Notícies

Dimecres  02.03.2011  06:00

Autor/s: Xavier Montanyà

Manipulant la primera víctima d'ETA

Un reportatge de Berria rebat la tesi que la primera mort d'ETA va ser una nena de vint-i-dos mesos · Xavier Montanyà, autor del llibre 'Pirates de la Llibertat', va ser dels primers a aclarir el paper del DRIL en aquell atemptat

Men?ame
 

Un reportatge exhaustiu de Berria ha tornat a posar sobre la taula la manipulació de la història de l'origen d'ETA. L'organització i els historiadors sempre han coincidit a dir que la primera víctima mortal d'ETA va ser el guàrdia civil José Pardines, en una topada a trets en un control i, la segona el torturador i membre de la Brigada Político-Social Melitón Manzanas, en un atemptat. Tots dos, l’any 1968. No obstant això, des de fa uns quants anys s’ha anat alimentant la idea que la primera víctima mortal va ser la nena de vint-i-dos mesos Begoña Urroz, arran de les ferides greus causades per una bomba a l’estació de tren d’Amara de Donosti, el 27 de juny de 1960.

El diari basc ha estudiat llibres, arxius i documents i ha entrevistat historiadors, periodistes, testimonis de l’època i antics activistes d’ETA i de més organitzacions per tal d’esbrinar la veritat. No ha trobat cap indici, ni prova, que ETA col·loqués aquella bomba. L’explosió d’aquell artefacte formava part d’una campanya, portada a unes quantes ciutats de l’estat espanyol, que va ser reivindicada, genèricament, pel Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL), des de Veneçuela. I així ho van transmetre la premsa estrangera i el Ministeri de Governació franquista. Le Monde fins i tot va ampliar, amb dades pròpies, la notícia.

L'atribució d'una d’aquelles bombes a ETA no té fonament ni proves; però, difosa, probablement, amb la intenció d’embrutar els orígens antifranquistes de l’organització, s’ha anat convertint gairebé en una mitja 'veritat oficial'. La bola de neu comença amb una nota a peu de plana en un llibre del vicari de Donosti, Jose Maria Pagola, que Ernest Lluch va reforçar, com a hipòtesi, en uns articles de premsa, l’últim publicat un mes abans que ETA el matés, l’any 2000. Després, es fa un silenci de deu anys, i el 2010 es reactiva la història en un extens reportatge d'El País, en què s'entrevista la mare de la nena i en què ETA ja s’ha convertit en l’autora de totes les bombes que va posar el DRIL l’estiu del 60 a tot l’estat espanyol. També hi contribueix el llibre 'Vidas rotas' de Rogelio Alonso, Florencio Domínguez i Marcos Garcia Rey, que addueixen una cronologia trobada a l’ordinador del cap polític d’ETA, José Luis Alvarez Santacristina, Txelis, detingut a Bidart, l’any 1992. Però sembla que és una cronologia de fets històrics en què apareix el nom de la nena, no una llista d’atemptats, ni diu que l’atemptat sigui d’ETA.

Tot i que ni el govern basc, ni el Ministeri d’Interior la inclouen en la seva llista de víctimes, sí que figura ja en la declaració institucional que va llegir el president del congrés José Bono, el març del 2010, quan va convertir el dia de la mort de la nena, el 27 de juny, en el Dia de les Víctimes del Terrorisme. També encapçala la llista de l’Associació de Víctimes del Terrorisme.

Una de les múltiples fonts del macroreportatge de Berria és el meu llibre 'Pirates de la llibertat' (Empúries, 2004), fruit d’una investigació sobre el DRIL, el grup antifranquista i antisalazarista que, a més de les esmentades accions amb explosius de l’any 1960, va dur a terme, el gener del 1961, ara fa cinquanta anys, una de les accions més brillants i espectaculars de la lluita antifeixista d’aquells temps: el segrest del transatlàntic Santa Maria, amb gairebé mil persones a bord, una acció que va fer tremolar el món sencer i, especialment, els dictadors Franco i Salazar. Per això, vull fer pública, novament, la informació que vaig recollir i el meu coneixement de la matèria.

