Notícies

Dilluns  29.08.2011  06:00

'Els xilens volen la fi del pinochetisme, encara present en les lleis i les institucions'

Entrevista amb Robinson Silva, especialitzat en història contemporània de Xile i vinculat als moviments socials

 

Xile viu, des de fa ja prop de quatre mesos, protestes diàries, centrades en la demanda d'una educació pública, que han arrossegat la majoria de la població. Les mobilitzacions han esdevingut reclams de canvis. Canvis del sistema polític i econòmic. Per entendre una mica més d'on ve i on va aquest moviment, en parlem amb Robinson Silva (Concepción, Xile, 1972), historiador especialitzat en història contemporània de Xile i vinculat als moviments socials xilens i catalans.

—Per què protesten els estudiants xilens?
La divergència és fonamentalment sobre el model educatiu. És el mateix de fa trenta anys, creat en dictadura i, per tant, mai debatut pel poble ni per cap institució democràtica.

—Què fa, o vol fer, el govern?
El model neoliberal posa en el centre del sistema educatiu la liberalització de l'ensenyament. Les subvencions s'adrecen a les famílies, i són aquestes les que donen una quantitat determinada de diners per cada estudiant matriculat. L'actual govern vol aprofundir més en aquest model i fins i tot ha proposat de fer arribar unes paperetes a les famílies perquè aquestes triïn l'escola que més els agradi. Aquest model condemna l'educació pública.

—O sigui, que les escoles se sufraguen amb inversió privada?
Sí, i la situació és molt greu. Segons les dades de l'OCDE, el 14% del finançament de l'educació prové de l'estat, i la resta, de les famílies (únicament als EUA les famílies han de desemborsar més diners per sufragar l'educació que no a Xile). No es regulen els aranzels ni les matrícules i això fa que creixi l'endeutament i també genera una gran segmentació per classes socials: escoles i universitats per a pobres, classe mitjana i rics.

—I què proposen els estudiants?
El moviment vol posar fi a la municipalització de l'ensenyament primari i secundari, de manera que les escoles i instituts passin a ser ens públics, ja sigui del ministeri o de governs regionals.

—Què vol dir posar fi a la municipalització, exactament?
Amb Pinochet, l'administració de les escoles i instituts va traslladar-se als municipis, però es va fer amb molt pocs diners. Aquest sistema ha col·lapsat l'educació municipal i ha fet créixer les institucions concertades que es lucren. Va ser un mecanisme per a deprimir l'educació pública i que les famílies portessin els fills a les escoles subvencionades. El moviment proposa que aquestes institucions tornin a l'estat, o bé que es creïn ens públics intermedis que depenguin dels governs regionals.

—És a dir que volen que l'estat tingui un paper principal, i no secundari com ara?
Sí, reclamen que el garant de l'educació sigui l'estat i no pas les famílies. Que sigui l'estat qui financi i gestioni les escoles, instituts i universitats, i que els centres subvencionats (concertats) no es lucrin amb els diners rebuts, és a dir, que els reinverteixin en el mateix projecte educatiu. I els que no puguin mantenir les escoles sota aquest precepte haurien de deixar-les o lliurar-les a l'estat.

—I com s'hauria de fer, tot això?
Els estudiants proposen una reforma tributària i noves mesures en la indústria del coure per poder finançar aquests canvis. Xile és el primer productor de coure del món. Amb la riquesa que dóna, es podria pagar set vegades l'educació pública i gratuïta en tots els nivells i a tots els xilens. Durant trenta anys s'ha desnacionalitzat progressivament aquesta indústria i les transnacionals, propietàries del 60% de l'explotació, gairebé no paguen impostos, només drets d'explotació i rendes bàsiques. El moviment proposa la renacionalització i/o l'augment tributari per assumir el finançament de l'educació pública.

—Quina ha estat la reacció del govern a les protestes i reivindicacions estudiantils?
En un primer moment, el govern es va negar a reconèixer les demandes i les manifestacions massives fent servir l'estratègia del desprestigi. Deia que eren grups minoritaris i polititzats. Va parlar amb els rectors de les universitats públiques i va intentar tancar el tema. Però no va funcionar, així que va recórrer a la força repressiva de manera indiscriminada: va prohibir manifestacions i marxes i només proposava diàleg sobre les mesures que el mateix govern havia presentat, excloent les propostes del moviment estudiantil.

