10.06.2023 - 08:52
|
Actualització: 10.06.2023 - 11:09
La periodista Txell Vañó (Sabadell, 1976) ha posat sobre paper tot allò que sempre li va voler dir a la seva mare i no va poder. Es tracta d’un exercici introspectiu que s’ha acabat convertint en llibre, ‘Cartes a la mare. I ara, la lluna somriu’ (Circulo Rojo Editorial), amb què assegura que molts lectors es poden sentir identificats, sobretot aquells qui han patit una pèrdua, però que també pot ser un toc d’atenció: “En la nostra societat vivim massa ràpid, i hauríem de donar més valor a les coses quotidianes”, assegura. La publicació, que es presenta dilluns en un acte a l’hospital Parc Taulí de la mà del també periodista Xavi Coral, es presenta com “un cant a la vida” i “a ser més transparents” amb la gent que ens envolta.
El llibre recull aquelles converses que mai va poder tenir amb la seva mare, Maria Teresa Marco, doctora que va dedicar la seva vida a treballar en l’àmbit sanitari en centres com l’hospital Parc Taulí o el Nen Jesús, a Sabadell, on juntament la doctora Montse Bosque va crear la Unitat de pneumo-al·lèrgia pediàtrica el 1978. Al 2007, i amb 56 anys, moria víctima d’un càncer, després de trobar-li cèl·lules cancerígenes al líquid medul·lar i d’haver superat un primer càncer diagnosticat el 2003, en aquell cas de pit.
La idea del llibre va néixer durant el confinament de la covid, al 2020. Vañó va convertir en seu perfil a Instagram en un diari en què relatava com vivia el tancament a casa, i es va adonar que molts dels missatges els escrivia a la seva mare. “Allò em va remoure, hi havia un dol no completat i vaig acabar trobant coses seves, escrits i frases que ella, sense saber-ho, havia escollit en vida, i vaig veure que em feia bé”, explica en declaracions a l’ACN.
El seu entorn més proper la va animar a agrupar tot aquell munt de sentiments i escrits en format llibre, donar-li forma perquè fos un conjunt cartes amb tot allò que li voldria haver explicat i preguntat a la seva mare, o simplement compartit. Després de dos anys de feina, n’han sortit un total de 20 cartes: “Li comparteixo moments de la meva vida en què hagués necessitat explicar-li coses, com el mateix dia en què ella va morir, el dia en què vaig perdre el pare o el naixement del meu fill petit, el dia a dia del confinament, i d’altres situacions més profundes”, relata.
Impregnada per la seva personalitat, Vañó assegura que n’ha heretat molt, més enllà de la semblança física, com ara el caràcter de compartir la vida amb la gent propera: “La meva mare no cuinava, però sempre tenia una ampolla de cava, pa amb tomàquet i embotit, casa seva era com una fonda, i jo soc igual”, diu.
La periodista explica que el llibre pot agradar per la manera com transmet els sentiments i la seva manera de pensar, però també pel caràcter reflexiu. “Qui ho llegeixi es pot sentir identificat, no té per què haver perdut la mare, però tots en tenim o n’hem tingut, hi toco temes que remouen i fan pensar”, assenyala.
És, de fet, el caràcter reflexiu el que li ha permès, d’una manera o altra, girar full al dol per la pèrdua primer de la mare i més tard del pare. “En aquesta societat en què vivim tot passa ràpid, i hem de valorar més les coses quotidianes”, considera, tot recordant una de les coses que més li agradava fer amb la seva marea, anar a perruqueria plegades el 24 de desembre per preparar-se per els festes de Nadal: “Ho trobo a faltar”. És per això que recomana no deixar passar els moments amb aquelles persones que t’estimes. “De vegades, la mare em trucava i no la podia atendre perquè era en una roda de premsa, i si això us passa, us recomano que l’agafeu; de vegades ens sentim sols i no ho estem, som uns afortunats”, destaca.
La mort, un tabú
És precisament el dol el que ha empès d’una manera o altre la creació del llibre, un dol que es va generar en part per la manera com socialment afrontem un dels episodi més colpidors en la història d’una família. “De la mort no en parlem, és un tema tabú, i la societat ens hauria de preparar per la mort”, considera.
De fet, assegura que haver viscut la mort dels seus pares li va generar por a la mort, i de fet parlar-ne en el llibre va ser la part més complexa. “És la carta que més em va costat d’escriure, la deixava, hi tornava, l’esborrava, perquè parlar de la mort fa mal”, assenyala.