La reivindicació del DRIL

El 26 i 27 de juny esclaten cinc bombes a diverses estacions i trens de l'estat. El DRIL assumeix la paternitat dels atemptats en uns comunicats tramesos a les agències de premsa. A més, un dels caps del grup, el capità portuguès Henrique Galvão, impulsat per l'ideòleg, l'intel·lectual gallec Pepe Velo, dicta una conferència de premsa a Veneçuela, en què reivindica les accions i lliura als periodistes una nota escrita pel màxim dirigent del DRIL, el senyor 'Jurado A.', primer nom en clau de Pepe Velo, en homenatge a José Ramón Pérez Jurado, el seu camarada mort en l'esclat de la bomba de Madrid, el febrer d'aquell any. En poques línies, Velo dóna resposta a les difamacions de l'exili, es referma en l'ideari del DRIL i avança els seus temors de futur: 

'El DRIL enderrocarà Franco, que és cosa relativament fàcil i, a més, destruirà el franquisme, que no és cosa tan fàcil; però, de passada, demostrarà, als 'prohoms' de l’exili, amb la seva lluita i el seu triomf fins on han arribat la seva misèria moral i els seu instint exiliat pel fet de confondre’ns deliberadament, diguem-ho així, amb terroristes i provocadors a sou del franquisme o del salazarisme. El DRIL és intransigentment republicà i creu en la mel, no en el rusc. És a dir, republicà per una república del poble, dels pobles de les nacions ibèriques, i entengui’s que no parlem de l’estat espanyol i de Portugal com generalment s’entén, sinó d’un republicanisme que inclouria la proclamació de més repúbliques com la Castellana, la Gallega, la Basca, Catalana. La joventut del DRIL no pactarà ni consentirà el triomf de les oligarquies ibèriques i impedirà per tots els mitjans a l'abast que el franco-salazarisme succeeixi al franco-salzarisme. El DRIL no és franquista ni exiliista, és lluita abnegada, tendresa, decisió de triomf.'

El comandant Jorge de Soutomaior també assumirà l’acció, uns quants anys més tard, al llibre 'Yo robé el Santa Maria': 'L'estiu del 1960 el DRIL porta a terme algunes accions de sabotatge de més abast: s’incendien unes quantes estacions de ferrocarril en algunes capitals de província, com també el tren exprés Madrid-Barcelona. Però la de més ressonància va ser l’operació d’incendiar l’estació d’Amara, per la mort d’una nena de dos anys, que corria lluny de la seva mare, quan la bomba incendiària va esclatar. De tots els sabotatges va ser l’única víctima innocent. El DRIL no va tenir cap baixa: ni mort, ni detingut.'

El DRIL no és, doncs, de cap manera, un grup de dubtosa autenticitat. El coneix la premsa internacional, l’exili, el cos diplomàtic, els governs, les forces de seguretat i els serveis secrets. I l’any següent, 1961, demostrarà la seva vàlua portant a terme amb èxit el primer segrest polític d’un vaixell de tota la història, el del transatlàntic Santa Maria.

El pecat original

L’any 2004, quan vaig publicar el llibre, la polèmica sobre els autors de l’atemptat era, encara, molt incipient, però inevitable. Aleshores vaig escriure:

'La crònica d’aquells fets ens porta irremeiablement a una polèmica recent. Ernest Lluch, dos mesos abans de morir assassinat per ETA a Barcelona, el 21 de novembre de 2000, va expressar públicament, en dos articles ('El Correo': 'La primera víctima de ETA', i 'La Vanguardia': 'El pecado original de ETA'), que la col·locació de la bomba que havia matat la nena era obra d'ETA. D'aquesta manera rebatia els defensors de la teoria que el grup basc havia tingut un passat antifranquista no condemnable. ETA sempre ha dit que la seva primera víctima va ser un guàrdia civil i, la segona, el conegut torturador i membre de la Brigada Político-social, Melitón Manzanas. Lluch afirma que segons les seves informacions i investigacions, la primera víctima va ser la nena Maria Begoña Urroz, per més que l'agència UPI l'atribuís al DRIL, informació que Lluch desestima, basant-se en un comunicat de l'Oficina Prensa Euskadi del govern basc a l'exili, de l’1 de juliol de 1960. El comunicat assegura que el DRIL és una organització d'existència confusa i que és 'difícil de pronunciar-se sobre l'autenticitat'.

Tant per l'estil de la campanya, amb explosions simultànies en uns quants punts de la geografia espanyola, cosa que l'ETA incipient d'aleshores no feia, com per la reivindicació contundent feta des de Caracas i, confirmada, anys més tard per Jorge de Soutomaior, és innegable que l'autor dels atemptats és del DRIL (...) També s’ha de fer constar que l'historiador Luis Suárez Fernández, a 'Francisco Franco y su tiempo', potser l'únic amb accés directe als documents dipositats a la Fundación Francisco Franco i a informació reservada, també atribueix aquestes accions al DRIL.'

