tenen veu.

Sí és així, per què no heu arribat un acord amb la FAPAC?

—En el món de l’educació a vegades es polititzen molt les coses.

Sintetitzant, podríem dir que s’ha començat el curs amb normalitat però que tot s’aguanta amb pinces? És difícil de treballar a llarg termini així?

—No, allò que tenim més sòlid és la línia d’actuació. Les nostres escoles, els nostres instituts, els nostres directors saben que la política educativa de Catalunya correspon a uns objectius que ens hem proposat d’assolir el 2018. A Europa s’han proposat de tenir-los assolits el 2020 i nosaltres pensem que no hem d’estar a la mitjana, volem estar per sobre. Volem millorar la formació del professorat i augmentar el nombre d’alumnes que obtenen el graduat escolar. Veníem d’un 77% i ara en tenim un 86,5%. L’objectiu que tenim és no permetre que hi hagi ‘ni-ni’, que eren aquells alumnes joves que no tenien el graduat escolar i no poden trobar feina. Volem tenir un percentatge molt alt de joves que de 16 a 24 anys estudiïn o treballin i estudiïn. Aquesta línia d’actuació exigeix de reduir l’abandonament prematur. Hauríem d’arribar al 10% com a molt. A les èpoques bones estàvem en un 30% i ara som a un 20% que hem aconseguit canviant horaris dels centres, canviant matèries, canviant condicions d’ avaluació, posant exàmens al setembre, posant proves de diagnòstic i activitats d’estiu. Una altra cosa molt important és que hem creat 30.000 places de formació professional.

Doneu unes xifres bones, però la sensació de molts pares és que les retallades han afectat massa l’ensenyament.

—Hem retallat els sous, com quasi a tothom, però a cap alumne no li han retallat les hores lectives. La ‘ratio’ mestre-alumnes, podeu comprovar que és pràcticament la mateixa que el 2010. Ho podeu comprovar [ens ensenya uns quadres estatístics]… Fa molts anys que relacionem qualitat i recursos i molta gent ha fet una associació que és: si es redueixen els recursos, baixa la qualitat. I jo dic una cosa: la qualitat del sistema és mesura pel nombre d’alumnes que arriba a aprendre allò que ha d’aprendre. Si has tingut l’obligació d’anar-hi i el sistema t’ha garantit la formació bàsica, això és molt important. Perquè la realitat ens diu que en aquella època tan feliç, de tants recursos, teníem el 76% i ara el 86,6%. Això és qualitat, perquè hi ha uns nois que haurien estat ‘ni-nis’ i ara fan FP.

La qualitat dels docents és una qüestió clau?

—L’alçada de qualitat d’un sistema és l’alçada dels seus docents. Per això som més exigents en l’entrada, el període de prova per al qui comença. I si es veu que no fa per a ell li diem: ‘Vés-te a preparar i torna l’any vinent.’ I si no se’n surt cau de la llista. Tenim els expedients i si algú ho fa malament l’orientem per trobar una altra feina. Això s’ha de poder dir. És un país amb cent mil persones que tenen la professió de mestre.

Diran que demaneu molt però que també heu d’oferir.

—I tant. Mira: han de saber què els demanem. No podem canviar cada dia allò que els demanem. Ser partícips de les decisions que es prenen. No assabentar-se per la premsa dels canvis que es fan. Que els centres siguin ben dirigits, amb directors que representin l’administració i un professorat i que facin el seu paper. I famílies que col·laborin i nens que dormin tant com hagin de dormir. Nosaltres hem procurat simplificar el currículum, canviar el sistema de formació dels professors, formar al centre els professors que hi ha al centre. Hem canviat el sistema de formació permanent, procurem elaborar bones pràctiques i, a partir de quan sigui possible, tornarem a pagar el que cobraven. Hem de parlar de tot això, però també hem de poder preguntar-nos si estem segurs que fem servir els millors mètodes per ensenyar a llegir?

Ara que ho dieu, no ho veiem clar…

—Doncs jo tampoc. I he posat molt d’èmfasi en aquest punt. Ens ho hem de demanar i saber com millorar. Anem encertant la manera d’organitzar el clima a l’aula.