—El president Sebastián Piñera ha fet alguns canvis, que no han servit perquè minvin les protestes. Per què?
El moviment demana canvis estructurals en el sistema. Saben que l'educació pública és possible i que les mesures de reformes parcials no són prou significatives. Abaixar l'interès del 6% al 2% no canvia l'endeutament que tinguis amb el banc. Cal una transformació radical del sistema, que es regulin els aranzels, que la propietat de la majoria d'institucions sigui estatal i que es facin canvis en la constitució que reflecteixin aquesta responsabilitat de l'estat. En el rerefons hi ha una crítica profunda a tot el sistema. Després de trenta anys, els xilens volen més protecció social, considerant que és el país més ric de l'Amèrica del Sud però amb la pitjor distribució de la riquesa. Reclamen més democràcia i posar fi al 'pinochetisme' encara present en les lleis i les institucions polítiques.

—El suport al govern ha arribat al grau més baix des del final de la dictadura, però també ha disminuït la popularitat de l'oposició. La gent ha deixat de confiar en els polítics?
El govern ha perdut la credibilitat: el 80% de la població pensa que s'ha de posar fi al sistema actual, però que el govern no pot fer-ho perquè n'és el creador i és un dels puntals de la ideologia neoliberal. Pel que fa a l'oposició, des que va perdre les eleccions ha deixat de tenir gaire influència social. A més, cal tenir en compte que és qui va governar el país durant vint anys i que ara la gent ha descobert la seva responsabilitat en l'administració del sistema creat durant la dictadura. La gent ha vist traïts aquells vint anys en què li va fer confiança. Només un exemple: una gran part dels col·legis subvencionats són propietat de militants o persones lligades a l'actual oposició.

—Ja fa mesos que duren les protestes i continuen sense perdre força, cosa força sorprenent. A què ho atribuïu?
El moviment arrossega molta experiència. Tot això va començar l'any 2006, amb l'anomenada 'revolució pingüina' (es diu així perquè l'uniforme de molts estudiants xilens és de color blanc i negre), que va denunciar el col·lapse del sistema educatiu, sobretot a secundària. Des d'aleshores, la força social i el prestigi del moviment ha anat creixent. També aleshores el govern de Michelle Bachelet [presidenta del 2006 al 2010] va fer alguns canvis, però que no responien les demandes del moviment, que es va sentir traït. Per això ha estat molt difícil dialogar amb la classe política.

—I ara quina és la situació?
L'estratègia ara és un blocatge social a favor de l'educació pública, que inclou més actors, com ara mestres, col·legis concertats (que a Xile s'anomenen 'particulars subvencionats') i, fins i tot, escoles i universitats privades. També s'hi han sumat organitzacions veïnals i sindicats, de manera que ara el moviment és molt massiu. El fet que les manifestacions siguin festives (fan veritables carnavals, amb disfresses i balls!) i critiquin la classe política i la policia amb molta irona, també ha despertat la simpatia de la gent. Els pares i les mares han estat els primers a donar suport a les cassolades i les marxes, fins i tot a les preses dels instituts i universitats. Perquè, en definitiva, són ells els qui s'hipotequen, s'endeuten i, a vegades, fins i tot han de triar quin fill va a la universitat i quin no.

—Justament una de les característiques d'aquestes protestes és que són transversals: els estudiants no són pas els únics que protesten. Com és això?
D'una banda, la indignació que comento de les famílies ha fet que tothom doni suport a les protestes. Perquè els treballadors ja no poden suportar més el pes dels crèdits i les despeses. Però també penso que hi ha en marxa el mecanisme de la memòria, que la gent ha tornat la mirada cap als anys vuitanta, i s'ha adonat que els hereus de Pinochet tornen a ser al poder, amb un Xile molt presidencialista. I com que ja no hi ha els mediadors que durant vint anys van contenir la barbàrie feixista, el poble s'ha adonat que havia de ser ell mateix qui es defensés. L'educació ha estat el punt de sortida, però hi ha altres moviments molt forts, com l'ambientalista. El retorn a les cassolades són l'exemple més gràfic del que explico. Les cassolades van començar els anys vuitanta durant les manifestacions diàries contra el règim militar i la fam i l'atur que hi havia. Ara tornen a aparèixer com a forma de protesta antirepressiva i de suport al moviment estudiantil, i han deixat perplexa la classe política. Ara les cassolades són molt diferents, és clar, massives i espontànies, amb piquets i marxes pels barris. Ja no s'amaguen com en la dictadura, quan la cassola es picava des del pati de casa o en alguna cantonada amb poca llum per fugir de seguida. Ara són una festa. Una més d'aquest hivern calent.