Nous testimonis que aporta 'Berria'

Avui la investigació de Berria aporta moltes dades i declaracions de gent diversa que contribueixen a demostrar que no hi cap prova ni fonament per atribuir a ETA aquell atemptat. Ernest Lluch basava, inicialment, el seu argument en un llibre del vicari general de la diòcesi de Sant Sebastià, José Antonio Pagola, sobre la història d’ETA. Entrevistat per Berria, afirma: 'En el llibre 'Una ética para la paz. Los obispos del País Vasco 1986-1992' resumeixo la història d’ETA. I totes les dades que tenia em deien que el primer mort d’ETA era Pardines. En una xerrada que vaig fer a Lasarte ho vaig dir. Diverses persones em van dir que no era així; que la primera mort era la de la nena Begoña Urroz, veïna de Lasarte. És el que deia la familia. Pel que sembla, el governador civil del Moral els ho havia dit; no aquells dies, sinó més tard. Jo no vaig parlar amb la familia. Vaig consultar la premsa de l’època, i no sortia res d’ETA. No vaig poder assegurar aquesta dada. Per tant, no sé si està bé, però vaig escriure a peu de plana: 'En realitat, sembla ser –ho subratlla–, que la primera víctima d’una acció terrorista d’ETA va ser la nena Begoña Urroz. (...) Però el que ningú diu és el que vaig escriure en el text principal (pàg. 20): 'D'una altra banda, el dia 7 de juny, ETA mata per primera vegada. En un control de carretera proper a Tolosa, Txabi Etxebarrieta mata el guàrdia civil José Pardines, per evitar de ser detingut'. Encara que se’m va dir que a Lasarte això era conegut, jo miro els diaris i no veig res, i per a mi totes les dades que tenia no eren suficients per a canviar la tesi que hi ha en el text. I continuo dient: 'El dia 7 de juny [de 1968] ETA mata per primera vegada'. Una altra cosa és que posi una nota, però el que a mi m’ofereix més rigor històric és el que dic en el text. I em molesta que citin això, a peu de plana, i no citin el text. En la mesura que hi hagi interessos, s’oblidaran del text'.

És molt clarificadora, i contundent, la declaració a Berria de Mikel Azurmendi, membre d’ETA des del 1965, professor de la UPV-EHU, que avui és als antípodes de l'organització. Va ser el primer portaveu del Foro de Ermua i fundador de Basta Ya!

'Com a activista d'associacions de víctimes d’ETA i de resistència al terrorisme, sempre m’ha cridat l’atenció que la primera víctima cronològica fos una nena de curta edat, Begoña Urroz Ibarrola, assassinada per una bomba el juny del 1960, fet del qual mai no vaig saber res al principi de militar a ETA, el 1965, ni tampoc després. Avui, sabedor que aquella bomba del 1960 a Donosti formava part d’una cadena de bombes que van esclatar en alguns punts de l’estat espanyol, considero més que fonamentada la meva sospita de la falsedat d'aquesta paternitat, basada en el meu coneixement indubtable que ETA no tenia capacitat operativa per a coordinar no simplement una sèrie de bombes, sinó ni una de sola el 1960, perquè els anys 1965-67 tampoc en tenia ni els seus militants havíem somniat ni planificat encara d'obtenir-ne alguna per causar estralls personals. A més, si aquest fet llunyà de l’assassinat d’una nena hagués estat obra d’una bomba d’ETA, la tradició interna de la militància ho hauria transmès, perquè el grapat de militants que érem funcionàvem de boca a orella, ens coneixíem personalment i sabíem més que bé les nostres activitats respectives. A la desconsolada família de la nena Begoña Urroz, no li és indiferent qui va posar la bomba assassina, perquè el seu dret de justícia no pot satisfer-se sinó sobre la veritat. I en aquestes altures, tampoc ETA no resultarà menys cruel, perquè, per desig de veritat, li atribuïm allò que no va fer.'

