20.06.2023 - 21:40
Gabriel Le Senne, secretari de l’entitat espanyolista Societat Civil Balear i autor ultracatòlic d’un llibre que porta per títol Dios nos hizo libres, és el nou president del Parlament de les Illes Balears. Malgrat el nom tan poc espanyol, aquest personatge és un dels dirigents de Vox a les Illes.
Amb aquesta votació, l’extrema dreta, després d’obtenir la batllia de Perpinyà, continua confirmant un pes institucional creixent al nostre país. D’ací a uns quants dies, també, el candidat de Vox serà el president de les Corts Valencianes, en tots dos casos gràcies al suport del PP.
El pacte de govern entre PP i Vox, pel contingut que té, ha estat definit per l’Obra Cultural Balear com “una autèntica declaració de guerra“, perquè violenta el consens lingüístic i anuncia un atac en tota regla contra la llengua.
L’acord, calcat del que pactaren fa pocs dies a València, insisteix en la unitat d’Espanya com a eix ideològic compartit de tots dos grups, el combat directe i sense embuts contra la llengua catalana i la identitat del país, l’atac a les polítiques d’igualtat sexual i el rebuig de la immigració. En definitiva, el rebuig de tot allò que s’identifique amb la diversitat i que vaja contra aquell model arcaic d’Espanya que els promotors del franquisme van definir durant l’ocupació del Marroc i la preparació del colp d’estat: una nació nascuda contra els catalans i les dones, contra els àrabs i els homosexuals –Gemma Torres ho va explicar, tot això, en el llibre La virilitat d’Espanya a l’Àfrica.
És evident que entrem en una època que reclamarà molta mobilització i una gran capacitat de reacció al carrer. Cal rearmar la societat civil. Però ens equivocaríem si no fóssem conscients que això no és cap novetat, sinó la continuació d’una tradició ben arrelada. La política no es fa tan sols al parlament, no en aquest país. I, precisament, tant la Marea Verda a les Illes com la Primavera Valenciana són dos exemples magnífics i memorables de maneres de plantar cara eficaçment als intents d’anorrear el país i la gent. De fet, ahir mateix en vam tenir un altre exemple, quan Alliot finalment es va fer enrere i va autoritzar les fogueres de Sant Joan a Perpinyà, després d’haver provat de prohibir-les.
El camí ara és aquest, i a això hem de dedicar les nostres forces. Però, per no tornar-nos a equivocar quan eixim del túnel, també és important de posar un moment com aquest en el context exacte. Perquè la guerra contra el català no comença amb l’arribada de Vox, sinó que és una guerra permanent que als catalanoparlants no ens ha deixat de castigar mai i que s’ha mantingut viva també durant el govern de progrés a les Illes i durant el pacte del Botànic al País Valencià, com sap qualsevol persona que tinga una miqueta de memòria. El PSOE, molt especialment, no és partidari d’estendre ni millorar la presència social del català enlloc. De manera que ara, amb Vox i el PP, la cosa s’agreuja, sí. Però no ens confonguem de partida ni confonguem els bàndols tan sols perquè els ultres estiren sorollosament des del seu extrem.
PS. Si en voleu saber més, del personatge, ací en teniu un bon retrat.
Aquest viatge no m’estendré, com sovint em retraus en privat. I tens raó.
1ª Sempre estem en la resistència, resiliencia, i aguantant les galtades. Particularment sóc pastat així. Fa 45 anys que vaig fer-me valencià per a “HO ACONSEGUIEREM SEGUR”
I això comporta guanyar aquesta guerra de descolonització. Com ? Atacant. No amb eixa mentideta tan principatina com inútil del…goita…com hem fotut als del R. Madrit…” q a ells ni els fa ni fred ni calor i continuen manant-nos. Sense avançar ni un pas de puça.
2º. Cal estudiar l’enemic com Maquiavel ens va ensenyar. On és allà on posen el 1r Manament. “en la Unidad de la Nación española” La resta són corol·laris del 1r manament. I aquest és el primer punt que cal batre si volem q la gent tinga renda garantida, allotjament, lloguers decents, la gent puga ser LGTB, Sanitat universal, ensenyament de qualitat, urbanisme i ecologia de qualitat i futur, etc, benestar, corredor de Casablanca a la mar Bàltica, ser en definitiva amos de llur destí.
Sense això tota actuació en cada camp que no duga el VERÍ DE LA INDEPENDÈNCIA el que fem en aquesta colònia s’esfumarà d’un dia a l’endemà.
Amb españa governant-nos tot és provisional i inestable.
I “retrotraurable”
No estem per a balafiar el nostre temps, ni diners, energies ni salut física i mental.
Josep Blesa (València)