Per a fer tot això cal molt diàleg. És possible?

—Sí, i tant. En general estem molt contents. Però passa que costa molt, després de tants anys d’haver associat la qualitat només amb els recursos, d’acceptar que ara, en una època que baixen els recursos, pugi la qualitat. Els qui ho han predicat tant també s’han de defensar ara. Però fem unes proves al sistema al final de sisè de primària i una al final de quart d’ESO i anem pujant el nivell de les proves. No volen una estatística que ens faci quedar bé. Per nosaltres la dada important és quin percentatge d’alumnes es queda baix de competències, no tira. Treballem perquè no hi hagi mai el 15% d’alumnes en aquesta situació. Hem fet una auditoria pedagògica a 97 centres que tenien un 30% que no aprovaven les competències bàsiques i els hem fet un pla de treball per tal de millorar. I estan encantats per a millorar. 

Quines coses faríeu primer de tot si tinguéssiu els recursos que se suposa que tindrà la Catalunya independent?

—Primer dedicaria més recursos a l’educació però no els tornaria a posar allà on havien estat. L’element clau, el punt 0, seria lluita total contra la pobresa infantil. Assegurar que la criança es fa bé i donar suport a les famílies amb menys recursos perquè el nen que neix pugi bé. Donar educació paterno-filial. Per mi, atendre la pobresa infantil és molt més que beques de menjador. És procurar que cap criatura no es trobi les potencialitats minvades per causes econòmiques. Després, miraria d’aconseguir la gratuïtat d’aquells elements que envolten l’escola, els menjadors. Simplificaria molt els horaris. Fomentaria molt les biblioteques del barri. Ja no hauríem de patir tant per la llengua i podríem fer més anglès. Continuaria millorant la formació dels mestres. Donaria ajuts per a mobilitat estudiantil i escamparia més els mapes de formació professional. M’agradaria molt fer possible que la docència sigui una de les professions de més prestigi.

Però això també depèn del sou.

—Et puc assegurar que als països on la docència té més prestigi ni cobren més que nosaltres ni fan menys hores. Per tant aquí hi ha un camí acadèmicament compromès que es pot recórrer.

Han de canviar els horaris laborals?

—Hi ha d’haver una política laboral que faci possible uns horaris més flexibles. Aquí tots estem ocupats de vuit a vuit, però quan vas als altres països la gent fa horaris diferents. Si el centre és l’infant, l’organització ha de garantir l’educació d’aquest infant. Si l’infant va darrere de l’adult és una altra cosa. I no parlo per la gent que no té cap més remei, per qüestions econòmiques. Sovint aquests problemes apareixen amb nens de classe mitjana i alta… Amb més llibertat d’horaris una constel·lació de fenòmens es podrien millorar. El temps que comparteixen pares i fills és molt important i l’hem de reivindicar. És necessari aquest temps de família. Som un dels països on hi ha un consum de substàncies més alt i això les famílies han de saber-ho. Als centres els costa molt trobar la complicitat de les famílies.

Quan parleu de substàncies, què voleu dir?

—Hi ha substàncies que afecten la memòria, l’atenció, la concentració. Si tens un percentatge d’alumnes que t’entren a secundària ‘fumadets’, el rendiment escolar no serà bo. Si donem valor a l’educació, l’hem de donar a tot: a les hores, a l’esforç que implica, a la jornada del nen. Hem de retornar al temps de joc, de família, i que els temps escolars siguin complets, però no abusius.

I la qüestió de la immigració, l’hem d’encarar més bé?

—Jo estic molt orgullosa del sistema d’educació. L’aportació que els docents van fer quan tocava amb la normalització lingüística i la que han fet ara amb l’acolliment dels nouvinguts és impressionant. L’aprenentatge de la llengua, la convivència als centres, la falta de conflictes és mèrit dels mestres. En aquest sentit, Catalunya té un model molt bo. Si tinguéssim més recursos el dissabte obriríem l’escola de bat a bat per potenciar les seves llengües.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any