A més a més, la tesi que jo apuntava l’any 2004, sobre la poca capacitat operativa d’ETA en aquells moments, coincideix amb les declaracions que fan a Berria tots els antics activistes i fundadors de l’organització, com Julen Madariaga, organitzador del front militar, que no recorden les bombes de l’any 60. Del DRIL, Madariaga en va tenir notícia més endavant. Diu: 'No ens va agradar que uns altres entressin al nostre galliner. Això no es fa entre grups revolucionaris.' ETA es va fundar l’any 1958. A final del 59, segons que declara avui Madariaga a Berria, van col·locar, com a prova, algunes bombes casolanes, que aleshores no van reinvindicar, a Santander, Vitòria i Bilbao. 'Volíem fer saber que arribava una cosa nova, que érem aquí i que això seria més gros.' Van continuar fent propaganda, penjant banderes basques i fent pintades. La seva primera acció va ser el 18 de juliol de 1961, la d'un intent de fer descarrilar un tren d’ex-combatents a l’entrada de Donosti. Com no tenien explosius, van deformar la via. 'Era una acció de tipus sabotatge, explica Madariaga, encara que molt suau. Havíem calculat la velocitat del tren en un revolt a l’entrada d’Amara i al costat d’un terraplè. Si descarrilava, s'aguantaria sobre el terraplè. Era la mentalitat de no matar ningú...' Fins el 1963 no comencen a pensar seriosament en accions de lluita armada.

Víctor Velo, activista del DRIL i fill del fundador, va ser un dels 24 homes que el gener del 1961 van segrestar el transatlàntic Santa Maria. Avui, entrevistat per Berria, declara sobre la bomba d’Amara: 'La decisió, explícita, de la direcció del DRIL era que els actes no fossin cruents. Malgrat la coincidència de dates i la proximitat de llocs no constava comprovat, definitivament, que el DRIL en fos el responsable.'

Una remota hipòtesi pendent

Aquí es podria acabar la meva síntesi de la qüestió, ampliada i contrastada amb l’excel·lent reportatge de Berria, sobre els autors dels atemptats de l’estiu de 1960, però manca resoldre una remota hipòtesi, cosa que no es podrà fer fins que els arxius oficials espanyols i la legislació sobre protecció de la intimitat no ho permetin. I quan serà possible, no sé si allò que apareixerà tindrà gens de valor. A Madrid, hi ha informació policíaca sobre el DRIL, que no es podrà consultar fins l'any 2012.

Posats a pentinar el gat, ja en aquell moment, entre el PNB i sectors diversos de l’oposició antifranquista, tant de l’interior com de l’exili, va circular, també, el rumor que els atemptats eren una provocació de la policia franquista. Aquí no podem pas analitzar un rumor, però val a dir que el mateix estiu de 1960, després de la campanya d’explosius a l’estat, catorze membres del DRIL foren detinguts a Lieja (Bèlgica). L’ambaixada espanyola insta la policia belga que els detingui perquè són acusats d’assassinat (és de suposar que per la víctima de Donosti) i d'actes de sabotatge a l’estat espanyol. Al cap d'un mes i mig la pressió democràtica europea obligarà a alliberar-los a tots i que no hi hagi extradicions. Tot i amb això, el fet posarà en evidència la presència d’infiltrats franquistes al DRIL, segons que sospita i escriu Soutomaior. Es dubtós el cubà Eloy Gutiérrez-Menoyo, un dels primers detinguts a Lieja que va ser alliberat immediatament, i, sobretot, un tal Abderramán Muley Moré, àlies Manuel Rojas, considerat un agent de la policia franquista, cosa que també he pogut comprovar en un document confidencial de la CNT de Veneçuela. Tots dos eren vinculats a la tèrbola branca cubana del DRIL. Uns quants mesos després el segrest del Santa Maria es farà sense informar els de Cuba ni comptar-hi. I esdevindrà un èxit. La hipòtesi dels infiltrats també ha estat apuntada per l’historiador Iñaki Egaña a Gara.

És possible que aquest Muley Moré, o un infiltrat de la policia, barrejat entre els autèntics escamots del DRIL, tingués algun vincle amb l’operatiu de les explosions del juny? És possible que fos el responsable de la col·locació de la fatídica bomba de Donosti? De fet, el DRIL les va reinvidicar genèricament, però no una per una. Ignoro si les dades dels arxius espanyols podran confirmar mai aquesta hipòtesi. Com també ignoro, francament, si té gens de fonament. Amb el temps ho sabrem. O no. Seria una brutal ironia posar el punt final, algun dia, d'aquesta història, amb la comprovació que va ser la policia espanyola que va col·locar la bomba que va matar la nena.

 

Xavier Montanyà

Men?ame